Translate

dimecres, 19 d’agost del 2026

13 dies, un kilt i moltes ganes d’independència: Escòcia, de punta a punta


Hi ha viatges que comencen amb una maleta. D’altres, amb una reserva de vol i els apartaments, que  van anar arribant a poc a poc. El nostre va començar amb una idea aparentment senzilla: anar a Escòcia durant tretze dies.


Tretze dies.

En teoria, temps suficient per veure castells, llacs, ciutats, paisatges, alguna ovella i, si tot anava bé, trobar el monstre del Loch Ness, el Nessie (o hauria de dir la Nessie? Qui diu que ha de ser mascle per força?).

En la pràctica, tretze dies donen per descobrir que Escòcia és molt més gran del que sembla al mapa, que els escocesos tenen una relació gairebé sentimental amb la pluja, que un castell pot aparèixer al lloc més inesperat i que, efectivament, el debat sobre la independència forma part del paisatge tant com els turons, els llacs i els homes amb faldilla.

I així va començar la nostra aventura. Val a dir, però, que vam dormir ben poc la nit abans del viatge per la gran matinada, a les 3 am!!! Us ho podeu creure???

Va, som-hi!

Edimburg: començar pel principi, que sempre queda bé

La porta d’entrada va ser Edinburgh, una ciutat que sembla haver estat dissenyada per demostrar que la història pot ser espectacular i, alhora, tenir una quantitat considerable de pubs, que nosaltres només vam visitar en horari diürn per poder dinar com cal.

Edimburg és d’aquelles ciutats que no necessiten esforçar-se gaire per impressionar. El castell domina l’horitzó, la Royal Mile fa pujada —perquè evidentment havia de fer pujada, i quina pujada!— i cada cantonada sembla disposada a recordar-te que aquí han passat moltes coses. I a l'altre extrem de la Royal Mile, el Palau de Holyrood, tan diferent i tan igual!





Què més vam veure? El Scottish National Museum, l'Scott Monument, evidentment, la St Giles Cathedral, el People's Story Museum, Victoria Street, Princess Street, National Gallery of Scotland, Greyfriars Kirkyard Cementry (Bubby), Sandy bells pub, Writers Museum Square... Un munt de coses per a només tres dies, però que van valdre la pena. Això sí, no li pregunteu al Sàgar quants passos vam fer amunt i avall perquè m'acabarà odiant ha ha ha.



Reis (tot i que som republicans nosaltres!), guerres, reformes religioses, il·lustració, revoltes, literatura, execucions públiques i un llarg etcètera d’esdeveniments que fan que qualsevol visita turística sembli, per moments, una classe d’història impartida amb accent escocès.

I després hi ha la qüestió política. Perquè Escòcia no és només una regió pintoresca col·lonitzada per la corona anglesa. És una nació amb una identitat pròpia molt marcada, una història institucional diferenciada i una relació amb Londres que, dit amb certa diplomàcia, no sempre ha estat una història d’amor correspost.

I això es nota. En banderes, en converses, en símbols i, sobretot, en aquella sensació que aquí la paraula independència no és una qüestió exòtica que només apareix als llibres d’història. És una conversa pendent.

St Andrews: universitat, golf i sant patró

Després havíem contractat una sortida en minibus i vam posar rumb a St Andrews, a Fife. La companyia era Timberbush i vam tenir el millor guia del món mundial, el Gary! No va ser solament el nostre conductor, sinó un historiador i comunicador com n'hi ha ben pocs! Realment el seu sentit de l'humor i la seva ironia intel-3ligent ens van fer passar un dia ben agradable!

St Andrews és famosa per moltes coses: per la seva universitat, per la catedral en ruïnes, per sant Andreu i, sobretot, perquè algú va decidir que donar cops a una pilota amb un pal sobre una extensió immensa de gespa era una activitat esportiva perfectament raonable. El golf és gairebé una religió nacional. Nosaltres, però, vam preferir dedicar-nos a observar altres parts de la ciutat que ens van semblar força més interessants.


La catedral de St Andrews recorda una època en què l’Església tenia un poder enorme i les catedrals no eren només monuments sinó autèntics centres de poder. Avui en queden les ruïnes, espectaculars i silencioses.

I potser hi ha alguna cosa molt escocesa en això: tenir un passat immens, conservar-ne les pedres i continuar discutint què voleu fer amb el futur.

Fife: entre pobles, costa i història

Fife va ser una d’aquelles descobertes que sovint són les millors d’un viatge. No necessàriament perquè hi hagi un monument que t’obligui a treure el mòbil cada trenta segons, sinó perquè és un territori que permet entendre una mica millor aquesta Escòcia menys turística. Anstruther, Pittenweem, Crail i St Monans... Realment una meravella de paisatges! Pobles costaners, petites localitats, paisatges verds i aquella combinació tan escocesa entre pedra, mar i cel gris. Un cel que, per cert, no és gris. És multigri. A Escòcia tenen una paleta cromàtica pròpia.

Falkland: quan el passat Tudor parla escocès

Falkland va ser una altra parada imprescindible.

El palau de Falkland està íntimament relacionat amb els monarques escocesos i amb la figura de Maria Estuard. Passejar pel poble és gairebé fer un viatge en el temps. I aquí és quan un comença a entendre que la història escocesa no és precisament una successió de capítols tranquils.

Maria Estuard, els Stuart, els conflictes religiosos, les lluites pel poder... Tot plegat fa que els actuals debats constitucionals semblin, de vegades, una versió sorprenentment civilitzada de les discussions de fa uns quants segles.

Ara, almenys, la gent vota. I això ja és una millora considerable respecte d’algunes èpoques. Però, per favor, usem el cap quan votem!

Això ho volia dir, la cirereta del pastís van ser les fotos que em vaig fer davant la suposada fonda on Claire i Frank, estic parlant d'Outlander evidentment, van veure la figura d'un fantasma mirant la seva finestra, us en recordeu? Havia de fer pensar en Inverness, però va ser allí! Les fotos que li vaig enviar a ma cunyada la van enternir i tot!



South Queensferry i el pont que va robar-nos l’atenció

A South Queensferry ens vam trobar amb un dels grans protagonistes visuals del viatge: els ponts sobre el Firth of Forth. El Forth Bridge és una autèntica barbaritat d’enginyeria. Vermell, immens i amb aquella estructura metàl·lica que sembla haver estat construïda per un poble que va decidir que els ponts també podien tenir caràcter.


I el paisatge és espectacular. Fins i tot les vaques amb serrellet es van posar de forma natural per a que les puguéssem fotografiar i tot!

Aquí Escòcia ens va tornar a recordar una cosa: no cal posar-hi filtres a Instagram quan el país ja ve amb filtres incorporats.

Inverness: cap al nord

I vam continuar cap al nord fins a Inverness. Abans però, cal explicar una anècdota que ens va passar. Com sempre, el Sàgar i jo viatgem en tren, tal i com ha de ser! I vam agafar el tren un diumenge al matí. Resulta que ens van posar a un tren més antic i a la primera parada, Stirling, el tren es va aturar i ens van fer baixar a tothom i canviar d'andana. Pel que sigui, realment per megafonia no s'entenia un borrall, el tren havia de recular i ens tornaria a recollir al cap d'una estona. Ens van dir que podíem deixar les maletes dalt del tren perquè tornaria a buscar-nos el mateix. I així ho vam fer. Després van avisar que els viatgers que anaven en una certa direcció, la qual no es va entendre, podien pujar al primer tren que arribaria, però la resta havíem d'esperar el nostre tren. Tot i els dubtes, així ho vam fer. Però, en pujar al tren, ens en vam adonar que hi havia dos noietes i una senyora gran que no havien tornar a pujar i tenien TOTES les seves ertinences dalt del nostre tren! Vam anar buscant-les pel tren però ningú les havia vistes. I, oh sorpresa!, al cap de dues o tres estacions, les noietes van pujar totes emocionades per a recuperar les seves coses i baixar ràpid ràpid i la senyora gran va fer el mateix. Miracle? sort? Qui ho sap! Però elles van recuperar els seus equipatges!!!

I finalmeny vam arribar a Inverness. Inverness és una ciutat que exerceix gairebé de frontera simbòlica: a partir d’aquí, la sensació d’haver entrat a les Highlands és cada vegada més intensa.

