Cooperar per resistir: una setmana de vincles entre pagesia palestina i catalana

Durant una setmana intensa i enriquidora, un grup d'activistes i agricultors/es  de la Palestinian Farmers Union (PFU)—entre ells la Rula, la Suna, la Manal, l'Abbas, el Rafat, l'Alaa, la Shaben i la Rayan, procedents de poblacions com Ramllah, Jenin, Tammum, Kufr el-Labad i Jayyus— han visitat diverses cooperatives i iniciatives agrícoles arreu del territori català. Aquesta estada ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'Associació Catalana per la PAU (ACP) i la Fundació Solidaritat UB (FSUB), amb l'objectiu de crear vincles, intercanviar coneixements i construir alternatives conjuntes des de l’agroecologia i l’economia solidària.

Els i les visitants, treballant en projectes d’agricultura hidropònica i iniciatives locals d’empoderament comunitari, han compartit les seves experiències de resistència i desenvolupament en un context marcat per l’ocupació i les restriccions. Han explicat com, tot i les dificultats, continuen lluitant per mantenir viu el teixit agrícola a Palestina i promoure la sobirania alimentària des de les arrels.

Al llarg de la seva estada, han pogut conèixer de prop diverses experiències cooperatives catalanes, entre elles la Cooperatia Tarpuna a Sant Feliu .

La visita s’ha emmarcat en el projecte ‘Innovació agrícola, canviclimàtic i drets camperols a Palestina a través de cooperatives de dones i l’aliança internacional entre universitats, impulsat per l'ACP i Solidaritat UB conjuntament amb la Palestinian Farmer Union (PFU) i la Universitat Tècnica Palestina Kadoorie (PTUK), de Tulkarem (Cisjordània). El projecte compta amb el suport de l'AECID dins del seu programa d’innovació. També han visitat L’Olivera, una cooperativa emblemàtica que combina agricultura, inclusió social i producció sostenible al cor de Vallbona de les Monges. També han passat per municipis com Tàrrega i Valls, on han intercanviat idees amb altres entitats vinculades a l’agricultura ecològica i l’economia social.

A Barcelona, han tingut espais de trobada amb col·lectius i moviments socials, reforçant aliances i construint ponts entre les lluites del sud global i els moviments transformadors d’aquí. Ha estat una setmana plena d’aprenentatges compartits, però també d’emocions, de relats de resistència i de propostes de futur.

Jo m’hi vaig afegir el dissabte, moguda per una emoció difícil d’explicar amb paraules. Conec algunes de les persones que formen aquest grup i les porto molt a prop, perquè estimen i cuiden el Sàgar, el meu company de vida. Compartir espai amb elles, escoltar-les, abraçar-les, va ser una manera de tornar a casa. Vam passejar per alguns racons de Barcelona i fins i tot vam fer plegats una sortida a Les Golondrines. El mar ens va rebre amb la seva immensitat oberta, com una promesa de llibertat.

Per a una de les pageses, era la primera vegada que el veia. I aquell moment —la mirada en silenci, la sorpresa, la tendresa— va quedar gravat a la pell. Perquè per a moltes persones palestines, el mar és a tocar però no hi poden arribar. Malgrat viure a pocs quilòmetres de la costa, l’ocupació els impedeix accedir-hi. El mar, aquest símbol universal de vida, d’amplitud, de fuga i d’horitzó, els ha estat negat. I per això veure’l, tocar-lo, sentir-ne l’olor i la brisa, es converteix en un acte profundament polític i emotiu. Aquella tarda, el mar no era només un paisatge: era un dret recuperat, una ferida oberta i, alhora, una esperança.

Aquesta visita no només ha estat un espai de formació i intercanvi, sinó també un gest de solidaritat activa entre pobles. Perquè la terra, la cooperació i la dignitat són llavors que creixen millor quan es cultiven col·lectivament.

