Hi havia una vegada un xiquet al poble de Campredó que va viure amb el barcelonisme des de les mateixes entranyes. Son pare i sa mare, Daniel i Àngels, li varen ensenyar a estimar uns colors i uns valors. Als 6 anys, el 1974, des de la residència per motius laborals al xicotet poble de Soîsy sur école, a la regió parisenca, llegia cada dia l'antic periòdic Dicen i la RB, la revista barcelonista, sempre estirat al terra (costum que no ha abandonat), que els enviava un jove campredonenc periòdicament. Se sabia de memòria l'alineació i els resultats d'aquella gloriosa temporada, 1973-74, la d'aquell 0-5 allí dins a casa estranya, quan en Flandes se ha puesto el sol: Sadurní, Rifé, Torres, Gallego, De la Cruz, Asensi, Juan Carlos, Marcial, Cruyff, Rexach, Sotil...
Aquell xiquet va tenir una infantesa intensa tintada de blau i grana, i va gaudir d'allò més de la nit màgica de Basilea, allà pel 1979. Els Asensi, Rexach, Heredia, Carrasco, Zuviria, Krankl, Artola... eren els seus ídols, en una nit en què la senyera recuperava esplendor després d'anys de reclusió dramàtica. Inoblidable!!! Després... els anys d'institut, al Bau de Tortosa. I aquella amistat entranyable amb l'Àlex Castells (ara amb una malaltia irreversible, el qual sempre té en la memòria quan hi ha una victòria històrica en blau i grana). I estimava els Simonsen, Schuster, Julio Alberto, Alexanko i Calderé... després Archibald i Lineker. I un altre magnífic 1985, el de l'Urruti t'estimo, amb un entrenador-escriptor a la banqueta que parlava un anglès excel·lent i escrivia novel·la negra.
Aquell xiquet, ja adolescent, va sofrir la gran decepció l'any següent, però no cal recordar-la gaire... Perquè poc després arribaria el somni, l'equip del somni. I en aquell gloriós 20 de maig de 1992, el xiquet de Campredó, ja passada l'adolescència, era present al mític estadi de Wembley!!! Un moment màgic, inoblidable!!! El sentiment en blau i grana li marcava tota la vida. Havia conreat un profund amor a uns colors, un profund amor a un club... d'una terra, d'una gent...
I continuarien arribant noms d'or, també altres figures que desertaren i l'entristiren d'allò més... Es guanyaren molts títols i va consolidar-se l'equip entre els millors del món. I a la memòria s'han conservat gols gloriosos!!! El de Romario (el seu jugador favorit, únic...) en aquell 5-0 pletòric de 1994, mentre Alkorta encara busca el seu peu i Buyo es mostra impotent... Ronaldo a Compostel·la, Rivaldo contra el València i a la Champions... Encara mancava Ronaldinho, quin gran jugador que admirà i estimà!!! Ell era el motor d'un altre equip magnífic que es coronà al Parc dels prínceps de París, ciutat de les flors, ciutat de l'art, ciutat de la història blaugrana. I el gran Samuel Eto'o, un motor d'acceleració provinent de l'Àfrica negra.
I arriba Pep, aquell que estimàrem tant com a jugador i encara conserva cara de xiquet, i el somni es multiplica. I es construeix un equip de casa, l'admiració del món. I es guanya tot... sí, tot. Els pronuncia a la mitja part del partit on es juguen el títol mundial una frase cèlebre a Abu Dabhi: si perdeu, continuareu sent el millor equip del món; si guanyeu, us guanyareu l'eternitat!!! Europa i el món sencer s'empetiteix, s'agenollen davant d'un equip tan gran!!! I un menut argentí s'introdueix dintre el cor, i un menut canari ens enlaira als estels. I al que té cara d'infant de Santpedor li cauen les llàgrimes, i a aquell xiquet de Campredó, ara amb més de 40 anys, no el pot abandonar l'emoció: una dolcesa al cor, i les llàgrimes són ben presents mentre redacta al seu diari personal on line, on escriu sempre tots els seus sentiments, que avui són de glòria pura, que vol compartir amb els lectors i les lectores. I plora amb alegria immensa... pel Barça, per la seua gent, pels catalans i les catalanes, per un club que és d'allò més gran. I celebra el títol més grans dels que es fan i es desfan amb els seus fills, la Rosa i el Guillem, uns altres xiquets de Campredó que estan vivint el barcelonisme intensament des del dia que van arribar al món.
I va recordant poemes i cançons... versos cèlebres... Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchon... I rememora noms de la història: Alcàntara, Samitier, la saga dels Gonzalvo, Czibor, Kocsis, el gran Ladislao Kubala (temps era temps...), Luisito Suárez, Fusté, Eulogio Martínez, Benítez, Migueli... Entre tots han construït un equip que travessa fronteres, que és l'ambaixador d'una gent, de nosaltres... el nostre passaport cap a la universalitat.