El paisatge canvia. Les muntanyes guanyen protagonisme, les carreteres semblen més estretes i les ovelles comencen a adquirir una autoritat territorial preocupant.

Les Highlands tenen aquesta capacitat de fer-te sentir petit. No d’una manera desagradable, sinó gairebé terapèutica. Un recordatori que la natura té una escala pròpia i que nosaltres som, en definitiva, aquells éssers que passen tretze dies fent fotos perquè no sabem gaire bé què més fer davant d’un paisatge així.

Teníem gana i vam anar a dinar a un restaurant indi davant mateix de l'estació, el Mumbai Thistle. Mare meva!!! Què bo tot!!! No havia probat mai el menjar indi i em va encantar!!! I les cambreres i la cuinera, espectacular el tracte!! No us el podeu perdre si hi aneu!!!

Com ja eren més de les 16.30h quan vam sortir a visitar la ciutat, tot estava tancat (sniff) però vam poder caminar per la ciutat i fins i tot pujar al castell i gaudir d'unes vistes realment espectaculars del Riu Ness. 




Loch Ness: el monstre que no vam veure

Vam reservar un creuer de mig dia am la companyia The Jacobites i va ser tot tan fàcil com anar en bicicleta! El bus, el conductor, el viatge fins el port del canal on vam embarcar fins el nostre destí. Tot rodat!

I, naturalment, va arribar Loch Ness. El llac més famós d’Escòcia. Possiblement també un dels més rendibles del món per a un monstre que, si realment existeix, té una capacitat extraordinària per evitar fotògrafs.


Vam mirar. Vam esperar. Vam observar l’aigua. Res. Ni una aleta. Ni una bombolla sospitosa. Ni tan sols un monstre petit, d’aquells que surten només per saludar.


Però el Loch Ness és espectacular amb o sense Nessie. I aquí és on el mite gairebé passa a segon pla davant del paisatge. Val a dir, però, que per a mi tant el Loch com el/la monstre tenen una importància molt personal. Nessie va ser el nom de l'acadèmia que vam co-dirigir el meu germà i jo durant 19 anys a Amposta. I l'emoció que vaig sentir en entrar al Loch Ness no la puc expressar en paraules. Va ser meravellós!


Vam poder visitar les ruïnes del Urquart Castle, impressionant! Va ser realment una visita d'una durada perfecta i en unes condicions fantàstiques.

Tot i això, vam marxar amb un dubte: si algun dia Escòcia aconsegueix la independència, què farà Nessie? Serà ciutadana escocesa? Espero que algú ho hagi previst.

Glasgow: l’altra cara d’Escòcia

Després vam baixar cap a Glasgow. I Glasgow és diferent. Més industrial, més obrera, més urbana i menys de postal. Una ciutat marcada per la construcció naval, la indústria i una història social potent. Una ciutat que ha conegut moments molt durs i que, al mateix temps, ha desenvolupat una personalitat pròpia, directa i gens inclinada a demanar disculpes per existir.

Glasgow té caràcter. I això, en un país on el caràcter nacional ja ve de sèrie, té mèrit. Si Edimburg és la ciutat que et convida a admirar-la, Glasgow és la que s’asseu al teu costat, et mira i et diu:

—Bé. I tu què mires?

Doncs, bé, vam visitar la St Mungo Cathedral o High Kirk, la cripta de la qual és simplement de postal, la necròpolis, la ruta dels murals, la Merchant City, la Modern Art Gallery, i tants llocs més!!!


Vam reservar una altra sortida amb Rabbies i ens va permetre sortir d'una ciutat en ebullició constant cap a un indret que no ens podíem perdre.

Stirling: aquí no s’hi juga

A Stirling la història torna a prendre el comandament. I aquí apareix una de les figures més potents de la història escocesa: William Wallace. La batalla del pont de Stirling, el conflicte amb Anglaterra, les guerres d’independència... És impossible recórrer aquests llocs sense pensar en la llarga història de la relació entre Escòcia i Anglaterra.

              

I també és impossible no recordar que la versió cinematogràfica de tot plegat va posar molta pintura blava, molta èpica i un Mel Gibson amb una capacitat pulmonar considerable.

