dilluns, 26 de juliol de 2010

FOTOS DE LA ROSA DE PUBILLETA A LES FESTES DE CAMPREDÓ 2010

Com una princeseta de conte!Lluïnt el seu vestit!Amb la seva millor amiga, Carla.Amb el seu pare, orgullós de tenir una filla com ella.Amb el pare i el germà, el Guillem, que la va acompanyar fins l'escenari.Ballant el vals amb el seu pare.Amb la seva padrina, jo, tota orgullosa d'ella!

dijous, 22 de juliol de 2010

Més comentaris dels nostres alumnes


Noemí FluixàEl 21 de julio de 2010 a las 19:28
Hola Mònica!

Sí que fa anys i panys que no ens veiem, sí! Així que ara esteu a la pública? Ahhh, la bona vida, hehe! ;) Jo ara mateix estic a Seattle treballant uns mesos, torno a finals d’octubre. No sé quan teniu pensat fer el sopar, però si ja sóc per allà, faré el possible per anar-hi.

El comiat de Nessie, quina pena... Tants anys que em vau tenir allà, tants bons records. I sobretot, tot el que vaig aprendre, que va ser la millor base que podia tenir per començar a la universitat. Vau ser una part molt important de la meva formació acadèmica en l’adolescència i sempre us estaré agraïda.

Jo també tinc ganes de veure-us! M’alegro d’haver rebut notícies vostres.

Una abraçada,

Noemí

Núria Bonanza22 / juliol / 2010 a les 02:18
Re: hello from Nessie
hola monica!! intentaré venir, clar q sí! ja em direu la data pq he de vindre d bcn. bsts!

Elena Miró
Hola!

em sap greu però tal com tu dius és el millor per a vosaltres, per tant, endavant!
cla que m'apuntaré al sopar, després de tants d'anys que menys no?també li dire a mungermà i segur que també s'apuntarà.
muaks

Núria Piñas
Mònica!!! Hosti quina notícia, m'he quedat de pedra.

Me fa molta il·lusió que mos convides al sopar i intentaré en totes les meues forces vindre, perquè tinc moltes ganes! Li ho has dit a Francesc Cano? Vols que li ho digue? A mi apunta'm :)

No res, dóna una abraçada ben forta a tota la família i als xicotetes.

Molts besets!!!!
Imma Piñas
Hola Mònica,
Trobo que esteu prenent una bona decisió tot i que suposo que us ha costat molt, però fer-ho tot és difícil. Per part meva podeu comptar amb mi. A Jaume i Josep ja els ho comentaré. Per a mi va ser un plaer estudiar amb vosaltres i no descomptava tornar-hi quan m'anés bé, però tampoc m'ha vingut de nou el que heu decidit.

Una abraçada

Imma


Davínia CodorniuEl 22 de julio de 2010 a las 6:44
Re: hello from Nessie!
Hola Mònica!! Vaja, jo que pensava que quan tornés a Amposta podria tornar al Nessie... I a qui l'heu traspassat?? La conec?? Dona, de l'època me'n recordo d'Abi i son germà Isaac, Angels Ruiz i san germana Eva, Jessica Melich, Xavi Cruz, Oscar, Vero, Carlos Margalef... bueno, a tots estos los vaig veient així que ja els hi diré. Ja m'aniràs posant al dia de tot!! Bessitos!!!

David Casanova

Hola

Molt be que hagi sortit tot be, i clar que si que vindre al sopar!!!!

Santi Queral
ohhhh, qui pena!!!! Bueno jo seguiré suposo (si el meu cap m'ho permet!!!) perquè sempre que torno dels viatges observo que aquestes hores d'anglès que penso que no asimilo coneixements, realment si que ho faig. Respecte al sopar aquest m'agradaria apuntar-me però no se si podre perquè a 4 mesos de la boda ja anem també de cul perquè hi ha molt invitats que son de fora i tenim sopar cada cap de setmana per donar invitacions, pero ho intentare de totes totes!!!! kisssessss!!!


Emma Argento Fibla21 / juliol / 2010 a les 20:05
hello!!!!!!!!!!
Així que deixeu Nessie??? Quina pena, no? Encara que això de la pública està molt bé. Esteu els 3? Migdi ja ho vaig veient de tant en tant, però Araceli i tu no ho sabia. Felicitats! A mi també m'agradaria molt poder entrar a ensenyament. La veritat és que m'agrada això d'ensenyar... Sí, tinc una Noa de 2 anys! A veure si ens veiem aviat! Dóna una abraçada molt forta a tothom i molts besets!

dimecres, 21 de juliol de 2010

Més comentaris dels nostres alumnes

Hola Mónica,

Em sap molt de greu per una banda, ja que quan passes per davant de la
Nessie School
em venen records de vosaltres tres. Però la vida continua, i els canvis
sempre son per a bé,
molt importants, i decissius a la vida de cadascú...De vegades, una persona
es pot
quedar estancada tota la vida en un mateix lloc, i d'altres com vosaltres,
intenteu superar-vos
dia a dia, superant nous reptes... us admiro, de veritat.
Espero que el vostre futur sigui de lo més encertat en aquest temps tant
indecís per a tothom.

A veure si aquest estiu ens trobem per La Ràpita , ara comencen festes. I,
sino llavors que
disfrutessiu d'aquests dies de calor amb la vostra familia, viatjant,
coneixent nous llocs de
destí,.......

I, quant al tema de la trobada, apunta'm si us plau. Estaria encantada de
passar una estona
amb vosaltres.

Molts de petons per a tots...

Mª José Sánchez

Per part meva també hi han molt bon records de tots vosaltres, així que
apunteu
a FRANCESCA BORIA TORTA... (amén) a la dinada. Ja direu el dia...

B7s.

Més comentaris dels nostres alumnes

  • Més comentaris de feisbuc
    emigdi | dimarts, 20 de juliol de 2010 | 11:03h
    Bego Falco Cugat
    Uff! fa cosa veure com passen els anys... però encara me'n recordo exactament de la primera acadèmia, quantes tardes!! Us aprecio molt! ens veiem al sopar.

