Entre pluja i somnis: primeres passes per Anglaterra

 

Vam començar l’any planificant amb detall el viatge que volíem fer per Anglaterra. El Sàgar sap com n’estic d’enamorada d’aquestes terres i vam decidir prendre’ns el temps suficient per visitar tot allò que ens interessava. Així que vam reservar dues setmanes de les nostres vides per voltar per indrets que, especialment a mi, m’apassionen.

El viatge va començar amb aquella barreja d’expectació i cansament que només es viu el primer dia. El Sàgar havia dormit poc i jo no havia pogut aclucar l’ull pels nervis. L’aeroport de Manchester ens va rebre amb la seva rutina gris i anglesa, i de seguida la vaga de trens ens va marcar el camí: tocava pujar a un bus de National Express fins a Bristol. Això representava més temps de trajecte per arribar a la nostra primera destinació. Cap problema! Teníem temps, molt de temps per endavant. Tot el trajecte va ser sota una pluja constant, d’aquelles que semblen dir-te “això és Anglaterra”, com si el país ens volgués donar la benvinguda amb el seu segell més característic. Vam fer transbord a Birmingham i vam continuar directes fins a Bristol: emocionats, cansats, però amb la il•lusió de qui comença les vacances.

 

L’apartament, en plena zona cèntrica, ens va regalar comoditat i practicitat: estacions de tren i bus a tocar, supermercats a l’abast i un centre comercial que semblava no acabar mai. El primer contacte amb la ciutat ens va sorprendre amb la seva vitalitat i la seva diversitat: carrers plens de gent amb estils de vida i vestimentes diferents, una Anglaterra social i intercultural que ens recordava inevitablement la sèrie This is England que havíem vist mesos enrere. Però la realitat va superar la ficció. No solament això, sinó que la va superar amb escreix! Realment Bristol és un lloc per fer-hi un estudi antropològic ben extens, però ens va enamorar! Bristol ens va captivar!

Entre els indrets que vam visitar hi ha l’M Shed, les esglésies de Saint Stephen’s, Saint Peter’s, Saint Nicholas i Saint Mary Redcliffe (totes amb el senyal de “Gay friendly”, meravellós), el Harbourside, els murals de Banksy, Stokes Croft i Saint Paul’s, la Bristol Cathedral (on hi havia díptics adaptats per a persones amb dislèxia, genial!), el Palestinian Museum —un espai sostingut amb donacions i feina voluntària per preservar la memòria d’un poble— i The Canteen, un bar vegetarià ple de jovent on nosaltres, entre rialles, vam fer pujar una mica l’edat mitjana. Tots, absolutament tots, llocs recomanables.

  

 

  

        

     

Des de Bristol vam fer excursions que sempre havíem somiat. A Bath, el cor em va fer un salt: la ciutat respira Jane Austen a cada cantonada. El Jane Austen Centre, el Royal Crescent, The Circus, el Pulteney Bridge —un dels ponts habitats més antics d’Europa—… tot plegat un regal per a qualsevol amant de la literatura i la història. Passejar pels seus carrers, deixar-se endur pel Jane Austen Walk i acabar descobrint la llibreria Persephone Books va ser, senzillament, un acte d’amor. A la vora del riu, entre l’arquitectura majestuosa i la calma, vaig sentir que Bath em deia a cau d’orella: “torna”.

 

 

  

 

  