Mentrestant, la Rosa i el Guillem salten i s'abracen al seu pare, a aquell xiquet de Campredó dels anys 1970... i és que hi ha alguna cosa més bonica que ser del Barça??? D'un equip que porta el nom d'Unicef a la camiseta!!! Amb un jugador argentí, fet a la Masia, que regala els milions d'euros que ha guanyat com a millor jugador del torneig mundial perquè es continuï fent realitat el somni esportiu de La Masia... I una llàgrima torna a aparèixer a la cara... I pronuncia amb veu no gaire clara: VISCA EL BARÇA I LA NACIÓ CATALANA!!!!
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Aquell xiquet va tenir una infantesa intensa tintada de blau i grana, i va gaudir d'allò més de la nit màgica de Basilea, allà pel 1979. Els Asensi, Rexach, Heredia, Carrasco, Zuviria, Krankl, Artola... eren els seus ídols, en una nit en què la senyera recuperava esplendor després d'anys de reclusió dramàtica. Inoblidable!!! Després... els anys d'institut, al Bau de Tortosa. I aquella amistat entranyable amb l'Àlex Castells (ara amb una malaltia irreversible, el qual sempre té en la memòria quan hi ha una victòria històrica en blau i grana). I estimava els Simonsen, Schuster, Julio Alberto, Alexanko i Calderé... després Archibald i Lineker. I un altre magnífic 1985, el de l'Urruti t'estimo, amb un entrenador-escriptor a la banqueta que parlava un anglès excel·lent i escrivia novel·la negra.
Aquell xiquet, ja adolescent, va sofrir la gran decepció l'any següent, però no cal recordar-la gaire... Perquè poc després arribaria el somni, l'equip del somni. I en aquell gloriós 20 de maig de 1992, el xiquet de Campredó, ja passada l'adolescència, era present al mític estadi de Wembley!!! Un moment màgic, inoblidable!!! El sentiment en blau i grana li marcava tota la vida. Havia conreat un profund amor a uns colors, un profund amor a un club... d'una terra, d'una gent...
I continuarien arribant noms d'or, també altres figures que desertaren i l'entristiren d'allò més... Es guanyaren molts títols i va consolidar-se l'equip entre els millors del món. I a la memòria s'han conservat gols gloriosos!!! El de Romario (el seu jugador favorit, únic...) en aquell 5-0 pletòric de 1994, mentre Alkorta encara busca el seu peu i Buyo es mostra impotent... Ronaldo a Compostel·la, Rivaldo contra el València i a la Champions... Encara mancava Ronaldinho, quin gran jugador que admirà i estimà!!! Ell era el motor d'un altre equip magnífic que es coronà al Parc dels prínceps de París, ciutat de les flors, ciutat de l'art, ciutat de la història blaugrana. I el gran Samuel Eto'o, un motor d'acceleració provinent de l'Àfrica negra.
I arriba Pep, aquell que estimàrem tant com a jugador i encara conserva cara de xiquet, i el somni es multiplica. I es construeix un equip de casa, l'admiració del món. I es guanya tot... sí, tot. Els pronuncia a la mitja part del partit on es juguen el títol mundial una frase cèlebre a Abu Dabhi: si perdeu, continuareu sent el millor equip del món; si guanyeu, us guanyareu l'eternitat!!! Europa i el món sencer s'empetiteix, s'agenollen davant d'un equip tan gran!!! I un menut argentí s'introdueix dintre el cor, i un menut canari ens enlaira als estels. I al que té cara d'infant de Santpedor li cauen les llàgrimes, i a aquell xiquet de Campredó, ara amb més de 40 anys, no el pot abandonar l'emoció: una dolcesa al cor, i les llàgrimes són ben presents mentre redacta al seu diari personal on line, on escriu sempre tots els seus sentiments, que avui són de glòria pura, que vol compartir amb els lectors i les lectores. I plora amb alegria immensa... pel Barça, per la seua gent, pels catalans i les catalanes, per un club que és d'allò més gran. I celebra el títol més grans dels que es fan i es desfan amb els seus fills, la Rosa i el Guillem, uns altres xiquets de Campredó que estan vivint el barcelonisme intensament des del dia que van arribar al món.
I va recordant poemes i cançons... versos cèlebres... Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchon... I rememora noms de la història: Alcàntara, Samitier, la saga dels Gonzalvo, Czibor, Kocsis, el gran Ladislao Kubala (temps era temps...), Luisito Suárez, Fusté, Eulogio Martínez, Benítez, Migueli... Entre tots han construït un equip que travessa fronteres, que és l'ambaixador d'una gent, de nosaltres... el nostre passaport cap a la universalitat.
Mentrestant, la Rosa i el Guillem salten i s'abracen al seu pare, a aquell xiquet de Campredó dels anys 1970... i és que hi ha alguna cosa més bonica que ser del Barça??? D'un equip que porta el nom d'Unicef a la camiseta!!! Amb un jugador argentí, fet a la Masia, que regala els milions d'euros que ha guanyat com a millor jugador del torneig mundial perquè es continuï fent realitat el somni esportiu de La Masia... I una llàgrima torna a aparèixer a la cara... I pronuncia amb veu no gaire clara: VISCA EL BARÇA I LA NACIÓ CATALANA!!!!
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada