Alerta, espòiler: si fer seixanta anys implica tenir aquesta ressaca emocional, que em donin el carnet de jubilada demà mateix! Encara estic amb els ulls inflats com dos dònuts, el cor a mil i banyant-me en les meves pròpies llàgrimes (però de les bones, de les que fan gust de felicitat). Oficialment, he canviat de dècada. He arribat als 60, i sobreviure a tant d'amor gairebé requereix reanimació cardiopulmonar. Quina bogeria de dies, de veritat!
Encara estic intentant pair tot el que ha passat, perquè ha estat un cap de setmana de pel·lícula, no, encara millor, perquè la realitat sempre supera la ficció!
Tot va començar quan em van portar enganyada a una casa rural preciosa als afores de Tortosa. I allà, de cop... xoc! Una festa sorpresa en tota regla. Hi havia amistats estimades vingudes de prop, d'altres que havien viatjat des de lluny i d'encara més lluny només per mi, i la meva família més estimada. Què més es podria demanar?! La combinació perfecta.
I com que em coneixen millor que ningú, el menú no va ser cap futilesa fina: menjar de rostida! (Ja li venia demanant al Sàgar des de feia un temps! Em venia tant de gust seure amb un bon foc i l'olor de llenya cremada i el sò de quan s'anava convertint en brases). Carn a la brasa, bona companyia, converses arreglant el món, records de fa molts d'anys, xafarderies recents i riures d'aquells que fan mal a la panxa. Tot regat amb un bon vi!
Enmig de tanta gresca i rialles, evidentment, hi va haver un espai per a la nostàlgia de la bona. Vaig tenir molt presents els meus pares, que ja no hi són físicament. Sé del cert que, estiguin on estiguin, s'ho miraven contents i orgullosos veient la filla que van criar envoltada de tanta gent que l'estima tant. Va ser un brindis al cel per ells.
Vull fer una parada obligatòria aquí per donar les gràcies amb majúscules a tres persones que s'han realment organitzat, (tutto a mia insaputa, ok???), per fer-ho possible. Sàgar, Kilian, Ester... sou un tresor. I, evidentment, també a ma cunyada Araceli, ella sempre al peu del canó, sense ella la nostra família no seria igual. Gràcies per regalar-me aquest dia màgic, per la vostra estimació i per muntar aquesta bogeria privada que mai de la vida oblidaré. Us estimo molt, molt i molt.
I quan pensava que avui dilluns tornaria a la rutina de l'institut, a la "vida normal", la realitat m'ha fotut un altre mastegot d'amor a primera hora.
Arribo al centre i tot semblava normal, normalíssim! Però ves tu que, al cap d'un parell d'hores, ... pam! La sala de professors tancada i amb un ròtul a la porta "Keep out!" i jo que penso, què passa?? M'obren des de dins i OMG! estava plena de globus i dels comboiants i comboiantes dels meus companys i companyes. Però espereu, que la cosa no acaba aquí. Quan em tocava anar a la guàrdia de pati, una estimadíssima companya m'ha mirat i m'ha dit: "Tu no vas enlloc, avui tu no tens guàrdia". I capbussa! Cap a la cantina a esmorzar i fer el cafè tranquil·lament amb els companys i companyes com una reina". Quins caps de cartell!
I au, moment del colofó. M'han plantat al davant un pastís espectacular en format de 60 que era exactament el meu somni fet dolç: pasta de full, crema pastelera i fruites naturals per sobre. Deliciós és dir poc (Pili, simplement espectacular!). I per acabar de rematar-me (i fer-me plorar una miqueta més davant de tothom, que ja ens coneixem), m'han entregat una postal d'aniversari escrita amb un lettering meravellós que passarà directa a un marc de casa, acompanyada d'un regalàs amb diners recollits per tots els companys per a que em munti un senyor viatge.
Companys, companyes, de veritat, no tinc paraules. Quina sort tinc de treballar amb aquest equipàs. Sou molt bonics! I sobretot, sobretot, li he de donar un agraïment gegant a l'Àngels. Mare meva, Àngels, quin comboi que has muntat! Ets una mestra de la conspiració de la bona i una crac organitzant felicitat. Gràcies per liar-la de la manera que ho has fet!
Mentre estic aquí asseguda escrivint aquestes línies, us confesso que tinc un somriure de joia d'orella a orella i una pau immensa. Em miro els dits plens de polsim de paper de regal, veig la postal a sobre la taula i penso que soc la persona més afortunada del planeta. Em quedo amb això: amb la felicitat d'estar junts, amb les abraçades sinceres, amb els detalls que curen l'ànima, amb el record dels que sempre m'acompanyen en el pensament i amb la certesa que fer 60 anys, envoltada d'aquesta gent, és el millor regal del món.
Gràcies, gràcies i mil vegades gràcies a tots i totes. Us dec una bona festa! 🥂✨
I ara, com que el regal dels companys i companyes de l'institut va destinat a recórrer món i jo ja estic preparant la maleta mentalment... quins destins em recomaneu per estrenar aquests meravellosos 60 anys? Deixeu-me les vostres idees als comentaris! 👇✈️