Una anècdota al Jane Austen Centre em va fer pensar molt. Després d’una introducció preciosa d’una actriu en el paper de Marianne Dashwood, amb anglès del segle XVIII i ironia finíssima (el pobre Sàgar es va perdre al minut u, perquè cal haver llegit Austen per gaudir-ho), passejàvem pel centre comentant els valors feministes que per a mi transmet l’autora: la denúncia de la manca de drets de les dones, de l’accés limitat a l’educació, de no poder heretar per ser dones, de la necessitat de casar-se per no ser “ningú”... Quan de sobte se’ns acosta una noia sud-americana i ens pregunta en castellà de quina part d’Espanya som. La resposta va ser clara: “Som catalans, no espanyols!”. I ella, emocionada, ens va dir que compartia totes les meves idees sobre Austen. El més sorprenent? Era del Perú i no havia sentit mai parlar del català, però ens va entendre perfectament. TOT. Com pot ser, em pregunto, que algú que no sabia ni que existíem ens pugui entendre i hi hagi qui, al nostre país, s’hi negui? Una anècdota aparentment petita, però per a nosaltres molt significativa. Val a dir que continuo pensant el mateix dels valors i idees de la Jane Austen, eh?

La següent parada va ser Salisbury, que ens va acollir amb una calidesa inesperada. Des del primer somriure a l’estació de tren fins al piset al costat mateix de l’església de Saint Thomas Becket, tot respirava aire de conte. La catedral, joia del gòtic anglès antic, amb l’agulla més alta del Regne Unit i la música coral ressonant a cada racó, va ser un d’aquells moments que et queden per sempre. Vam descobrir també The Close (els voltants de la catedral), Saint Edmund’s Church —ara centre d’art—, Arundells i Mompesson House.

 

                                      

Aquí voldria fer un apunt: arreu on vam anar, l’amabilitat dels treballadors i treballadores del transport públic va ser de 10. Sempre disposats a ajudar-nos, a buscar la millor opció per estalviar diners i a fer-nos sentir benvinguts. Tot un luxe.

I, és clar, Stonehenge. El somni d’infantesa fet realitat. Entre autobusos i llançadores vam arribar fins al cercle de pedres que tantes vegades havia imaginat. La massificació era inevitable, però no va poder esborrar l’emoció de trobar-me davant d’aquell misteri mil•lenari.

Tornar a Salisbury després d’aquell dia i passejar pels seus carrers tranquils va ser el millor final per a una primera etapa intensa i plena de descobertes.

Aquest només era el començament: encara ens esperaven més ciutats, més històries i més trossets d’Anglaterra per viure i guardar a la memòria. Us animeu a seguir-nos?

Cooperar per resistir: una setmana de vincles entre pagesia palestina i catalana

Durant una setmana intensa i enriquidora, un grup d'activistes i agricultors/es  de la Palestinian Farmers Union (PFU)—entre ells la Rula, la Suna, la Manal, l'Abbas, el Rafat, l'Alaa, la Shaben i la Rayan, procedents de poblacions com Ramllah, Jenin, Tammum, Kufr el-Labad i Jayyus— han visitat diverses cooperatives i iniciatives agrícoles arreu del territori català. Aquesta estada ha estat possible gràcies a la col·laboració entre l'Associació Catalana per la PAU (ACP) i la Fundació Solidaritat UB (FSUB), amb l'objectiu de crear vincles, intercanviar coneixements i construir alternatives conjuntes des de l’agroecologia i l’economia solidària.

Els i les visitants, treballant en projectes d’agricultura hidropònica i iniciatives locals d’empoderament comunitari, han compartit les seves experiències de resistència i desenvolupament en un context marcat per l’ocupació i les restriccions. Han explicat com, tot i les dificultats, continuen lluitant per mantenir viu el teixit agrícola a Palestina i promoure la sobirania alimentària des de les arrels.

Al llarg de la seva estada, han pogut conèixer de prop diverses experiències cooperatives catalanes, entre elles la Cooperatia Tarpuna a Sant Feliu .

La visita s’ha emmarcat en el projecte ‘Innovació agrícola, canviclimàtic i drets camperols a Palestina a través de cooperatives de dones i l’aliança internacional entre universitats, impulsat per l'ACP i Solidaritat UB conjuntament amb la Palestinian Farmer Union (PFU) i la Universitat Tècnica Palestina Kadoorie (PTUK), de Tulkarem (Cisjordània). El projecte compta amb el suport de l'AECID dins del seu programa d’innovació. També han visitat L’Olivera, una cooperativa emblemàtica que combina agricultura, inclusió social i producció sostenible al cor de Vallbona de les Monges. També han passat per municipis com Tàrrega i Valls, on han intercanviat idees amb altres entitats vinculades a l’agricultura ecològica i l’economia social.