نتعاون لنقاوم: أسبوع من الروابط بين الفلاحين الفلسطينيين والكتالونيين

خلال أسبوع مكثّف ومليء بالتجارب الغنية، زار وفد من الناشطات والنشطاء والمزارعين والمزارعات من اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) — من بينهم رولا، سُنى، منال، عبّاس، رفعت، علاء، شابن ورايان، من مدن وبلدات مثل رام الله، جنين، طمّون، كُفر اللبد وجيوس — العديد من التعاونيات والمبادرات الزراعية في أنحاء كتالونيا.

تمت هذه الزيارة بفضل التعاون بين الجمعية الكتالونية من أجل السلام (ACP) ومؤسسة التضامن مع جامعة برشلونة (FSUB)، بهدف بناء علاقات، وتبادل المعرفة، وبناء بدائل مشتركة من منظور الزراعة البيئية والاقتصاد التضامني.

شارك الزوّار، الذين يعملون في مشاريع الزراعة المائية ومبادرات تمكين مجتمعي محلي، تجاربهم في المقاومة والتنمية داخل سياق صعب تفرضه الاحتلالات والقيود. ورغم التحديات، عبّروا عن إصرارهم على الحفاظ على النسيج الزراعي الفلسطيني وتعزيز السيادة الغذائية من الجذور.

خلال إقامتهم، تعرفوا عن قرب على عدة تجارب تعاونية كتالونية، من ضمنها تعاونية تاربونا في سانت فيليو.

وقد جاءت هذه الزيارة ضمن مشروع "الابتكار الزراعي، تغيّر المناخ وحقوق الفلاحين في فلسطين من خلال تعاونيات النساء والتحالف الدولي بين الجامعات"، الذي تنفذه جمعية ACP ومؤسسة FSUB بالتعاون مع اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) وجامعة فلسطين التقنية خضوري (PTUK) في طولكرم. ويحظى المشروع بدعم من الوكالة الإسبانية للتعاون الإنمائي الدولي (AECID) ضمن برنامجها للابتكار.

كما زار الوفد تعاونية "أوليفيرا" الرائدة، التي تجمع بين الزراعة، الإدماج الاجتماعي والإنتاج المستدام في قلب قرية فالّبونا دي ليس مونجز. وتوقفوا أيضاً في مدن مثل تارغا وفالس، حيث تبادلوا الأفكار مع كيانات أخرى تعمل في مجال الزراعة البيئية والاقتصاد الاجتماعي.

في برشلونة، شاركوا في لقاءات مع مجموعات وحركات اجتماعية، مما عزّز الروابط وبنى جسور تضامن بين نضالات الجنوب العالمي والحركات التغييرية المحلية. لقد كان أسبوعًا مليئًا بالتعلم المشترك، لكنه أيضًا مليء بالمشاعر، بقصص المقاومة، وبرؤى للمستقبل.

انضممت إليهم يوم السبت بدافع شعور يصعب وصفه بالكلمات. فأنا أعرف بعض أعضاء هذا الوفد عن قرب، وأحملهم في قلبي، لأنهم يحبون ويهتمون بـساغار، رفيق حياتي. مشاركتي معهم، الإصغاء إليهم، احتضانهم، كان بمثابة عودة إلى البيت. تجولنا معًا في بعض أركان برشلونة، وحتى أننا قمنا برحلة بحرية قصيرة على متن "لاس غولوندريناس". استقبلنا البحر باتساعه المفتوح، كأنه وعدٌ بالحرية.

بالنسبة لإحدى الفلاحات، كانت تلك أول مرة ترى فيها البحر. وكانت تلك اللحظة — النظرة الصامتة، الدهشة، والحنان — محفورة في الروح. فلكثير من الفلسطينيات والفلسطينيين، البحر قريب لكنهم لا يستطيعون الوصول إليه. رغم أنهم يعيشون على بعد كيلومترات قليلة من الساحل، إلا أن الاحتلال يحرمهم من الوصول إليه. البحر، هذا الرمز العالمي للحياة، للانفتاح، للهروب والأفق، قد حُرِموا منه. ولهذا، فإن رؤيته، لمسه، استنشاق رائحته والشعور بنسيمه، يصبح فعلًا سياسيًا عميقًا ومؤثرًا. في تلك الأمسية، لم يكن البحر مجرد مشهد طبيعي: كان حقًا مُستعادًا، جرحًا مفتوحًا، وفي الوقت نفسه، أملًا.

هذه الزيارة لم تكن فقط مساحة للتعلم والتبادل، بل كانت أيضًا فعلًا من التضامن النشط بين الشعوب. لأن الأرض، والتعاون، والكرامة هي بذور تنمو بشكل أفضل عندما تُزرع بشكل جماعي.

Foc als Ports, silenci als mitjans: una altra nit amb l’ai al cor

Mentre les flames devoraven muntanya i esperança al cor de les Terres de l’Ebre, el silenci informatiu era gairebé igual de espès que el fum que cobria el cel. L’incendi de Paüls, que ha obligat al confinament de diversos pobles i ha posat en risc milers de persones, s’ha gestionat amb una fredor comunicativa que torna a posar sobre la taula una ferida crònica del país: el centralisme mediàtic de Barcelona.

Aquesta nit passada no ha estat una més. Ha estat una d’aquelles nits que es recorden amb el cor encongit, la ràbia a flor de pell i la impotència davant d’un territori que sembla que només importa quan és decorat de postal o escenari d’uns dies de vacances. Mentre el foc avançava empès pel fort vent, molts veïns de Paüls, Xerta, Tivenys, Alfara, Reguers, Roquetes, Bítem i Tortosa han hagut de confinar-se o marxar de casa. No ho han fet per prevenció, sinó per supervivència.

I tanmateix, si un incendi d’aquesta magnitud hagués esclatat a Collserola o a la Costa Brava, ja tindríem desplegaments especials a totes les cadenes públiques, actualitzacions constants, tertúlies d’emergència i cares conegudes amb cara compungida. Però quan crema el sud, sembla que no crema res. La informació ha estat escassa, fragmentada i tardana. La consellera Parlon ni tan sols ha esmentat correctament els noms dels pobles afectats, un discurs preparat per algú altre que semblava que a ella li relliscava, on demostrava que ni li importem ni sap on ens trobem ni qui som. La ràbia que provoca aquest menyspreu no és només comunicativa, és estructural.

Des dels Ports fins a La Ràpita, la pudor del fum és només una metàfora més d’allò que ens toca respirar: oblit, desconnexió i manca de respecte. Tinc companys i companyes del centre educatiu on treballo i alumnat amb les seves famílies que han hagut de abandonar casa seva aquesta nit. El foc a tocar, la por de perdre-ho tot, i la sensació que ningú escolta. La cobertura institucional i mediàtica no ha estat a l’altura del que està passant.

Això no va només d’un incendi. Va de com es construeix el relat d’un país. Va de quins territoris mereixen atenció i quins es deixen a les vores, a la perifèria de la preocupació política i mediàtica. I sí, algú ho havia de dir: centralisme total de Barceñistan.

Les Terres de l’Ebre no som un decorat, ni una nota a peu de pàgina. Som país. I quan cremem, hauríem de cremar dins la consciència col·lectiva de tothom. Si no és així, vol dir que encara queda molt camí per fer. I aquest foc no s’apagarà amb silenci.

QUAN LA FESTA TRASPASSA LA PARET: REFLEXIONS SOBRE EL RESPECTE VEÏNAL

Hi ha poques coses que m’agradin més que una bona trobada amb companys/es, amistats o família. Compartir un bon àpat, posar música, riure plegats... són moments que donen sentit als dies. I és normal voler celebrar, sigui el que sigui, un aniversari, una festa familiar, l’acabament d’una temporada esportiva o, simplement, perquè sí. Ara bé, aquestes ganes de gaudir no viuen soles: conviuen amb les necessitats dels qui tenim al voltant.

