BORDEAUX AMB LA ROSA

 Quan tens una persona especial a la teva vida, algú amb qui sempre t'has entès i que, des que va néixer, és com un trosset de tu, només es poden donar gràcies a la vida. Parlo de la meva fillola, la Rosa. Estic molt orgullosa de com és, del que fa, del que dóna. És una d’aquelles ànimes que il·luminen tot el que toquen, amb una mirada clara i una sensibilitat que emociona.

Des de petita, la Rosa i jo hem compartit una connexió molt profunda. Hi ha persones amb qui no cal parlar gaire per entendre’s: una mirada, un gest, un somriure ja ho diuen tot. Amb ella m’hi sento còmoda, lliure, compresa. El nostre vincle ha anat creixent amb els anys, i cada trobada ens reafirma com d’especial és aquest lligam.

Quan puc, li pregunto si podem quedar per dinar, fer el cafè, passar uns dies juntes, viatjar. És per això que de tant en tant fem una escapada juntes, i, com diu ella, no importa el lloc, sinó passar temps les dues juntes. Aquestes paraules em toquen el cor perquè són veritat: al final, el que queda no són només les fotos o els llocs, sinó la qualitat d’aquests moments compartits.

L’any passat teníem viatge preparat per anar a Atenes pel pont de maig, però ho vam haver de cancel·lar tot perquè el meu pare, el seu iaio, es va posar malalt i no hi vam poder anar. Aquells dies van ser durs, però també van ser un recordatori de com n’és d’important cuidar els que estimem. La Rosa va ser un suport constant, com sempre, amb aquella calma i aquella empatia que la caracteritzen.

Aquest any vam decidir anar a Bordeus. Cap de les dues hi havíem estat mai i ens va semblar una destinació interessant. Així que cap a la France que vam anar!

Dijous 1 de maig: Navegant pel riu Garonne i sopar italià

El primer dia va ser a la vegada un sotrac i una immersió suau en la ciutat. Sotrac perquè arribant en la data aquesta i tractant-se de França, evidentment que no hi havia transport públic per aanr des de l'aeroport fins a Bordeus. Ja ens veia buscant un taxi i pagant una fortuna, però finalment vam trobar un bus que ens va portar fins la Gare de Saint Jean i allí sí que vam agafar un taxi fins l'apartament, perquè estàvem cansades del viatge i la calor era grossa. Immersió suau perquè vam anar a navegar pel riu de la ciutat per a tenir una visió general del que aniríem veient aquells dies. Navegar pel riu Garonne ens va regalar una visió tranquil·la i diferent de Bordeus. Veure els edificis antics des de l’aigua, en silenci, mentre el sol s’anava ponent, ens va provocar un sentiment d’admiració i serenitat. Era com si el temps s’aturés. 

Vam acabar la tarda passejant per la Porta de Cailhau i entrant a l'Église de Saint-Pierre, una església petita però amb una llum especial. Ens va emocionar imaginar-nos la quantitat d’històries que havien passat entre aquelles parets de pedra. 

Després, vam sopar en un restaurant italià acollidor, Ragazzi da Peppone. Us el recomanem a ulls clucs. Vam compartir plats, riures i confidències, aquelles converses que només sorgeixen quan estàs realment a gust. 

Divendres 2 de maig: Explorant la ciutat

Aquest va ser el dia més intens. Cada racó de Bordeus ens descobria un nou detall, una nova història. La Grosse Cloche ens va fer somriure: és d’aquells llocs que sembla sortit d’un conte. 

La Catedral de Saint-André ens va deixar sense paraules per la seva majestuositat; entrar-hi va ser un moment de silenci compartit, gairebé espiritual. 

El Miroir d’Eau va ser tot el contrari: divertit, dinàmic. Vam fer fotos, vam gaudir com dues nenes, i durant una estona el món era només reflexos i rialles. 

El Monument des Girondins ens va fer pensar en com de fràgil pot ser la llibertat i com la història ens parla encara avui. 

Dinar al Grand Café va ser un petit luxe que ens vam regalar, però el millor, com sempre, va ser el fet de compartir taula. La tarda la vam dedicar a voltar llibreries, fer cafès i xerrar, xerrar molt.

Dissabte 3 de maig: Cultura i mercats

El Darwin Eco-system ens va encantar. Ens va fer pensar en el futur, en sostenibilitat, en la creativitat jove. Tots dos vam comentar com ens agradaria que a casa nostra també hi hagués espais així, on la gent es pugui trobar per crear, pensar i viure millor. 

Passejar per les esglésies i pel Marché des Capucins va ser com fer un viatge dins del viatge. Colors, olors, sabors... i aquella sensació que no estàs només visitant un lloc, sinó que el vius. Aquell dia ens va fer reflexionar sobre la riquesa de les coses senzilles: un bon formatge, una flor, un somriure d’un venedor. 

Era el nostre darrer dia a Bordeus i vam passar estones llegint a llibreries on es podia prendre alguna cosa per beure, patejant pels carrers de llambordes i vam decidir sopar al restaurant italià de la primera nit. Realment ens va agradar i vam pensar que seria un bon comiat a uns dies fantàstics.

Diumenge 4 de maig: Una aventura inesperada

L’últim dia no el vam acabar com esperàvem. Ens vam llevar aviat per deixar l'apartament en ordre i marxar amb temps a l'aeroport. Però, vaig caure i em vaig trencar el nas.  Ho vaig veure de seguida. Malgrat tot, vaig decidir que no volia perdre el vol i que per cap motiu faria patir la Rosa. O sigui que, em vaig comprimir el nas amb una tireta compressora, em vaig taponar l'hemorràgia, que era grossa, i vam marxar cap a l'aeroport. La Rosa va ser un àngel. Va mantenir la calma, em va fer riure malgrat el dolor, i vam organitzar tot el necessari per tornar a casa sense problemes. La seva cura i afecte em van emocionar profundament. Fins i tot enmig d’una adversitat, vam saber trobar-hi la part positiva, perquè estar juntes fa que tot sigui més lleuger.

Aquest viatge no només ens va regalar paisatges nous, sinó també una pila de records plens d’emoció, tendresa i complicitat. Va ser una altra petita peça d’aquest trencaclosques que és la nostra relació: una relació d’amor sincer, de respecte mutu i de creixement compartit. I això, al cap i a la fi, és el que queda.

De l'estat del meu nas, ja en parlarem en una altra ocasió!