dilluns, 28 d’agost de 2023

Un viatge a la recerca de velles amistats i nous coneixements


L’any passat ens vam fer el propòsit d’anar-nos-en una setmaneta de vacances a Anglaterra. Concretament, a la ciutat de Macclesfield, a Cheshire. El motiu principal era retrobar-me amb unes velles amistats que feia molts i molts d’anys que no veia. Però les circumstàncies de la vida ens ho van impedir i hem hagut d’esperar un any i uns mesos per a poder portar a terme aquesta il·lusió.

El relat que ara inicio no tindria cap importància pel públic si no fos perquè vaig aprofitar aquesta estada per visitar no només les meves velles amistats sinó també alguns indrets emblemàtics que la història oficial ha construït a l’entorn de l’imperi que va dominar la major part del món durant un període ben extens de la historia de la  humanitat. El resultat va ser l’esperat. I és que vaig poder comprovar amb els meus propis ulls les contradiccions que la història oficial ens ha venut sobre aquest afer. Però anem per parts!

Cal afegir, a més, que aquest viatge m’ha ofert l’avinentesa de contrastar in situ alguna afirmació al voltant d’algun altre tema que ha esdevingut controvertit i que anirà sortint al llarg d’aquesta publicació. Em refereixo a la personalitat esterotipada de la gent anglesa, o com ells en diuen del Regne Unit (per a aquelles persones que els hi pugue interessar, us recomano llegir el llibre How to be an alien del George Mikes, 1946). En efecte, feia tot just pocs dies d’abans d’arribar a Anglaterra que m’havia acabat de llegir el primer volum d’Outlander de Diana Gabaldon. Aquesta lectura havia estat motivada per la visió de les 7 temporades en format sèrie televisiva al públic sobre la historia de com la gent d’Escòcia no es sent ni se’n sentirà mai de britànica. Així, a part del tema de les amistats, la interpretació històrica de l’existència de l’ UK també es va fer present durant el meu viatge.

1. La meva passió pel món anglès

Anglaterra sempre m'ha fet sentir com una més entre tota la gent autòctona que hi trobes, tot i els estereotips que el Mikes va saber descriure tant bé, i en molts aspectes, en tenia raó. Ara feia molts anys que no hi anava per unes o altres raons i ja tocava tornar-hi. Hi tinc un grapat d'amistats molt i molt estimades que feia moltíssim que no veia, i algunes ja són molt grans i no podia badar massa. O sigue que, en previsió que l'estiu es presentava tranquil, no com l'estiu anterior que va ser de por, vam optar per fer un itinerari i gaudir de la companyia d'aquestes personetes tant estimades al menys per uns dies.

El nostre viatge va constar de 10 dies fantàstics pel nord-oest i nord-est d'Anglaterra.

Precisament la qüestió de la que parlàvem abans, els esterotips sobre la població británica, o millor dit anglesa,  va provocar la primera anècdota del viatge. Aquesta va tenir lloc en el meu primer dia a Anglaterra. Vam aterrar a l’aeroport de Manchester a primera hora del matí i vam decidir agafar un bus fins a Macclesfield, a Cheshire, la nostra primera destinació. Ens havíem assabentat que hi havia vaga de trens el dia de la nostra arribada o sigue que el bus era la millor solució. I com en vam gaudir! Val a dir que les dues primeres persones angleses amb les quals vam parlar, un noi a la Exchange Office i un senyor a l’Office Information van ser tan amables com jo recordava que ho eren els anglesos. Primer contacte amb nota, doncs! Torno a recordar que el Mikes en parla de l’educació i correcció anglesa.


El meu company de viatge, el Sàgar, no hi havia estat mai al UK i el bus ens va portar per tots els poblets que hi havia entre l’aeroport i la nostra destinació. Va ser encantador tornar a gaudir de la visió de les detached i semi-detached houses amb els seus jardinets i els drives. El verd intens arreu era realment relaxant i em vaig tornar a sentir com a casa després de tants anys. El Sàgar gaudia de cada moment del viatge, i això em feia encara sentir una joia més gran a cada pas que ens apropava a Macclesfield. Hi havia 77 bus stops fins al nostre destí! No teníem Internet al mobil o sigui que si el nom de l’stop no estaba ben escrit a la guingueta, havíem d’endevinar quantes parades ens havíem saltat i on érem en aquells moments! Tota una experiencia! Torno a mencionar el llibre del Mikes qui descriu com ningú els diferents tipus de carrers amb els seus noms que et pots trobar per tota Anglaterra (“You must understand that an English town is a vast conspiracy to mislead foreigners. You have to use century-old little practices and tricks”). Així que vam preguntar a un dels usuaris del nostre bus, un senyor d’edat avançada on havíem de baixar a Macclesfield. Els meus amics m’havien dit de trobar-nos a l’estació de busos, i el nostre adviser ens va dir que havíem de baixar a l’stop davant de l’estació de trens. Com a bons aliens, li vam fer cas. Allí, vam estar esperant els meus amics, que suposadament ens hi estaven esperant, però no va ser el cas i al cap d’uns minuts vam trucar-los i, efectivament, ens estaven esperant, però a l’estació de busos a Macclesfield! Un cop van arribar, després de les abraçades i besets després de tants anys, vam pujar al cotxe i ens van acompanyar al nostre apartament  reservat. Ja ens havien dit que sabien on era. Vam haver de pujar dos trams d’escales a l’aire lliure, carregats amb les maletes i sota una pluja mitjanament forta i fred com feia temps que no recordava! Però, en va valdre la pena! L’apartament estaba prou bé i la seva mestressa regentava un restaurant xinés als baixos. No obstant això, no se sentia cap olor de cuina. Vaig agrair-ho moltíssim! Vam començar a adonar-nos que el tema de l’accessibilitat per a éssers amb capacitats diferents era gairebé inexistent, cosa estranya en un país tan avançat. 

De seguida vam encaminar-nos a casa dels nostres amics, sent jo ara més gran que ells  quan ens vam conéixer, per la qual cosa s’havien traslladat a un bungalow a una altra part de la ciutat que jo no coneixia. (Els bungalow anglesos no tenen res a veure amb els que veiem sovint als nostres càmpings, eh?) En arribar-hi, hi vaig trobar la cuina dels meus somnis! Una cuina que no podré tenir mai perquè sempre romandrà fora del meu pressupost, però la sensació d’estar a casa em va tornar a omplir. Havien passat gairebé 15 anys que no ens veiem i tot era com si ens haguéssem vist la setmana abans. Vaig tornar a ser una més d’aquella familia meravellosa, ara amb el meu company estimat.

La Jenny i el Pete ens van fer un dinar prou anglès, i amb tot de colesterol com toca és clar, però deliciós com sempre. Posar-nos al dia va ser relaxant, meravellós, encantador. Necessitàvem descansar perquè la matinada havia sigut gran així que ens van acompanyar fins l’apartament per a poder descansar un parell d’hores abans d’anar a sopar a casa el seu fill i la seva jove.


La tarda va ser entretinguda, primer per la compra que vam fer a un petit supermercat polonés que teníem a la cantonada del pis. Un polonés que parlava anglès com els meus alumnes de 1r ESO, és a dir poc i malament,  i uns productes etiquetats en polonés que havies d’endevinar què eren i si ens ho podríem menjar per esmorzar. Val a dir que els iogurts ens van sortir gratis perquè estaven caducats d’un dia, però aquí continuem!  El segon pas va ser trobar una cafeteria oberta per poder fer un cafè. El Sàgar va tenir la seva primera sorpresa amb els horaris anglesos (recordem el llibre del Mikes?). Les sis de la tarda i cap cafetería oberta per a fer un café, cap tenda oberta per a comprar res més, i només els pubs a petar de gent bevent cervesa a dins i a fora al carrer, tot i el fred que hi fèia. Vam tenir sort, però i en vam trobar una d’aquelles cadenes que han fet que a Anglaterra es pugui beure cafè decent, això sí, a preus de rics! Com he trobat a faltar durant aquest viatge aquelles petites i típiques coffee shops on poder seure i fer un cafè dolent o un te boníssim acompanyant un apple pie with custard!

Un cop superat l’escull de l’horari, vam ser recollits pels nostres amics i ens van portar a Stoke-on-Trent, a una casa de dos cents anys d’antiguitat al mig de la campinya anglesa, envoltats de turons, llacs petits, ànecs, ovelles, oques i cavalls. Allí ens vam reunir amb el meu estimat amic Sean i la seva parella la Clare. Un retrobament fantàstic, la veritat. El Sean havia vingut alguns cops a Catalunya quan encara no havia fet ni tan sols un quart de segle, i ara ja en té dos de quarts! Vam passar un vespre dolç, encantador i va resultar que el Sàgar i el Sean compartien algún gust per certs grups musicals, i comença el lio!



Diumenge vam matinar perquè ens recollien la Jenny i el Pete a les 9.30 per anar a l’església, on m’havia de trobar amb més amistats. El diumenge estava ennuvolat, fresc i humid, però la il·lusió de retrobar la resta de la gent feia que ni parés compte als núvols ni a la subtil pluja que estaba caient. El service va anar com recordava, amb modernors com ara pantalles gran son els feligresos podien anar llegint les lletres de les cançons, o mirar els power points que el pastor anava comentant en el seu sermó. Va ser un lloc de recolliment i d’alegria un altre cop, com als anys 90 quan hi solia anar primer els estius i després en algún viatge a la tardor. Com esperava, hi havia un bon grapat de gent que vaig retrobar allí, gent que m’estimava fa 30 anys i que encara ara em feia tantíssima il·lusió veure i abraçar. En acabar, ens van portar a fer un tomb per Prestbury, un llogarret altament car on hi viuen molts de jugadors i entrenadors del City i del United, entre ells el nostre Pep Guardiola, però no en vam veure cap!

El dinar va ser al pub de sempre. El menú tampoc no havia canviat. La gent s’havien fet grans, però el lloc es mantenía as usual. La tarda va passar  amb el grup d’amics que ens van convidar a dinar, a casa els Butler, menjant pastissos, bevent te, xerrant, mirant fotos antigues… I el Sàgar gaudint dels meus estimats amics i amigues anglesos. No es podía ser més feliç en aquells instants!



Ja només ens quedava un matí a Macclesfield i el vam aprofitar per anar a visitar la meva estimada amiga Madge. Ja té 91 anys i el capet li funciona de meravella, no així les cametes que no paraven mai i ara necesita l’ajut d’un taca-taca. Retrobar-nos després de tants d’anys va ser una experiència tan bonica que, quan hi penso, em tornen les llàgrimes als ulls com quan la vaig veure després de tants d’anys i en acomiadar-nos. La Madge és una de les personetes que més m’estimo a Anglaterra. És una senyora meravellosament dolça, encantadora, carinyosa, simpàtica, xerraire, solidària, una gran lectora. No para mai! Vam passar amb ella una horeta a la seva nova llar, on està cuidada com cal i on gaudeix de la seva llibertat com n’està acostumada. Acomiadar-me d’ella va ser difícil, però les llàgrimes d’alegria per l’estona que vam estar juntes les porto al meu cor. No podré mai agraïr-li a la seva jove, la Bec, que em facilités tant les coses per poder anar a veure-la, malgrat que ella i la seva família no hi van poder ser.


I d’allà, vam anar a dinar amb la Jenny i el Pete, també per acomiadar-nos després d’un cap de semana on no havíem parat de veure gent, xerrar i gaudir de les nostres companyies. Com sempre, meravellosos!

Ja havíem complert la primera part del viatge, la més bonica i esperada, la de les reunions amb personetes meravelloses, angleses fins la medul·la, exemples dels estereòtips que tant veiem a les sèries i pel·lícules britàniques. Un bon exemple d’una part de la societat anglesa que sempre porto al meu cor.

Ara ens tocava anar a la nostra, sortir d’un entorn conegut per mi per endinsar-nos a la gran ciutat i que en Sàgar pogués gaudir, també ell, dels seus instants de joia per raons diferents.

2. Manchester, ciutat de futbol i de molt més.

A qualsevol culer Manchester li sona pels seus equips de futbol, el Man Utd i el City, sobretot el City, ja ho sabem. No obstant, vam poder descobrir una ciutat que ens va agradar molt i no pel futbol exactament. Ho dic perquè l’interès o el coneixement del futbol per part del Sàgar és completament nul·la, però en cap moment va esmentar-hi res en contra, eh? Per a ell la ciutat representa el lloc d’on provenen o provenien alguns dels seus grups de música preferits. Per a mi, el futbol era el meu lligam amb la ciutat fins ara.

Manchester va resultar ser una ciutat cosmopolita on els edificis victorians es barrejaven costat per costat amb altíssims gratacels de construcció contemporània. Aquesta va ser la primera contradicció amb què vaig topar de la gran ciutat però que em va agradar i molt.

L’arribada va ser plujosa, freda i, com no podía ser de cap altra manera, vam sortir del tram  pel carrer  equivocat i ens vam perdre una bona estona. Creieu-me quan dic que no hi ha res de romàntic a passejar sota la pluja amb fred i arrossegant les maletes per carrers d’una gran ciutat on, en lloc d’apropar-nos al nostre allotjament, ens hi estàvem allunyant! Finalment, però, vam poder fer-hi cap i gaudir-ne un bon repòs.

L’endemà, vam voler dedicar tot el dia a explorar, segons l’explicació més estesa, els indrets emblemàtics del nostre primer viatge a Manchester. Doncs bé, abans de sortir, és a dir mentre el Sàgar i jo estàvem encara a l’apartament fent un cafè, se’ns va ocórrer que seria la millor idea agafar un mapa en paper, d’aquells de tota la vida perquè, si més no, al menys tindríem la certesa que aniríem pels bons carrers i no ens tornaríem a  perdre. I així ho vam fer!

Suposo que fins ara us n’haureu donat compte que no he mencionat encara cap monument ni edifici visitat, i és perquè els tres primers dies ens vam dedicar a visitar persones, a fer turisme humà i, a partir d’ara ja gairebé la resta de les vacances serien visitar llocs que ens semblaven interessants a nosaltres dos. Dit això, deixem clar que ni vam visitar l’Old Trafford  ni l’Etihad, ni tan sols el International Football Museum, eh? En canvi sí que vam trobar una tenda de música on el Sàgar es va deixar bona part del seu sou en CDs, sí, ell és aquell client que encara escolta música en versió antiga.



La ciutat ens va agradar molt, gentrificada, això sí, però la vam gaudir de valent. La Manchester Cathedral va ser una gran descoberta. No ens l’esperàvem tan impressionant i la vam patejar amb moltes ganes. 



La cirereta del pastís va ser a l’hora de dinar. Vam decidir anar a dinar a un dels pubs antics que hi ha a l’entorn de la catedral, els preus no eren ni més cars ni més econòmics que a la resta de restaurants de l’entorn, però sí que ens agradava més l’ambient per la seva antiguitat, jo en soc fan de l’arquitectura dels pubs anglesos, i per això vam trobar-ne un que ens va agradar. Vam demanar a la barra, cosa que ha canviat perquè abans anaves al counter i decidies què volies i ara, en canvi, tot va a base de fulls amb els diferents menús. Vam demanar, vam pagar i mentre ens esperàvem, ens vam posar a parlar en català, evidentment. La sorpresa va ser nostra quan la cambrera, una noia negra preciosa, es va girar i ens va preguntar en català si estàvem parlant en català, i al contestar-li que sí ens va dir que ella era catalana. Ho va dir amb molta força i il·lusió. Resulta que la Laura, que així s’anomenava, era de Tarragona, no gaire lluny de casa meva. Es va emocionar molt perquè ens va dir que en 4 anys que feia que hi treballava només havia parlat en castellà i que mai cap client havia parlat en català. Va ser molt bonic poder compartir aquells moments amb ella. Ens va dir que trobava a faltar parlar la llengua i que estaba intentant trobar algú a Manchester que pogués ensenyar-li al seu fill perquè volia que l’aprengués. Més tard ens va dir que el seu pare era nigerià i la mare cubana, i realment el seu accent en castellà era cubà al cent per cent. Vam intercanviar emails i una abraçada en marxar. Ens va alegrar el dinar i crec que nosaltres a ella també el dia. Esperem que la vida la tracte bé i pugue aconseguir allò que es propose.

Continuant les visites, runes romanes, edificis victorians, la National Art Gallery… realment Manchester ens va sorpendre i en molt positiu! Totalment recomanable. No us la podeu perdre!



3. Liverpool, hi ha vida més enllà dels Beatles!

L’endemà vam agafar un tren a Liverpool. Era la meva quarta visita a la capital dels Scousers. Sempre hi havia anat amb amistats locals i aquesta era la meva primera vegada com a turista forastera.

