13 dies, un kilt i moltes ganes d’independència: Escòcia, de punta a punta

Hi ha viatges que comencen amb una maleta. D’altres, amb una reserva de vol i els apartaments, que  van anar arribant a poc a poc. El nostre va començar amb una idea aparentment senzilla: anar a Escòcia durant tretze dies.

Tretze dies.

En teoria, temps suficient per veure castells, llacs, ciutats, paisatges, alguna ovella i, si tot anava bé, trobar el monstre del Loch Ness, el Nessie (o hauria de dir la Nessie? Qui diu que ha de ser mascle per força?).

En la pràctica, tretze dies donen per descobrir que Escòcia és molt més gran del que sembla al mapa, que els escocesos tenen una relació gairebé sentimental amb la pluja, que un castell pot aparèixer al lloc més inesperat i que, efectivament, el debat sobre la independència forma part del paisatge tant com els turons, els llacs i els homes amb faldilla.

I així va començar la nostra aventura. Val a dir, però, que vam dormir ben poc la nit abans del viatge per la gran matinada, a les 3 am!!! Us ho podeu creure???

Va, som-hi!

Edimburg: començar pel principi, que sempre queda bé

La porta d’entrada va ser Edinburgh, una ciutat que sembla haver estat dissenyada per demostrar que la història pot ser espectacular i, alhora, tenir una quantitat considerable de pubs, que nosaltres només vam visitar en horari diürn per poder dinar com cal.

Edimburg és d’aquelles ciutats que no necessiten esforçar-se gaire per impressionar. El castell domina l’horitzó, la Royal Mile fa pujada —perquè evidentment havia de fer pujada, i quina pujada!— i cada cantonada sembla disposada a recordar-te que aquí han passat moltes coses. I a l'altre extrem de la Royal Mile, el Palau de Holyrood, tan diferent i tan igual!

Què més vam veure? El Scottish National Museum, l'Scott Monument, evidentment, la St Giles Cathedral, el People's Story Museum, Victoria Street, Princess Street, National Gallery of Scotland, Greyfriars Kirkyard Cementry (Bubby), Sandy bells pub, Writers Museum Square... Un munt de coses per a només tres dies, però que van valdre la pena. Això sí, no li pregunteu al Sàgar quants passos vam fer amunt i avall perquè m'acabarà odiant ha ha ha.

Reis (tot i que som republicans nosaltres!), guerres, reformes religioses, il·lustració, revoltes, literatura, execucions públiques i un llarg etcètera d’esdeveniments que fan que qualsevol visita turística sembli, per moments, una classe d’història impartida amb accent escocès.

I després hi ha la qüestió política. Perquè Escòcia no és només una regió pintoresca col·lonitzada per la corona anglesa. És una nació amb una identitat pròpia molt marcada, una història institucional diferenciada i una relació amb Londres que, dit amb certa diplomàcia, no sempre ha estat una història d’amor correspost.

I això es nota. En banderes, en converses, en símbols i, sobretot, en aquella sensació que aquí la paraula independència no és una qüestió exòtica que només apareix als llibres d’història. És una conversa pendent.

St Andrews: universitat, golf i sant patró

Després havíem contractat una sortida en minibus i vam posar rumb a St Andrews, a Fife. La companyia era Timberbush i vam tenir el millor guia del món mundial, el Gary! No va ser solament el nostre conductor, sinó un historiador i comunicador com n'hi ha ben pocs! Realment el seu sentit de l'humor i la seva ironia intel·ligent ens van fer passar un dia ben agradable!

St Andrews és famosa per moltes coses: per la seva universitat, per la catedral en ruïnes, per sant Andreu i, sobretot, perquè algú va decidir que donar cops a una pilota amb un pal sobre una extensió immensa de gespa era una activitat esportiva perfectament raonable. El golf és gairebé una religió nacional. Nosaltres, però, vam preferir dedicar-nos a observar altres parts de la ciutat que ens van semblar força més interessants.