    La Cecilia Castello A mi tb em fa molta pena que el besáis tanqui pero em queda l'alegria que continuara la feina una persona que personalment aprecio molt i que se que transmetra molts dels valors que han caracteritzat al Nessie
gràcies
Àngels Ruiz | dilluns, 19 de juliol de 2010 | 16:52h
MOLTES GRÀCIES PER TOT!!!! jo també soc mestre i utilitzo moltes tècniques "moniquianes" en este cas perquè MÒNICA va ser la meva gran mestra...

i la meva germana Eva té raó... tot es pot resumir en GRÀCIES!

una abraçada enorme per als 3!
Nostàlgia‏






Hola família,
No em poso trista,pequè sé que igual ens retrobem i seguirem en contacte. És un sentiment de nostàlgia.
Gràcies per tenir-me entre les vostres amistats especials. Ja sabeu que vatros per a mí, sou persones entranyables i a les qui desitjo el millor.
Emigdi, espero que t'hagis fet fort davant d'aquesta mala gent, que la hi ha. L'enveja, és molt dolenta, encara que de vegades és incomprensible, perquè ningú ens regala res. Però, simplement és així de trist.
Molts de besets a tots dos, i com no a l'Araceli i als dos "carinyets".
Joana

dimarts, 20 de juliol de 2010

Nessie School 5-a-side football team

Aquests dies que estem recordant molt emotivament la trajectòria de l'acadèmia Nessie School of languages, la qual ha tancat les portes després de 19 anys, no podia deixar de parlar dels estimats jugadors de futbol sala que varen bastir un equip esplèndid i una autèntica pinya humana. Difícilment em podré estimar alumnes més del que me'ls estimava a ells, amb els quals vaig arribar a tenir un grau de confiança enorme. Llavors jo era força jove i m'encantava el futbol i les converses desinvoltes que tenia amb ells.
Em vaig encarregar d'aquest grup excel·lent des de 1991 a 1995. Era tot un luxe d'equip, amb alguns dels millors jugadors en edat juvenil de la capital del Montsià. L'interès que tenien per Nessie era molt gran i vàrem aconseguir fer una gran pinya entre tots plegats. Van passar molts jugadors, però els principals integrants de la plantilla eren: Sàndal Campás, Ramsés Rosales, Jordi Escoda, Josep Antoni Llaveria, Agustí Pueyo, Manel Macià, Josep M. Puig, Marc Fornós, Esteve Balada, Martí Soriano, Xavi Cruz, Mike Ackroyd, Joaquim Miralles.
Disputàvem la lliga primaverenca de Campredó, la qual vàrem guanyar en tres ocasions, tot i que vàrem tenir un final molt accidentat i desagradable, que em va marcar personalment durant molts d'anys. El nostre principal rival era Escumosos March, en el qual jugaven un parell de bons amics meus personals, i la CCT, empresa de colors ceràmics del polígon industrial Baix Ebre. També competíem en torneigs escolars a Amposta i vam formar un equip al campament de Benllech Bay (País de Gal·les).
Un dels moments daurats que recordarem sempre és que vàrem tenir l'oportunitat de jugar contra un combinat de jugadors juvenils del Barça, reforçat amb alguns noms il·lustres. El Barça va organitzar un campus a l'antic col·legi Cervantes d'Amposta. Els vam demanar de jugar contra ells un dimecres la tarda i van acceptar. Els joves blaugrana van ser reforçats per Talin Alexanko, un dels admirats jugadors dels anys 1980 que era el responsable de l'equip. També varen venir a veure el partit dos jugadors estimats: Guillem Amor i Roger Garcia. Vaig poder intercanviar unes paraules amb ells. El llavors joveníssim Roger (membre de la quinta de lo Pelat, Ivan De la Peña) l'acabava de convocar Cruyfff aquella pretemporada. M'explicà que es pensava que es quedaria al primer equip, però que per a ell tot plegat era un somni. Amor va fer-se una fotografia amb la camiseta de Nessie, que em va fer una gran il·lusió. He de dir que Amor i jo vàrem nàixer el mateix dia del mateix any. Tot i això, al final de la seua trajectòria al Barça va fer una transmutació lingüística sospitosa per motius ideològics. Encara conservo l'enregistrament d'aquell partit, que va ser tot un premi per als meus xavals, que vivien el futbol intensament i tots ells eren grans seguidors barcelonistes.
Podria parlar de moltes anècdotes i, sobretot, de la meua relació personal amb ells. Ramses era un jugador estel·lar i amb un xut formidable; Sàndal, el nostre Romario del moment!!!; Llaveria, un jugador polivalent i extraordinari; Agustí, Esteve i Mike, tres defenses molt consistents; Marc, tenia una gran habilitat amb la pilora i sentit del sacrifici; Manel, un porter ferm i compromès; Jordi, un alumne molt estimat i jugador totterreny!!! Martí, amb un gran olfacte de gol i jugador d'equip; a Josep sempre el posava a l'equip inicial ja que era capaç de fer coses molt bones al principi del partit, a més, és una persona que sempre m'he estimat molt; Xavi, el més jovenet de tots, tenia una il·lusió i una estima immensa per Nessie; Joaquim, un jugador efectiu davant de porta.Tot i això, el que més m'agrada comentar és la relació humana que vaig tenir amb ells. He assistit als casaments de quatre d'aquests nois (Marc, Jordi, Josep i Antoni) i he continuat una amistat entranyable amb tots ells. Impagable!!! A veure si podem organitzar un partit de Nessie a la tardor i... a Campredó.
A la primera foto, dalt i d'esquerra a dreta: Agustí Pueyo, Mike Ackroyd, Ramsés Rosales, Emigdi Subirats i Manel Macià; baix, Josep Puig, Sàndal Campàs, Jordi Escoda, Josep David Fornós i Mario Lorenz.
A la segona foto, dalt: Manel Macià, Esteve Balada, Agustí Pueyo, Josep Puig, Emigdi Subirats, Ramsés Rosales i Martí Soriano. Baix, Sàndal Campàs, Antoni Llaveria, Xavi Cruz i Marc Fornós.
(del bloc de l'Emigdi Subirats)

