L’any
passat ens vam fer el propòsit d’anar-nos-en una setmaneta de vacances a
Anglaterra. Concretament, a la ciutat de Macclesfield, a Cheshire. El motiu
principal era retrobar-me amb unes velles amistats que feia molts i molts
d’anys que no veia. Però les circumstàncies de la vida ens ho van impedir i hem
hagut d’esperar un any i uns mesos per a poder portar a terme aquesta il·lusió.
El relat que ara inicio no tindria
cap importància pel públic si no fos perquè vaig aprofitar aquesta estada per
visitar no només les meves velles amistats sinó també alguns indrets
emblemàtics que la història oficial ha construït a l’entorn de l’imperi que va
dominar la major part del món durant un període ben extens de la historia de la
humanitat. El resultat va ser l’esperat.
I és que vaig poder comprovar amb els meus propis ulls les contradiccions que
la història oficial ens ha venut sobre aquest afer. Però anem per parts!
Cal afegir, a més, que aquest viatge
m’ha ofert l’avinentesa de contrastar in situ alguna
afirmació al voltant d’algun altre tema que ha esdevingut controvertit i que
anirà sortint al llarg d’aquesta publicació. Em refereixo a la personalitat esterotipada de
la gent anglesa, o com ells en diuen del Regne Unit (per a aquelles persones
que els hi pugue interessar, us recomano llegir el llibre How to be an alien del George Mikes, 1946). En efecte, feia tot
just pocs dies d’abans d’arribar a Anglaterra que m’havia acabat de llegir
el primer volum d’Outlander de
Diana Gabaldon. Aquesta lectura havia
estat motivada per la visió de les 7 temporades en format sèrie televisiva al
públic sobre la historia de com la gent d’Escòcia no es sent ni se’n sentirà
mai de britànica. Així, a part del tema de les amistats, la interpretació
històrica de l’existència de l’ UK també es va fer present
durant el meu viatge.
1. La meva
passió pel món anglès
Anglaterra sempre m'ha fet sentir com una més entre tota
la gent autòctona que hi trobes, tot i els estereotips que el Mikes va saber
descriure tant bé, i en molts aspectes, en tenia raó. Ara feia molts anys que
no hi anava per unes o altres raons i ja tocava tornar-hi. Hi tinc un grapat d'amistats
molt i molt estimades que feia moltíssim que no veia, i algunes ja són molt
grans i no podia badar massa. O sigue que, en previsió que l'estiu es
presentava tranquil, no com l'estiu anterior que va ser de por, vam optar per
fer un itinerari i gaudir de la companyia d'aquestes personetes tant estimades
al menys per uns dies.
El nostre viatge va constar de 10 dies fantàstics pel
nord-oest i nord-est d'Anglaterra.
Precisament la qüestió de la que
parlàvem abans, els esterotips sobre la població británica, o millor dit
anglesa, va provocar la primera anècdota
del viatge. Aquesta va tenir lloc en el meu primer dia a Anglaterra. Vam
aterrar a l’aeroport de Manchester a primera hora del matí i vam decidir agafar
un bus fins a Macclesfield, a Cheshire, la nostra primera destinació. Ens
havíem assabentat que hi havia vaga de trens el dia de la nostra arribada o
sigue que el bus era la millor solució. I com en vam gaudir! Val a dir que les
dues primeres persones angleses amb les quals vam parlar, un noi a la Exchange
Office i un senyor a l’Office Information van ser tan amables com jo recordava
que ho eren els anglesos. Primer contacte amb nota, doncs! Torno a recordar que
el Mikes en parla de l’educació i correcció anglesa.
De seguida vam encaminar-nos a casa
dels nostres amics, sent jo ara més gran que ells quan ens vam conéixer, per la qual cosa
s’havien traslladat a un bungalow a
una altra part de la ciutat que jo no coneixia. (Els bungalow anglesos no tenen res a veure amb els que veiem sovint als
nostres càmpings, eh?) En arribar-hi, hi vaig trobar la cuina dels meus somnis!
Una cuina que no podré tenir mai perquè sempre romandrà fora del meu
pressupost, però la sensació d’estar a casa em va tornar a omplir. Havien
passat gairebé 15 anys que no ens veiem i tot era com si ens haguéssem vist la
setmana abans. Vaig tornar a ser una més d’aquella familia meravellosa, ara amb
el meu company estimat.
La Jenny i el Pete ens van fer un
dinar prou anglès, i amb tot de colesterol com toca és clar, però deliciós com
sempre. Posar-nos al dia va ser relaxant, meravellós, encantador. Necessitàvem
descansar perquè la matinada havia sigut gran així que ens van acompanyar fins
l’apartament per a poder descansar un parell d’hores abans d’anar a sopar a
casa el seu fill i la seva jove.
Un cop superat l’escull de l’horari,
vam ser recollits pels nostres amics i ens van portar a Stoke-on-Trent, a una
casa de dos cents anys d’antiguitat al mig de la campinya anglesa, envoltats de
turons, llacs petits, ànecs, ovelles, oques i cavalls. Allí ens vam reunir amb
el meu estimat amic Sean i la seva parella la Clare. Un retrobament fantàstic,
la veritat. El Sean havia vingut alguns cops a Catalunya quan encara no havia
fet ni tan sols un quart de segle, i ara ja en té dos de quarts! Vam passar un
vespre dolç, encantador i va resultar que el Sàgar i el Sean compartien algún
gust per certs grups musicals, i comença el lio!
Diumenge vam matinar perquè ens
recollien la Jenny i el Pete a les 9.30 per anar a l’església, on m’havia de
trobar amb més amistats. El diumenge estava ennuvolat, fresc i humid, però la
il·lusió de retrobar la resta de la gent feia que ni parés compte als núvols ni
a la subtil pluja que estaba caient. El service
va anar com recordava, amb modernors com ara pantalles gran son els feligresos
podien anar llegint les lletres de les cançons, o mirar els power points que el
pastor anava comentant en el seu
sermó. Va ser un lloc de recolliment i d’alegria un altre cop, com als anys 90
quan hi solia anar primer els estius i després en algún viatge a la tardor. Com
esperava, hi havia un bon grapat de gent que vaig retrobar allí, gent que
m’estimava fa 30 anys i que encara ara em feia tantíssima il·lusió veure i
abraçar. En acabar, ens van portar a fer un tomb per Prestbury, un llogarret
altament car on hi viuen molts de jugadors i entrenadors del City i del United,
entre ells el nostre Pep Guardiola, però no en vam veure cap!
El dinar va ser al pub de sempre. El
menú tampoc no havia canviat. La gent s’havien fet grans, però el lloc es
mantenía as usual. La tarda va
passar amb el grup d’amics que ens van
convidar a dinar, a casa els Butler, menjant pastissos, bevent te, xerrant,
mirant fotos antigues… I el Sàgar gaudint dels meus estimats amics i amigues
anglesos. No es podía ser més feliç en aquells instants!
Ja només ens quedava un matí a
Macclesfield i el vam aprofitar per anar a visitar la meva estimada amiga
Madge. Ja té 91 anys i el capet li funciona de meravella, no així les cametes
que no paraven mai i ara necesita l’ajut d’un taca-taca. Retrobar-nos després
de tants d’anys va ser una experiència tan bonica que, quan hi penso, em tornen
les llàgrimes als ulls com quan la vaig veure després de tants d’anys i en
acomiadar-nos. La Madge és una de les personetes que més m’estimo a Anglaterra.
És una senyora meravellosament dolça, encantadora, carinyosa, simpàtica,
xerraire, solidària, una gran lectora. No para mai! Vam passar amb ella una
horeta a la seva nova llar, on està cuidada com cal i on gaudeix de la seva
llibertat com n’està acostumada. Acomiadar-me d’ella va ser difícil, però les
llàgrimes d’alegria per l’estona que vam estar juntes les porto al meu cor. No
podré mai agraïr-li a la seva jove, la Bec, que em facilités tant les coses per
poder anar a veure-la, malgrat que ella i la seva família no hi van poder ser.
Ja havíem complert la primera part
del viatge, la més bonica i esperada, la de les reunions amb personetes meravelloses,
angleses fins la medul·la, exemples dels estereòtips que tant veiem a les
sèries i pel·lícules britàniques. Un bon exemple d’una part de la societat
anglesa que sempre porto al meu cor.
Ara ens tocava anar a la nostra,
sortir d’un entorn conegut per mi per endinsar-nos a la gran ciutat i que en
Sàgar pogués gaudir, també ell, dels seus instants de joia per raons diferents.
2. Manchester, ciutat de futbol i de molt més.
A qualsevol culer Manchester li sona
pels seus equips de futbol, el Man Utd i el City, sobretot el City, ja ho sabem.
No obstant, vam poder descobrir una ciutat que ens va agradar molt i no pel
futbol exactament. Ho dic perquè l’interès o el coneixement del futbol per part
del Sàgar és completament nul·la, però en cap moment va esmentar-hi res en
contra, eh? Per a ell la ciutat representa el lloc d’on provenen o provenien
alguns dels seus grups de música preferits. Per a mi, el futbol era el meu
lligam amb la ciutat fins ara.
Manchester va resultar ser una
ciutat cosmopolita on els edificis victorians es barrejaven costat per costat
amb altíssims gratacels de construcció contemporània. Aquesta va ser la primera
contradicció amb què vaig topar de la gran ciutat però que em va agradar i molt.
L’arribada va ser plujosa, freda i,
com no podía ser de cap altra manera, vam sortir del tram pel carrer equivocat i ens vam perdre una bona estona.
Creieu-me quan dic que no hi ha res de romàntic a passejar sota la pluja amb
fred i arrossegant les maletes per carrers d’una gran ciutat on, en lloc
d’apropar-nos al nostre allotjament, ens hi estàvem allunyant! Finalment, però,
vam poder fer-hi cap i gaudir-ne un bon repòs.
L’endemà, vam voler dedicar tot el
dia a explorar, segons l’explicació més estesa, els indrets emblemàtics del
nostre primer viatge a Manchester. Doncs bé, abans de sortir, és a dir mentre
el Sàgar i jo estàvem encara a l’apartament fent un cafè, se’ns va ocórrer que
seria la millor idea agafar un mapa en paper, d’aquells de tota la vida perquè,
si més no, al menys tindríem la certesa que aniríem pels bons carrers i no ens
tornaríem a perdre. I així ho vam fer!
Suposo que fins ara us n’haureu
donat compte que no he mencionat encara cap monument ni edifici visitat, i és
perquè els tres primers dies ens vam dedicar a visitar persones, a fer turisme
humà i, a partir d’ara ja gairebé la resta de les vacances serien visitar llocs
que ens semblaven interessants a nosaltres dos. Dit això, deixem clar que ni
vam visitar l’Old Trafford ni l’Etihad,
ni tan sols el International Football Museum, eh? En canvi sí que vam trobar
una tenda de música on el Sàgar es va deixar bona part del seu sou en CDs, sí,
ell és aquell client que encara escolta música en versió antiga.
La ciutat ens va agradar molt, gentrificada, això sí, però la vam gaudir de valent. La Manchester Cathedral va ser una gran descoberta. No ens l’esperàvem tan impressionant i la vam patejar amb moltes ganes.
La cirereta del pastís va ser a l’hora de dinar. Vam decidir
anar a dinar a un dels pubs antics que hi ha a l’entorn de la catedral, els
preus no eren ni més cars ni més econòmics que a la resta de restaurants de
l’entorn, però sí que ens agradava més l’ambient per la seva antiguitat, jo en
soc fan de l’arquitectura dels pubs anglesos, i per això vam trobar-ne un que
ens va agradar. Vam demanar a la barra, cosa que ha canviat perquè abans anaves
al counter i decidies què volies i
ara, en canvi, tot va a base de fulls amb els diferents menús. Vam demanar, vam
pagar i mentre ens esperàvem, ens vam posar a parlar en català, evidentment. La
sorpresa va ser nostra quan la cambrera, una noia negra preciosa, es va girar i
ens va preguntar en català si estàvem parlant en català, i al contestar-li que
sí ens va dir que ella era catalana. Ho va dir amb molta força i il·lusió.
Resulta que la Laura, que així s’anomenava, era de Tarragona, no gaire lluny de
casa meva. Es va emocionar molt perquè ens va dir que en 4 anys que feia que hi
treballava només havia parlat en castellà i que mai cap client havia parlat en
català. Va ser molt bonic poder compartir aquells moments amb ella. Ens va dir
que trobava a faltar parlar la llengua i que estaba intentant trobar algú a
Manchester que pogués ensenyar-li al seu fill perquè volia que l’aprengués. Més
tard ens va dir que el seu pare era nigerià i la mare cubana, i realment el seu
accent en castellà era cubà al cent per cent. Vam intercanviar emails i una
abraçada en marxar. Ens va alegrar el dinar i crec que nosaltres a ella també
el dia. Esperem que la vida la tracte bé i pugue aconseguir allò que es propose.
Continuant les visites, runes
romanes, edificis victorians, la National Art Gallery… realment Manchester ens
va sorpendre i en molt positiu! Totalment recomanable. No us la podeu perdre!
3. Liverpool, hi ha vida més enllà dels Beatles!
L’endemà vam agafar un tren a
Liverpool. Era la meva quarta visita a la capital dels Scousers. Sempre hi havia anat amb amistats locals i aquesta era la
meva primera vegada com a turista forastera.
Certament la impressió en arribar a
Lime Station va ser molt interessant. Aquell batibull de gent de tot arreu,
aquella amalgama de races, nacionalitats, olors, sorolls tan diferents i que, a
la vegada, li donen un aire de poble, poble gran això sí, però poble al final.
Res a veure amb la gentrificació de Manchester, ben al conrari, Liverpool et
dona la sensació d’acolliment com es nota als pobles. Ho sé, ja ho haureu
notat, a mi Liverpool m’ha agradat sempre i aquest cop em va tornar a agradar
molt!
Teníem una tarda per endavant per
anar a comprar pels esmorzars i sopars que faríem a l’apartament. I després a
la recerca d’alguna cafeteria que no tanqués a les 6 de la tarda (Us en
recordeu de l’astonishment del Sàgar
en descubrir els horaris anglesos?). I en vam trobar una que fins les 8pm
romania oberta. Tota una troballa! I la nostra salvació! Però jo continuava
sense el meu apple pie with custard a
disposició! Val a dir que ni ell ni jo som humans que ens agradi el món de la
nit de soroll, cervesa i borratxera, per tant com a dos iaions ens recollíem a
casa abans de les 21h. Però esgotats com estàvem de patejar, ja ens anava bé!
Primera tarda per Liverpool. Vam descubrir l’església de St Luke. Ens hi vam enamorar!
Després va venir el desencís del Sàgar per l’ Anglican Cathedral. En paraules seves, un “mamotreto”, i té raó! No hi vam entrar perquè ja no eren hores de visites, però només des de l’exterior ja no ens venien ganes de la visita. Vam deixar l’altra catedral, The Metropolitan Cathedral Of Christ The King, per a l’endemà. Dono per fet que la majoria de la gent que esteu llegint-me sabeu que a Liverpool hi ha dos catedrals, l’anglicana i la católica, i que des de l’una es veu clarament l’altra.
Després, sopar i dormir! L’endemà teníem una altra visita molt
esperada, no a la capital on es troba Anfield, el camp de futbol del Liverpool,
sinó una mica més al nord, a Southport.
4. Southport, encantador racó davant al mar.
Southport representava la meva
visita al cap de molts d’anys al meu estimat amic John. A ell feia menys temps
que l’havia vist perquè, a part de les meves visites a casa seva, ell havia
passat moltes vacances a casa meva a Catalunya. Però ara també feia força temps
que no coincidíem. Southport també era la ciutat de la meva estimada “mama
anglesa”, la Pauline, que ens va deixar fa nou anys, però que en tornar allà la
vaig tenir present a cada moment.
Vam agafar el tren a Liverpool
Central i en quaranta minuts vam baixar a Hillside, un parell d’estacions abans
de Southport, però John així ens ho havia demanat. Perquè? Fàcil, allí podía
aparcar sense problemes!
John ens estava esperant dalt de tot de les escales en arribar a
l’estació. El meu estimat John s’havia fet gran! Suposo que ell va pensar el
mateix de mi! I ens va portar fins a Southport a fer un te davant el mar a la
cantina de la seva església. Les vistes de la badia són impressionants. A parer
meu, Southport no havia canviat gens aquests anys que no hi havia anat. Me’n
recordava del Promenade, del Mill Street, del Bridge… tot estava igual. John em
va recordar, però, que Anglaterra està perdent terreny per la part
est i en canvi n’està guanyant per la costa oest, i em va assenyalar que la
platja de Southport sí que havia crescut des del meu darrer viatge ja fa un
grapat d’anys.
El dinar va ser a un typical pub a
Birkdale, on una de les cambreres va voler saber d’on érem i vam estar
comentant el fet de parlar llengües estrangeres. Cal remarcar que el Sàgar estava
al·lucinant des que havíem arribat al UK que la gent només parlava anglès, i
que a tots els llocs que havíem visitat com a turistes, res però res estaba en
cap altra llengua.
La sensació que continuaven
sentint-se el melic del món era present arreu on anàvem de turistes. John i algún altre dels meus amics ja ho
havien comentat. De la seva explicació ens va deixar especialment encuriosits
el fet que afirmessen que per a què aprendre una altra llengua si allà on
anaven tothom s’esforçava per parlar anglès. Tot plegat ens costava una mica de
creure, però era molt interessant adonar-se’n com d’interioritzat té aquella
gent el llegat oficial sobre el poder de la seva llengua. I ara cito
textualment un troç del llibre del Mike que trobo ideal per a aquesta part de
la meva crònica:
“THE
LANGUAGE
When I arrived in England I thought I knew
English. After I'd been here an hour I realized that I did not understand one
word. In the first week I picked up a tolerable working knowledge of the
language and the next seven years convinced me gradually but thoroughly that I
would never know it really well, let alone perfectly. This is sad. My only
consolation being that nobody speaks English perfectly”.
Efectivament, els
anglesos no canvien mai i et parlen com si fos la teva obligació entendre’ls,
com si hi hagués una política del “ja t’ho faràs”, però estic parlant
d’estereotips, d’acord? No tothom allí es comporta així, bé, al menys no les
meves amistats!!!
Em va saber greu no tenir
l’oportunitat de passar més temps amb el meu estimat John i conéixer més gent
relacionada amb ell per així poder-ne extreure alguna mena de conclusió sobre
l’estat de l’aprenentatge i ús d’altres llengües per part de la població autòctona
anglesa, però no hi havia més temps.
I vam tornar cap a Liverpool.
5. Liverpool, el Royal Albert Dock
Com he dit
abans, a banda del món dels Beatles que es respira arreu de la ciutat, el que
ens quedava de tarda vam decidir anar a visitar la catedral catòlica. Ja teníem
pensat només visitar l’exterior, i més jo que ja la coneixia d’altres visites
anteriors. La primera visita que vaig fer va ser fa uns quants d’anys i ja
llavors no em va enamorar en absolut. Mentre ens hi acostàvem, una de les
primeres coses en què m’anava fixant era en la presència de poca gent pels
entorns. Efectivament, si fa o no fa a un parell d’illes de cases de distància
de la catedral hi ha la Universitat, aparentment a l’estiu gairebé deserta. De
fet, vam descobrir que bona part del veïnat eren cases i edificis de l’època
victoriana, que per a mi eren molt més atractius que la catedral en qüestió. En
Sàgar discrepava. Ell és un amant de l’arquitectura contemporània, bé, no de
tota és clar. Va comentar sobre l’estructura de la catedral. La vam envoltar i
estudiar des d’un punt de vista de forasters a qui agrada l’art, però en aquest
cas les nostres opinions van resultar força diferents.
Ens quedava encara tot un dia per
conéixer la ciutat i, evidentment, l’havia de portar al Royal Albert Dock. No
pots visitar la ciutat i no fer una visita a aquest lloc. Vam passar per davant
del Beatles Story, el museu, però no hi vam entrar. Jo ja hi havia estat dos
cops i al Sàgar no li interessava gens ni mica. Però sí que vam gaudir de les
vistes del Dock i dels diferents museus que s’hi troben (International Slavery
museum, Maritime Museum, Museum of Liverpool) i els edificis on es pot veure
els Liver Birds tan emblemàtics de la ciutat. I, com no, vam dinar a un pub
allí mateix on ja hi havia fet algún àpat en les meves anteriors visites. Hi ha
coses que s’han de repetir.
I, evidentment, vaig arrossegar el
Sàgar fins la zona de The Cavern. S’hi havia d’anar! D’acord que està tot molt
museïtzat, ple de gent, tot caríssim, però aquell indret bé es mereix una
visita!
I ens quedava el darrer destí en el
nostre itinerari, York! York havia estat a la meva llista de visites durant un
grapat d’anys, i ara finalment hi podia anar!
6. York, la joia més al nord.
York és una històrica ciutat fortalesa del nord de
Yorkshire al voltant d’uns dos cents mil habitants. En aquesta ciutat conflueixen els rius Ouse i
Foss, encara avui ambdós rius romanen navegables, encara que la navegació
gairebé exclusivament està orientada a l'oci. La ciutat ha jugat un important
paper en els seus 2.000 anys d'història.
A part de ser una vila en conjunt molt
bonica, vaig començar a fixar-me en les seves particularitats. Vaig parar especial
atenció en el casc antic de la ciutat. I, dit sincerament, em va resultar molt
difícil trobar-hi res que no m’agradés.
Vam arribar en tren des de la Lime
Station i va ser arribar i enamorar-me de la ciutat! Tornava a assolir un somni
llargament esperat. I va estar a l’alçada de l’expectativa i molt més d’allò
somiat des de feia tants d’anys.
A més a més, l’apartament que havíem
llogat era una preciositat i super ben posicionat. Ho teníem tot a la vora, i
al mateix temps era una zona molt tranquila. Es pot demanar alguna cosa més?
Vam poder patejar la ciutat una estona
en arribar, però feia fred i plovia força, o sigui que no vam tardar en
recollir-nos a casa i preparar-nos per a l’endemà, el dia gran de la visita
esperada.
Vam començar per les muralles i
grans vistes de la part vella i la part nova de la ciutat. El meu amic Pete ens
havia recomanat visitar el Castle Museum i així ho vam fer. Enamoradeta me va
deixar! Va ser una sensació fantàstica passejar pels carrers victorians dins
del museu. Cada racó, cada moment els vam assaborir a full, sobretot jo!
En sortir vam anar a visitar la York Minster, que ja havíem vist des de fora la tarda anterior. Però, oh sorpresa! Vam fer cua una bona estona quan ens van dir que havíem de reservar online. La visita duraría 30 minuts i ja en perdíem 15 a la cua. El preu? Al canvi uns 20€. Vam decidir que ni de conya ens portarien com a ovelletes sense poder gaudir-ne gens ni mica per dins d’un edifici tan meravellós com aquell. D’acord, no vam poder delectar.nos amb les vidrieres des de l’interior, però vam prendre la decisió que no valia la pena i vam girar cua! Fotos a centenars de l’exterior ja n’hi teníem!
I vam anar a dinar, avui a un italià, I know, no és
gaire English això, però què voleu!.
En acabar, vam visitar la Clifford's Tower, l'edifici més gran que queda del castell de York, la
fortalesa reial medieval més gran del nord d'Anglaterra. Amb unes vistes
panoràmiques del casc antic de York i el camp dels voltants, no és difícil
veure per què la torre va tenir un paper crucial en el control del nord
d'Anglaterra. Faré un incís per a recordar la manca d’accessibilitat freqüent
per a molta gent amb capacitats diferents a molts dels llocs emblemàtics que
vam visitar.
I ja ens quedava
visitar The Shambles, un carrer històric de York, amb edificis medievals conservats, alguns que
es remunten al segle XIV. El carrer és estret, amb molts edificis amb entramats
de fusta que sobresurten el carrer uns quants metres. Si li afegim l’ambient
“Harry Potter” que hi pots trobar, la màgia romandrà present tant quan està a
petar de gent com quan el carrer es buida pel motiu que sigui.
Un altre somni fet realitat al sac!
L’endemà ens vam acomiadar de York i vam tonar cap a
Manchester, darrer stop abans de tornar a casa.
7. Manchester, darrer stop i cap a casa.
La nostra
darrera tarda a Manchester la vam passar visitant el People’s Manchester
Museum. Una passada! I les fotos a la part de les Suffragettes les vam
aprofitar i com! En aquesta ocasió vam optar per quedar-nos a un hotel, cèntric
i no massa car. Vam poder fer el darrer dinar a Anglaterra a un typical pub i
en canvi vam triar un restaurant grec molt acollidor que havíem vist en la
nostra primera visita. Un èxit!
Val a dir
que vam estar buscant un retrat de l’Ian Curtis que hi havia pintat a una paret
no gaire lluny dels canals, però vam descobrir que l’havien repintat i fet
desaparèixer. Ara ens haurem d’esperar a tornar a Macclesfield on sí que encara
el tenen pintat a una paret d’un edifici. Ja tenim excusa per tornar-hi!