A Barcelona, han tingut espais de trobada amb col·lectius i moviments socials, reforçant aliances i construint ponts entre les lluites del sud global i els moviments transformadors d’aquí. Ha estat una setmana plena d’aprenentatges compartits, però també d’emocions, de relats de resistència i de propostes de futur.

Jo m’hi vaig afegir el dissabte, moguda per una emoció difícil d’explicar amb paraules. Conec algunes de les persones que formen aquest grup i les porto molt a prop, perquè estimen i cuiden el Sàgar, el meu company de vida. Compartir espai amb elles, escoltar-les, abraçar-les, va ser una manera de tornar a casa. Vam passejar per alguns racons de Barcelona i fins i tot vam fer plegats una sortida a Les Golondrines. El mar ens va rebre amb la seva immensitat oberta, com una promesa de llibertat.

Per a una de les pageses, era la primera vegada que el veia. I aquell moment —la mirada en silenci, la sorpresa, la tendresa— va quedar gravat a la pell. Perquè per a moltes persones palestines, el mar és a tocar però no hi poden arribar. Malgrat viure a pocs quilòmetres de la costa, l’ocupació els impedeix accedir-hi. El mar, aquest símbol universal de vida, d’amplitud, de fuga i d’horitzó, els ha estat negat. I per això veure’l, tocar-lo, sentir-ne l’olor i la brisa, es converteix en un acte profundament polític i emotiu. Aquella tarda, el mar no era només un paisatge: era un dret recuperat, una ferida oberta i, alhora, una esperança.

Aquesta visita no només ha estat un espai de formació i intercanvi, sinó també un gest de solidaritat activa entre pobles. Perquè la terra, la cooperació i la dignitat són llavors que creixen millor quan es cultiven col·lectivament.

نتعاون لنقاوم: أسبوع من الروابط بين الفلاحين الفلسطينيين والكتالونيين

خلال أسبوع مكثّف ومليء بالتجارب الغنية، زار وفد من الناشطات والنشطاء والمزارعين والمزارعات من اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) — من بينهم رولا، سُنى، منال، عبّاس، رفعت، علاء، شابن ورايان، من مدن وبلدات مثل رام الله، جنين، طمّون، كُفر اللبد وجيوس — العديد من التعاونيات والمبادرات الزراعية في أنحاء كتالونيا.

تمت هذه الزيارة بفضل التعاون بين الجمعية الكتالونية من أجل السلام (ACP) ومؤسسة التضامن مع جامعة برشلونة (FSUB)، بهدف بناء علاقات، وتبادل المعرفة، وبناء بدائل مشتركة من منظور الزراعة البيئية والاقتصاد التضامني.

شارك الزوّار، الذين يعملون في مشاريع الزراعة المائية ومبادرات تمكين مجتمعي محلي، تجاربهم في المقاومة والتنمية داخل سياق صعب تفرضه الاحتلالات والقيود. ورغم التحديات، عبّروا عن إصرارهم على الحفاظ على النسيج الزراعي الفلسطيني وتعزيز السيادة الغذائية من الجذور.

خلال إقامتهم، تعرفوا عن قرب على عدة تجارب تعاونية كتالونية، من ضمنها تعاونية تاربونا في سانت فيليو.

وقد جاءت هذه الزيارة ضمن مشروع "الابتكار الزراعي، تغيّر المناخ وحقوق الفلاحين في فلسطين من خلال تعاونيات النساء والتحالف الدولي بين الجامعات"، الذي تنفذه جمعية ACP ومؤسسة FSUB بالتعاون مع اتحاد المزارعين الفلسطينيين (PFU) وجامعة فلسطين التقنية خضوري (PTUK) في طولكرم. ويحظى المشروع بدعم من الوكالة الإسبانية للتعاون الإنمائي الدولي (AECID) ضمن برنامجها للابتكار.