Tothom vivim en comunitat, i això vol dir que el que fem —sobretot quan implica soroll— pot afectar directament als altres. Quan es munta una festa amb música per sobre dels límits permesos, conscient o inconscientment, potser sense voler, estem imposant una part de la celebració a veïns que no han estat convidats. I no tothom pot o vol participar-hi des de l’altra banda de la paret.

En el meu cas, pateixo d’hipersensibilitat acústica, una condició que em fa percebre alguns sons com a molt més forts i invasius del que realment són. Això no és només una incomoditat: pot provocar-me mals de cap intensos, ansietat, insomni, tensió muscular i fins i tot palpitacions. Un soroll que per a algú pot ser simplement “de fons”, per a mi pot esdevenir una agressió constant. Aquesta realitat, que moltes persones desconeixen, fa encara més difícil conviure amb sorolls inesperats o persistents, com la música a tot volum durant hores.

Els ajuntaments ja fixen límits de decibels, especialment a la nit, però de dia també, tot i això,  més enllà de les normes, hi ha una qüestió de respecte. No es tracta de deixar de fer festes, sinó de tenir consciència del que significa compartir espai amb altres persones: ajustar el volum, pensar en l’horari, avisar si cal... Petits gestos que poden evitar grans tensions.

Això sí, la comprensió hauria de ser bidireccional. Tots podem tenir una celebració esporàdica que s’allarga una mica més del compte, i el veïnat també pot exercir una mica de paciència. El problema és quan les excepcions esdevenen norma, o quan la festa sembla no tenir límit. La clau, com en gairebé tot, és trobar l’equilibri.

Jo crec fermament que podem conviure millor si hi ha diàleg, empatia i voluntat. I que és possible celebrar amb alegria sense trencar el descans d’altres. Perquè la bona convivència no depèn només de lleis, sinó del respecte mutu. Celebrem, sí, però sense oblidar que darrere de cada paret hi ha una altra vida que també mereix pau.

Per acabar ja, us passo un llistat de recursos útils sobre la hipersensibilitat acústica (hiperacúsia) per a qui li interessi informar-se:

* *Associació Catalana per a la Promoció de les Persones amb Altres Capacitats (ACPAC):* tenen informació sobre sensibilitats sensorials, inclosa l'hiperacúsia.

  👉 [https://www.acpac.org](https://www.acpac.org)

* *Societat Espanyola d’Otorinolaringologia (SEORL):* informació mèdica sobre hiperacúsia i altres trastorns auditius.

  👉 [https://seorl.net/hiperacusia](https://seorl.net/hiperacusia)

* *Asociación de Personas Afectadas por Tinnitus e Hiperacusia (APATHE):* suport emocional i informació sobre hipersensibilitat auditiva.

  👉 [https://apathe.org](https://apathe.org)

* *Guia sobre contaminació acústica de la Generalitat de Catalunya:* inclou drets i límits legals de soroll

👉[https://territori.gencat.cat/ca/01\_departament/organismes/aca/soroll/](https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/organismes/aca/soroll/)

BORDEAUX AMB LA ROSA

 Quan tens una persona especial a la teva vida, algú amb qui sempre t'has entès i que, des que va néixer, és com un trosset de tu, només es poden donar gràcies a la vida. Parlo de la meva fillola, la Rosa. Estic molt orgullosa de com és, del que fa, del que dóna. És una d’aquelles ànimes que il·luminen tot el que toquen, amb una mirada clara i una sensibilitat que emociona.

Des de petita, la Rosa i jo hem compartit una connexió molt profunda. Hi ha persones amb qui no cal parlar gaire per entendre’s: una mirada, un gest, un somriure ja ho diuen tot. Amb ella m’hi sento còmoda, lliure, compresa. El nostre vincle ha anat creixent amb els anys, i cada trobada ens reafirma com d’especial és aquest lligam.