La catedral de St Andrews recorda una època en què l’Església tenia un poder enorme i les catedrals no eren només monuments sinó autèntics centres de poder. Avui en queden les ruïnes, espectaculars i silencioses.

I potser hi ha alguna cosa molt escocesa en això: tenir un passat immens, conservar-ne les pedres i continuar discutint què voleu fer amb el futur.

Fife: entre pobles, costa i història

Fife va ser una d’aquelles descobertes que sovint són les millors d’un viatge. No necessàriament perquè hi hagi un monument que t’obligui a treure el mòbil cada trenta segons, sinó perquè és un territori que permet entendre una mica millor aquesta Escòcia menys turística. Anstruther, Pittenweem, Crail i St Monans... Realment una meravella de paisatges! Pobles costaners, petites localitats, paisatges verds i aquella combinació tan escocesa entre pedra, mar i cel gris. Un cel que, per cert, no és gris. És multigri. A Escòcia tenen una paleta cromàtica pròpia.

Falkland: quan el passat Tudor parla escocès

Falkland va ser una altra parada imprescindible.

El palau de Falkland està íntimament relacionat amb els monarques escocesos i amb la figura de Maria Estuard. Passejar pel poble és gairebé fer un viatge en el temps. I aquí és quan un comença a entendre que la història escocesa no és precisament una successió de capítols tranquils.

Maria Estuard, els Stuart, els conflictes religiosos, les lluites pel poder... Tot plegat fa que els actuals debats constitucionals semblin, de vegades, una versió sorprenentment civilitzada de les discussions de fa uns quants segles.

Ara, almenys, la gent vota. I això ja és una millora considerable respecte d’algunes èpoques. Però, per favor, usem el cap quan votem!

Això ho volia dir, la cirereta del pastís van ser les fotos que em vaig fer davant la suposada fonda on Claire i Frank, estic parlant d'Outlander evidentment, van veure la figura d'un fantasma mirant la seva finestra, us en recordeu? Havia de fer pensar en Inverness, però va ser allí! Les fotos que li vaig enviar a ma cunyada la van enternir i tot!

South Queensferry i el pont que va robar-nos l’atenció

A South Queensferry ens vam trobar amb un dels grans protagonistes visuals del viatge: els ponts sobre el Firth of Forth. El Forth Bridge és una autèntica barbaritat d’enginyeria. Vermell, immens i amb aquella estructura metàl·lica que sembla haver estat construïda per un poble que va decidir que els ponts també podien tenir caràcter.

I el paisatge és espectacular. Fins i tot les vaques amb serrellet es van posar de forma natural per a que les puguéssem fotografiar i tot!

Aquí Escòcia ens va tornar a recordar una cosa: no cal posar-hi filtres a Instagram quan el país ja ve amb filtres incorporats.

Inverness: cap al nord

I vam continuar cap al nord fins a Inverness. Abans però, cal explicar una anècdota que ens va passar. Com sempre, el Sàgar i jo viatgem en tren, tal i com ha de ser! I vam agafar el tren un diumenge al matí. Resulta que ens van posar a un tren més antic i a la primera parada, Stirling, el tren es va aturar i ens van fer baixar a tothom i canviar d'andana. Pel que sigui, realment per megafonia no s'entenia un borrall, el tren havia de recular i ens tornaria a recollir al cap d'una estona. Ens van dir que podíem deixar les maletes dalt del tren perquè tornaria a buscar-nos el mateix. I així ho vam fer. Després van avisar que els viatgers que anaven en una certa direcció, la qual no es va entendre, podien pujar al primer tren que arribaria, però la resta havíem d'esperar el nostre tren. Tot i els dubtes, així ho vam fer. Però, en pujar al tren, ens en vam adonar que hi havia dos noietes i una senyora gran que no havien tornar a pujar i tenien TOTES les seves pertinences dalt del nostre tren! Vam anar buscant-les pel tren però ningú les havia vistes. I, oh sorpresa!, al cap de dues o tres estacions, les noietes van pujar totes emocionades per a recuperar les seves coses i baixar ràpid ràpid i la senyora gran va fer el mateix. Miracle? sort? Qui ho sap! Però elles van recuperar els seus equipatges!!!

I finalmeny vam arribar a Inverness. Inverness és una ciutat que exerceix gairebé de frontera simbòlica: a partir d’aquí, la sensació d’haver entrat a les Highlands és cada vegada més intensa.

El paisatge canvia. Les muntanyes guanyen protagonisme, les carreteres semblen més estretes i les ovelles comencen a adquirir una autoritat territorial preocupant.

Les Highlands tenen aquesta capacitat de fer-te sentir petit. No d’una manera desagradable, sinó gairebé terapèutica. Un recordatori que la natura té una escala pròpia i que nosaltres som, en definitiva, aquells éssers que passen tretze dies fent fotos perquè no sabem gaire bé què més fer davant d’un paisatge així.

Teníem gana i vam anar a dinar a un restaurant indi davant mateix de l'estació, el Mumbai Thistle. Mare meva!!! Què bo tot!!! No havia probat mai el menjar indi i em va encantar!!! I les cambreres i la cuinera, espectacular el tracte!! No us el podeu perdre si hi aneu!!!

Com ja eren més de les 16.30h quan vam sortir a visitar la ciutat, tot estava tancat (sniff) però vam poder caminar per la ciutat i fins i tot pujar al castell i gaudir d'unes vistes realment espectaculars del Riu Ness. 

Loch Ness: el monstre que no vam veure

Vam reservar un creuer de mig dia am la companyia The Jacobites i va ser tot tan fàcil com anar en bicicleta! El bus, el conductor, el viatge fins el port del canal on vam embarcar fins el nostre destí. Tot rodat!

I, naturalment, vam arribar al Loch Ness. El llac més famós d’Escòcia. Possiblement també un dels més rendibles del món per a un monstre que, si realment existeix, té una capacitat extraordinària per evitar fotògrafs.

Vam mirar. Vam esperar. Vam observar l’aigua. Res. Ni una aleta. Ni una bombolla sospitosa. Ni tan sols un monstre petit, d’aquells que surten només per saludar.

Però el Loch Ness és espectacular amb o sense Nessie. I aquí és on el mite gairebé passa a segon pla davant del paisatge. Val a dir, però, que per a mi tant el Loch com el/la monstre tenen una importància molt personal. Nessie va ser el nom de l'acadèmia que vam co-dirigir el meu germà i jo durant 19 anys a Amposta. I l'emoció que vaig sentir en entrar al Loch Ness no la puc expressar en paraules. Va ser meravellós!

Vam poder visitar les ruïnes del Urquart Castle, impressionant! Va ser realment una visita d'una durada perfecta i en unes condicions fantàstiques.

Tot i això, vam marxar amb un dubte: si algun dia Escòcia aconsegueix la independència, què farà Nessie? Serà ciutadana escocesa? Espero que algú ho hagi previst.

Glasgow: l’altra cara d’Escòcia

Després vam baixar cap a Glasgow. I Glasgow és diferent. Més industrial, més obrera, més urbana i menys de postal. Una ciutat marcada per la construcció naval, la indústria i una història social potent. Una ciutat que ha conegut moments molt durs i que, al mateix temps, ha desenvolupat una personalitat pròpia, directa i gens inclinada a demanar disculpes per existir.

Glasgow té caràcter. I això, en un país on el caràcter nacional ja ve de sèrie, té mèrit. Si Edimburg és la ciutat que et convida a admirar-la, Glasgow és la que s’asseu al teu costat, et mira i et diu:

—Bé. I tu què mires?

Doncs, bé, vam visitar la St Mungo Cathedral o High Kirk, la cripta de la qual és simplement de postal, la necròpolis, la ruta dels murals, la Merchant City, la Modern Art Gallery, i tants llocs més!!!