dilluns, 19 de juliol de 2010

Carta a dos alumnes estimats de Nessie School

Estimats Pau i Manel,
Tinc el gust de dedicar-vos a tots dos aquest apunt tan emotiu per l'estima que us he tingut durant tots aquests anys que heu estat fidels alumnes de la nostra acadèmia Nessie School of Languages, a Amposta.
Vaig tenir una entranyable sintonia amb vosaltres des del principi, quan éreu molt jovenets. Us he vist crèixer i de quina manera, tant físicament com mentalment. Ara ja sou dos nois alts i guapos, que tenen una personalitat desimvolta i feliç: dos homenets!!! Sabeu que un dels meus grans plaers és parlar de temes molt diversos amb els i les adolescents, i amb total claredat. Apart d'ensenyar anglès, la meua matèria, la funció d'un educant és parlar de la vida i intentar infondre valors nobles ciutadans a l'alumnat i establir lligams d'amistat amb ells/es.
Amb vosaltres... amb vatros... m'encantava parlar del Barça. Era un tema excitant, una passió compartida que trespassa generacions. I m'agradava escoltar-vos. Veure la vostra visió del futbol i de l'equip dels nostres amors, a voltes diferent a la meua, però amb més coneixement de causa ja que viviu el Barça dia a dia, molt més intensament que els adults. També celebro que si un missatge heu entès de mi ha estat el de la catalanitat, l'essència de la meua vida. Us parlava de les coses nostrades amb passió: com s'estima una llengua, una cultura, un territori, una gent, els Països Catalans... Us parlava de l'Alguer, del Matarranya, dels valencians, sobre els quals massa sovint rebeu informacions desbiaixades que ens fan molt mal com a pbole. També m'agradava enraonar amb vosaltres sobre temes de llibertat sexual, contra l'homofòbia que existeix entre el jovent i en la societat, o l'odi racial i la discriminació per motius socials i econòmics. Sabeu que us demanava tothora que evitéssiu vocabulari sexista, homòfob o racista, que impliqués una discriminació de persones per raons econòmiques, color de la pell o d'orientació sexual. El tema drogues que tant em preocupa... Sé que m'heu escoltat i que teniu presents els meus missatges, la qual cosa em fa extremadament feliç. També sé que poques vegades us n'havien parlat amb la franquesa i passió que jo hi posava, perquè us respecto moltíssim com a xavals jovenets i perquè sé que m'escoltàveu amb admiració (no és arrogància escriure això, és el que sento veritablement...).
Des que vam anunciar el tancament de la Nessie, m'heu escrit comentaris personals molt emocionants, que sempre recordaré. Notar la vostra estima és el màxim per a la meua germana i per a mi. Més en moments nostàlgics, i un xic trsitos, com suposa el tancament del nostre negoci, que és el nostre model de vida des que vam començar la vida laboral. Mai no és fàcil, però és que la vida no és mai fàcil...
Celebro haver gaudit de la vostra companyia i haver bastit una molt bona amistat. Jo em considero amic dels meus alumnes, i m'agrada que m'hi considerin. I sabeu que m'encanta parlar amb xavals de la vostra edat, ficar-me al vostre lloc i veure la vida des de la vostra visió, menys materialista i més il·lusionant. El món dels adults és molt complex, i el dels i de les adolescents, a voltes, és molt més bonic, malgrat les incerteses que planegen en la vostra experiència personal.
Tu, Manel, l'any que ve comences una experiència educativa nova a la universitat, la qual et desitjo de tot cor que et vagi molt bé. Els canvis en la teua vida seran importants, i no sempre fàcils d'assumir. Aniràs creixent amb anhels nous...
Tu, Pau, el darrer any de l'educació secundària serà igualment important i esperem que satisfactori, alhora que espero que triïs bé l'opció educativa per al curs proper.
Si ara volgués parlar a l'estil Nessie, us diria que sou una mica gandulets i us rasqueu els collonets... I altres coses habituals en la meua dialèctica amb vatros i amb la resta de xavalets que tant m'estimo. També us preguntaria pels vostres lligues, que tant gustosament sempre m'expliqueu, i que continuïn. Enguany a Sitges he bastit relacions entranyables amb xavals de la vostra edat i més jovenets, que m'ha permès continuar sempre al costat dels joves, una altra necessitat imperiosa en la meua vida.
Aquesta carta la podria fer extensiva a altres xavals estimats del vostre grup, o del conjunt de l'acadèmia. Us l'he dedicada perquè he notat la vostra estima i he sentit la necessitat d'agrair-vos-ho.!
Sabeu que per a allò que em necessiteu podeu comptar amb mi, la qual cosa repeteixo sempre, i de tot cor, a tot el meu alumnat, el d'Amposta o el de Sitges. Si per a vosaltres ha estat important conèixer-me i rebre la meua educació, per a mi heu estat igualment importants. Profes i alumnes ens nodrim mútuament, aquesta és la nostra grandesa...
Us desitjo un estiu carregat d'il·lusió i de gaudi (puc escriure de sexe?... sóc el profe) i una abraçada a tots dos...
Ens veiem per Amposta i continuarem construint la nostra Ítaka particular. Us estimo a tots dos!!!
Emigdi

(del bloc de l'Emigdi Subirats)

Més comentaris dels nostres alumnes

  • una trista sorpresa...
    patrícia| Adreça electrònica | dilluns, 19 de juliol de 2010 | 12:47h
    ostres, emigdi, no en sabia res! sí que anava veient pel facebook que corries per sitges, però em pensava que mònica continuava al peu del canó... buf, quines paraules més emotives, i quants records que em vénen al cap. jo sóc de les veteranes, dels temps del big ben...

    va ser un autèntic gustàs tenir-te com a profe, eres (i pel que veig continues) tan entusiasta! guardo un munt de vivències de tots aquells anys, perquè a nessie tot eren autèntiques vivències: les classes, les festes, els exàmens, els debats, les confessions, benllech... i molt bones estones amb la gent: tu, mònica, araceli, mike, els companys i companyes (també hi posaria uns quants noms, però em fa por deixar-me'n algun)... tot plegat forma part molt important de la meua vida, tant que la meua professió la dec en gran part a aquells anys.

    la vida sovint fa deixar uns camins per emprendre'n d'altres. espero que aquest nou camí us porti noves i bones vivències, tant o més que les que deixeu enrere... tot i que nessie sempre formarà part de tots natros! (coses de la vida: sabeu que aquest estiu me'n vaig a escòcia de vancances? :))

    gràcies per les paraules, emigdi, i per tanta dedicació professional i, sobretot, humana!

    records a tots i a vore si ens veiem un dia! ;)

    una abraçada forta!!!

