Tothom vivim en comunitat, i això vol dir que el que fem —sobretot quan implica soroll— pot afectar directament als altres. Quan es munta una festa amb música per sobre dels límits permesos, conscient o inconscientment, potser sense voler, estem imposant una part de la celebració a veïns que no han estat convidats. I no tothom pot o vol participar-hi des de l’altra banda de la paret.
En el meu cas, pateixo d’hipersensibilitat acústica, una condició que em fa percebre alguns sons com a molt més forts i invasius del que realment són. Això no és només una incomoditat: pot provocar-me mals de cap intensos, ansietat, insomni, tensió muscular i fins i tot palpitacions. Un soroll que per a algú pot ser simplement “de fons”, per a mi pot esdevenir una agressió constant. Aquesta realitat, que moltes persones desconeixen, fa encara més difícil conviure amb sorolls inesperats o persistents, com la música a tot volum durant hores.
Els ajuntaments ja fixen límits de decibels, especialment a la nit, però de dia també, tot i això, més enllà de les normes, hi ha una qüestió de respecte. No es tracta de deixar de fer festes, sinó de tenir consciència del que significa compartir espai amb altres persones: ajustar el volum, pensar en l’horari, avisar si cal... Petits gestos que poden evitar grans tensions.
Això sí, la comprensió hauria de ser bidireccional. Tots podem tenir una celebració esporàdica que s’allarga una mica més del compte, i el veïnat també pot exercir una mica de paciència. El problema és quan les excepcions esdevenen norma, o quan la festa sembla no tenir límit. La clau, com en gairebé tot, és trobar l’equilibri.
Jo crec fermament que podem conviure millor si hi ha diàleg, empatia i voluntat. I que és possible celebrar amb alegria sense trencar el descans d’altres. Perquè la bona convivència no depèn només de lleis, sinó del respecte mutu. Celebrem, sí, però sense oblidar que darrere de cada paret hi ha una altra vida que també mereix pau.
