dimarts, 26 de juliol del 2011

Saps dir-ho en català?

Saps dir-ho en català?

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador.. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui.. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada..

Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota.. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada.. Armar la marimorena és armar un sagramental.. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix
donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant..

Txungu
eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu.. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadao desentendre's.. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets..

Com es diu pujar en una subhasta?
Licitar.. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins.. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada..

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca..

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la
yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya..

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya,
li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria)..

Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.

Pots fer-ho passar?

Gràcies pel teu suport al català !!!!

M'havia acomiadat dels meus lectors i lectores fins al setembre, però la meva amiga Marisé m'ha passat aquest mail i he pensat que seria de gran ajut compartir-lo amb vosaltres.
Ara sí, BON ESTIU!!!!!!!!!!!

dimarts, 19 de juliol del 2011

CARTA ALS MEUS LECTORS I LECTORES

Estimats lectors i lectores,
Desprès de rumiar-m'ho força he decidit que us posaria al dia del que m'han estat dient en els darrers temps sobre el meu bloc.
Així doncs, comencem!
No fa gaires dies algú me va estar dient que si no volia que certs éssers entressin a llegir què deia al meu bloc, i hi va incloure a més el meu facebook, que els esborrés perquè ells i elles hi continuarien entrant. I, com és que aquesta gent que estan tan encuriosits pel meu bloc i el meu facebook poden entrar al meu facebook si els hi tinc bloquejats? Doncs molt simple, per mig d'un facebook que se suposa que és una eina social i que han usat per a saber què faig i dic en el meu temps lliure, i ara, un cop els hi barres l'accès al meu mur te bloquegen fins i tot d'aquesta pàgina social de la qual se suposa que tu també n'ets sòcia. M'ha ofès aquest moviment? No, m'ha fet llàstima! M'ha sorprès aquest moviment? No, perquè ja me l'esperava. Són moviments de gent amb poca imaginació, molts complexes i sense gaire autoestima, per una part, i de gent amb un mal esperit per l'altra, però com diuen al meu poble, ells se busquen i ells se troben!
Pel que fa al meu bloc, no crec que hi puguin trobar res d'interès perquè no estan a la categoria ni al nivell d'intel·ligència de la resta dels meus lectors i lectores, i no, no me dona la gana de fer-lo privat i restringir-lo a un grup dels meus seguidors, quan gent de tot arreu del món el segueix. A més, si no els agrada el que hi poso, pel motiu que sigui, és tan fàcil com no entrar-hi! I molt menys que encara s'hi posin com a seguidors del bloc! Hi ha un munt de pàgines i blocs que ells i elles trobarien molt més adients amb els seus "principis morals" i la seva "visió particular" dels fets, o sigui que el que no haurien de fer és perdre el seu temps "tan preuat" amb el meu, tan simple com això!
I, i ja acabo, no, jo no poso TOT el que faig al meu facebook, i no ho faig perquè fins i tot tu, aquella persona que m'ho vas dir i que vas de progre però que en realitat estàs més reprimida que tots aquells a qui critiques pel darrera, t'escandalitzaries. Què més voldries tu que saber tot el que faig o que el que poso al meu facebook fos TOT el que jo faig! No ne tens ni idea, perquè simplement no tens ja manera de saber-ho! Tu continua amb la teva negació existencial, amb els teus miraments de cara al públic, però recorda que jo visc la vida, mentre que tu te limites a vegetar-la, però si a tu te va bé, a mi no m'importa! No continuis jutjant la meva existència si abans no saps ni com encaminar la teva. Tu parles d'intel·ligència? Deixa'm dir-te que jo continuo dubtant que l'hagis vista mai!
I per a la resta dels lectors, ja me disculpareu que no ho tradueixi a més llengües, però una lessió al colze no me permet escriure gaire estona, no obstant ho he escrit amb la llengua que la gent en qüestió entendrà.
Que tingueu un bon estiu i ens retrobem al setembre!
Mònica

diumenge, 10 de juliol del 2011

Sabem què és un CRAE?

Molts cops sentim a parlar de sigles que ja formen una part molt important a les postres vides quotidianes, però ben bé no sabem en què consistiesen.

En el meu cas, tinc una gran amiga, integradora social, que treballa a un CRAE, però, suposo que com a mi me va passar al principi, a molta gent li deu sonar el nom però realmente no deuen saber què és en realitat. Doncs intentaré donar-vos un resum del que és i per a què consisteix un CRAE.

El CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància) i depenen del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s’estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l’ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE.

El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats.

Els seus objectius estan marcats pel Projecte Educatiu de Centre (PEC), un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i comanda el projecte juntament amb el personal de servei necessari.

Com a servei residencial està obert 24 hores al dia tot l’any.

La vida en aquests centres residencials no ha de ser fàcil, si bé compten amb professionals que dia i nit presten totes les atencions possibles als nens i joves. Moltes de les històries de les persones que conviuen als CRAE són desoladores: nens que han estat desatesos pel seu pares, joves amb famílies desestructurades i antecedents per possibles delictes, abandons… Aquests són alguns exemples d'aquestes vides trencades, que en els centres residencials d'acció educativa s'intenten reconduir. Aquesta tasca, sens dubte, és molt complicada i, fins i tot, en algunes ocasions pot arribar a ser fins a absorbent.