  • Comentari del feisbuc d'Eva Ruiz
    emigdi | diumenge, 18 de juliol de 2010 | 23:08h
    Eva Ruiz Fabregat
    Voldria dir moltes coses, però suposo que tot es pot resumir en un gran GRÀCIES. Sempre dic que he arribat on estic gràcies a vatros, pel que m'heu ensenyat i per "obligar-me" a fer coses que no em veia capaç de fer (eh, Emigdi? les meues inseguretats...). Ara que em dedico a l'ensenyament utilitzo moltes tècniques "emigdianes" i espero que puguen tenir els mateixos efectes en els meus alumnes que els que van tenir en mi.
    GRÀCIES PER TOT I VISCA EL CLERO!!!

.
Clàudia Pujol | diumenge, 18 de juliol de 2010 | 22:45h

Jo també sento que he format part d'aquesta etapa vostra. Encara recordo quan només amb dos anys ja passava hores a l'acadèmia i només vai ser capaç d'aprendre RED... Han estat moltes les estones que hem compartit i ara, com tota la resta, només us vull donar les gràcies per tot i desitjar-vos molta sort. Mai us oblidaré.

Natros
emigdi | diumenge, 18 de juliol de 2010 | 23:09h
et vam veure nàixer, ja que vivies dalt de l'acadèmia. Des de molt xicoteta t'hem intentat ensenyar de la millor manera possible. Crec que ens n'hem sortit. Molta sort en l'estudi de l'anglès i en la vida. Gràcies pel comentari...

dissabte, 17 de juliol de 2010

Carta de Robert , Fàtima i Neus a Nessie School

DEAR MONICA .ARACELI, EMIGDI,

MANY THANKS FOR YOUR E-MAIL .I DON´T THINK IT CAME AS A REAL SURPRISE TO US OF YOUR DECISION TO LEAVE PRIVATE TEACHING. ALL OF YOU HAVE BEEN WORKING/STUDYING SO SO HARD TO ACHIEVE YOUS DREAMS AND NOW IT SEEMS YOU HAVE REACHED THOSE GOALS. MAY I SAY YOU HAVE ALL BEEN AN INSPIRATION TO ALL OF US HERE .YOUR DEDICATION TO WORK AND STUDIES ARE ADMIRED BY EVERYONE. FRON NOTHING YOU DEVELOPED A FIRST CLASS SCHOOL IN AMPOSTA. WITH A GREAT REPUTATION ,SOMETHING WHICH WILL BE HARD TO FOLLOW.

ON BEHALF OF OURSELVES AND CAMBRIDGE IT HAS BEEN A REAL PLEASURE DOING BUSINESS WITH THE NESSIE SCHOOL .PROFESSIONALISM , FIRST CLASS .YOU SURPASSED EVERYONE.

YES I KNOW GERRY. HE IS IRISH .DUBLIN LIKE MYSELF ONE OF THE BEST . HAHAHAHA. I KNOW HE WILL CONTINUE THE HIGH STANDARDS YOU HAVE ALL SET IN AMPOSTA.

LIFE TAKES MANY TWISTS AND TURNS DIRECTIONS CHANGE AND WE MUST ALL FOLLOW THE BUILT- IN DESIRE TO SUCCEED AND FEEL PROUD OF OUR SUCCESSES .TODATE YOU MUST FEEL SO PROUD AND WE ALL KNOW WHATEVER YOU TURN YOUR HANDS TO YOU WILL DO SO WITH THE SAME DEDICATION AND COMMITMENT.

BUSINESSES COME AND GO BUT TRUE FRIENDS LIKE YOURSELVES NEVER,.

TAKE CARE ,BEST OF LUCK FOR THE FUTURE,,HAVE A GRE AT SUMMER

NEUS, FATIMA, ROBERT.


Alguns comentaris dels nostres alumnes

  • gràcies!
    Maria Climent | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 15:26h
    El teu escrit m'ha emocionat Emigdi. Jo també recordo amb tendresa les hores i hores que m'he passat al Nessie, i com molt bé deia l'Ester, molts de nosaltres potser no hauríem estat el que som ara si no hagués estat pel vostre ensenyament (recordo quan em vau suggerir d'estudiar traducció).
    També tinc el record de quan la meua gran amiga Míriam Toledo em va dir amb 12 anys que m'hi apuntes, i vull nombrar grans amics que vaig conèixer al Nessie com Alfred Calvet, Pep Simó, Sandra Carles... bé, què t'haig de dir a tu... si ens has vist créixer, i tornar-nos persones mig decents... ejem.
    Ara és moment de canviar d'etapa, i tots el canvis són per a bé. M'agrada veure com ens hem fet grans i com la gent que ha passat per les nostres vides ens ha marcat en certa manera. Ara molts altres nois i noies tindran l'oportunitat de tenir professors com vosaltres que vertaderament estimeu la docència.
    Rebeu una abraçada ben gran, vos duc al cor.

    Maria

    • Gràcies per les teues paraules
      emigdi | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 18:07h
      Maria,
      Tu has estat una de les millors alumnes que hem tingut. Et vam veure crèixer i com t'agradava estudiar idiomes. Recordo quan et vaig ajudar amb el treball de recerca. També els diferents noviets que t'acompanyaven. Pensem molts cops en tu i també m'ha emocionat el teu comentari. Avui estem una mica tendres. La vida ens porta per altres camins. Jo estic molt content a l'ensenyament públic, i és el camí que ha de seguir Mònica també.
      A veure si ens veiem per Amposta un dia.
      salut i una abraçada

  • Feu un parèntesi:
    josep_blesa | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 12:31h
    Em sembla que caldria donar-li un aire més empresarial. Es perd una oportunitat pels habitants de les terres de l'Ebre. Cal no tancar mai possibilitats. No per vosaltres, a títol personal, sinó per la espenta social i projecció internacional de les gents ebrenques.
    Una abraçada.