Certament la impressió en arribar a Lime Station va ser molt interessant. Aquell batibull de gent de tot arreu, aquella amalgama de races, nacionalitats, olors, sorolls tan diferents i que, a la vegada, li donen un aire de poble, poble gran això sí, però poble al final. Res a veure amb la gentrificació de Manchester, ben al conrari, Liverpool et dona la sensació d’acolliment com es nota als pobles. Ho sé, ja ho haureu notat, a mi Liverpool m’ha agradat sempre i aquest cop em va tornar a agradar molt!

Teníem una tarda per endavant per anar a comprar pels esmorzars i sopars que faríem a l’apartament. I després a la recerca d’alguna cafeteria que no tanqués a les 6 de la tarda (Us en recordeu de l’astonishment del Sàgar en descubrir els horaris anglesos?). I en vam trobar una que fins les 8pm romania oberta. Tota una troballa! I la nostra salvació! Però jo continuava sense el meu apple pie with custard a disposició! Val a dir que ni ell ni jo som humans que ens agradi el món de la nit de soroll, cervesa i borratxera, per tant com a dos iaions ens recollíem a casa abans de les 21h. Però esgotats com estàvem de patejar, ja ens anava bé!

Primera tarda per Liverpool. Vam descubrir l’església de St Luke. Ens hi vam enamorar! 



Després va venir el desencís del Sàgar per l’ Anglican Cathedral. En paraules seves, un “mamotreto”, i té raó! No hi vam entrar perquè ja no eren hores de visites, però només des de l’exterior ja no ens venien ganes de la visita. Vam deixar l’altra catedral, The Metropolitan Cathedral Of Christ The King, per a l’endemà. Dono per fet que la majoria de la gent que esteu llegint-me sabeu que a Liverpool hi ha dos catedrals, l’anglicana i la católica, i que des de l’una es veu clarament l’altra. 



Després, sopar i dormir! L’endemà teníem una altra visita molt esperada, no a la capital on es troba Anfield, el camp de futbol del Liverpool, sinó una mica més al nord, a Southport.

4. Southport, encantador racó davant al mar.

Southport representava la meva visita al cap de molts d’anys al meu estimat amic John. A ell feia menys temps que l’havia vist perquè, a part de les meves visites a casa seva, ell havia passat moltes vacances a casa meva a Catalunya. Però ara també feia força temps que no coincidíem. Southport també era la ciutat de la meva estimada “mama anglesa”, la Pauline, que ens va deixar fa nou anys, però que en tornar allà la vaig tenir present a cada moment.

Vam agafar el tren a Liverpool Central i en quaranta minuts vam baixar a Hillside, un parell d’estacions abans de Southport, però John així ens ho havia demanat. Perquè? Fàcil, allí podía aparcar sense problemes!



John ens estava esperant  dalt de tot de les escales en arribar a l’estació. El meu estimat John s’havia fet gran! Suposo que ell va pensar el mateix de mi! I ens va portar fins a Southport a fer un te davant el mar a la cantina de la seva església. Les vistes de la badia són impressionants. A parer meu, Southport no havia canviat gens aquests anys que no hi havia anat. Me’n recordava del Promenade, del Mill Street, del Bridge… tot estava igual. John em va recordar,  però,  que Anglaterra està perdent terreny per la part est i en canvi n’està guanyant per la costa oest, i em va assenyalar que la platja de Southport sí que havia crescut des del meu darrer viatge ja fa un grapat d’anys.

El dinar va ser a un typical pub a Birkdale, on una de les cambreres va voler saber d’on érem i vam estar comentant el fet de parlar llengües estrangeres. Cal remarcar que el Sàgar estava al·lucinant des que havíem arribat al UK que la gent només parlava anglès, i que a tots els llocs que havíem visitat com a turistes, res però res estaba en cap altra llengua.



La sensació que continuaven sentint-se el melic del món era present arreu on anàvem de turistes.  John i algún altre dels meus amics ja ho havien comentat. De la seva explicació ens va deixar especialment encuriosits el fet que afirmessen que per a què aprendre una altra llengua si allà on anaven tothom s’esforçava per parlar anglès. Tot plegat ens costava una mica de creure, però era molt interessant adonar-se’n com d’interioritzat té aquella gent el llegat oficial sobre el poder de la seva llengua. I ara cito textualment un troç del llibre del Mike que trobo ideal per a aquesta part de la meva crònica:

                                        “THE LANGUAGE

When I arrived in England I thought I knew English. After I'd been here an hour I realized that I did not understand one word. In the first week I picked up a tolerable working knowledge of the language and the next seven years convinced me gradually but thoroughly that I would never know it really well, let alone perfectly. This is sad. My only consolation being that nobody speaks English perfectly”.

Efectivament, els anglesos no canvien mai i et parlen com si fos la teva obligació entendre’ls, com si hi hagués una política del “ja t’ho faràs”, però estic parlant d’estereotips, d’acord? No tothom allí es comporta així, bé, al menys no les meves amistats!!!

Em va saber greu no tenir l’oportunitat de passar més temps amb el meu estimat John i conéixer més gent relacionada amb ell per així poder-ne extreure alguna mena de conclusió sobre l’estat de l’aprenentatge i ús d’altres llengües per part de la població autòctona anglesa, però no hi havia més temps.

I vam tornar cap a Liverpool.