Quan puc, li pregunto si podem quedar per dinar, fer el cafè, passar uns dies juntes, viatjar. És per això que de tant en tant fem una escapada juntes, i, com diu ella, no importa el lloc, sinó passar temps les dues juntes. Aquestes paraules em toquen el cor perquè són veritat: al final, el que queda no són només les fotos o els llocs, sinó la qualitat d’aquests moments compartits.

L’any passat teníem viatge preparat per anar a Atenes pel pont de maig, però ho vam haver de cancel·lar tot perquè el meu pare, el seu iaio, es va posar malalt i no hi vam poder anar. Aquells dies van ser durs, però també van ser un recordatori de com n’és d’important cuidar els que estimem. La Rosa va ser un suport constant, com sempre, amb aquella calma i aquella empatia que la caracteritzen.

Aquest any vam decidir anar a Bordeus. Cap de les dues hi havíem estat mai i ens va semblar una destinació interessant. Així que cap a la France que vam anar!

Dijous 1 de maig: Navegant pel riu Garonne i sopar italià

El primer dia va ser a la vegada un sotrac i una immersió suau en la ciutat. Sotrac perquè arribant en la data aquesta i tractant-se de França, evidentment que no hi havia transport públic per aanr des de l'aeroport fins a Bordeus. Ja ens veia buscant un taxi i pagant una fortuna, però finalment vam trobar un bus que ens va portar fins la Gare de Saint Jean i allí sí que vam agafar un taxi fins l'apartament, perquè estàvem cansades del viatge i la calor era grossa. Immersió suau perquè vam anar a navegar pel riu de la ciutat per a tenir una visió general del que aniríem veient aquells dies. Navegar pel riu Garonne ens va regalar una visió tranquil·la i diferent de Bordeus. Veure els edificis antics des de l’aigua, en silenci, mentre el sol s’anava ponent, ens va provocar un sentiment d’admiració i serenitat. Era com si el temps s’aturés. 

Vam acabar la tarda passejant per la Porta de Cailhau i entrant a l'Église de Saint-Pierre, una església petita però amb una llum especial. Ens va emocionar imaginar-nos la quantitat d’històries que havien passat entre aquelles parets de pedra. 

Després, vam sopar en un restaurant italià acollidor, Ragazzi da Peppone. Us el recomanem a ulls clucs. Vam compartir plats, riures i confidències, aquelles converses que només sorgeixen quan estàs realment a gust. 

Divendres 2 de maig: Explorant la ciutat

Aquest va ser el dia més intens. Cada racó de Bordeus ens descobria un nou detall, una nova història. La Grosse Cloche ens va fer somriure: és d’aquells llocs que sembla sortit d’un conte. 

La Catedral de Saint-André ens va deixar sense paraules per la seva majestuositat; entrar-hi va ser un moment de silenci compartit, gairebé espiritual. 

El Miroir d’Eau va ser tot el contrari: divertit, dinàmic. Vam fer fotos, vam gaudir com dues nenes, i durant una estona el món era només reflexos i rialles. 

El Monument des Girondins ens va fer pensar en com de fràgil pot ser la llibertat i com la història ens parla encara avui. 

Dinar al Grand Café va ser un petit luxe que ens vam regalar, però el millor, com sempre, va ser el fet de compartir taula. La tarda la vam dedicar a voltar llibreries, fer cafès i xerrar, xerrar molt.

Dissabte 3 de maig: Cultura i mercats

El Darwin Eco-system ens va encantar. Ens va fer pensar en el futur, en sostenibilitat, en la creativitat jove. Tots dos vam comentar com ens agradaria que a casa nostra també hi hagués espais així, on la gent es pugui trobar per crear, pensar i viure millor. 

Passejar per les esglésies i pel Marché des Capucins va ser com fer un viatge dins del viatge. Colors, olors, sabors... i aquella sensació que no estàs només visitant un lloc, sinó que el vius. Aquell dia ens va fer reflexionar sobre la riquesa de les coses senzilles: un bon formatge, una flor, un somriure d’un venedor. 