La història real, és clar, era força més complicada. Però una cosa queda clara: la identitat escocesa no és una invenció turística recent.

Ve de molt lluny.

Loch Lomond: quan el paisatge sembla una postal

I aleshores Loch Lomond. Aquí ja vam assumir que Escòcia ens estava prenent el pèl. Perquè no pot ser legal que un país tingui tanta facilitat per posar un llac, muntanyes, arbres, boira i núvols en el mateix enquadrament i aconseguir que sembli casual.

Loch Lomond és d’aquells llocs on un pot quedar-se mirant sense dir gaire cosa. I això, per a nosaltres, és molt. Perquè havíem recorregut mig país, havíem visitat castells, catedrals, ciutats i monuments i, al final, tornàvem a quedar atrapats davant d’un tros de natura.

Escòcia té aquesta capacitat.

I després... Macclesfield

I com que tota epopeia necessita un final inesperat, vam abandonar Escòcia i vam acabar a Macclesfield, ja a Anglaterra.

Després de tretze dies de història escocesa, castells, batalles, clans, reis, llacs, muntanyes i discussions sobre independència, tornar a travessar la frontera va produir una sensació estranya.

No perquè canviés radicalment el paisatge. Sinó perquè nosaltres ja el miràvem d'una altra manera.

Durant aquells tretze dies havíem descobert que Escòcia és molt més que whisky, gaiters, kilts i Nessie.

És una nació amb memòria. Amb ferides. Amb orgull. Amb sentit de l’humor, molt sentit de l'humor. Amb una identitat que no necessita que ningú li expliqui que és escocesa.

I també amb una pregunta política que continua damunt la taula.

Macclesfield, però, té una importància cabdal per a nosaltres. És el lloc on, sempre que podem, ens retrobem amb els nostres amics, la Jenny i el Pete, la Madge, la Bec i el Mike, la Michelle i el John, aquest any no vam poder coincidir amb la Clare i el Sean, però hi tornarem de ben segur! 



El Pete i la Jenny ens van portar a dinar aun lloc que es diu Just Ice a Poyton, i crec que hauríeu d'entrar a la seva web per esbrinar què fan, perquè ho fan i com ho fan. És realment un gran projecte!

Acabar el viatge a Macclesfield representa la tornada amb la gent que estimes i aprecies de valent. El Pete i la Jenny que sempre hi són per a tenir cura de nosaltres, la Madge, la nostra Madge, que continuem gaudint d'ella tot i els ensurts que ens ha ant donant, però aquí continua! La Bec i el Mike, la seva devoció i cura de la Madge és simplement meravellosa! ... Macclesfield és ja una parada i fonda, com es diu aquí. No pot ser anar a les Illes Britàniques i no passar uns dies allí. És la nostra aturada final abans de la tornada a casa nostra, i ho continuarà sent mentre ho puguem fer.

Tretze dies després

Tretze dies.

Edimburg, St Andrews, Fife, Falkland, South Queensferry, Inverness, Loch Ness, Glasgow, Stirling, Loch Lomond i, finalment, Macclesfield.

Hem fet quilòmetres. Molts.

Hem vist castells. Molts més.

Hem mirat llacs esperant trobar monstres. Sense èxit.

Hem comprovat que la pluja escocesa no és un fenomen meteorològic sinó probablement una institució nacional.

I hem tornat amb la sensació d’haver conegut un país que no es pot resumir en una postal. Escòcia és història i paisatge, però també és identitat. És Maria Estuard i Robert the Bruce. És William Wallace i les guerres d’independència. És la Il·lustració escocesa i la revolució industrial. És St Andrews i Glasgow. És el whisky i el futbol. És el kilt i els pubs. És la bandera blava amb la creu blanca onejant allà on pot. I és també aquest debat, tan escocès, sobre si una nació que té institucions, història, cultura i una identitat pròpia hauria de poder decidir lliurement quin futur vol.

Nosaltres no vam trobar Nessie. Però potser vam trobar una altra cosa.

Una Escòcia que, malgrat formar part del Regne Unit, continua preguntant-se si algun dia voldrà deixar-ne de formar part.


I, sincerament, després de tretze dies voltant per aquelles terres, costa no entendre per què la pregunta continua viva. Ara només ens queda una cosa per fer: tornar-hi.