    • Gràcies per les teues paraules
      emigdi | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 18:09h
      Josep,
      Ara estarem tots dos a l'ensenyament públic i és tota una il·lusió i un repte. Ser autònom té els seus avantatges, hem estat molt bé aquests anys i amb una gran estima per l'alumnat, però també molts desavantatges en la societat moderna i egoista en què vivim.
      salut

  • Sort a la teva germana
    tere| Adreça electrònica | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 11:08h
    amb el nou camí emprès, tu ja se que vas començar en molt bon peu,

    una abraçada
    Respondre aquest comentari
    • Gràcies Tere
      emigdi | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 18:10h
      Ella ja estava enguany ensenyant a Miami Platja, compaginant la feina amb l'acadèmia. Segur que ara la nova propietària ho farà molt bé, que és de la casa i detota confiança.
      salut

LLASTIMA
Lo sifo| Adreça electrònica | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 10:45h
que les coses s'acaven, però és llei de vida, segur que és per obrir una etapa millor i d'aquestes coses és bonic guardar els bons records. El partits de futbol sala contra Nessie van ser tot un clàssic que llavors alguna espurna treien però que ara ho recordem positivament...

Han estat 19 anys
emigdi | dissabte, 17 de juliol de 2010 | 18:12h
d'ensenyament intens i de molta estima per l'alumnat, cosa que ens ha caracteritzat sempre. Tu també hi has estat alumne, un dels tants campredonencs que han passat entre nosaltres. Quant al futbol, va ser esplèndid durant uns anys, llàstima que vam acabar malament per causes totalment alienes a mi. Va ser un cop molt dur, que m'ha costat molt superar-lo personalment, ja que saps que li posava tota la il·lusió i l'estima en els meus xavals futbolistes.
salut

Ester Escrihuela
MOlts del alumnes que anomenes no seríem el que som si no fos per vosaltres... gràcies per estar sempre allí...
Us estimo molt


Manel Ferré Forcadell
Emigdiiii =)
Sempre recordare les tardes en tu, acompanyats d'atres onsos com io, les kuals apreniem Angles x tambe vam apendre expressions noves (onso, capella gay, MªCinta patrona d tortosa, retrogrados...) i tambe ens vas ensenyar a respectar a les persones.

Per tot aixo i molt més, mil gràcies i ja sas k sempre t'estimarem =)

Núria Carles Benito
Les germanes Carles-Benito estem molt orgulloses d'haver estudiat en la Nessie ja que a part d'anglès hem après manaments i expressions made in Font de Quinto!!!

Molts bsts a la familia i sooooort en tot!


Andrea Moreno Estellé
Una abraçada ben forta a tots tresde les germanes moreno-estelle!
No us oblidarem mai!
besets!


Josep Subirats Castell
Ostres Emigdi, si trobo a faltar les tardes a l'acad... Mostra'n més...èmia! Realment van ser uns anys genials, em sentia com en una gran família a la Nessie. Com ja diuen més amunt, vam aprendre molt d'anglès, però la forma com ens ho ensenyàveu va fer que no es fés pesat, diria més i tot, era divertit. No oblidaré els speakings amb tu, parlant del papa, el clero i coses d'aquestes. Com tampoc oblidaré les classes amb Araceli o quan estava jo sol en una classe de dones amb Mònica que es posaven a parlar de cop i volta de la menstruació (fet verídic i que no oblidaré) i de lo cabrons que arribem a ser els homes. I la prova del nostre vincle és que sempre tenia un cuquet al cap que em deia: ostres m'he d'allargar a l'acadèmia a veure què conten. Ara no tindrem aquest punt de trobada, però gràcies al Facebook això no és problema: un caferet a mitja tarda sempre es pot planejar. I qui diu caferet, diu una altra cosa: perquè no fer un sopar de la Nessie? Allí hi serem!

Que us vagi tot molt bé a tots, i a vore si adreceu a la mainada que puja, que estàn mig sonats!

Salut!



Més comentaris del facebook

Jael Ferreres Ferreres
gràcies Emigdi!tot un plaer haver estat alumna d'una de les millors acadèmies d'idiomes i amb els millors mestres que es puguin imaginar ;)
ja saps que les Saretes també vos estimem molt!!!!!mai se us oblidarà, ja ho sabeu!espero que tot us vagi molt bé i...una veritable pena que tanqui les portes, amb la llarga i fructífera trajectòria que portava.


Esports Ferreres
MOLTA SORT!!!!!!!!!!!!!!

Dani Gallart Escolà
Ostres Emigdi ara que ho he llegit he tingut un sentiment de nostàlgia, bé què dir, només que m'ho vaig passar molt bé a la vostra acadèmia i sobretot vaig aprendre força, res més que us vagi molt bé.

Jael Ferreres Ferreres
opino com Jaume ;) sou únics (K)

Jaume Gallart Escolà
Ostres!! M'he quedat de pedra al llegir-ho, en serio. La veritat és que guardo molts records de l'acad... Mostra'n més...èmia i, sobretot, dels últims anys en Mònica que vaig riure molt i no estava passant una bona temporada a nivell personal. Espero que aquesta decisió albergui altres objectius i que siguin tan positius com La Nessie School, que tant a Dani com a mi, de petits, amb tu Emigdi, vam aprendre moltíssim i sempre hem anat relaxats en matèria d'anglès a l'escola o a l'institut. Gràcies a vatros. Una abraçada als tres!

Nessie School tanca les portes


La meua germana i jo vam obrir les portes de Nessie School of Languages al juliol de 1991. Vàrem llogar un local al carrer de Navarra, que havia estat anteriorment la seu de l'acadèmia Big Ben. Recordo molt especialment la il·lusió familiar dels primers mesos quan marxàvem cap a Amposta, conscients que teníem un gran projecte laboral i educatiu per tirar endavant. Vam treballar moltes hores diàriament i vam aconseguir multiplicar per dos l'alumnat en només un any. Vàrem comptar amb un professor anglès, Mike Ackroyd, de Macclesfield (Cheshire), durant uns anys. El 1994 vàrem poder adquirir en propietat el nostre local actual al carrer d'Enric Granados.
Han estat 19 anys d'ensenyament d'idiomes a la principal ciutat del Montsià. Ens hem integrat a Amposta completament i ens sentim part de la societat ampostina en tot moment, i hem col·laborat en tota mena d'activitats. Hi han passat més de 1500 alumnes!!! Si un aspecte hem de destacar, ha estat la fidelitat de l'alumnat, i l'entranyable amistat que hem anat conreant amb moltíssims d'ells/es. Al nostre local es continuarà ensenyant idiomes, ja que s'obrirà una nova acadèmia que portarà una alumna estimada, l'Ester Escrihuela, llicenciada en traducció i interpretació per la universitat autònoma de Barcelona.
De les activitats que hem organitzat des de Nessie, cal destacar molt especialment dos: l'equip de futbol sala i els viatges a Benllech Bay (País de Gal·les). Vam aconseguir aplegar els millors jugadors adolescents ampostins a redós del nostre equip (Ramsés Rosales, Sàndal Campàs, J. Antoni Llaveria, Esteban Balada, Josep Puig, Marc Fornós, Manel Macià, Martí Soriano, Agustí Pueyo, Jordi Escoda, Xavi Cruz... i molts més), que va competir des de 1991 a 1995 al campionat primaverenc de Campredó i en competicions escolars ampostines. Al 1994 vàrem enfrontar-nos a un combinat del Barça que estava en un campus estival a Amposta, en el qual jugava Talin Alexanko i eren presents Roger Garcia i Guillem Amor. Quant a les estades per Gal·les, eren en un campament a la població costanera de Benllech Bay, en el qual van anar una cinquantena de nois i noies que varen conviure amb els joves anglesos i gal·lesos durant diversos estius.
Els alumnes que més anys han cursat els seus estudis entre nosaltres han estat la Carla Moreno i l'Albert Piñas. Són molts els cognoms que ens han acompanyat i ens han permet bastir una experiència inoblidable. Recordem molt especialment les nissagues de germans/es que han vingut curs rera curs: Garcia-Abrodos, Blanquet-Aragó, Fornós-Monllau, Tomàs-Morales, Piñas-Font, Aubeso-Sales, Calduch-Cuartero, Paz-Simó, Ruiz-Fabregat, Moreno-Estellé, Garcia-Costa, Llombart-Soriano, Saà-Sendra, Carles-Benito, Puig-Lletí, Simó-Parra, Calvet-Sicília, Buera-Bel, Lobato-Bertomeu, Ferreres-Ferreres, Falcó-Bertomeu, Sagarra-Sanz, Climent-Huguet, Cruz-Conesa, Ortí-Rebollo, Mormeneo-Mèlich, Sogues-Carmona, Lorenz-Cubero, Gallart-Escolà, Codorniu-Bertomeu, Argentó-Fibla (sabem que ens en deixem uns quants...). Igualment hem de tenir unes paraules per als ciutadans de la veïna població de l'Aldea, que ens ha proveït nombrosos alumnes estimadíssims al llarg de tots aquests anys, i també per a les desenes de campredonencs que hi han passat.
Hem tingut molts bons alumnes, alguns dels quals han aprovat el Proficiency, i molts d'altres exàmens d'alt nivell en diferents llengües. El millor alumne que ha passat per l'acadèmia ha estat l'Isaac Garcia, que va superar els màxims nivells en molts idiomes. Molts d'altres han cursat posteriorment traducció i interpretació i filologia anglesa, la qual cosa ens ha satisfet moltíssim. Personalment, tot i que me n'he estimat molts i moltes, el més estimat ha estat Josep M. Puig, no podia deixar d'esmentar-ho: la nineta dels meus ulls. I parlaria de molts i molts nois i noies, malgrat la por de deixar-me de molt importants i estimats: Marc i Josep David Fornós, Joana Serret, Araceli Subirats, Eva i Àngels Ruiz, Santi Valldepèrez, Marc i Oriol Llombart, Cinta Falcó, Àlex Barberà, Núria Piñas, Davínia Bertomeu, Josep Subirats, Virgínia Bernabé, Jael Ferreres, Alfred Calvet, Rafel i Aida Mormeneo, Sandra Rosa, Jèssica Melich, Agustí Pueyo, Noemí i Alba Martínez, Patrícia Salvadó, Sandra Carles, Míriam Toledo, Roser Serra, Davínia Codorniu, Carla i Andrea Moreno, Duvi Sancho, Noèlia Campos, Francesc Lluís Cano, Rafel Balada, Aina Elies, Aina i Jaume Paz, Carlos Serra, David i Pau Saà, Marc Múria, Begonya Falcó, Eduard i Isaac Blanquet, Paqui Bòria, Manel Macià, Jordi Escoda... sento deixar-me'n molts i moltes, però volia escriure noms... em fa sentir el cor romàntic. I alumnes actuals, com sempre recordo els més grans: Manel Ferré, Albert Garcia, Pau Also, Joan De Antonio...
Finalment, he de tenir unes paraules molt especials per la Susanna Ortiz: la nostra alumna, amiga i col·laboradora, que ens ha ajudat tohora a tirar endavant el projecte educatiu.
Ara ha tocat el punt i final... i la vida continua. Jo vaig aprovar les oposicions i tinc encara un any de vinculació laboral a l'institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. La meua germana també ha començat la seua tasca a l'ensenyament públic. Tota la nostra vida vinculada a l'àmbit educatiu i d'ensenyament de les llengües, i en contacte directe amb els nois i les noies que és el que més ens agrada.
L'acadèmia Nessie School ha omplert uns anys inoblidables de la nostra vida: el nostre gran projecte laboral. El nom de Nessie l'hem difòs per Amposta i les Terres de l'Ebre. Amposta ha estat una ciutat que ens ha acollit magníficament, l' estimem i l' estimarem.
Moltes gràcies a tots i a totes els que heu contribuït a construir la nostra Ítaka educativa particular.
Us estimem a totes i a tots!!!
(del bloc de l'Emigdi Subirats)

dimarts, 13 de juliol de 2010

Adéu Espanya!!!