Vam reservar una altra sortida amb Rabbies i ens va permetre sortir d'una ciutat en ebullició constant cap a un indret que no ens podíem perdre.

Stirling: aquí no s’hi juga

A Stirling la història torna a prendre el comandament. I aquí apareix una de les figures més potents de la història escocesa: William Wallace. La batalla del pont de Stirling, el conflicte amb Anglaterra, les guerres d’independència... És impossible recórrer aquests llocs sense pensar en la llarga història de la relació entre Escòcia i Anglaterra.

              

I també és impossible no recordar que la versió cinematogràfica de tot plegat va posar molta pintura blava, molta èpica i un Mel Gibson amb una capacitat pulmonar considerable.

La història real, és clar, era força més complicada. Però una cosa queda clara: la identitat escocesa no és una invenció turística recent.

Ve de molt lluny.

Loch Lomond: quan el paisatge sembla una postal

I aleshores Loch Lomond. Aquí ja vam assumir que Escòcia ens estava prenent el pèl. Perquè no pot ser legal que un país tingui tanta facilitat per posar un llac, muntanyes, arbres, boira i núvols en el mateix enquadrament i aconseguir que sembli casual.

Loch Lomond és d’aquells llocs on un pot quedar-se mirant sense dir gaire cosa. I això, per a nosaltres, és molt. Perquè havíem recorregut mig país, havíem visitat castells, catedrals, ciutats i monuments i, al final, tornàvem a quedar atrapats davant d’un tros de natura.

Escòcia té aquesta capacitat.

I després... Macclesfield

I com que tota epopeia necessita un final inesperat, vam abandonar Escòcia i vam acabar a Macclesfield, ja a Anglaterra.

Després de tretze dies de història escocesa, castells, batalles, clans, reis, llacs, muntanyes i discussions sobre independència, tornar a travessar la frontera va produir una sensació estranya.

No perquè canviés radicalment el paisatge. Sinó perquè nosaltres ja el miràvem d'una altra manera.

Durant aquells tretze dies havíem descobert que Escòcia és molt més que whisky, gaiters, kilts i Nessie.

És una nació amb memòria. Amb ferides. Amb orgull. Amb sentit de l’humor, molt sentit de l'humor. Amb una identitat que no necessita que ningú li expliqui que és escocesa.

I també amb una pregunta política que continua damunt la taula.

Macclesfield, però, té una importància cabdal per a nosaltres. És el lloc on, sempre que podem, ens retrobem amb els nostres amics, la Jenny i el Pete, la Madge, la Bec i el Mike, la Michelle i el John, aquest any no vam poder coincidir amb la Clare i el Sean, però hi tornarem de ben segur! 

El Pete i la Jenny ens van portar a dinar aun lloc que es diu Just Ice a Poyton, i crec que hauríeu d'entrar a la seva web per esbrinar què fan, perquè ho fan i com ho fan. És realment un gran projecte!

Acabar el viatge a Macclesfield representa la tornada amb la gent que estimes i aprecies de valent. El Pete i la Jenny que sempre hi són per a tenir cura de nosaltres, la Madge, la nostra Madge, que continuem gaudint d'ella tot i els ensurts que ens ha ant donant, però aquí continua! La Bec i el Mike, la seva devoció i cura de la Madge és simplement meravellosa! ... Macclesfield és ja una parada i fonda, com es diu aquí. No pot ser anar a les Illes Britàniques i no passar uns dies allí. És la nostra aturada final abans de la tornada a casa nostra, i ho continuarà sent mentre ho puguem fer.

Tretze dies després

Tretze dies.

Edimburg, St Andrews, Fife, Falkland, South Queensferry, Inverness, Loch Ness, Glasgow, Stirling, Loch Lomond i, finalment, Macclesfield.

Hem fet quilòmetres. Molts.

Hem vist castells. Molts més.

Hem mirat llacs esperant trobar monstres. Sense èxit.

Hem comprovat que la pluja escocesa no és un fenomen meteorològic sinó probablement una institució nacional.

I hem tornat amb la sensació d’haver conegut un país que no es pot resumir en una postal. Escòcia és història i paisatge, però també és identitat. És Maria Estuard i Robert the Bruce. És William Wallace i les guerres d’independència. És la Il·lustració escocesa i la revolució industrial. És St Andrews i Glasgow. És el whisky i el futbol. És el kilt i els pubs. És la bandera blava amb la creu blanca onejant allà on pot. I és també aquest debat, tan escocès, sobre si una nació que té institucions, història, cultura i una identitat pròpia hauria de poder decidir lliurement quin futur vol.

Nosaltres no vam trobar Nessie. Però potser vam trobar una altra cosa.

Una Escòcia que, malgrat formar part del Regne Unit, continua preguntant-se si algun dia voldrà deixar-ne de formar part.

I, sincerament, després de tretze dies voltant per aquelles terres, costa no entendre per què la pregunta continua viva. Ara només ens queda una cosa per fer: tornar-hi.

A poder ser, que no plogui sovint. Encara que això, probablement, ja seria demanar massa.

Cap d'any a Palma 2024

Enguany, el tercer any consecutiu, vam anar a passar el Cap d'Any amb els cosins, la Laura i el Rogelio, a Palma de Mallorca. Especialment enguany, després de l'any abominable i trist que havíem tingut per les dues parts de la família, ens venia molt i molt de gust poder compartir aquests dies amb unes persones tan meravelloses com els nostres cosins (Com diu la Laura jo no sóc cosina de sang, però com si ho fos, que ella m'estima molt i jo penso el mateix d'ella, d'ells dos! Els adoro, els adorem, simplement!)

Anem a pams. Desprès de passar les primeres festes sense el papa i veient com cada vegada la taula familiar estava més buida de gent, la idea de retrobar-nos amb la Laura i el Rogelio ens venia ben de gust. Poder passar hores xerrant, passejant, rient i fins i tot plorant era el que realment necessitava. I ho vam fer, dintre de les possibilitats que ens van brindar aquests dies. Val a dir que se'm va afegir un mal d'esquena i de cervicals de tota la tensió acumulada durant l'any que no me van permetre gaudir d'aquestes vacances com necessitava, però el cos passa factura i ens hem de cuidar per a evitar aquests mals, de l'edat segons mons fillols, dels problemes i les tristors a parer meu. No obstant, vam tenir uns dies força bonics i familiars. Fins i tot vam gaudir d'una gran part de la família dels cosins, uns fills encantadors que ens tenen el cor robat, i també de la Isabel, la mare de la Laura, una senyora que va tenir un mal final d'any però que, sortosament, ja se va recuperant amb les ganes i la vitalitat que la caracteritzen. I, com havíem quedat amb la Laura, vam gaudir d'unes caminades a trenc d'alba fantàstiques, bones per al cos i per l'esperit! (Tot i el mal d'esquena, eh?)

Problemes de salut i emocionals a banda, els dies amb la família van ser completament bonics, bonics!

Vam arribar dijous 27 i el Rogelio i la Laura ens van venir a buscar a l'aeroport. Passejada per Palma a s'horabaixa i estirada de cames després del vol i el dia per l'aeroport! 

La nit no va ser massa agradable pel mal d'esquena i les cervicals o sigui que l'endemà no vaig poder-me aixecar com volia i vaig haver de passar el matí estirada. El Sàgar, que sempre està pendent de mi, I love him!!!, es va quedar treballant i no va sortir amb els cosins i sa germana i cunyat que havien arribat de bon matí, i va quedar-se a cuidar-me. És meravellós! 

 

I ja estàvem al 28 de desembre, dia dels Sants Innocents (una innocentada va ser el dolorós mal d'esquena!!!). Després de dinar els boníssims macarrons del Rogelio, vam anar al concert del Roger, el fill gran dels cosins, gran tenor! El concert va tenir lloc a Algaida, un poble de l'illa on ell hi fa classes, bé, on en feia perquè l'han agafat per a cantar al Teatre de l'Òpera de Liège, Bèlgica, o sigui que l'anirem a veure i a sentir allí!!!! Feia fred, molt de fred, però va valdre la pena anar a sentir-lo, a ell i la seva companya cantant soprano. Un gust per a les oïdes i l'esperit!

Dissabte 29, visita a Alcúdia, passejada per les muralles i pels carrers antics, i fotos, fotos, fotos!!! En acabar, vam anar a dinar al Restaurant Puig de Santa Magdalena. Quin lloc més xulo! I quina brasa, per favor!!! Ens va tocar una cambrera molt eixerida que ens va fer el dinar molt agradable! (Val a dir que en acabar, un dels cambrers va fer un comentari força masclista sobre els homes i les dones, que els "hi sortíem barates" perquè no bevíem alcohol!!!) En fi, no ens va aixafar la festa, però sí que ho vam comentar! Com si les dones i els homes no fóssim capaços de pagar-nos els nostres propis dinars, vicis i lo que calgue!!!

 

Més tard, vam viatjar fins el Port de Pollença, lloc encisador i mereixedor d'un grapat de fotos de paisatges i en família! Us recomano que hi aneu, no a l'estiu que estarà a petar de gent, però ara s'hi podia passejar sense problemes i gaudir del paisatge amb deler!

Dissabte 30, esmorzar, passejada per Palma (Cort, la Seu, Call jueu, els Banys àrabs, etc). Clima agraït, ciutat bonica, poca gent i gran companyia! Es pot demanar res més? I tant! Un esmorzar com cal a Ca'n Joan de Saigo, on es mengen les millors ensaïmades i "cuartos" del món mundial!

La tarda del 30 normalment la dediquem a assistir a la manifestació pel Dia de Mallorca. Ja s'ha convertit en tota una tradició que gaudim conjuntament amb la Laura, mentre el Rogelio ens prepara una bona truita de patates, com només ell les sap fer! Dona goig poder gaudir d'una manifestació a Mallorca, evidentment el públic assistent és molt inferior al de les manifestacions al Principat, però enguany feia goig i la mani estava força més plena que l'any anterior (bon senyal!). Sopar a casa, bona conversa, millor companyia i sobre tot, sobre tot, exquisida truita de patates del Rogelio!!!

Vam tornar al pis del Ferran, on ens allotjàvem enguany i vam poder descansar tota la nit, satisfets de tot el que havíem fet durant el dia, cansats, això sí perquè vam patejar-nos Palma pel matí i pel vespre, més de 30 mil passos vam fer! Bé ens mereixíem un bon descans, no trobeu?

Diumenge 31! Ja estàvem a les acaballes de l'any, i quin any! Quines ganes teníem per les dues parts de deixar enrere l'any de malson que havíem viscut!  Per tant, i com és costum ja, visita a Valldemossa per a "berenar" cóca de patates (jo prefereixo les ensaïmades i el "cuarto" de Ca'n Joan de S'aigo, però estaven bones!). Voldria explicar que vam tenir una mala experiència a un dels llocs on és típic anar a menjar cóca de patates, Ca'n Molinas. Ens van tractar amb menyspreu i vam decidir no quedar-nos-hi. Total, n'hi ha de cóques bones arreu a Valldemossa. Vam considerar que unes cambreres tan maleducades no ens les mereixíem (mal rotllo per acabar l'any, quines ganes que acabés, per favor!). No obstant, la resta de la visita va valdre la pena! (la Cartoixa, els carrers empedrats, el paisatge de l'entorn, ... Tot ben bonic i encisador!).  

 

En sortir de Valldemossa, vam dirigir-nos cap a Sa Foradada. Vistes impressionants! 

 

I en acabar vam tornar a casa a dinar tranquils! Per la tarda, vaig aprofitar que la cuina estava ocupada i vaig gaudir d'una migdiada de quasi 2 hores! Em feia falta, la veritat! El coll i l'esquena no em donaven treva i poder-me estirar era quasi un MUST.