5. Liverpool, el Royal Albert Dock


Com he dit abans, a banda del món dels Beatles que es respira arreu de la ciutat, el que ens quedava de tarda vam decidir anar a visitar la catedral catòlica. Ja teníem pensat només visitar l’exterior, i més jo que ja la coneixia d’altres visites anteriors. La primera visita que vaig fer va ser fa uns quants d’anys i ja llavors no em va enamorar en absolut. Mentre ens hi acostàvem, una de les primeres coses en què m’anava fixant era en la presència de poca gent pels entorns. Efectivament, si fa o no fa a un parell d’illes de cases de distància de la catedral hi ha la Universitat, aparentment a l’estiu gairebé deserta. De fet, vam descobrir que bona part del veïnat eren cases i edificis de l’època victoriana, que per a mi eren molt més atractius que la catedral en qüestió. En Sàgar discrepava. Ell és un amant de l’arquitectura contemporània, bé, no de tota és clar. Va comentar sobre l’estructura de la catedral. La vam envoltar i estudiar des d’un punt de vista de forasters a qui agrada l’art, però en aquest cas les nostres opinions van resultar força diferents.



Ens quedava encara tot un dia per conéixer la ciutat i, evidentment, l’havia de portar al Royal Albert Dock. No pots visitar la ciutat i no fer una visita a aquest lloc. Vam passar per davant del Beatles Story, el museu, però no hi vam entrar. Jo ja hi havia estat dos cops i al Sàgar no li interessava gens ni mica. Però sí que vam gaudir de les vistes del Dock i dels diferents museus que s’hi troben (International Slavery museum, Maritime Museum, Museum of Liverpool) i els edificis on es pot veure els Liver Birds tan emblemàtics de la ciutat. I, com no, vam dinar a un pub allí mateix on ja hi havia fet algún àpat en les meves anteriors visites. Hi ha coses que s’han de repetir.



I, evidentment, vaig arrossegar el Sàgar fins la zona de The Cavern. S’hi havia d’anar! D’acord que està tot molt museïtzat, ple de gent, tot caríssim, però aquell indret bé es mereix una visita!



I ens quedava el darrer destí en el nostre itinerari, York! York havia estat a la meva llista de visites durant un grapat d’anys, i ara finalment hi podia anar!

6. York, la joia més al nord.

York és una històrica ciutat fortalesa del nord de  Yorkshire al voltant d’uns dos cents mil habitants.  En aquesta ciutat conflueixen els rius Ouse i Foss, encara avui ambdós rius romanen navegables, encara que la navegació gairebé exclusivament està orientada a l'oci. La ciutat ha jugat un important paper en els seus 2.000 anys d'història.

A part de ser una vila en conjunt molt bonica, vaig començar a fixar-me en les seves particularitats. Vaig parar especial atenció en el casc antic de la ciutat. I, dit sincerament, em va resultar molt difícil trobar-hi res que no m’agradés.



Vam arribar en tren des de la Lime Station i va ser arribar i enamorar-me de la ciutat! Tornava a assolir un somni llargament esperat. I va estar a l’alçada de l’expectativa i molt més d’allò somiat des de feia tants d’anys.

A més a més, l’apartament que havíem llogat era una preciositat i super ben posicionat. Ho teníem tot a la vora, i al mateix temps era una zona molt tranquila. Es pot demanar alguna cosa més?

Vam poder patejar la ciutat una estona en arribar, però feia fred i plovia força, o sigui que no vam tardar en recollir-nos a casa i preparar-nos per a l’endemà, el dia gran de la visita esperada.

Vam començar per les muralles i grans vistes de la part vella i la part nova de la ciutat. El meu amic Pete ens havia recomanat visitar el Castle Museum i així ho vam fer. Enamoradeta me va deixar! Va ser una sensació fantàstica passejar pels carrers victorians dins del museu. Cada racó, cada moment els vam assaborir a full, sobretot jo!



En sortir vam anar a visitar la York Minster, que ja havíem vist des de fora la tarda anterior. Però, oh sorpresa! Vam fer cua una bona estona quan ens van dir que havíem de reservar online. La visita duraría 30 minuts i ja en perdíem 15 a la cua. El preu? Al canvi uns 20€. Vam decidir que ni de conya ens portarien com a ovelletes sense poder gaudir-ne gens ni mica per dins d’un edifici tan meravellós com aquell. D’acord, no vam poder delectar.nos amb les vidrieres des de l’interior, però vam prendre la decisió que no valia la pena i vam girar cua! Fotos a centenars de l’exterior ja n’hi teníem! 



I vam anar a dinar, avui a un italià, I know, no és gaire English això, però què voleu!.

En acabar, vam visitar la Clifford's Tower, l'edifici més gran que queda del castell de York, la fortalesa reial medieval més gran del nord d'Anglaterra. Amb unes vistes panoràmiques del casc antic de York i el camp dels voltants, no és difícil veure per què la torre va tenir un paper crucial en el control del nord d'Anglaterra. Faré un incís per a recordar la manca d’accessibilitat freqüent per a molta gent amb capacitats diferents a molts dels llocs emblemàtics que vam visitar.



I ja ens quedava visitar The Shambles, un carrer històric de York, amb edificis medievals conservats, alguns que es remunten al segle XIV. El carrer és estret, amb molts edificis amb entramats de fusta que sobresurten el carrer uns quants metres. Si li afegim l’ambient “Harry Potter” que hi pots trobar, la màgia romandrà present tant quan està a petar de gent com quan el carrer es buida pel motiu que sigui.



Un altre somni fet realitat al sac!

L’endemà ens vam acomiadar de York i vam tonar cap a Manchester, darrer stop abans de tornar a casa.


7. Manchester, darrer stop i cap a casa.

La nostra darrera tarda a Manchester la vam passar visitant el People’s Manchester Museum. Una passada! I les fotos a la part de les Suffragettes les vam aprofitar i com! En aquesta ocasió vam optar per quedar-nos a un hotel, cèntric i no massa car. Vam poder fer el darrer dinar a Anglaterra a un typical pub i en canvi vam triar un restaurant grec molt acollidor que havíem vist en la nostra primera visita. Un èxit!



Val a dir que vam estar buscant un retrat de l’Ian Curtis que hi havia pintat a una paret no gaire lluny dels canals, però vam descobrir que l’havien repintat i fet desaparèixer. Ara ens haurem d’esperar a tornar a Macclesfield on sí que encara el tenen pintat a una paret d’un edifici. Ja tenim excusa per tornar-hi!



I ja estava tot fet! No ens quedava cap dia més per Anglaterra. L’endemà al matí ens tocava llevar-nos per a esmorzar, agafar el tram fins l‘aeroport i gaudir del paisatge tan anglès fins l’hora d’agafar l’avió.

Fins aquí tot bé, veritat? Doncs no podíem marxar sense viure un petit malson a l’aeroport! Què trobeu que ens va passar? No ho endevineu?


Un paquet sospitós? Una amenaça de bomba? Xiulets al passar per l’aparell aquell?
No aneu desencaminats! Hi havia lloc per a una darrera contradicció. Després dels dies tranquils i bonics passats des que havíem arribat, vam poder viure en pròpia pell l’obsessió dels anglesos en el moment post-Brèxit! Quina colla de sonats!
Ens van obrir les maletes, bolsos, motxilles, etc per a treure qualsevol cosa que pogués semblar sospitosa d’algun possible atemptat posterior. Em va tocar una noieta jove, molt educada però penoseta com ella sola. Em vaig palplantar davant d’ella explicant-li un per un tots i cadascun dels meus medicaments, dels quals portava la recepta mèdica. Tenint en compte que ja anem tenint una edat i que ens van sortint cosetes, el més lògic és que portéssim medicacions, sòlides i líquides, veritat? Doncs, ja em veieu allí donant tot tipus d’explicacions! Jo vaig aprofitar aquell moment per explicar-li a la noia que atenia aquell petit indret què era un tubet de Micralax i com es feia servir. La seva cara de perplexitat no té preu! Em va sorprendre d’allò més el fet que ella mateixa em preguntés sobre si una de les meves cremes per la psoriasis funcionava bé. Ves a saber si ella també en pateix! Respecte de la resta de productes inspeccionats, la responsable del control m’informava que per aquest indret no hi podíem passar res de semblant a líquid (pomades, cremes, maquillatges, desodorants, etc), que es tractava d’una mera intervenció. Aquest fet em va deixar perplexa.


I així és com vam acabar el nostre viatge. En el quadre s’hi observa una part majoritària de moments bonics i joiosos. I això és el que realment m’emporto. Però, la impressió que em vaig formar a banda és que semblava estrany trobar un comportament tan obsessiu que en tots els anys que jo havia viatjat a Anglaterra en antel·lació mai m’havia passat una cosa semblant. No obstant, efectivament, allà hi vaig trobar les obsessions post-Brèxit, amb tots els ets i uts. Ara, ni rastre de cap mena d’estructura que pogués indicar que allí hi havien petangut a la UE. Com si mai hagués existit tal situació.

All in all, el Sàgar i jo vam poder viure un grapat de sensacions i vivències junts que ens van omplir de joia els nostres cors. Jo m’emporto l’amor de les meves amistats i de com van acceptar, apreciar i podria dir que fins i tot començar a estimar el meu company, que per a mi era molt important. I també la riquesa de tot el que vaig veure i descobrir en un país que continua emocionant-me com quan hi vaig començar a anar. Ell es va enamorar del Pete, la Jenny i la Madge, i va adoptar la Madge com a mussa seva. Vam gaudir de tots i cadascun dels moments i situacions. Vam aprendre molt d’un món que és ben diferent del nostre en molts aspectes. Hem estat voltant per una part d’Anglaterra on hem trobat autòctons dintre i fora dels estereotips coneguts per tothom, foranis, turistes, gent de tot arreu. Anglaterra serà sempre Anglaterra. Poden fer intents d’obrir-se a l’exterior però hi ha un transfons arreu que continuen considerant-se encara els gran imperialistes que van ser en un temps passat, això no sembla canviar, i ara per ara no sembla que canviarà gaire aviat. Ara bé, voldria lloar l’educació dels treballadors a les estacions, als busos, a les oficines d’informació, en tot moment ens van ajudar i van respondre a les nostres preguntes i ens van proporcionar solucions quan va caldre. Són tan correctes, com diu el Sàgar, que no cal que canvien tant, no trobeu? Ah, i vaig tornar a casa amb un pot de custard per a regar un apple pie que jo mateixa prepararé!