Els i les membres del Tribunal prostitucional varen acordar, després de quatre anys de pagar-los/les el sou i les dietes a bon preu, dictar una sentència de més de 800 folis, la qual podria quedar resumida en una frase: la unitat indisoluble de la pàtria espanyola (sinònim evident de la històrica unidad de destino en lo universal). Decidien unilateralment, doncs, malgrat la irregularitat vergonyant de la seua composició, carregar-se allò que havia votat i aprovat el poble de Catalunya, el parlament català i, fins i tot, les Corts espanyoles. Aquest fet havia de provocar forçosament una greu crisi de relació amb l'estat, amb l'ensorrament de l'anomenat pacte constitucional en el qual sempre han manat uns, per cert.
Òmnium cultural va convocar una massiva manifestació, amb el suport de més de 1400 entitats d'arreu dels Països Catalans, per protestar contra una sentència barroera i espanyolista que ens humilia com a poble... com a nació. I la manifestació de dissabte va ser massivament independentista. Milers i milers de persones donaven la cara per la dignitat del poble català en una marxa on, significativament, eren absents totalment les consignes autonomistes. La conclusió que podem treure d'aquest fet, de la nul·la reivindicació de l'estatut que feren tants milers de catalans i de catalanes, és que en l'estatut no confia absolutament ningú. Primer el pacte ZP-Mas el deixà cepillao (expressió made in Guerra, anticatalà de socarrel) i després els agònics mesos de debat insuls i espanyolista del tribunal prostitucional han aconseguit que la carta magna catalana tingui el valor del paper higiènic per als catalans i les catalanes. D'aquesta manera han soterrat la via autonomista que ha imperat al país durant les darreres tres dècades.
Jo no he cregut mai en l'autonomisme. He d'admetre, però, que potser ha estat una eina vàlida durant els immediats anys postfranquistes. Hi ha hagut considerables avenços en l'àmbit de l'educació, de la promoció de la cultura catalana, i ha coincidit amb la revolució econòmica que ha permès millorar el país fins la maleïda crisi financera actual. Però, realment, ara l'autonomisme l'han posat en un atzucac sense sortida.
El cafè per a tots és una autèntica falàcia tant a Catalunya com allà a les veïnes regions espanyoles. I és que moltes no s'han cregut mai que són comunitat autònomes, i són simples invencions barroeres del model polític espanyolista. Avui dia, i s'ha demostrat amb la marxa cívica de dissabte i també diumenge amb el resultat futbolístic dels veïns espanyols, la gent es pot sentir desacomplexadament catalana o espanyola. Sense problemes. Molts dels joves que s'han entusiasmat amb la selecció espanyola se senten desacomplexadament espanyols, sense cap sentiment regional català notable. Mentre mai tants milers de catalans s'havien manifestat amb consignes desacomplexadament independentistes, en una manifestació intergeneracional, interclassista i intercomarcal, ja que portà a Barcelona gent d'arreu dels Països Catalans.
Llavors no hi ha mitges tintes. La falàcia autonomista s'ha acabat. L'estat autonòmic s'inventà per aigualir les aspiracions catalanes i basques. Si queda ben palès que a la comunitat autònoma on s'hauria de sentir al màxim l'autonomisme, que és Catalunya, ningú hi confia, ens hem de preguntar quin sentiment autonòmic poden tenir a comunitats artificialment creades com Múrcia, Madrid o la Rioja? És evident que senten el mateix que molts dels xavals catalans que aquests dies s'han passejat amb l'estanquera. Solament espanyols, i el sentiment regional en claríssim segon pla. L'autonòmic... en cap pla.
El camí que se'ns obri és el de la independència. L'autonomisme és un concepte assassinat pel Prostitucional, el federalisme és com un embrió que mai no han deixat nàixer des de l'Espanya totalitària de sempre, la de la unidad indisoluble de la patria española que han escrit fins a la sopa aquells/es senyors/es que han posat a dit els del PSOE i els del PP i que han dictat sentència contra la voluntat dels catalans i de les catalanes.
Soterrat l'autonomisme, anihilat l'estatut, hem de donar la benvinguda a la Catalunya pròspera i sobirana, que ha de tornar a ser rica i plena.
Adéu Espanya!

(del bloc de l'Emigdi Subirats)

diumenge, 11 de juliol de 2010

AVUI L'ESTER FA ANYS!

Avui l'Ester celebra el seu aniversari, poquets com podeu veure! Així que, piccola, PER MOLTS ANYS! T'ESTIMEM!

Milers de veus per la independència


Senzillament, memorable... Aquesta és la sensació que tenim molts catalans i moltes catalanes sobre la històrica marxa d'ahir pels carrers de la capital de la nació catalana. Més d'un milió de persones aplegades per dir Prou a Espanya!!! Hi havia infinitat de banderes estelades, mai abans se n'havien vistes tantes de juntes. I no vàrem sentir ni un sol crit en referència a l'estatut, ni a la maleïda sentència espanyolista del tribunal prostitucional... Totes les consignes, absolutament totes, feien refèrència a la necessitat d'abandonar Espanya ràpid. Hi ha molta gent que ja no pot més davant de tot el que està succeint políticament durant els darrers mesos. La intolerància espanyola ens ha fet revifar, tal com comentava en un vídeo informatiu Lluís Gavaldà, el cantant de Els Pets, una de les innombrables personalitats que assistiren a una manifestació que ha esdevingut un exemple de dignificació nacional.
Nosaltres havíem arribat amb l'autobús d'ERC des de Tortosa. Havíem anat en família, com tantíssimes altres famílies catalanes que unien iaios amb xiquets. Ens col·locàrem dalt de tot del Passeig de Gràcia, i ja va ser dificilíssim accedir-hi. Fins a les 19.30, hora i mitja després, no ens vam poder moure ni un pam!!! No hi havia queixes dels i de les manifestants però, tots/es érem conscients que era un dia històric per al país. Era una reunió intergeneracional i interclassista, tots al carrer per la dignitat d'un poble que ja no suporta més l'ofec que ve d'Espanya. Somriures, xerrera, bromes feien companyia als ventalls que volien alleugir la calor. La sorpresa de veure tantíssima gent ens feia infinitament feliços i felices. I és que un poble submís va revelar-se davant de la infàmia més gran que s'ha produït durant dècades. Una nova Loapa s'està impulsant des d'allí dins a la messeta!!! Un nou Decret de Nova Planta que vol deixar en no-res la decisió del poble català!!! Aquest estatut ja no és vàlid... no és el que va votar el poble.
Les meues sensacions eren immenses. L'emoció m'envaïa en tot moment, ja que jo he fet de la catalanitat l'essència de la meua vida. M'agradava que els meus xiquets veiessin aquell magnífic ambient, tot i que els era difícil la situació incòmoda de no poder-se moure. Quan vàrem poder avançar, vàrem comprovar encara més que l'estelada era la imatge de tot el llarg i bell Passeig de Gràcia!!! No es podia entrar a cap bar, no es podia buscar cap company, només es podia gaudir d'un moment que ha de canviar el rumb de la política catalana, massa controlada per personatges mediocres que ens han abocat a un atzucac.
EL PP ha volgut tergiversar la voluntat catalana amb el seu habitual espanyolisme intolerant amb tocs feixistes. Al PSOE ja li ha anat bé i els ha seguit el corrent. Els membres del TC han fet la feina bruta made in Spain, és a dir, amb tota mena d'irregularitats. Cap veu s'ha aixecat a Espanya per defensar els drets dels catalans i de les catalanes.
En canvi, ahir la veu catalana ressonà a Londres, a Quito, a Berlin, a New York... sobretot, a Donostia, on milers de bascos i basques eixiren al carrer per solidaritzar-se amb la nació catalana.
I avui és el dolç despertar!!! El clam d'un poble que va dictar sentència ahir.

