Cooperar per resistir: una setmana de vincles entre pagesia palestina i catalana

Durant una setmana intensa i enriquidora, un grup d'activistes i agricultors/es  de la Palestinian Farmers Union (PFU)—entre ells la Rula, la Suna, la Manal, l'Abbas, el Rafat, l'Alaa, la Shaben i la Rayan, procedents de poblacions com Ramllah, Jenin, Tammum, Kufr el-Labad i Jayyus— han visitat diverses cooperatives i iniciatives agrícoles arreu del territori català. Aquesta estada ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'Associació Catalana per la PAU (ACP) i la Fundació Solidaritat UB (FSUB), amb l'objectiu de crear vincles, intercanviar coneixements i construir alternatives conjuntes des de l’agroecologia i l’economia solidària.

Els i les visitants, treballant en projectes d’agricultura hidropònica i iniciatives locals d’empoderament comunitari, han compartit les seves experiències de resistència i desenvolupament en un context marcat per l’ocupació i les restriccions. Han explicat com, tot i les dificultats, continuen lluitant per mantenir viu el teixit agrícola a Palestina i promoure la sobirania alimentària des de les arrels.

Al llarg de la seva estada, han pogut conèixer de prop diverses experiències cooperatives catalanes, entre elles la Cooperatia Tarpuna a Sant Feliu .

La visita s’ha emmarcat en el projecte ‘Innovació agrícola, canviclimàtic i drets camperols a Palestina a través de cooperatives de dones i l’aliança internacional entre universitats, impulsat per l'ACP i Solidaritat UB conjuntament amb la Palestinian Farmer Union (PFU) i la Universitat Tècnica Palestina Kadoorie (PTUK), de Tulkarem (Cisjordània). El projecte compta amb el suport de l'AECID dins del seu programa d’innovació. També han visitat L’Olivera, una cooperativa emblemàtica que combina agricultura, inclusió social i producció sostenible al cor de Vallbona de les Monges. També han passat per municipis com Tàrrega i Valls, on han intercanviat idees amb altres entitats vinculades a l’agricultura ecològica i l’economia social.

A Barcelona, han tingut espais de trobada amb col·lectius i moviments socials, reforçant aliances i construint ponts entre les lluites del sud global i els moviments transformadors d’aquí. Ha estat una setmana plena d’aprenentatges compartits, però també d’emocions, de relats de resistència i de propostes de futur.

Jo m’hi vaig afegir el dissabte, moguda per una emoció difícil d’explicar amb paraules. Conec algunes de les persones que formen aquest grup i les porto molt a prop, perquè estimen i cuiden el Sàgar, el meu company de vida. Compartir espai amb elles, escoltar-les, abraçar-les, va ser una manera de tornar a casa. Vam passejar per alguns racons de Barcelona i fins i tot vam fer plegats una sortida a Les Golondrines. El mar ens va rebre amb la seva immensitat oberta, com una promesa de llibertat.

Per a una de les pageses, era la primera vegada que el veia. I aquell moment —la mirada en silenci, la sorpresa, la tendresa— va quedar gravat a la pell. Perquè per a moltes persones palestines, el mar és a tocar però no hi poden arribar. Malgrat viure a pocs quilòmetres de la costa, l’ocupació els impedeix accedir-hi. El mar, aquest símbol universal de vida, d’amplitud, de fuga i d’horitzó, els ha estat negat. I per això veure’l, tocar-lo, sentir-ne l’olor i la brisa, es converteix en un acte profundament polític i emotiu. Aquella tarda, el mar no era només un paisatge: era un dret recuperat, una ferida oberta i, alhora, una esperança.

Aquesta visita no només ha estat un espai de formació i intercanvi, sinó també un gest de solidaritat activa entre pobles. Perquè la terra, la cooperació i la dignitat són llavors que creixen millor quan es cultiven col·lectivament.

نتعاون لنقاوم: أسبوع من الروابط بين الفلاحين الفلسطينيين والكتالونيين

خلال أسبوع مكثّف ومليء بالتجارب الغنية، زار وفد من الناشطات والنشطاء والمزارعين والمزارعات من اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) — من بينهم رولا، سُنى، منال، عبّاس، رفعت، علاء، شابن ورايان، من مدن وبلدات مثل رام الله، جنين، طمّون، كُفر اللبد وجيوس — العديد من التعاونيات والمبادرات الزراعية في أنحاء كتالونيا.

تمت هذه الزيارة بفضل التعاون بين الجمعية الكتالونية من أجل السلام (ACP) ومؤسسة التضامن مع جامعة برشلونة (FSUB)، بهدف بناء علاقات، وتبادل المعرفة، وبناء بدائل مشتركة من منظور الزراعة البيئية والاقتصاد التضامني.

شارك الزوّار، الذين يعملون في مشاريع الزراعة المائية ومبادرات تمكين مجتمعي محلي، تجاربهم في المقاومة والتنمية داخل سياق صعب تفرضه الاحتلالات والقيود. ورغم التحديات، عبّروا عن إصرارهم على الحفاظ على النسيج الزراعي الفلسطيني وتعزيز السيادة الغذائية من الجذور.

خلال إقامتهم، تعرفوا عن قرب على عدة تجارب تعاونية كتالونية، من ضمنها تعاونية تاربونا في سانت فيليو.

وقد جاءت هذه الزيارة ضمن مشروع "الابتكار الزراعي، تغيّر المناخ وحقوق الفلاحين في فلسطين من خلال تعاونيات النساء والتحالف الدولي بين الجامعات"، الذي تنفذه جمعية ACP ومؤسسة FSUB بالتعاون مع اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) وجامعة فلسطين التقنية خضوري (PTUK) في طولكرم. ويحظى المشروع بدعم من الوكالة الإسبانية للتعاون الإنمائي الدولي (AECID) ضمن برنامجها للابتكار.