Era el nostre darrer dia a Bordeus i vam passar estones llegint a llibreries on es podia prendre alguna cosa per beure, patejant pels carrers de llambordes i vam decidir sopar al restaurant italià de la primera nit. Realment ens va agradar i vam pensar que seria un bon comiat a uns dies fantàstics.

Diumenge 4 de maig: Una aventura inesperada

L’últim dia no el vam acabar com esperàvem. Ens vam llevar aviat per deixar l'apartament en ordre i marxar amb temps a l'aeroport. Però, vaig caure i em vaig trencar el nas.  Ho vaig veure de seguida. Malgrat tot, vaig decidir que no volia perdre el vol i que per cap motiu faria patir la Rosa. O sigui que, em vaig comprimir el nas amb una tireta compressora, em vaig taponar l'hemorràgia, que era grossa, i vam marxar cap a l'aeroport. La Rosa va ser un àngel. Va mantenir la calma, em va fer riure malgrat el dolor, i vam organitzar tot el necessari per tornar a casa sense problemes. La seva cura i afecte em van emocionar profundament. Fins i tot enmig d’una adversitat, vam saber trobar-hi la part positiva, perquè estar juntes fa que tot sigui més lleuger.

Aquest viatge no només ens va regalar paisatges nous, sinó també una pila de records plens d’emoció, tendresa i complicitat. Va ser una altra petita peça d’aquest trencaclosques que és la nostra relació: una relació d’amor sincer, de respecte mutu i de creixement compartit. I això, al cap i a la fi, és el que queda.

De l'estat del meu nas, ja en parlarem en una altra ocasió! 

SANT JORDI A PARÍS, AMB EL SÀGAR!

 

De vegades la vida ens regala moments i persones que ens omplen tant, però tant, que són allò que atresorarem la resta de la nostra vida. Jo he tingut la gran sort de coincidir en aquest món amb un ésser meravellós que no para de fer-me viure moments que ni em podia imaginar. El Sàgar! Els que em coneixeu ja sabeu de qui parlo, de l'home més meravellós en aquest planeta, la persona que més m'estima d'aquest món, la que més es preocupa per mi i la que fa de tot per a que em senti feliç a tota hora!

El darrer cap de setmana de febrer estàvem a Mataró per a passar el pont junts amb la meva padrina. El Sàgar em va explicar que aquest any tenia una conferència a París justament el dia de Sant Jordi! Per a nosaltres és el millor dia de l'any! Però bé, ho podíem celebrar abans, no seria cap problema perquè la feina és la feina! Però, em va proposar d'anar-hi el cap de setmana després de Sant Jordi i compensar-me la seva absència en un dia tan bonic per a nosaltres. Evidentment que li vaig dir que sí, però que amb dos dies no en tindríem prou, o sigui que em vaig agafar uns dies sense remuneració a l'institut i cap a París que vam marxar!

Vam llogar un apartament a un barri super tranquil de París, on ens refugiàvem desprès de tot un dia patejant per la ciutat de la llum, i realment ho agraíem!

Va ser tot tan fàcil, però tan fàcil des que vam arribar a l'aeroport Charles De Gaulle. Tothom encantador, super amables i proporcionant-nos tota la informació per a poder-nos desplaçar per la capital sense cap dubte ni pagant una fortuna. 

Estàvem encantats de ser a una de les ciutats més boniques del món! Val a dir que per a mi París sempre ha significat la meva primera sortida a l'estranger quan era petita amb els pares que eren emigrants no gaire lluny de París. París representa un abans i un després a la meva vida i, cada cop que hi he anat ja de gran, m'he sentit a casa meva. Ara però feia 32 anys de l'últim cop que hi vaig anar. 32 anys! Això és molta part de la vida! O sigue que com diu la dita "París bé val una missa!" jo la canviaria per "París bé val una visita cada any!".

Comencem amb la ruta que vam fer? Vinga, som-hi!