La nit de Cap d'Any! Aix, la nit de Cap d'Any! Tothom semblem esperar-la perquè ens canvie el nostre món, i no deixa de ser una nit més! Vam sopar a casa, bé, jo vaig sopar només allò que pogués tolerar el meu estómac, que al final no ho va poder tolerar i em va fer passar una mala nit, però això ja ho contarem en una altra història! Però, rialles amb el Ferran, converses de gent d'edat ja, brindis i xocolata calenta amb ensaïmada després de les campanades, que enguany vam veure per la tele espanyola, ja que s'havia desfermat una batalla entre dues de les televisions estatals per comentaris grassofòbics envers una de les presentadores (Jo hauria preferit canviar d'any amb la televisió balear o la catalana, evidentment, però la majoria ho va preferir així, o sigui que, endavant!). 

Vam arribar al pis del Ferran tocades les 3 de la matinada, i, en vista de la mala nit que vaig passar, el matí del dia 1 no estava massa d'humor ni em trobava massa bé per fer cap visita, o sigui que em vaig posar les sabatilles esportives i me'n vaig anar fins la Seu escoltant música i gaudint de Palma al meu ritme i sola, que ja ho vaig agrair! Mentrestant, el Sàgar aprofitava per dormir perquè no li deixàvem fer la resta de dies, i ja li va agradar no haver de matinar un dia! hahaha

Després, dinar de família amb la Isabel, el Ferran i el Roger inclosos. Bones converses, rialles, bromes, confidències...Un dinar de Cap d'Any com cal! La Laura havia preparat un arròs brut, però vaig declinar menjar-ne i vaig optar per restes del dinar del dia anterior, que m'havien sentat bé i no calia temptar la sort! (El meu estómac no s'està portant massa bé i només li faltaven els antiinflamatoris que m'estava prenent per a millorar el mal d'esquena!)

Més tard, la germana i el cunyat del Sàgar van tornar a casa i nosaltres vam sortir a patejar per Palma i a gaudir del paisatge marí ple de llums de Nadal. Va ser una passejada llarga en companyia de la Laura, pobreta, quina creu haver-nos d'aguantar després de la feinada de la nit anterior i del dia de Cap d'Any! (Laura, t'estimem molt, ja ho saps, veritat?).

I va arribar el darrer dia amb els cosins estimats! La Laura tenia metge amb la mare i vam anar a caminar per Palma un altre cop, aquesta vegada a la recerca d'una església on hi ha enterrada Santa Catalina Thomas, una senyora molt antiga que té tot de rajoles protectores escampades per Valldemossa, i la curiositat ens va empènyer a buscar la seva tomba a Palma ciutat. La vam trobar a l'Ésglésia de Santa Magdalena. Però, i continuem amb la mala astruga, i la pobra santa estava darrera d'un pessebre enorme! O sigue que no la vam poder veure! 

                        

Però, com som gent animada, vam anar a  fer un cafè. El Rogelio ens va portar a un forn/fleca/pastisseria anomenada Lluís Pérez om vam degustar el millor cafè que havíem pres en anys! I, evidentment, el Rogelio i el Sàgar el van acompanyar amb un bon croissant!!! Un lloc que us recomano d'anar, realment el tracte és molt bo i el cafè fantàstic!

I ja vam dinar tranquils a casa els cosins! Havíem de marxar a agafar l'avió, quina tristor! Però, sabem que ens veurem ben aviat i, evidentment, ens whatsapejarem sovint per a arranjar la seva visita ben prontet!

Visitar la Laura i el Rogelio és sempre un bàlsam, i esperem poder continuar-ho fent molt i molt de temps! No us els compartirem, però eh? Són un regal de la vida i, alguna cosa hem hagut de fer per a merèixer tenir-los a les nostres vides!

En tornar, vam gaudir de la companyia d'amics estimats a Mataró i després d'un dinar amb la meva família estimada, però això ja és una altra història!