L'accentuació en català segueix les següents normes:
- Les paraules monosíl·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que constitueixen l'accent diacrític - aquell accent que es col·loca sobre algunes paraules, que seguint les normes generals no haurien de portar accent, per distingir-les d'unes altres paraules que s'escriuen igual però que es pronuncien diferent -).
- S'accentuen les paraules agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en o -in (on la i és vocal). S'escriu, per tant: català, però, també, camí, pastís, cabàs, progrés, Berlín, sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu (acaben en semivocal).
- S'accentuen les paraules planes (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. Per exemple s'accentuen: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu. Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal), examen, Caucas.
- S'accentuen totes les paraules esdrúixoles (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules sobreesdrúixoles (la sílaba tònica està abans de la penúltima). Per exemple: història, tònica, àrea, Núria, període, químicament.
- S'accentuen tots els adverbis acabats en -ment si la paraula original a partir de la qual està format s'accentua: ràpida → ràpidament, mecànic → mecànicament, fàcil → fàcilment, feliç → feliçment.
- Hi ha dos tipus d'accents: l'accent greu o obert (`) i l'agut o tancat (´). L'accent greu es col·loca sobre de les vocals obertes, seguint les normes anteriors; i l'agut, sobre les vocals tancades. La a és la vocal oberta i la i i la u són les vocals tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades, per tant, tant poden portar l'accent greu com l'agut, depenent de si la vocal és oberta o tancada. Exemples: bàscula, vàlid, matalàs, interès, bèstia, perquè, cèntim, mòdul, allò, òliba, repòs, arròs, vindré, accés, també, legítima, veí, rítmic, pastós, tórtora, cantó, institució, múscul, brúixola, pallús.
- Tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada al bloc occidental, a fi d'evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats del català, l'AVL manté l'accent greu de dues paraules gramaticals d'ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans acabats en consonant (èter, èster, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.
- A continuació, algunes de les paraules que porten accent diacrític en català:
- déu (divinitat), adéu, semidéu; deu, deus (número; font; verb deure)
- dóna, dónes (del verb donar); dona, dones (persona del sexe femení)
- és (verb ésser o ser); es (pronom)
- mà (part del cos); ma(possessiu)
- més (quantitatiu); mes (període de l'any, conjunció, possessiu)
- món (univers), rodamón; mon (possessiu)
- nét, renét, besnét... (parentiu); net, renet... (adjectiu)
- ós, óssos (animal); os, ossos (de l'esquelet)
- pèl, pèls (vellositat); repèl, contrapèl...; pel, pels (contracció)
- què (interrogatiu i relatiu precedit de preposició); que (relatiu àton; conjunció)
- sé (verb saber); se (pronom reflexiu)
- sí (afirmació); si (conjunció)
- sóc (del verb ésser); soc (soca; esclop...)
- són (verb ésser); son (el fet o les ganes de dormir; possessiu)
- té (verb tenir); te (infusió; nom de la t; pronom feble)
- ús (acció d'usar); us (pronom feble)
- véns, vénen (verb venir); vens, venen (verb vendre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada