El següent poema l'he escrit, mentre m'esperava a l'estació de Sant Vicenç de Calders, amb tot el meu sentiment i un profund dolor, a la memòria del jove Mateo Cuartero, estudiant de 4t d'ESO a l'institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Mateo ens va deixar dimarts al matí. Una vida jove perduda que ens ha deixat consternats a familiars, alumnes, i professors. Aquest matí els seus companys de curs, i la resta del col·lectiu educatiu, li retrem un emocionat homenatge. Jo he tingut la necessitat de redactar aquest poema. Davant de la incertesa que ens ha causat un munt de preguntes, sense resposta: com ha pogut passar una cosa com aquesta? Amb un sentit dolor, només ens queda dir-te: Mateo, t'estimem!!!
TE'N RECORDES MATEO?
Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau? Cantava de matinada en primavera. Era un so bell, de pau a l'ànima. I tu, quan infant, jugaves al parc i també cantaves anhels, esperances...
Te'n recordes, Mateo, de la infantesa? Quan tot són jocs, tot és creixença... I els anhels d'infant et fan somriure, i el viure és joganer i blau de nou, a l'escola i a casa...
Te'n recordes, Mateo, de la platja sitgetana, amb onades blaves i raigs de sol que retraten el paradís a la terra? I xiquets jugant a pilota, i més grans amb moments d'oci ara i adès... tothora.
Te'n recordes, Mateo, del Benaprès? Els anys que passen amb rapidesa. Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada... Ací cresqueres... entre jocs i classes, i feies el teu camí de viure jove.
Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove? I a nosaltres ara quelcom gran ens manca. És l'anhel, l'estima, l'esperança, la mirada assossegada o la veu calmada. Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.
Un apunt molt curt per reflexionar sobre la vida i la mort. Me n'acabo d'assabentar del suicidi d'un adolescent de l'institut on treballa el meu germà. Quan els seus companys estaven preparats per tenir un dia de joia a l'institut perquè estaven contents pel triomf del Barça , un adolescent va i se tira al tren, desprès d'acomiadar-se del germà i de deixar una carta. Què empeny una personeta que té tota la vida per davant a fer un acte semblant? No ho sé. No paro de donar-hi voltes i de pensar en la gran quantitat d'adolescents que han passat per la meva acadèmia i se'm trenca el cor de dolor al pensar que qualsevol d'ells podria ser el noi aquest. Només desitjaria que, tot i que aquest noi ja no pot ser salvat, aquest fos el darrer cas de suicidi, de qualsevol tipus, perquè si la desesperació és el que empeny els suicides, la desesperació omple per sempre més les vides dels que els estimen i que es queden a aquest món.
Avui és el 54 aniversari del casament dels meus pares. L'Angelita i el Daniel se van casar el 29 de novembre de 1956 a la parròquia de Sant Joan Baptista de Campredó. Segons el meu pare, feia molt fred i va haver de pujar per la vora de la via a peu perquè ell vivia a Font de Quinto, i va parar un momentet per treure's la boina i pentinar-se per estar ben guapo quan arribés a l'església i desprès vingués la seua novia (ell sempre ha sigut i encara és molt presumit). Desprès de tants anys encara estan junts i cuidant-se un a l'altre i estimant-se com el primer dia. Moltes felicitats, papa i mama, us estimem molt!
Finalment ha arribat i ja ha passat el dia esperat del comiat i retrobament a la vegada!