Dimarts 22 d'abril: "Colors, contradiccions i cims: primeres passes a Montmartre"

Volia trobar les paraules més precises per evocar la diversitat que vull descriure (el barri com un "arc de Sant Martí humà"), les contradiccions simbòliques (com els candaus de l’amor) i el punt culminant físic i emocional de la visita: el Sacré Coeur al capdamunt del turó. Podria haver-ne usat d'altres com ara:

• "Montmartre: el barri que batega amb mil veus i un sol cor"

• "Un matí a Montmartre: entre l’art, l’amor i la ironia"

• "Pujant cap al Sacré Coeur, baixant cap als pensaments"

Montmarte! Aquest barri va ser la nostra primera destinació. Vam baixar a l'estació metro d'Abbesses. Va ser com aterrar a un món ple de color. Realment ens trobàvem a una ciutat multicultural sense cap dubte! Soroll, música d'arreu del món, miressis on miressis el que veies era un arc de Sant Martí humà. Em va encantar! Vam patejar pel barri, però la nostra destinació era visitar la Basílica del Sacré Coeur. Sempre m'ha fascinat aquella escalinata! I arribar-hi entre la barreja dels parisencs de mena i els milers de turistes que s'hi arreplegaven va ser realment curiós. La visita a la basílica ens va omplir de bons sentiments i d'alegria per ser-hi. No és que ens encantés el seu estil arquitectònic, realment no es troba entre els nostres preferits, però va valdre molt  la pena la visita! 

En sortir, El Sàgar es va deixar fer fotos i tot amb un garbuig de "candaus de l'amor" que rovellaven les valles a l'entorn dels jardins de la basílica. Quina cosa tan lletja, per favor! I en venien! No ho entenc. no ho entenem! L'amor no és lligar ningú, l'amor no és encadenar ningú. No s'entén que s'hagi agafat un candau com a símbol de l'amor, increïble! 

Però bé, ... Vam estar patejant per Montmartre, fent-nos fotos al Moulin de la Galette, després al Moulin Rouge... i vam tornar a casa molt cansats, però amb la il·lusió de ser a París, i junts!

Dimecres 23 d’abril: Entre llibres i pedres sagrades

Tot i que per a nosaltres el 23 d’abril és sinònim de roses, llibres i amor, aquest any el vam viure d’una manera ben diferent però igualment màgica: caminant per la Rive Gauche de París. La nostra primera parada va ser a la majestuosa Notre-Dame, que tot i les ferides visibles de l’incendi, continua sent imponent i plena d’història. Hi havia alguna cosa especial en aquella visita: potser era l’aire de renovació, potser l’espiritualitat que encara s’hi respira. Ens vam passar una estona davant la façana, deixant que el temps s'aturés.

Després, una parada obligada: la llibreria Shakespeare & Co.. Si alguna vegada heu estat allà, ja sabeu què vull dir quan dic que és molt més que una llibreria. És un petit santuari pels amants de la literatura, amb racons íntims, escales estretes, i aquell aroma de llibres vells que em fa sentir que el món té sentit. Just m'acabava de llegir la novel·la "La llibretera de París" de la Kerri Maher i que parla dels inicis d'aquesta joia llibretera.  Ens hi vam perdre (literalment!) durant una bona estona.

Després vam passejar pel quartier Latin, visitant l’església de Saint-Séverin, amb els seus vitralls que semblaven ballar amb la llum de la tarda. I com no, vam fer una visita cultural a una llibreria que ens encanta: L’Harmattan, especialitzada en ciències socials i literatures d’arreu del món, i després vam assistir a una conferència del Sàgar a l’Auditorium Le Monde sobre "Quand la crise climatique accentue les injustices sociales : quelles solidarités apporter ? " convidat per l'ONG francesa Secours Populaire Français. 

En acabar, vam tornar a casa satisfets d'una jornada tan atípica però tan interessant! Una diada de Sant Jordi ben parisenca! Els llibres ja ens els havíem regalat uns dies abans, però ens en vam fer algun altre aquell dia! 