(del bloc de l'Emigdi subirats)

divendres, 9 de juliol de 2010

SOM UNA NACIÓ

Aquest és un escrit de la meva amiga Mercè Orriols del que pensa sobre tot el tema de l'estatut, que comparteixo amb ella i amb molts de catalans i catalanes.

- SOM UNA NACIÓ -
Parlo la llengua de la meva nació, com sempre han fet els meus avantpassats des de fa cents i cents d'anys. És la llengua que vull parlar davant l'administració del meu país, amb preferència a la llengua que se m'ha imposat.
No haig d'anar a un altre país que m'aculli per poder parlar la llengua en la que penso, estic en el meu!
Us poso un poema representatiu de la meva manera de pensar, no d'extremada qualitat literària, però si de com un economista expressava clarament les seves idees, amb la descripció d'actes que solien passar.
Es una pena que 100 anys després haguem avançat tan poc! Ara en comptes de fer-nos callar a cops de sabre, ho fan amb la llei a la mà. Això si, que tot sigui ben constitucional. Mercè


LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no tobarà.

Vells i nois, per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren mai de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità;
però li escou la tonada,
que fins el fa trasmudar.

-No puc més- diu al corneta-,
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordassa
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una pobra dona
que, estranyada, se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li’n dóna
no la fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-hi a sobra la mà;
més encara els ulls li parlen,
li parlen en català!

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més podrà cantar.

El fill que duu en ses entranyes
la qui ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.

Frederic Rahola i Trémols (Cadaqués, 1858 – 1919)

dimarts, 6 de juliol de 2010

Cap de setmana dels Sheriffes a Sant Julià de Ramis

Aquest cap de setmana passat alguns dels Sheriffes hem anat al 10è Concurs de Country i Line dance de Sant Julià de Ramis. Hi vam arribar dissabte i ens hi vam quedar fins diumenge al vespre.
Hem de dir que vam xalar moltíssim, vam ballar molt i vam aprendre alguns balls nous molt interessants! A més a més, hem d'agrair al Rafel Corbí, organitzador de l'event, el tracte tan bò que sempre ens dispensa als Sheriffes perquè ens fa sentir en família!
Avui en parlarem al programa de la ràdio que fem tots els dimarts a Ràdio Masdenverge a les 19.00 h. Podreu adonar-vos que realment vam passar un cap de setmana genial! I és que el ball enganxa!!!!!!

dissabte, 3 de juliol de 2010

FESTA SORPRESA PER L'ADRIÀ

Anit un grup d'amics vam preparar una festa sopresa per l'Adrià, el nostre "gurú". Havia sigut el seu aniversari a principis de setmana i sense dir-li res li havíem preparat una festa sorpresa per celebrar el seu 50è aniversari.Va ser tota una sorpresa per a ell i vam xalar i riure fins molt tard.Estimat "gurú", esperem que tu hagis xalat tant com nosaltres! T'estimem! Que siguis molt feliç, perquè t'ho mereixes!

divendres, 2 de juliol de 2010

Discurs de Pau Casals


Escoltem el mestre Pau Casals... Dediquem el discurs a la gentola del prostitucional i a aquells/es que l'avalen. També a la Sánchez Camacho i tota aquesta colla de botiflers que volen que Catalunya no sigui res.
http://www.youtube.com/watch?v=AKlkO3Tt3Kw&feature=player_embedded

VULL QUEIXAR-ME

Són tres quarts de dos de la matinada i acabo de tornar d'un sopar d'amics. La meva queixa fa referència a una visita de la guàrdia urbana perquè uns veïns han trucat dient que estàvem fent escàndol, quan l'únic que feiem era xerrar a la terrassa i no teníem ni música.
El que vull aclarir és que jo fa un any i mig que estic trucant la policia perquè vinguin a demanar els meus veïns de baixar la música i aturar l'escàndol continuat que tenen a casa seva i, o no vénen o vénen al cap de dos hores i la música o ha parat o l'han baixada.
Entenc que la policia ha de fer la seva feina, però el que és vergonyós és que facin més cas a uns veïns que a uns altres. La sensació que he tingut aquesta nit, tot i l'educació amb la qual s'han presentat els policies, ha sigut que a la gent del poble se'ns pot multar, denunciar i demanar de callar a qualsevol moment i per qualsevol motiu, però que en quant alguns dels afectats són gent de fora que no respecten les normes de convivència del poble, llavors ho passen més per alt.
No me considero ni racista, ni xenòfoba en absolut. Considero que tothom té dret a intentar viure a tot arreu, però igual que tenen drets tenen unes obligacions, i, en el cas dels meus veïns, aquestes obligacions "se les passen pel forro", i, com a ciutadana del poble, me sento totalment indefensa davant d'algunes de les situacions viscudes al meu carrer en els darrers mesos.
Què hem de fer? Som realment intolerants o és que no podem denunciar la mala convivència amb la gent que ve de fora perquè llavors ens diuen racistes? Cada cop tinc menys clar com actuar, perquè faci el que faci, tinc la sensació que qui acabarà rebent seré jo, i això ho trobo realment injust, molt injust.