كما زار الوفد تعاونية "أوليفيرا" الرائدة، التي تجمع بين الزراعة، الإدماج الاجتماعي والإنتاج المستدام في قلب قرية فالّبونا دي ليس مونجز. وتوقفوا أيضاً في مدن مثل تارغا وفالس، حيث تبادلوا الأفكار مع كيانات أخرى تعمل في مجال الزراعة البيئية والاقتصاد الاجتماعي.

في برشلونة، شاركوا في لقاءات مع مجموعات وحركات اجتماعية، مما عزّز الروابط وبنى جسور تضامن بين نضالات الجنوب العالمي والحركات التغييرية المحلية. لقد كان أسبوعًا مليئًا بالتعلم المشترك، لكنه أيضًا مليء بالمشاعر، بقصص المقاومة، وبرؤى للمستقبل.

انضممت إليهم يوم السبت بدافع شعور يصعب وصفه بالكلمات. فأنا أعرف بعض أعضاء هذا الوفد عن قرب، وأحملهم في قلبي، لأنهم يحبون ويهتمون بـساغار، رفيق حياتي. مشاركتي معهم، الإصغاء إليهم، احتضانهم، كان بمثابة عودة إلى البيت. تجولنا معًا في بعض أركان برشلونة، وحتى أننا قمنا برحلة بحرية قصيرة على متن "لاس غولوندريناس". استقبلنا البحر باتساعه المفتوح، كأنه وعدٌ بالحرية.

بالنسبة لإحدى الفلاحات، كانت تلك أول مرة ترى فيها البحر. وكانت تلك اللحظة — النظرة الصامتة، الدهشة، والحنان — محفورة في الروح. فلكثير من الفلسطينيات والفلسطينيين، البحر قريب لكنهم لا يستطيعون الوصول إليه. رغم أنهم يعيشون على بعد كيلومترات قليلة من الساحل، إلا أن الاحتلال يحرمهم من الوصول إليه. البحر، هذا الرمز العالمي للحياة، للانفتاح، للهروب والأفق، قد حُرِموا منه. ولهذا، فإن رؤيته، لمسه، استنشاق رائحته والشعور بنسيمه، يصبح فعلًا سياسيًا عميقًا ومؤثرًا. في تلك الأمسية، لم يكن البحر مجرد مشهد طبيعي: كان حقًا مُستعادًا، جرحًا مفتوحًا، وفي الوقت نفسه، أملًا.

هذه الزيارة لم تكن فقط مساحة للتعلم والتبادل، بل كانت أيضًا فعلًا من التضامن النشط بين الشعوب. لأن الأرض، والتعاون، والكرامة هي بذور تنمو بشكل أفضل عندما تُزرع بشكل جماعي.

Foc als Ports, silenci als mitjans: una altra nit amb l’ai al cor

Mentre les flames devoraven muntanya i esperança al cor de les Terres de l’Ebre, el silenci informatiu era gairebé igual de espès que el fum que cobria el cel. L’incendi de Paüls, que ha obligat al confinament de diversos pobles i ha posat en risc milers de persones, s’ha gestionat amb una fredor comunicativa que torna a posar sobre la taula una ferida crònica del país: el centralisme mediàtic de Barcelona.

Aquesta nit passada no ha estat una més. Ha estat una d’aquelles nits que es recorden amb el cor encongit, la ràbia a flor de pell i la impotència davant d’un territori que sembla que només importa quan és decorat de postal o escenari d’uns dies de vacances. Mentre el foc avançava empès pel fort vent, molts veïns de Paüls, Xerta, Tivenys, Alfara, Reguers, Roquetes, Bítem i Tortosa han hagut de confinar-se o marxar de casa. No ho han fet per prevenció, sinó per supervivència.

I tanmateix, si un incendi d’aquesta magnitud hagués esclatat a Collserola o a la Costa Brava, ja tindríem desplegaments especials a totes les cadenes públiques, actualitzacions constants, tertúlies d’emergència i cares conegudes amb cara compungida. Però quan crema el sud, sembla que no crema res. La informació ha estat escassa, fragmentada i tardana. La consellera Parlon ni tan sols ha esmentat correctament els noms dels pobles afectats, un discurs preparat per algú altre que semblava que a ella li relliscava, on demostrava que ni li importem ni sap on ens trobem ni qui som. La ràbia que provoca aquest menyspreu no és només comunicativa, és estructural.

Des dels Ports fins a La Ràpita, la pudor del fum és només una metàfora més d’allò que ens toca respirar: oblit, desconnexió i manca de respecte. Tinc companys i companyes del centre educatiu on treballo i alumnat amb les seves famílies que han hagut de abandonar casa seva aquesta nit. El foc a tocar, la por de perdre-ho tot, i la sensació que ningú escolta. La cobertura institucional i mediàtica no ha estat a l’altura del que està passant.

Això no va només d’un incendi. Va de com es construeix el relat d’un país. Va de quins territoris mereixen atenció i quins es deixen a les vores, a la perifèria de la preocupació política i mediàtica. I sí, algú ho havia de dir: centralisme total de Barceñistan.

Les Terres de l’Ebre no som un decorat, ni una nota a peu de pàgina. Som país. I quan cremem, hauríem de cremar dins la consciència col·lectiva de tothom. Si no és així, vol dir que encara queda molt camí per fer. I aquest foc no s’apagarà amb silenci.