كما زار الوفد تعاونية "أوليفيرا" الرائدة، التي تجمع بين الزراعة، الإدماج الاجتماعي والإنتاج المستدام في قلب قرية فالّبونا دي ليس مونجز. وتوقفوا أيضاً في مدن مثل تارغا وفالس، حيث تبادلوا الأفكار مع كيانات أخرى تعمل في مجال الزراعة البيئية والاقتصاد الاجتماعي.

في برشلونة، شاركوا في لقاءات مع مجموعات وحركات اجتماعية، مما عزّز الروابط وبنى جسور تضامن بين نضالات الجنوب العالمي والحركات التغييرية المحلية. لقد كان أسبوعًا مليئًا بالتعلم المشترك، لكنه أيضًا مليء بالمشاعر، بقصص المقاومة، وبرؤى للمستقبل.

انضممت إليهم يوم السبت بدافع شعور يصعب وصفه بالكلمات. فأنا أعرف بعض أعضاء هذا الوفد عن قرب، وأحملهم في قلبي، لأنهم يحبون ويهتمون بـساغار، رفيق حياتي. مشاركتي معهم، الإصغاء إليهم، احتضانهم، كان بمثابة عودة إلى البيت. تجولنا معًا في بعض أركان برشلونة، وحتى أننا قمنا برحلة بحرية قصيرة على متن "لاس غولوندريناس". استقبلنا البحر باتساعه المفتوح، كأنه وعدٌ بالحرية.

بالنسبة لإحدى الفلاحات، كانت تلك أول مرة ترى فيها البحر. وكانت تلك اللحظة — النظرة الصامتة، الدهشة، والحنان — محفورة في الروح. فلكثير من الفلسطينيات والفلسطينيين، البحر قريب لكنهم لا يستطيعون الوصول إليه. رغم أنهم يعيشون على بعد كيلومترات قليلة من الساحل، إلا أن الاحتلال يحرمهم من الوصول إليه. البحر، هذا الرمز العالمي للحياة، للانفتاح، للهروب والأفق، قد حُرِموا منه. ولهذا، فإن رؤيته، لمسه، استنشاق رائحته والشعور بنسيمه، يصبح فعلًا سياسيًا عميقًا ومؤثرًا. في تلك الأمسية، لم يكن البحر مجرد مشهد طبيعي: كان حقًا مُستعادًا، جرحًا مفتوحًا، وفي الوقت نفسه، أملًا.

هذه الزيارة لم تكن فقط مساحة للتعلم والتبادل، بل كانت أيضًا فعلًا من التضامن النشط بين الشعوب. لأن الأرض، والتعاون، والكرامة هي بذور تنمو بشكل أفضل عندما تُزرع بشكل جماعي.

Foc als Ports, silenci als mitjans: una altra nit amb l’ai al cor

Mentre les flames devoraven muntanya i esperança al cor de les Terres de l’Ebre, el silenci informatiu era gairebé igual de espès que el fum que cobria el cel. L’incendi de Paüls, que ha obligat al confinament de diversos pobles i ha posat en risc milers de persones, s’ha gestionat amb una fredor comunicativa que torna a posar sobre la taula una ferida crònica del país: el centralisme mediàtic de Barcelona.

Aquesta nit passada no ha estat una més. Ha estat una d’aquelles nits que es recorden amb el cor encongit, la ràbia a flor de pell i la impotència davant d’un territori que sembla que només importa quan és decorat de postal o escenari d’uns dies de vacances. Mentre el foc avançava empès pel fort vent, molts veïns de Paüls, Xerta, Tivenys, Alfara, Reguers, Roquetes, Bítem i Tortosa han hagut de confinar-se o marxar de casa. No ho han fet per prevenció, sinó per supervivència.

