Mentre les flames devoraven muntanya i esperança al cor de les Terres de l’Ebre, el silenci informatiu era gairebé igual de espès que el fum que cobria el cel. L’incendi de Paüls, que ha obligat al confinament de diversos pobles i ha posat en risc milers de persones, s’ha gestionat amb una fredor comunicativa que torna a posar sobre la taula una ferida crònica del país: el centralisme mediàtic de Barcelona.
Aquesta nit passada no ha estat una més. Ha estat una d’aquelles nits que es recorden amb el cor encongit, la ràbia a flor de pell i la impotència davant d’un territori que sembla que només importa quan és decorat de postal o escenari d’uns dies de vacances. Mentre el foc avançava empès pel fort vent, molts veïns de Paüls, Xerta, Tivenys, Alfara, Reguers, Roquetes, Bítem i Tortosa han hagut de confinar-se o marxar de casa. No ho han fet per prevenció, sinó per supervivència.
I tanmateix, si un incendi d’aquesta magnitud hagués esclatat a Collserola o a la Costa Brava, ja tindríem desplegaments especials a totes les cadenes públiques, actualitzacions constants, tertúlies d’emergència i cares conegudes amb cara compungida. Però quan crema el sud, sembla que no crema res. La informació ha estat escassa, fragmentada i tardana. La consellera Parlon ni tan sols ha esmentat correctament els noms dels pobles afectats, un discurs preparat per algú altre que semblava que a ella li relliscava, on demostrava que ni li importem ni sap on ens trobem ni qui som. La ràbia que provoca aquest menyspreu no és només comunicativa, és estructural.
Des dels Ports fins a La Ràpita, la pudor del fum és només una metàfora més d’allò que ens toca respirar: oblit, desconnexió i manca de respecte. Tinc companys i companyes del centre educatiu on treballo i alumnat amb les seves famílies que han hagut de abandonar casa seva aquesta nit. El foc a tocar, la por de perdre-ho tot, i la sensació que ningú escolta. La cobertura institucional i mediàtica no ha estat a l’altura del que està passant.
Això no va només d’un incendi. Va de com es construeix el relat d’un país. Va de quins territoris mereixen atenció i quins es deixen a les vores, a la perifèria de la preocupació política i mediàtica. I sí, algú ho havia de dir: centralisme total de Barceñistan.
Les Terres de l’Ebre no som un decorat, ni una nota a peu de pàgina. Som país. I quan cremem, hauríem de cremar dins la consciència col·lectiva de tothom. Si no és així, vol dir que encara queda molt camí per fer. I aquest foc no s’apagarà amb silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada