diumenge, 18 de setembre de 2011

Feminisme, masclisme, hembrisme ... (4)


El novembre de 1793, tota associació política femenina és prohibida, però les dones continuaran tanmateix jugant un paper fins a l'insurrecció de la primavera de 1995, de la qual la paraula d'ordre és «pa i la Constitució de 93», abans que la repressió generalitzada que marca la fi de la Revolució posi un termini provisional en aquesta primera presa de paraula política, per a les dones com per als homes.

Els primers assaigs sobre "la cuestió de la dona" criticaven el rol restrictiu de la dona, però no assenyalaven culpables dels desavantatges de la dona ni sobre els homes. El treball de Mary Wollstonecraft Vindicació dels drets de la dona, és un dels pocs escrits abans del segle XIX que es pot anomenar feminista sense por a l'ambigüitat. Sota els estàndards moderns, la seva metàfora de la dona com a noblesa, elit de la societat, mimada, fràgil i propensa a la peresa intel·lectual i moral, sona com un argument masculí. Wollstonecrat creia que tots dos sexes havien contribuït a aquesta situació i donava per descomptat que la dona tenia un poder considerable sobre l'home.

Dins del feminisme es poden trobar diversos corrents teòrics:

El primer cronològicament és el feminisme socialista, que usa la teoria derivada del marxisme per justificar el seu moviment. Afirma que la dona està alienada respecte de l'home i que és la classe baixa de la societat, la que té menys drets i mitjans de producció.

El feminisme radical parteix dels mateixos supòsits però no creu possible el canvi social. Les estructures masclistes estan tan arrelades que cal començar de zero, per això aboguen per fundar noves comunitats separades per canviar les regles de relació entre les persones i promoure noves institucions. A vegades desemboca en un anarquisme femení.

Un altre corrent, el feminisme liberal, creu que el canvi ve amb la reforma política. El sufragisme va ser el seu inici. Busca lleis que afavoreixin les dones (incloent la discriminació positiva) i la paritat. Algunes de les qüestions bàsiques que volen incloure als programes dels partits són el dret a rebre remuneració per la feina domèstica, la repartició de la cura dels nens, els drets reproductius i la presència pública de les dones.

El feminisme postmodern se centra en la cultura i els símbols per eradicar la discriminació. Així, aplica crítica feminista a les arts, proposa una relectura del significat de la història i les institucions i es preocupa per l'ús del llenguatge, amb autores com Judith Butler.

El feminisme eurocèntric o feminisme colonial és vist pel feminisme global com una mena de feminisme que imposa la cultura dita "occidental" o dels antics imperis colonialistes a les altres cultures, afavorint la mirada paternalista i repressora envers les minories. Per exemple, el feminisme eurocèntric pot trobar indigne per a una dona tant el fet de portar un mocador al cap sota el sol a Dubai com el fet que mostri els pits en una comunitat on tots vesteixen amb tanga i adorns.

El feminisme lèsbic o separatisme lèsbic és un moviment cultural i una perspectiva crítica que es va fer popular en la dècada de 1970 i principis de 1980 (principalment a Amèrica del Nord i Europa occidental). Aquest moviment qüestiona la posició de les dones i els homosexuals en la societat. Algunes de les seves pensadores i activistes principals són Rita Mae Brown, Adrienne Rich, Audre Lorde, Marilyn Frye, Mary Daly, Sheila Jeffreys i Monique Wittig (tot i que aquesta última se l'associa més amb el sorgiment de la teoria queer).

Tot i que històricament el lesbianisme ha gaudit potser d'una relació íntima amb el feminisme i els projectes feministes (des de com a mínim la dècada de 1890), el feminisme lèsbic es contextualitza millor com un moviment que sorgeix de l'anterior arran de la insatisfacció amb la segona onada feminista i el moviment gai a principis de la dècada de 1970. A finals d'aquella dècada, el feminisme lèsbic constituia un camp d'investigació dins de l'àmbit acadèmic, encara que limitat en la seva major part a les disciplines feministes.

Igual que el feminisme, els estudis de lesbianes i gais i la teoria que el feminisme lèsbic es caracteritza per la revisió i debat. No obstant això, un element clau d'aquest és l'anàlisi de la heterosexualitat com una institució. Això part de, i mostra un, enfocament històric de la "homosexualitat" com a objectiu d'escrutini, especialment els seus orígens. Els textos feministes lèsbics intenten desnaturalitzar l'heterosexualitat, i un cop fet això, plantejar hipòtesis sobre les seves "arrels" en institucions com ara el patriarcat, el capitalisme i el colonialisme. A més, les feministes lèsbiques advoquen per el lesbianisme com un resultat racional de l'alienació i insatisfacció amb aquestes institucions.

A partir dels anys 2000, es visibilitza un corrent parcialment sorgit del feminisme lèsbic anomenada transfeminisme. Aquest és objecte de diferents definicions teòriques. Robert Hill el defineix com una categoria del feminisme coneguda per l'aplicació del discurs transgènere al discurs feminista i de creences feministes al discurs transgènere. Altres teòrics del transfeminisme com ara Emi Koyama o Tavia Nyong'o creuen que aquest transvasament d'idees no ha estat complet i focalitzen els seus escrits en el solapament de la teoria queer amb el feminisme antirracista.

La diferència sexual – l'existència de dos sexes en un mateix món- no és el mateix que la desigualtat entre sexes. El primer concepte indica diversitat i riquesa. El segon, injustícia i dominació d'un sexe sobre l'altre".

El sexe és un atribut innat i ve determinat per la naturalesa que estableix diferències físiques, biològiques i anatòmiques entre dones i homes. El sexe classifica les persones pel seu potencial en la reproducció sexual.