I tanmateix, si un incendi d’aquesta magnitud hagués esclatat a Collserola o a la Costa Brava, ja tindríem desplegaments especials a totes les cadenes públiques, actualitzacions constants, tertúlies d’emergència i cares conegudes amb cara compungida. Però quan crema el sud, sembla que no crema res. La informació ha estat escassa, fragmentada i tardana. La consellera Parlon ni tan sols ha esmentat correctament els noms dels pobles afectats, un discurs preparat per algú altre que semblava que a ella li relliscava, on demostrava que ni li importem ni sap on ens trobem ni qui som. La ràbia que provoca aquest menyspreu no és només comunicativa, és estructural.

Des dels Ports fins a La Ràpita, la pudor del fum és només una metàfora més d’allò que ens toca respirar: oblit, desconnexió i manca de respecte. Tinc companys i companyes del centre educatiu on treballo i alumnat amb les seves famílies que han hagut de abandonar casa seva aquesta nit. El foc a tocar, la por de perdre-ho tot, i la sensació que ningú escolta. La cobertura institucional i mediàtica no ha estat a l’altura del que està passant.

Això no va només d’un incendi. Va de com es construeix el relat d’un país. Va de quins territoris mereixen atenció i quins es deixen a les vores, a la perifèria de la preocupació política i mediàtica. I sí, algú ho havia de dir: centralisme total de Barceñistan.

Les Terres de l’Ebre no som un decorat, ni una nota a peu de pàgina. Som país. I quan cremem, hauríem de cremar dins la consciència col·lectiva de tothom. Si no és així, vol dir que encara queda molt camí per fer. I aquest foc no s’apagarà amb silenci.

QUAN LA FESTA TRASPASSA LA PARET: REFLEXIONS SOBRE EL RESPECTE VEÏNAL

Hi ha poques coses que m’agradin més que una bona trobada amb companys/es, amistats o família. Compartir un bon àpat, posar música, riure plegats... són moments que donen sentit als dies. I és normal voler celebrar, sigui el que sigui, un aniversari, una festa familiar, l’acabament d’una temporada esportiva o, simplement, perquè sí. Ara bé, aquestes ganes de gaudir no viuen soles: conviuen amb les necessitats dels qui tenim al voltant.

Tothom vivim en comunitat, i això vol dir que el que fem —sobretot quan implica soroll— pot afectar directament als altres. Quan es munta una festa amb música per sobre dels límits permesos, conscient o inconscientment, potser sense voler, estem imposant una part de la celebració a veïns que no han estat convidats. I no tothom pot o vol participar-hi des de l’altra banda de la paret.

En el meu cas, pateixo d’hipersensibilitat acústica, una condició que em fa percebre alguns sons com a molt més forts i invasius del que realment són. Això no és només una incomoditat: pot provocar-me mals de cap intensos, ansietat, insomni, tensió muscular i fins i tot palpitacions. Un soroll que per a algú pot ser simplement “de fons”, per a mi pot esdevenir una agressió constant. Aquesta realitat, que moltes persones desconeixen, fa encara més difícil conviure amb sorolls inesperats o persistents, com la música a tot volum durant hores.

Els ajuntaments ja fixen límits de decibels, especialment a la nit, però de dia també, tot i això,  més enllà de les normes, hi ha una qüestió de respecte. No es tracta de deixar de fer festes, sinó de tenir consciència del que significa compartir espai amb altres persones: ajustar el volum, pensar en l’horari, avisar si cal... Petits gestos que poden evitar grans tensions.

Això sí, la comprensió hauria de ser bidireccional. Tots podem tenir una celebració esporàdica que s’allarga una mica més del compte, i el veïnat també pot exercir una mica de paciència. El problema és quan les excepcions esdevenen norma, o quan la festa sembla no tenir límit. La clau, com en gairebé tot, és trobar l’equilibri.

Jo crec fermament que podem conviure millor si hi ha diàleg, empatia i voluntat. I que és possible celebrar amb alegria sense trencar el descans d’altres. Perquè la bona convivència no depèn només de lleis, sinó del respecte mutu. Celebrem, sí, però sense oblidar que darrere de cada paret hi ha una altra vida que també mereix pau.

Per acabar ja, us passo un llistat de recursos útils sobre la hipersensibilitat acústica (hiperacúsia) per a qui li interessi informar-se:

* *Associació Catalana per a la Promoció de les Persones amb Altres Capacitats (ACPAC):* tenen informació sobre sensibilitats sensorials, inclosa l'hiperacúsia.

  👉 [https://www.acpac.org](https://www.acpac.org)

* *Societat Espanyola d’Otorinolaringologia (SEORL):* informació mèdica sobre hiperacúsia i altres trastorns auditius.

  👉 [https://seorl.net/hiperacusia](https://seorl.net/hiperacusia)

* *Asociación de Personas Afectadas por Tinnitus e Hiperacusia (APATHE):* suport emocional i informació sobre hipersensibilitat auditiva.

  👉 [https://apathe.org](https://apathe.org)

* *Guia sobre contaminació acústica de la Generalitat de Catalunya:* inclou drets i límits legals de soroll

👉[https://territori.gencat.cat/ca/01\_departament/organismes/aca/soroll/](https://territori.gencat.cat/ca/01_departament/organismes/aca/soroll/)

BORDEAUX AMB LA ROSA

 Quan tens una persona especial a la teva vida, algú amb qui sempre t'has entès i que, des que va néixer, és com un trosset de tu, només es poden donar gràcies a la vida. Parlo de la meva fillola, la Rosa. Estic molt orgullosa de com és, del que fa, del que dóna. És una d’aquelles ànimes que il·luminen tot el que toquen, amb una mirada clara i una sensibilitat que emociona.

Des de petita, la Rosa i jo hem compartit una connexió molt profunda. Hi ha persones amb qui no cal parlar gaire per entendre’s: una mirada, un gest, un somriure ja ho diuen tot. Amb ella m’hi sento còmoda, lliure, compresa. El nostre vincle ha anat creixent amb els anys, i cada trobada ens reafirma com d’especial és aquest lligam.

Quan puc, li pregunto si podem quedar per dinar, fer el cafè, passar uns dies juntes, viatjar. És per això que de tant en tant fem una escapada juntes, i, com diu ella, no importa el lloc, sinó passar temps les dues juntes. Aquestes paraules em toquen el cor perquè són veritat: al final, el que queda no són només les fotos o els llocs, sinó la qualitat d’aquests moments compartits.

L’any passat teníem viatge preparat per anar a Atenes pel pont de maig, però ho vam haver de cancel·lar tot perquè el meu pare, el seu iaio, es va posar malalt i no hi vam poder anar. Aquells dies van ser durs, però també van ser un recordatori de com n’és d’important cuidar els que estimem. La Rosa va ser un suport constant, com sempre, amb aquella calma i aquella empatia que la caracteritzen.

Aquest any vam decidir anar a Bordeus. Cap de les dues hi havíem estat mai i ens va semblar una destinació interessant. Així que cap a la France que vam anar!

Dijous 1 de maig: Navegant pel riu Garonne i sopar italià

El primer dia va ser a la vegada un sotrac i una immersió suau en la ciutat. Sotrac perquè arribant en la data aquesta i tractant-se de França, evidentment que no hi havia transport públic per aanr des de l'aeroport fins a Bordeus. Ja ens veia buscant un taxi i pagant una fortuna, però finalment vam trobar un bus que ens va portar fins la Gare de Saint Jean i allí sí que vam agafar un taxi fins l'apartament, perquè estàvem cansades del viatge i la calor era grossa. Immersió suau perquè vam anar a navegar pel riu de la ciutat per a tenir una visió general del que aniríem veient aquells dies. Navegar pel riu Garonne ens va regalar una visió tranquil·la i diferent de Bordeus. Veure els edificis antics des de l’aigua, en silenci, mentre el sol s’anava ponent, ens va provocar un sentiment d’admiració i serenitat. Era com si el temps s’aturés. 