Dijous 24 d’abril: De l’impressionisme als gratacels d’emocions

Aquest dia ens vam regalar una immersió artística. El matí el vam començar al Musée d’Orsay, un dels museus que més m’impressiona, tant pel seu contingut com per l’espai en si. Vam haver de fer cua una bona estona perquè tot i ser després de les vacances i en un dia entre setmana, París sempre està plena de gent que es vol nodrir de les belleses que s'hi troben. Vam veure obres de Van Gogh, Monet, Renoir, Gauguin o Degas en aquella antiga estació de tren reconvertida en temple de l’art, em va fer venir pell de gallina.

El Sàgar i jo no deixàvem de mirar-nos amb complicitat cada cop que una obra ens emocionava, sobre tot jo,  —que va ser pràcticament a cada sala!

A la tarda vam caminar fins la Tour Eiffel, un tòpic? Sí. Però quin tòpic tan bonic! La vam mirar des de lluny, des de prop, de costat... I no vam pujar-hi (les cues ens ho van posar fàcil per decidir, però sobre tot no hi vam pujar per la meva por a les altures!), però vam gaudir com nens fent-nos fotos al Champ de Mars i observant la gent. Heu llegit bé, fent-nos fotos i demanant altra gent que ens en fecin (cosa que el Sàgar va accedir a fer tot i que no li agraden les fotos ha ha ha, l'amor!) Fins i tot vam sortir a la premsa! 

Finalment, vam visitar el Musée Quai Branly, dedicat a les arts i civilitzacions d’Àfrica, Àsia, Oceaniai les Amèriques. Un lloc sorprenent, que et fa pensar en com d’ampli i divers és el món. No obstant, també ens fa pensar en l'espoli que les antigues nacions colonialistes i imperialistes han causat en el món sencer, però d'això ja en tractarem a una altra entrada.

Divendres 25 d’abril: Un dia per a pensar i sentir

Aquest dia el vam dedicar a llocs que ens fan reflexionar. Primer, tornada a Shakespeare & Co. —sí, repetim! És com quan trobes un cafè on et sents com a casa. Vam agafar un parell de llibres per portar a casa.

Després vam anar a l’Institut du Monde Arabe, un edifici espectacular tant per dins com per fora. L’exposició que hi havia sobre la memòria de la diàspora ens va emocionar molt i va donar peu a converses profundes sobre identitat, arrels i migració.

Tornada a L’Harmattan (sí, també repetim!) i després passeig pel Panthéon, on vam veure com els ciutadans de França volen retre homenatge als grans noms de la història francesa. Finalment, per tancar el dia, vam passar pel Centre Pompidou, on l’art contemporani ens va deixar entre sorpresos i meravellats. Vam poder visitar dues plantes solament perquè estaven a punt de tancar el centre per reformes que duraran 8 anys! Afortunats? I tant! París és això també: contrastos, estímuls, interrogants.

Dissabte 26 d’abril: Una cloenda de luxe

Per acabar la nostra estada, vam visitar la Bibliothèque Nationale de France. Un lloc imponent, tranquil i carregat de coneixement. Ens hi vam passar unes quantes hores, tafanejant col·leccions, respirant silenci i llegint. Va ser la manera perfecta de posar un punt i seguit a aquest viatge. No un punt final, perquè sabem que hi tornarem.

París, sempre París...

Tornar a París després de tants anys ha estat una experiència transformadora. No només per la ciutat en si, sinó pel fet de viure-la amb el Sàgar, amb qui cada petit detall es converteix en una celebració de vida. Hem rigut, hem reflexionat, hem caminat fins a fer-nos mal els peus, hem menjat croissants i formatges com si no hi hagués demà (ni de conya! Però quedava bé a l'article, eh?) i hem compartit mirades que no necessiten paraules.

Tinc clar que París ja no és només la ciutat on vaig anar per primer cop de petita. Ara és, també, la ciutat on he tornat a créixer, a estimar i a somiar.

Gràcies, París. I gràcies, Sàgar, per fer-me viure, per fer-me sentir, per fer-me escriure.