Amic Labordeta, fins sempre!

Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad.Hermano, aquí mi mano, será tuya mi frente, y tu gesto de siempre caerá sin levantar huracanes de miedo ante la libertad. Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros para así levantar a aquellos que cayeron gritando libe...rtad. Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. Sonarán las campanas desde los campanarios, y los campos desiertos volverán a granar unas espigas altas dispuestas para el pan. Para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo posible por empujar la historia hacia la libertad. Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. Que sea como un viento que arranque los matojos surgiendo la verdad, y limpie los caminos de siglos de destrozos contra la libertad. Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad.

Violència de gènere psicològica

Quan a la televisió apareix la notícia d'un home que ha matat la seva ex-dona, ex-parella, o la seva parella actual, sempre ens sembla que és una cosa que a prop nostre no passa. Tenim la sensació que són coses que passen a les grans ciutats, no a les petites com la nostra.
Tanmateix, si donéssim un cop d'ull al nostre voltant, veuríem quantes dones que coneixem fa temps que no veiem als llocs normals, a les trobades de sempre, als moments de sempre. quantes dones sembla que hagin canviat el seu caràcter quan surten al carrer o tenen un soapr amb els amics. El motiu? Probablement molts cops se tracta de violència de gènere. No és un tipus de violència física, sinò psicològica, que acaba dominant-los la voluntat, minant-los la seva força i personalitat i convertint-les en simples esclaves del seus amos.
No estic exaggerant. Encara avui en dia hi ha molts homes que pensen que les seves dones i parelles són propietat seva, i com a "amos i senyors" se'ls ha d'obeir i no s'ha de tenir en compte els desitjos i drets de les dones, perquè al final el que pensen és que la dona té l'obligació de demanar permís al marit o parella per fer allò que li ve de gust, i si al "senyor" li sembla bé, li dona el seu permís, però si és el contrari, no els ho permeten d'anar-hi o de fer-ho.
Amb el mateix tipus d'individu ens trobem que són homòfobs i misògins. No toleren altres tendències sexuals en els seus contemporanis diferentes a les seves, ni tampoc que una dona sigui lliure i faci amb la seva vida i el seu cos el que li sembli. En el primer cas, el de l'homofòbia, per ser políticament correctes, diuen que els sembla bé que gais i lesbianes existeixin, sempre i quan no formin part de les seves vides i no els entrin a casa perquè poden "corrompre" el seu entorn. En el segon cas, el de les dones "alliberades" tampoc no són una bona influència en el seu entorn perquè poden "animar" les seves parelles a tenir una vida que ells consideren no els hi escau pel simple fet d'estar casades. Per a aquests tipus d'individus, la dona està supeditada a l'home, els han de tractar com a Deus, i molts fins i tot s'ho creuen! I en quan veuen que la seva parella comença a tenir una vida plena que no els inclou a ells, què fan? Doncs comença una violència de tipus psicològic, que va minant a poc a poc la voluntat de la parella i arriben al punt de no voler ja ni sortir de casa, ni contestar al mòbil per por a que aquests individus les puguin descobrir, ja que això representaria problemes i retrets, i arribat el cas d'un esgotament psicològic gran, elles són les primeres en negar-se l'evidència.
Nosaltres, com a ciutadans, parents i amics de dones que se troben en aquests casos, què podem fer? Doncs intentar que la dona en qüestió no s'enfonsi ni es tanqui en ella mateixa, i si no ens deixa, la qual cosa voldrà dir que no es deixa ajudar, intentar fer-li veure que no és sola i que val molt sense un individu com aquest al seu costat. com fer-ho això? No parar de trucar, tot i que no ens agafin el telefon, no parar d'enviar e-mails per recordar-los que estem allí en qualsevol moment per ajudar-les, i fer córrer la veu que el maltractador s'està portant malament amb la seva parella, perquè la violència psicològica en molts casos és molt pitjor que la física, i amb això no vull dir que la violència física sigui millor de resistir, en cap cas cap de les dues hauria d'existir, i cap de les dues s'hauria de tolerar.
Conec el cas d'un individu que va començar a apartar egoísticament als amics de la seva parella per tenir-la per a ell sol, primer va eliminar els elements que no corresponien a les tendències sexuals "normals", desprès va continuar amb les amigues "alliberades i liberals", i va continuar amb els clients de la feina, conseguint que ella no pugués ser econòmicament independent i no el pugués deixar quan ella s'hi va decidir. Conseqüència: depressió crònica en la dona, dependència total del marit, desaparició de la vida pública i submissió total a un ésser dèspota, cruel, intolerant i prehistòric.
Cal arribar a aquests extrems per trobar una solució? Crec que no.
Tota dona ha de tenir en compte que és autosuficient en qualsevol tasca de la vida i no li cal tolerar individus d'auest gènere. Tota dona ha de tenir clar que al seu voltant hi ha amics i familiars que en saber el seu problema la poden ajudar a sortir-se'n del pou on ha caigut. Tota dona ha d'assumir que és dona, intel·ligent i independent, que enamorada o no, és lliure per decidir el seu camí i que mai, mai, mai, cap individu que se faci dir "home" pot prohibir-li de dir o fer allò que ella pensi, vulgui o digui.
I acabo dient que tot individu que se comporti d'aquesta manera no se mereix ser anomenat "home" ni tan sols un "ésser humà", perquè inhumà és el seu comportament i inhumà és el seu tarannà.
Homes, apreneu i accepteu d'una vegada que tots tenim drets que compartim i que la nostra obligació, la de tots, és la de fer que aquests casos de violència de gènere desapareixi d'una vegada de la nostra societat i de les nostres vides.

Aquest apunt va dedicat a una persona que m'estimo molt i que està passant per uns moments molt durs dels quals només uns quants en tenim constància, però que no es deixa ajudar i que m'ha apartat de la seva vida per evitar tenir problemes a casa. Tot i així, vull fer-li saber que estic aquí per ella i que, quan vulgue, m'hi trobarà. Els insults de la seva parella i els seus pensaments prehistòrics no fan per ella ni per ningú dels que s'ha "dignat" a insultar i atacar, i és per això que voldria fer-li arribar tot el meu amor i respecte, perquè ella sap que la nostra amistat val molt més que la por en la que està vivint ara mateix. Endavant i lluita!!!!!!!!!!