dissabte, 15 d’abril de 2017

Cruïlla de cultures, història, desencís, dolor, felicitat

Acabo de tornar d'un viatge realment fantàstic. He pogut gaudir d'una de les parts del món que sempre havia volgut visitar, Palestina i Israel.
No s'ha tractat només d'un viatge cultural amb referència  pedres, arqueologia, història de les religions, etc. Més aviat s'ha tractat d'un conjunt d'experiències humanes que m'han permés el luxe de conèixer gents meravelloses de les quals he après moltíssim.
Palestina, Israel, tot són noms amb demarcacions polítiques instaurades per homes que no han tingut en compte més que els seus interessos partidistes i personals, sense tenir en compte com es feia mal a milers de persones i com se'ls hi continua fent.
He pogut gaudir de la diversitat i la riquesa cultural de Jerusalem, cada carrer, cada cantonada, cada racó de la ciutat, tant de Jerusalem Est com de l'Oest ens ofereix un nivell de cultura realment impressionant. Mai hauria pogut imaginar la quantitat de "fauna" humana, i disculpeu la meva expressió, però realment es tracta d'això. No podia creure tot el que veien els meus ulls arreu de la ciutat. Evidentment que la seva part cultural arquitectònica és impressionant per tots els tresors que conté, no obstant, em quedo amb els tresors humans!
Segona etapa del viatge, Jerichó a Cisjordània. El trajecte es va convertir en un paisatge realment bíblic. Els turons i voltants de la carretera realment desèrtics, tal i com apareixien a la Biblia i al Nou Testament. La part trista de l'entorn, el nombrós grup de campaments beduins que han estat expulsats dels seus assentaments per a afavorir l'ocupació dels seus terrenys per part dels colons jueus que, sense pietat, s'aprofiten del seu poder per fer-los fora i esborrar-los del mapa. La part bonica del viatge, la ciutat de Jerichó, una bellesa permanent desprès de tants i tants de segles. De fet és el poble habitat més antic del món i així ho demostren tots i cadascun dels edificis de la població. Menció especial va ser la visita al monestir a la Montanya de les Temptacions. Grans vistes, molta calor, molts sentiments enfrontats. Pel que fa  a la qualitat humana, menció especial la vista que vam fer a la Haifa, una senyora palestina de solera, ciutadana de Jerusalem ciutat vella, i que forma part d'una familia palestina amb varis segles d'història vinculada a la ciutat. La Haifa ens va obsequiar amb un dinar molt agradable i encara millor conversa. Les seves vivències en referència a l'ocupació i la humiliació que el poble palestí ve patint des de fa dècades va ser colpidor de veritat.

Tercera etapa, Ramallah a Palestina. 
Ciutat caòtica, sorollosa, colorida, encantadora! El tràfic un malson, però si algo va ser dur de tragar va ser el pas pel famós check point a la sortida de Ramallah per accedir a Jerusalem. Humiliació a diari que pateixen els palestins. Situació militaritzada i d'abús que va minant els esperits i les ments d'un poble orgullós però vençut. Sort en vam tenir que pel simple fet de ser turistes estrangers se'ns va permetre no haver de creuar el check point  apeu com els hi toca fer als palestins, aixó sí ara tenen una mica de deferència amb la gent gran palestina que no cal que ho hagi de fer a peu tampoc. 
Continuem amb Tel Aviv i Jaffa. Ciutat moderna amb grans gratacels i molta modernitat. Visita turística de caire diferent, ni millor ni pitjor, però un altre món molt diferent del trobat fins ara.



Els dos darrers dies els vam passar a un kibbutz a uns 40 minuts de Tel Aviv. Allí vaig conèixer una gent meravellosa que es van desviure per a fer-nos sentir com a casa i als quals he adoptat com a nous membres d'amsitats de primera categoria. La Patricia y l'Àlex són dos argentins jueus que ens van obrir les portes de casa seva i es van portar com a les grans persones humanes que són. Realment els continuaré portant dintre del meu cor!





El meu estil a l'hora d'escriure no és florit ni pompós, però surt del cor i reflecteix com em sento d'agraïda per aquests dies tan meravellosos i enriquidors que he passat amb la millor companyia del món. Ho repetirem!




dimarts, 8 de desembre de 2015

RESUM DE L'ANY QUE ESTÀ PER ACABAR


Enguany si hagués de triar un adjectiu per descriure'l hauria de dir "agredolç". 


Vaig començar l'any tal com l'havia acabat, feliç per estar amb unes persones que m'estimen molt i me cuiden molt, i trista per l'estat de salut de la mama. Malauradament, l'estat de la mama se va agreujar i a principis de març vam haver-la d'ingressar a l'hospital per problemes amb el cor. Dos setmanes desprès, i desprès de dos intents per una nova operació de cor, la mama ens va deixar precisament el dia que començava la primavera. Mentre les flors brotaven la mama ens deixava i es convertia en una flor immortal i un àngel que continuarà vetllant per tots nosaltres des d'allà on sigue ara. Com us podeu imaginar, la família ho vam sentir molt perquè ella era el nostre centre i el nostre motiu de ser, però en part, ens vam sentir alleugerits perquè ja s'havia acabat el seu patir. Veure-la com s'anava fonent durant el darrer any va ser molt dolorós per a tots i al final va morir en pau envoltada de pau i molt d'amor. Les coses no han estat fàcils per a la família des de la seva marxa, però anem fent i vivint i recordant-la i tenint-la als nostres cors i a la nostra memòria i les nostres vides cada dia fins que ens tornem a reunir amb ella. Mama, t'estimem molt!


He començat per la part més trista i agra de l'any, però també hi ha hagut moltes estones bones, amb amor, amistat, felicitat i alegria. Per sort tinc una família molt unida i uns amics que m'estimen i que m'acompanyen en els bons i en els mals moments. Dono gràcies a tots i cadascun dels que formen part de la meva vida, pública i privada. Tots vosaltres m'ajudeu amb el que podeu, quan podeu i com podeu. M'han sorprès algunes persones que han entrat a formar part de la meva vida sense esperar-m'ho i que m'han aportat molt i m'estan encara aportant molt! D'altres ja hi estàven i han continuat sent tan meravelloses com abans, fent-me costat en aquest any tan dur i estimant-me i dedicant-me tant de temps com poden. Realment no tinc paraules que puguin expressar tot l'amor i la gratitut que sento en aquests moments. Gràcies! Us estimo!

Costat feina, realment un any molt i molt bo! En un temps que la gent no troba feina, jo no me puc queixar en absolut i, ben al contrari, puc sentir-me molt i molt afortunada perquè la feina abunda i m'ho puc combinar força bé per tenir cura del papa i dels meus i encara tenir temps per gaudir dels amics i les persones que m'estimen. Si hagués de resumir-ho en una frase diria "Com a mínim que me quede com estic"! Crec que això també és símptoma de la meva experiència i dels anys que porto treballant i el bon nom que m'he llaurat. No se pot ser cap mediocre a cap nivell i no se pot parar d'aprendre i de preparar-se per molt que sabéssim com som de professionals. Sempre hem d'estar aprenent  i treballant i treballant-nos per tal de continuar avançant i no quedar-nos estancats perquè llavors sí que seríem uns mediocres i no és el que volem.

Costat vacances, meravellós! Enguany he pogut tornar a viatjar desprès d'uns quants anys dedicada a la mama. He de donar les gràcies a algú meravellós que se va sacrificar perquè jo pugués tenir unes vacances de somni que recordaré per la resta de la meva vida i que li agrairé sempre! Gent com tu no abunda i molts haurien de tenir-te com a exemple! T'estimo i ho saps!

I això és tot. Tant de bo l'any que està per començar ens porti només alegries i satisfaccions, però entrem al joc i com a tal hem de continuar jugant!

BONES FESTES i FELIÇ ANY NOU!




dimecres, 17 de desembre de 2014

Resum de l’any que està per acabar

Com cada any m’agrada fer balanç del que ha estat l’any que està a punt d’acabar.
Per a variar, vull començar parlant de les coses dolentes que hem viscut aquest any, sempre a nivel personal evidentment, no m’agradaria posar-me a parlar de les barbaritats que s’han viscut al món i deixar-me’n alguna, això no seria just!
Dolent ha estat l’any pel que fa a la salut per a la mama. Hem tingut força ensurts al llarg de l’any, uns de més greus que els altres, però no perd mai la il·lusió. És una dona tan forta com no n’hi ha! Per a mi és un exemple a seguir perquè, tot i la seva salut feble, sempre té un somriure i sempre és molt i molt agraïda amb aquells que l’estimen, la cuiden i la visiten.  Gràcies, Mama, per existir i per ser com ets!
Vam començar l’any malament perquè vam perdre una gran amiga en molt pocs dies. La nostra Pauline, la meva mama anglesa, Ens va deixar la matinada del 15 de febrer, desprès d’una semana on les notícies passaven de les bones a les dolentes i a l’inrevés. Finalment no se’n va poder sortir i va aconseguir les seves ales per descansar i cuidar-nos a tots des d’allà on se trova ara. No t’oblidarem mai!
Passem però a les coses bones, que n’han estat moltes i per les quals dono gràcies cada dia:
-           - Gràcies per tenir salut per poder tirar endavant i ajudar a qui me necesita, malgrat l’esgotament físic i mental que pateixo de vegades, però que, sense saber com, sempre tiro endavant.
          -     Gràcies per tenir una familia com la nostra que fa pinya davant les dificultats i que ens ajuda a ensenyar als nostres menuts què és la familia i què és l’amor i el respecte.
-                - Gràcies als amics que també ens fan costat, ens veiem sovint o no, ens parlem sovint o no, perquè gràcies a ells podem desconnectar de tot allò que ens produeix angoixes i malhumors.
-            -Gràcies per tenir una feina tan bonica com és poder ensenyar idiomes i per tenir uns alumnes que m’omplen de satisfacció quan veig com aprenen i com es van treient els diplomes que necessiten bé sigui per al present o preparant-se per al seu futur profesional.
-          - Gràcies a algú molt especial que he conegut enguany i que m’ha fet costat des de la llunyania perquè no ha permès que me sentí sola en moments durs que he viscut al llarg d’aquest any. Algú tan especial que fa que tornes a creure en tu mateix amb el mínim esforç. T’estimo un munt, ja ho saps!
     Vull nombrar el premi que mon germà va rebre al novembre. Va ser guardonat amb el premi d’Acció Cívica de la Fundació Carulla per la seva trajectòria en la defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana. Un premi molt merescut i que ens va omplir d’orgull a tots els i les que l’estimem. Allí ens vam reunir familiars, amics, alumnes i antics alumnes per estar amb ell en un momento tan important en la seva vida. No cal ni dir l’orgullosa que me sento d’ell. Mano, t’estimo, moltes felicitats!
     També vull dir com me sento d’orgullosa de mons fillols, la Rosa i el Guillem. Són uns grans estudiants amb unes notes simplement fantàstiques. A més de ser increíblement cariñosos i agraïts. Us estimo molt, carinyets!
    Vull també mencionar l’any fantàstic que hem viscut a nivel nacional. Els que me coneixeu ja sabeu què en pensó del meu país i què sento. Sí, sóc independentista, però voldria treure aviat aquest adjectiu de la meva descripció ideológica perquè això voldria dir que ja som lliures, que ja no tenim cap lligam polític amb el país veí. El 2014 ens ha vist lluitar per continuar demanant la independencia i el que hem viscut enguany ha estat un somni que ens portarà cap a la llibertat. Les manifestacions de l’11 de setembre, la votació del 9N, els moviments socials, que no polítics solament, són mostres ben clares del que vol la societat catalana, la llibertat! Si tot va bé, el 2015 serà encara molt millor! Visca la Terra!
     Ara venen dies de familia i amics, festa i vacances; si tot va bé podré gaudir d’uns dies amb uns amics que tinc lluny de casa però que sé que són a prop a la vegada. Ja fa varios anys que passem el Cap d’Any junts i s’agraeix molt que t’obrin les portes de casa seva i et facin sentir un més de la familia.
     Desitjo que passeu unes bones festes i que acabeu i comenceu l’any nou amb molta felicitat per a vosaltres i la gent que estimeu i us estima.

BON NADAL i FELIÇ ANY NOU!