A poder ser, que no plogui sovint. Encara que això, probablement, ja seria demanar massa.

dimecres, 17 de desembre del 2025

RESUM DE L'ANY QUE ESTÀ PER ACABAR (2025)

 

Un any escrit amb pell, memòria i resistència

L’any va començar amb una felicitat serena, d’aquelles que no fan soroll però ho omplen tot. Amb persones que són casa, refugi i arrel: el Sàgar, la Laura i el Rogelio. Amb mirades que sostenen, converses que abracen i silencis compartits que també saben estimar. Hi ha inicis que no necessiten grans gestos perquè ja són plens.

Ha estat un any intens, viscut amb el cor obert i els ulls ben desperts. Un any que m’ha recordat què és essencial i què no, amb qui val la pena quedar-se i què cal deixar anar. He après —o potser he reafirmat— que viure també és posicionar-se, i que el silenci, de vegades, és una forma de rendició.

La família ha continuat sent pilar i refugi. Les amistats, una xarxa invisible però fortíssima que m’ha sostingut en tot moment. Persones que hi són sense fer soroll, que estimen sense condicions i que acompanyen sense exigir. A totes elles, a les que ja hi eren i a les que han arribat enguany, només puc dir gràcies. Gràcies per l’amor, pel temps, per la paciència i per la llum compartida. No diré noms per no deixar-me ningú, però tots sabeu qui sou.

I sí, permeteu-me unes paraules plenes d’amor per al Sàgar. Per ser-hi sempre, amb una presència constant, tendra i valenta. Per estimar bé, que no és fàcil. Per fer que el món sigui més habitable quan caminem plegats. Compartir la vida amb tu és un regal immens. T’estimo.

En l’àmbit professional ha estat un any intens, molt intens, i generós. Molta feina, bons reptes i, sobretot, grans persones al costat. Continuo pensant que no ens podem permetre la mediocritat, ni en la feina ni en la vida. Cal aprendre, revisar-nos, créixer i evolucionar constantment. Treballar amb persones compromeses i brillants fa que tot tingui més sentit, i compartir camí amb companyes de 10, sobretot amb tu que ja saps qui ets,  és una fortuna que no dono mai per descomptada.

Les vacances han arribat en forma de petites i grans escapades, de respiracions necessàries, de moments per desconnectar sense desaparèixer. Viatjar, encara que sigui a prop, continua sent una manera preciosa de tornar a mi. I ja amb la mirada posada al viatge de Cap d’Any, que un any més compartiré amb el Sàgar, la Laura i el Rogelio, tres

éssers imprescindibles en el meu univers vital.

Aquest any també ha estat un temps de tancar cercles. De posar límits. De deixar fora de la meva vida allò que no suma, que no respecta o que no cuida. No és fredor, és coherència. No és duresa, és amor propi. A qui ja no hi és, li desitjo bon vent i bona mar, però la meva Ítaca és sagrada i no tothom hi pot ancorar.

Però si alguna cosa m’ha travessat profundament aquest any ha estat la necessitat de mirar el món de cara i sense filtres. Estem vivint un retrocés perillós. Els drets que crèiem consolidats s’esquerden. La llibertat d’expressió, de pensament, d’elecció, la llibertat de ser, són qüestionades i atacades per una dreta i una ultradreta que avancen sense complexos, disfressant d’ordre i sentit comú el que no és res més que control, censura i pèrdua de drets.

I, com gairebé sempre, les dones tornem a ser al centre de l’objectiu. Els nostres cossos, les nostres decisions, les nostres veus. Ens volen callades, dòcils, agraïdes. Ens volen fer creure que exagerem, que ja tenim prou, que la lluita ja no cal. Però sabem que no és veritat. Sabem que els drets que no es defensen, es perden. Que res del que tenim ens ha estat regalat. Que tot ha costat anys de lluita, de resistència i de veus valentes que no van acceptar el silenci imposat.

I aquí, a casa nostra, a Catalunya, també estem perdent drets com a ciutadans. Veiem com se’ns vulneren drets lingüístics, com se’ns qüestiona la llengua, com se la menysté, se la persegueix i se la vol arraconar fins a fer-la invisible. El català no és només una llengua: és memòria, identitat, cultura i futur. És la manera com estimem, com pensem i com expliquem el món. I defensar-lo no és excloure ningú, és resistir davant d’un gegant que fa dècades que intenta fer-nos desaparèixer.