I ja
estava tot fet! No ens quedava cap dia més per Anglaterra. L’endemà al matí ens
tocava llevar-nos per a esmorzar, agafar el tram fins l‘aeroport i gaudir del
paisatge tan anglès fins l’hora d’agafar l’avió.
Fins aquí
tot bé, veritat? Doncs no podíem marxar sense viure un petit malson a
l’aeroport! Què trobeu que ens va passar? No ho endevineu?
Un paquet sospitós? Una amenaça de bomba? Xiulets al passar per
l’aparell aquell? No aneu desencaminats! Hi havia lloc per a una darrera
contradicció. Després dels dies tranquils i bonics passats des que havíem
arribat, vam poder viure en pròpia pell l’obsessió dels anglesos en el moment
post-Brèxit! Quina colla de sonats!
Ens van obrir les maletes, bolsos, motxilles, etc per a treure qualsevol cosa
que pogués semblar sospitosa d’algun possible atemptat posterior. Em va tocar
una noieta jove, molt educada però penoseta com ella sola. Em vaig palplantar
davant d’ella explicant-li un per un tots i cadascun dels meus medicaments,
dels quals portava la recepta mèdica. Tenint en compte que ja anem tenint una
edat i que ens van sortint cosetes, el més lògic és que portéssim medicacions,
sòlides i líquides, veritat? Doncs, ja em veieu allí donant tot tipus
d’explicacions! Jo vaig aprofitar aquell moment per explicar-li a la noia que
atenia aquell petit indret què era un tubet de Micralax i com es feia servir. La
seva cara de perplexitat no té preu! Em va sorprendre d’allò més el fet que
ella mateixa em preguntés sobre si una de les meves cremes per la psoriasis
funcionava bé. Ves a saber si ella també en pateix! Respecte de la resta de
productes inspeccionats, la responsable del control m’informava que per aquest
indret no hi podíem passar res de semblant a líquid (pomades, cremes,
maquillatges, desodorants, etc), que es tractava d’una mera intervenció. Aquest
fet em va deixar perplexa.
I així és com vam acabar el nostre
viatge. En el quadre s’hi observa una part majoritària de moments bonics i
joiosos. I això és el que realment m’emporto. Però, la impressió que em vaig
formar a banda és que semblava estrany trobar un comportament tan obsessiu que
en tots els anys que jo havia viatjat a Anglaterra en antel·lació mai m’havia
passat una cosa semblant. No obstant, efectivament, allà hi vaig trobar les
obsessions post-Brèxit, amb tots els ets i uts. Ara, ni
rastre de cap mena d’estructura que pogués indicar que allí hi havien petangut a
la UE. Com si mai hagués existit tal situació.
All in all, el Sàgar i jo vam poder viure un grapat de sensacions i
vivències junts que ens van omplir de joia els nostres cors. Jo m’emporto l’amor
de les meves amistats i de com van acceptar, apreciar i podria dir que fins i
tot començar a estimar el meu company, que per a mi era molt important. I també
la riquesa de tot el que vaig veure i descobrir en un país que continua
emocionant-me com quan hi vaig començar a anar. Ell es va enamorar del Pete, la
Jenny i la Madge, i va adoptar la Madge com a mussa seva. Vam gaudir de tots i
cadascun dels moments i situacions. Vam aprendre molt d’un món que és ben
diferent del nostre en molts aspectes. Hem estat voltant per una part
d’Anglaterra on hem trobat autòctons dintre i fora dels estereotips coneguts
per tothom, foranis, turistes, gent de tot arreu. Anglaterra serà sempre
Anglaterra. Poden fer intents d’obrir-se a l’exterior però hi ha un transfons arreu
que continuen considerant-se encara els gran imperialistes que van ser en un
temps passat, això no sembla canviar, i ara per ara no sembla que canviarà
gaire aviat. Ara bé, voldria lloar l’educació dels treballadors a les
estacions, als busos, a les oficines d’informació, en tot moment ens van ajudar
i van respondre a les nostres preguntes i ens van proporcionar solucions quan
va caldre. Són tan correctes, com diu el Sàgar, que no cal que canvien tant, no
trobeu? Ah, i vaig tornar a casa amb un pot de custard per a regar un apple
pie que jo mateixa prepararé!