Vam acabar la tarda passejant per la Porta de Cailhau i entrant a l'Église de Saint-Pierre, una església petita però amb una llum especial. Ens va emocionar imaginar-nos la quantitat d’històries que havien passat entre aquelles parets de pedra. 

Després, vam sopar en un restaurant italià acollidor, Ragazzi da Peppone. Us el recomanem a ulls clucs. Vam compartir plats, riures i confidències, aquelles converses que només sorgeixen quan estàs realment a gust. 

Divendres 2 de maig: Explorant la ciutat

Aquest va ser el dia més intens. Cada racó de Bordeus ens descobria un nou detall, una nova història. La Grosse Cloche ens va fer somriure: és d’aquells llocs que sembla sortit d’un conte. 

La Catedral de Saint-André ens va deixar sense paraules per la seva majestuositat; entrar-hi va ser un moment de silenci compartit, gairebé espiritual. 

El Miroir d’Eau va ser tot el contrari: divertit, dinàmic. Vam fer fotos, vam gaudir com dues nenes, i durant una estona el món era només reflexos i rialles. 

El Monument des Girondins ens va fer pensar en com de fràgil pot ser la llibertat i com la història ens parla encara avui. 

Dinar al Grand Café va ser un petit luxe que ens vam regalar, però el millor, com sempre, va ser el fet de compartir taula. La tarda la vam dedicar a voltar llibreries, fer cafès i xerrar, xerrar molt.

Dissabte 3 de maig: Cultura i mercats

El Darwin Eco-system ens va encantar. Ens va fer pensar en el futur, en sostenibilitat, en la creativitat jove. Tots dos vam comentar com ens agradaria que a casa nostra també hi hagués espais així, on la gent es pugui trobar per crear, pensar i viure millor. 

Passejar per les esglésies i pel Marché des Capucins va ser com fer un viatge dins del viatge. Colors, olors, sabors... i aquella sensació que no estàs només visitant un lloc, sinó que el vius. Aquell dia ens va fer reflexionar sobre la riquesa de les coses senzilles: un bon formatge, una flor, un somriure d’un venedor. 

Era el nostre darrer dia a Bordeus i vam passar estones llegint a llibreries on es podia prendre alguna cosa per beure, patejant pels carrers de llambordes i vam decidir sopar al restaurant italià de la primera nit. Realment ens va agradar i vam pensar que seria un bon comiat a uns dies fantàstics.

Diumenge 4 de maig: Una aventura inesperada

L’últim dia no el vam acabar com esperàvem. Ens vam llevar aviat per deixar l'apartament en ordre i marxar amb temps a l'aeroport. Però, vaig caure i em vaig trencar el nas.  Ho vaig veure de seguida. Malgrat tot, vaig decidir que no volia perdre el vol i que per cap motiu faria patir la Rosa. O sigui que, em vaig comprimir el nas amb una tireta compressora, em vaig taponar l'hemorràgia, que era grossa, i vam marxar cap a l'aeroport. La Rosa va ser un àngel. Va mantenir la calma, em va fer riure malgrat el dolor, i vam organitzar tot el necessari per tornar a casa sense problemes. La seva cura i afecte em van emocionar profundament. Fins i tot enmig d’una adversitat, vam saber trobar-hi la part positiva, perquè estar juntes fa que tot sigui més lleuger.

Aquest viatge no només ens va regalar paisatges nous, sinó també una pila de records plens d’emoció, tendresa i complicitat. Va ser una altra petita peça d’aquest trencaclosques que és la nostra relació: una relació d’amor sincer, de respecte mutu i de creixement compartit. I això, al cap i a la fi, és el que queda.

De l'estat del meu nas, ja en parlarem en una altra ocasió!