Parlar català, viure en català i transmetre’l és avui un acte de resistència conscient. I no hauríem d’haver arribat fins aquí. Però hi som. I per això no podem defallir. Perquè una llengua que no es parla, que no es defensa, que no s’estima, s’apaga. I nosaltres no estem disposats a deixar que això passi.

I mentre mirem casa nostra, el món crema. I sovint mirem cap a una altra banda. El genocidi que s’està perpetrant a Gaza és una ferida oberta a la consciència de la humanitat. Un horror retransmès en directe que, tot i així, massa governs i massa mitjans prefereixen relativitzar, justificar o silenciar. Milers de vides arrasades, infants assassinats, pobles sencers esborrats, sota el paraigua d’una impunitat intolerable.

Però Gaza no és una excepció. És només una de les moltes guerres que el nostre eurocentrisme ens permet ignorar. Conflictes llunyans —geogràficament, però no humanament— que no ocupen portades, que no generen empatia, que no mereixen condemna perquè no passen al “nostre” món. I aquesta indiferència també és violència. Callar davant la injustícia, mirar cap a una altra banda perquè no ens afecta directament, és una manera molt còmoda de deshumanitzar.

Aquest any m’ha reafirmat en la necessitat de no callar. De dir les coses pel seu nom. De posicionar-me encara que incomodi. Perquè el futur —el nostre i el de les generacions que vindran— es construeix des de la paraula, des del compromís, des de la lluita quotidiana, des de cada petit gest, cada decisió, cada vegada que diem prou. i des de la coherència entre el que pensem, el que diem i el que tolerem.

I aquí em trobo ara, a punt de començar un nou any. Amb esperança, sí, però també amb força i amb consciència. Tant de bo el temps que ve ens porti calma i alegria. Però si ens toca continuar lluitant, que ens trobi desperts, units i dempeus. Perquè viure, al capdavall, també és això: no renunciar mai a la dignitat, ni a la justícia, ni a qui som.


Us desitjo un Molt Bon Any a tothom! Salut, força i lluita!

dijous, 28 d’agost del 2025

Darrera etapa. Macclesfield: el viatge s’acaba, l’amistat continua

 

Última etapa del nostre viatge a Anglaterra: Macclesfield i rodalies ens han regalat retrobaments entranyables amb amics de tota la vida. Converses, rialles i records compartits que ens recorden que els viatges s’acaben, però l’amistat perdura.


Després de dies intensos recorrent ciutats, pobles i paratges d’Anglaterra, la darrera etapa del viatge ens va portar a Macclesfield i rodalies. Era el tram més personal i esperat: el retrobament amb amics estimats de fa molts anys, aquells que vaig conèixer a Bellech Bay, a Gal·les, i que continuen formant part essencial de la meva vida. Dies plens de converses, de records compartits i de nous moments viscuts amb el Sàgar, que han convertit el final del viatge en un regal d’amistat i emoció.

Dia 10
El trajecte des de London Euston fins a Macclesfield va tenir un petit imprevist: obres a les vies que ens van fer canviar l’últim tram en bus des de Wilmslow. Però allà ens esperaven el Pete i la Jenny, dos éssers meravellosos que ens tenen els cors robats. Després d’un dinar a casa seva, vam anar cap al nostre apartament al centre i vam poder fer la primera descoberta de la ciutat. El mural d’Ian Curtis, cantant de Joy Division,  la St Michael & All Angels Church, la Christ Church i el Town Hall ens van anar guiant pels carrers. 




El vespre va arribar amb un sopar deliciós preparat pels nostres amics: boeuf bourguignon i verduretes bollides. Nyam, nyam!