Els antics professors i un grapat d'antics alumnes de Nessie School of Languages hem anat a sopar al restaurant L'Alberg de La Ràpita i hem estat gaudint d'un sopar magnífic, de la companyia d'uns i d'altres, parlant i posant-nos al dia de com ens van les nostres vides desprès de tants anys i ballant fins altes hores de la matinada. Hem xalat tant, però tant que hem decidit unànimement tornar a repetir-ho el primer cap de setmana de febrer, aquest cop amb partit de futbol inclòs a petició dels "xiquets" que van ser jugadors del nostre equip de futbol sala. Així que, xics i xiques, aviat ens tornarem a trobar per celebrar que Nessie no solament ha format grans professionals sinò que ha creat un lligam d'amistat que dura i durarà per sempre. Us estimem molt i estem molt contents de veure-us un altre cop! no canvieu mai! Si voleu veure totes les fotos, clickeu aquest enllaç: http://www.facebook.com/album.php?aid=2069694&id=1029452687&l=80ca40f088
Aquest vespre celebrarem l'emotiu sopar de comiat de Nessie School of languages, la nostra estimada acadèmia d'idiomes a Amposta (1991-2010). Tindrà lloc en un restaurant de la veïna població de la Ràpita. A la Mònica, l'Araceli i a mi , les tres persones que la vàrem tirar endavant, ens acompanyaran molts històrics alumnes històrics de l'acadèmia. És que Nessie va ser molt especial per nosaltres, però també per molts/es alumnes. Vam assolir uns molts bons resultats i, sobretot, vam aconseguir que molta gent se sentís com a casa. Més de 2000 alumnes hi van passar durant les 19 anys que vàrem oferir cursos. Allí vam poder fer moltes complicitats... moltes amistats. Veritablement inoblidables. Avui és dia de nostàlgia ja que diem adéu a molts anys de gaudi i de nodriment acadèmic. Amposta és una ciutat que ens hem estimat i on he col·laborat en tota mena d'actes culturals. Podríem escriure centenars de noms que apreciem de debò, milers d'anècdotes!!! Encara ens queda pendent un partit de futbol amb els antics jugadors-alumnes del formidable equip dels anys 1990. Ens quedarem avui amb un sol nom: Nessie School of languages, centre d'estudi d'idiomes, casa de molts i de moltes!!!
Us estimem a totes i a tots. (del bloc de l'Emigdi Subirats)
4.1- JOHN AGARD."ENGLISH GIRL EATS HER FIRST MANGO".
"If I did tell she hold this gold of sundizzy tonguelicking juicy".
The racial boundaries established by the coloniser triggered the creation of a series of clichés and stereotypes whose purpose was to undermine the dignity of the native.
The poem combines eroticism with a subtle examination of this dividedness and seems to conclude that, in spite of these socio-cultural and ontological differences, it is possible to fins a realm in which to share common experiences:
-both the speaker and the English girl are trespassing these racial borders,
-the former offering a typical Car fruit,
-and the latter agreeing to eat it.
Here, every word can be interpreted from multiple perspectives, thus it can be understood as a means to illustrate the sexual initiation of an English girl.
The act of eating a Car fruit, so typical in ordinary Car life, turns out to be a mystery for the girl who does not know how she is supposed to eat the mango:
-Her asking for guidance emphasises the cultural disparity between:
·herself (Britain/EUR)
·and the speaker (Car).
-The girl eventually accepts to bite the mango, symbolically analysed as the breaking of the boundaries that separate these two world views.
The closing lines reveal:
-the distance that still exist between the 1st and 3rd Worlds
-and the lack of interest in getting to know more about cultures that are ignored by the W:
·after eating the mango, she asks for a handkerchief so that she can wipe its juice from her sticky hands.
·In the speaker's culture, nobody would wash his hands because that does not form part of their background.
·He wants the girl to lick her fingers, inviting her, thus, to partake of his customs.
4.2- MICHAEL SMITH. "BLACK AND WHITE".
" I went to an all black school with an all black name".
The poem can be inscribed in the "protest poetry" tradition, the best means to portray:social injustice,political chicanery,racial violence. It means to reflect on the black experience as a succession of misfortunes and frustrations for their fate is to be subdued to the white will. It means to allude to education and culture in an "all black" context and to black music as the marks of the AA and Acar identity. He draws on lexical repetition to create a surprising ending: black + noun structure, reinforces the ironically frustrating twist at the end of the poem, where he reveals the real situation of the black population.
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