Dia 11

L’endemà vam visitar l’església de Macclesfield per dintre i ens va deixar embadalits amb el seu estil gòtic i els vitralls. Al migdia, cita amb el Mike i la Bec per dinar en un restaurant tailandès, el Chilly Banana,  amb la Madge, mare del Mike i estimadíssima amiga. Malauradament, no es va trobar prou bé per venir, però després del dinar vam poder compartir unes hores amb ella, xerrant davant d’un bon te i gaudint de la seva companyia entranyable. La Madge és molt important per a mi. Ella ens va acollir a casa seva, a mi, mon germà i uns bons grapats d'alumnes nostres als anys 90s i va continuar venint de vacances a casa meva durant anys mentre es va poder moure per ella sola. Ara amb quasi 93 anys, ja no pot fer tot allò que estava acostumada a fer, però continua sent la mateixa persona meravellosa amb la mateixa meravellosa essència que l'acompanyarà sempre. Desitjo poder continuar gaudint de la seva companyia i amistat durant molts molts d'anys! De la mateixa manera, em va fer una gran il·lusií que el Mike i la BEc puguessin finalment conèixer el Sàgar, perquè fa dos anys ells no hi eren. Va ser un dinar maquíssim! Esperem amb tot el cor que ells sí que puguin tornar a visitar-nos a casa nostra perquè sabem què significa Catalunya per a ells dos!

 

A la tarda, el Pete i la Jenny ens van portar fins a Buxton, que ja coneixia d’anys enrere i que em feia il·lusió mostrar al Sàgar. Vam acabar el dia sopant a The Plough a Eaton, un lloc encantador per cloure una jornada plena d’emocions.






Dia 12

Amb el Pete i la Jenny, el dissabte va començar amb un clàssic English breakfast (ha ha ha) i va continuar amb una excursió a Bakewell, un poble pintoresc i ple de vida. Després ens van conduir a Chatsworth House, imponent i majestuosa, escenari de Pride & Prejudice. Una visita que em va fascinar.









La ruta va seguir amb una parada deliciosa a High Peak Bookstore & Café, on vam somiar que la propera vegada hi anirem amb una maleta buida només per omplir-la de llibres!

El vespre va ser per retrobar-nos amb el Sean i la Clare. El Sean, amic de fa tants anys, i la Clare, la seva dolça companya, ens van regalar una vetllada plena de complicitats, converses i somriures. Tan de bo puguin fer-nos una visita ben aviat!



Dia 13 i comiat

El darrer dia a Macclesfield el vam dedicar a l’església de Tytherington, lloc on sempre retrobo cares conegudes de la meva època del campament a Gal·les. El dinar va ser en un pub amb el Pete i la Jenny, abans de la visita final a Prestbury, poble elegant de cases històriques i amb la joia de St Peter’s Church i la seva capella normanda. Després, els nostres amics ens van portar fins a Wilmslow i, d’allí, un tren ràpid ens va dur a l’aeroport de Manchester. Amb el cor encongit pel comiat, però amb la certesa que aquestes amistats són per sempre.






Reflexió final

Aquest viatge ha estat molt més que una ruta per terres angleses. Ha estat un retrobament amb llocs estimats, amb històries antigues i amb persones que, malgrat el pas dels anys i la distància, continuen ocupant un espai immens al cor.

De Bristol a Bath, de Salisbury a Londres, de Macclesfield a Buxton, de Bakewell a Chatsworth… Cada etapa ens ha regalat aprenentatges, bellesa i emoció. Hem compartit cultura, natura, història, converses i, sobretot, amistat.

El Sàgar i jo tornem a casa amb la sensació d’haver viscut un somni fet realitat: un viatge ple de llum, de records recuperats i de nous moments per atresorar.

Els amics retrobats —el Pete i la Jenny, el Mike i la Bec, la dolça Madge, el Sean i la Clare— ens han recordat que l’amistat veritable és com un fil invisible: pot estirar-se amb el temps i la distància, però mai es trenca.

Ens acomiadem amb el cor ple de gratitud i la certesa que ens tornarem a veure. Perquè els viatges s’acaben, però les emocions i els llaços que hi naixen són eterns.

Un recorregut inoblidable per terres d’Anglaterra: de Bristol a Bath, de Salisbury a Stonehenge, de Londres als Cotswolds i Oxford, de Londres a Macclesfield. Quatre entrades que relaten la bellesa dels llocs, la màgia de la història i, sobretot, la força de l’amistat que perdura malgrat el temps i la distància.

                               Quan el viatge s’atura, l’amistat continua essent el camí.