Feminisme, masclisme, hembrisme ... (5)

El gènere és la forma en què les societats del món determinen les funcions, actituds, valors i relacions que concerneixen a dones i homes. El sexe d'una persona és determinat per la naturalesa. El seu gènere l'elabora la societat.

La igualtat de gènere és la capacitat legal, social i política de les dones i homes per mobilitzar i gestionar tot tipus de recursos en condicions igualitàries."

No es tracta de considerar la igualtat de gènere com a sinònim d'"idèntic", o "igualtat a" els homes, ja que això significaria col·locar als homes com a mesura del que és desitjable, sinó com a "equitatiu". Es tracta d'assolir la igualtat mantenint el reconeixement de la diferència.

Es freqüent la confusió de la reivindicació d'igualtat amb una identificació amb el sexe masculí. Creuen que igualtat significa identitat, mimetisme, ser "iguals" en sentit identitari, i no té res a veure. Igualtat d'oportunitats significa equivalència, equiparació, que les dones volen accedir a tots els llocs de la societat en "igualtat de condicions" i no "per ser iguals", la qual cosa és molt diferent. Les dones han de ser éssers humans de ple dret i, per tant, tenir accés a càrrecs de direcció, a la ciència, la cultura, etc. I, per això, necessiten que les oportunitats que se’ls ofereixen siguin les mateixes que a hores d'ara els homes gaudeixen, ja que estan considerats ciutadans de ple dret. Però, no per ser iguals que ells en el sentit de canviar la identitat femenina per la masculina sinó per ser iguals en el drets, en les possibilitats i en la presència a tots els llocs de la societat.

L’ Hembrisme al·ludeix a una actitud de prepotència de les dones respecte dels homes, o bé un parcialisme discriminatori clarament favorable a la dona en accions o opinions. La seva significació és en molts aspectes contraria a la del masclisme, però també pot incloure's dins del fenomen del sexisme i la discriminació sexual, només que amb aquest terme s'expressarien aquelles discriminacions i perjudicis que afavoreixen a les dones i danyen als homes.

El sexisme fa referència al conjunt de tots i cadascun dels costums que es fan servir en el si del patriarcat, entès aquest últim com la manifestació i la institucionalització del domini masculí sobre les dones, pel qual es concediesen privilegis o es practica discriminació contra una persona per raó de sexe, sense atendre a altres consideracions com el seu treball o les seues aptituds.

Així, el sexisme es manifesta com “un exercici discriminatori pel qual s’adscriuen característiques psicològiques i formes de comportament i s’assignen rols socials fixos a les persones, pel simple fet de pertànyer a un determinat sexe, restringint i condicionant, d’aquesta manera, la possibilitat d’un

desenvolupament ple per a tots els subjectes socials, siguen aquests homes o dones“.

En la seua forma extrema, el sexisme contra les dones és conegut com a misogínia, que significa ‘odi a les dones’

La misàndria és una tendència ideològica o psicològica relacionada amb l'odi, aversió o antipatia als homes de sexe masculí. La misandria fa dels homes varons l'origen de tots els mals de la humanitat mentre que les dones són les víctimes d'aquests mals i les responsables de tot allò bo. Seria l'equivalent a la misogínia envers les dones, tot i que la misàndria és molt menys freqüent. La misantropia és l'aversió als éssers humans, tant homes com dones.

L'any 1920, Sigmund Freud, en estudiar un cas concret d'homosexualitat (lesbianisme) va observar un moviment oposat a la misogínia, o una aplicació d'aquesta vers els homes en comptes de vers les dones, però encara no existia cap nom per a definir-lo. Alguns autors de finals del segle XX i del segle XXI han anat més enllà, considerant la misàndria no com a un fenomen psicològic individual sinó cultural.

Cal no confondre-la amb l'androfòbia. Sembla que la misàndria no és un trastorn psíquic, com seria el cas de l'androfòbia, sinó una ideologia apresa a la societat o la cultura.

La misogínia és la tendència ideològica o psicològica que consisteix en l'aversió cap a les dones.

Moltes feministes utilitzen la paraula «misogínia» per designar una forma de masclisme extrema; tanmateix, aquesta concepció és errada, ja que els misògins consideren les dones com un ens aberrant que rebutgen i detesten, pel qual fins i tot la concepció i la família són aspectes odiats pels misògins.

La misogínia ha estat considerada com un retard cultural arrelat al concepte de superioritat masculina, segons el qual el rol de la dona és dedicar-se exclusivament a la llar i a la reproducció; tanmateix, el misogin no es mostra partidari del masclisme i el predomini de l'home sobre el de la dona. Els misògins creuen que l'home s'ha d'alliberar totalment del gènere femení i per tant portar una vida generalment basada en celibat i gairebé en un estat d’ascesi.

Feminisme, masclisme, hembrisme ... (4)

El novembre de 1793, tota associació política femenina és prohibida, però les dones continuaran tanmateix jugant un paper fins a l'insurrecció de la primavera de 1995, de la qual la paraula d'ordre és «pa i la Constitució de 93», abans que la repressió generalitzada que marca la fi de la Revolució posi un termini provisional en aquesta primera presa de paraula política, per a les dones com per als homes.

Els primers assaigs sobre "la cuestió de la dona" criticaven el rol restrictiu de la dona, però no assenyalaven culpables dels desavantatges de la dona ni sobre els homes. El treball de Mary Wollstonecraft Vindicació dels drets de la dona, és un dels pocs escrits abans del segle XIX que es pot anomenar feminista sense por a l'ambigüitat. Sota els estàndards moderns, la seva metàfora de la dona com a noblesa, elit de la societat, mimada, fràgil i propensa a la peresa intel·lectual i moral, sona com un argument masculí. Wollstonecrat creia que tots dos sexes havien contribuït a aquesta situació i donava per descomptat que la dona tenia un poder considerable sobre l'home.

Dins del feminisme es poden trobar diversos corrents teòrics:

El primer cronològicament és el feminisme socialista, que usa la teoria derivada del marxisme per justificar el seu moviment. Afirma que la dona està alienada respecte de l'home i que és la classe baixa de la societat, la que té menys drets i mitjans de producció.

El feminisme radical parteix dels mateixos supòsits però no creu possible el canvi social. Les estructures masclistes estan tan arrelades que cal començar de zero, per això aboguen per fundar noves comunitats separades per canviar les regles de relació entre les persones i promoure noves institucions. A vegades desemboca en un anarquisme femení.

Un altre corrent, el feminisme liberal, creu que el canvi ve amb la reforma política. El sufragisme va ser el seu inici. Busca lleis que afavoreixin les dones (incloent la discriminació positiva) i la paritat. Algunes de les qüestions bàsiques que volen incloure als programes dels partits són el dret a rebre remuneració per la feina domèstica, la repartició de la cura dels nens, els drets reproductius i la presència pública de les dones.

El feminisme postmodern se centra en la cultura i els símbols per eradicar la discriminació. Així, aplica crítica feminista a les arts, proposa una relectura del significat de la història i les institucions i es preocupa per l'ús del llenguatge, amb autores com Judith Butler.

El feminisme eurocèntric o feminisme colonial és vist pel feminisme global com una mena de feminisme que imposa la cultura dita "occidental" o dels antics imperis colonialistes a les altres cultures, afavorint la mirada paternalista i repressora envers les minories. Per exemple, el feminisme eurocèntric pot trobar indigne per a una dona tant el fet de portar un mocador al cap sota el sol a Dubai com el fet que mostri els pits en una comunitat on tots vesteixen amb tanga i adorns.

El feminisme lèsbic o separatisme lèsbic és un moviment cultural i una perspectiva crítica que es va fer popular en la dècada de 1970 i principis de 1980 (principalment a Amèrica del Nord i Europa occidental). Aquest moviment qüestiona la posició de les dones i els homosexuals en la societat. Algunes de les seves pensadores i activistes principals són Rita Mae Brown, Adrienne Rich, Audre Lorde, Marilyn Frye, Mary Daly, Sheila Jeffreys i Monique Wittig (tot i que aquesta última se l'associa més amb el sorgiment de la teoria queer).

Tot i que històricament el lesbianisme ha gaudit potser d'una relació íntima amb el feminisme i els projectes feministes (des de com a mínim la dècada de 1890), el feminisme lèsbic es contextualitza millor com un moviment que sorgeix de l'anterior arran de la insatisfacció amb la segona onada feminista i el moviment gai a principis de la dècada de 1970. A finals d'aquella dècada, el feminisme lèsbic constituia un camp d'investigació dins de l'àmbit acadèmic, encara que limitat en la seva major part a les disciplines feministes.

Igual que el feminisme, els estudis de lesbianes i gais i la teoria que el feminisme lèsbic es caracteritza per la revisió i debat. No obstant això, un element clau d'aquest és l'anàlisi de la heterosexualitat com una institució. Això part de, i mostra un, enfocament històric de la "homosexualitat" com a objectiu d'escrutini, especialment els seus orígens. Els textos feministes lèsbics intenten desnaturalitzar l'heterosexualitat, i un cop fet això, plantejar hipòtesis sobre les seves "arrels" en institucions com ara el patriarcat, el capitalisme i el colonialisme. A més, les feministes lèsbiques advoquen per el lesbianisme com un resultat racional de l'alienació i insatisfacció amb aquestes institucions.

A partir dels anys 2000, es visibilitza un corrent parcialment sorgit del feminisme lèsbic anomenada transfeminisme. Aquest és objecte de diferents definicions teòriques. Robert Hill el defineix com una categoria del feminisme coneguda per l'aplicació del discurs transgènere al discurs feminista i de creences feministes al discurs transgènere. Altres teòrics del transfeminisme com ara Emi Koyama o Tavia Nyong'o creuen que aquest transvasament d'idees no ha estat complet i focalitzen els seus escrits en el solapament de la teoria queer amb el feminisme antirracista.

La diferència sexual – l'existència de dos sexes en un mateix món- no és el mateix que la desigualtat entre sexes. El primer concepte indica diversitat i riquesa. El segon, injustícia i dominació d'un sexe sobre l'altre".

El sexe és un atribut innat i ve determinat per la naturalesa que estableix diferències físiques, biològiques i anatòmiques entre dones i homes. El sexe classifica les persones pel seu potencial en la reproducció sexual.

Feminisme, masclisme, hembrisme ... (3)

El terme "feminisme", durant molt de temps atribuït erròniament atribuït a Fourier, en realitat data del 1874. Però va ser durant la Revolució Francesa que va néixer el moviment de reivindicació social i política que designa, nombroses dones que van participar en els debats i accions revolucionaries, i homes i dones reivindicant la igualtat de sexes de l'status polític i social.

Tot i la contribució de la dona a la redacció dels quaderns de queixes i el paper que juguen les dones del poble de París, en particular durant els esdeveniments d'octubre de 1789 per demanar pa i armes, les dones no són assignades a un determinat dret la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i si el nou règim es reconeix la seva personalitat, que no drets de vot en aquell moment.

Nogensmenys continuen a investir l'espai públic, organitzades en clubs mixtos o femenins i en societats d'ajuda mútua i de beneficència, i participen amb passió, a semblança dels homes, a totes les lluites polítiques de l'època. Entre les personalitats femenines notòries dels començaments de la Revolució, cal retenir Olympe de Gouges qui publica el 1791 la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana i Théroigne de Méricourt que va cridar al poble a prendre les armes i participant en la presa de la Bastille, pel que serà recompensada amb el donació d'una espasa per l'Assemblea nacional. És per dones com Claire Lacombe, Louison Chabry o Renée Audou que va ser organitzada la marxa sobre Versalles que acaba portant Lluís XVI a la capital.

Totes dues properes dels Girondins, van conèixer una fi tràgica: Théroigne de Méricourt tornant-se boja després d'haver estat fuetejada nua per partidàries dels seus adversaris i Olympe de Gouges, guillotinada. Si les dones han estat privades del dret de vot, això no els ha evitat càstigs reservats als homes i nombroses van conèixer la presó o la forca en resposta a les seves accions públiques o polítiques.

A partir de 1792, l'entrada en guerra de França condueix algunes a barallar-se a les fronteres mentre que el 1793 es desenvolupa a París una militància femenina, portat per dones del poble parisenc properes de les sans-culottes. Les dues-centes dones del Club de les ciutadanes republicanes revolucionàries creat el 10 de maig de 1793 per Clara Lacombe i Pauline Léon, les «teixidores», ocupen les tribunes públiques de la Constituent i increpen els diputats, entenent representar el poble sobirà. Les seves crides vehements al Regnat del Terror i a l'Igualtat, la seva participació en la caiguda dels Girondins i les altres manifestacions espectaculars de les «furioses» els anaven a valer una imatge de fúries sanguinaries que alimentaria molt de temps les repulsions del poder masculí. Clara Lacombe proposa armar les dones.

Tanmateix, més que els excessos d'una violència àmpliament compartida en aquell temps, són en principi les reticències dels homes al poder que exclouen aquestes dones de l'esfera política. La majoria dels diputats comparteixen les concepcions exposades en l Émile de Rousseau d'un ideal femení restringit al paper de mares i d'esposes, rars són aquells que, com Condorcet, reivindiquen el dret de vot de les dones en virtut dels drets naturals inherents al gènere humà que a la mateixa època inspiren la lluita contra el despotisme i l'esclavatge.

Feminisme, masclisme, hembrisme ... (2)

La dona sovint es limita a un deure de dona de fer feines domestiques com a mitjà de subsistència i la protecció de la casa era de la responsabilitat masculina (més o menys cert en la pràctica, perquè és l'ideal de "patriarcal" i la realitat, la tasca de les dones com un mitjà de subsistència i la protecció de la casa era essential per a la supervivència de la família). La dona, tradicionalment encarregada de la gestió de la llar, manteniment i recepció de convidats, però, continua depenent dels seus marits després d'estar amb els seus pares d'acord amb la ideologia patriarcal. De fet, la idea que les dones són mantingudes pels homes de la seva família és una típica inversió de la productivitat dels oprimits i de les oprimides. El patriarcats consisteixen essencialment en la llibertat de treball de la dona per al benefici dels homes (la condició de serventa, en l'agricultura, l'artesania, les professions independents i liberals ...), a més de les operacions nacionals (els treballs de neteja és proporcionat el 80% per les dones encara avui dia a França) i el suport a les persones amb discapacitat i la família (nens, ancians, discapacitats). Igual que qualsevol opressió, el patriarcat és un sistema d'explotació d'una classe per una altra: individualment (treball domèstic) i col·lectivament (la segregació horitzontal i vertical del mercat de treball) els dominadors depenen del treball dels oprimits.

En moltes societats, les dones en les mentalitats de l'època no produeix més que una descendència. D'aquesta manera, històricament, les dones es veuen privades, entre altres, del dret de vot, del dret a administrar els seus ingressos i els seus comptes, el dret al divorci i l'accés a certes zones reservades exclusivament per als homes.

Si un ampli consens en aquests temps - les dones i els homes en aquesta forma d'organització de gènere de l'empresa - es va establir, el seu desajust amb els costums i el canvi social es va convertir cada cop més evident . Alguns òrgans legislatius de les Religions abrahàmiques demostra el seu desenvolupament: la prohibició, proclamada per Jesús de Natzaret de repudiar-les i el dret al divorci i, a continuació, donant el protestantisme el sacerdoci a les dones.

Per tant, la contribució del feminisme en el segle XX es manifesta per la realització incondicional i universal dels drets de la dona, tenint en compte l'evolució de la societat, s'ha convertit en una de les principals expectatives.

L'organització de la societat pre-feminista en gran part basada en el gènere en un consens d'àmplia base, però que, a través de la història, ha estat un desafiament per aconseguir la supressió gradual en el segle XX, amb, per exemple, la Declaració Universal dels Drets Humans que s'aplicarà a les dones - i encara perfectament - gràcies a la lluita feminista. L'argument biològic, àmpliament explotats, i les diferències de gènere s'utilitzen per reduir les dones a la maternitat.

Les religions abrahàmiques són considerades per les feministes com esbiaixades contra les dones i se les acusa de relegar-les a una situació secundària en la societat. En abordar aquests sistemes religiosos, les feministes poden practicar amb més facilitat el repte d'opinions conservadores de la societat en general. Les dones sovint han estat figures clau en la història de les religions, mentre que al contrari les religions han participat en l'emancipació de la dona en la societat.

• A nivell de cristianisme cal assenyalar que l'Església Catòlica exclou l'ordenació de dones, no reconeix el divorci (que l'equipara al adulteri com la separació) ni la sexualitat fora del matrimoni catòlic o l'avortament, o fins i tot els anticonceptius per mètodes no naturals. Tanmateix, des del principi, ha prohibit la poligàmia i el repudi, que eren una pràctica habitual en el món antic. En el cristianisme, al llarg de la història, s'ha anat desenvolupant la teologia feminista, especialment en el darrer segle, en paral·lel al desenvolupament dels moviments civils d'alliberament de les dones. Existeixen diverses organitzacions que treballen aquesta qüestió tant d'àmbit internacional com la Conferencia per l’Ordenació de les Dones (WOC, per les sigles en anglès), a nivell europeu com l'Associació Europea de Dones en la Investigació Teològica (ESWTR, per les sigles en anglès). A nivell d'Estat Espanyol existeix Mujeres y Teologia i la Asociación de Teologas Española (ATE). A nivell català hi ha també Col•lectiu de Dones en l’Església, Creients i Feministes i Dones Creients. Entre aquestes destaca Teresa Forcades que va dedicar la tesi doctoral en teologia al concepte de persona, i la tesi de llicenciatura a la Trinitat, obra que s'ha publicat en el llibre La Trinitat, avui (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005). A més, ha publicat La teologia feminista en la història (Fragmenta Editorial, 2007). Forcades considera que la teologia feminista és una teologia crítica o de l'alliberament, que sorgeix quan es percep la contradicció entre el discurs teològic sobre les dones i l'experiència de Déu de cada dona. El tractament del paper de la dona, el celibat o l'avortament, des d'una perspectiva crítica feminista i religiosa, s'ha fet ressò en els mitjans de comunicació.
• L'Islam no admet la confusió dels papers masculí i femení, ni la practica del sexe fora de la unió de la parella. Aquesta religió ofereix la possibilitat de divorci sota certes condicions. L'home musulmà té el deure de protegir la seva esposa i de deixar-li llibertat per triar les seves activitats. La dona té el dret de treballar o de divorciar-se sense el consentiment del seu espòs. La dona és percebuda com a impura en període de menstruació i per alleujar aquest fenomen biològic li és prohibida l'oració. L'Islam permet l'avortament en algunes situacions, per exemple, quan la conservació de la fetus posa la vida de la mare en perill. La poligàmia és permesa per l'Alcorà. L'Islam permet la poligàmia en certes condicions: l'home no hauria de centrar qualsevol de les seves esposes, s'ha de donar diners uniformament, només pot tenir quatre esposes i sota en el consentiment de la seva primera dona, etc.

• El judaisme per assignar funcions específiques als homes i les dones, especialment en Jueus ortodoxos les dones tenen poc accés a la Rabinat i es perceben com "impures" durant el seu període menstrual. La practica sexual fora matrimoni esta prohibida i les parelles han de respectar les normes de la niddah "lleis de la puresa de la família". El divorci i el repudi, són permesos però desaconsellats. L'avortament es permet en els casos següents: si el fetus posa en perill la vida de la mare, el fetus és incorrecte, o que la mare és mentalment incapaç d'assumir l'embaràs. La contracepció està prohibida. La poligàmia tradicionalment permesa, està prohibida a partir del segle XI.

• El protestantisme advoca pel sacerdoci universal i per tant el de les dones. No obstant això la llibertat o prohibicions en relació amb les dones decretats per la religió varien molt fortament segons els corrents protestants, del més liberal fins al més ortodox.

• En el Budisme, les dones han exercit un paper molt important i el Buda Siddharta Gautama va donar plena coordinació. Tanmateix, amb el temps, el nombre de monges ha estat menys desenvolupat que el dels monjos budistes en els països. Així, en Tibet, és ((formatnum: 27000)) abans de la invasió xinesa de 1959 quan hi havia al voltant de ((formatnum: 592000)) monjos. Al voltant d'una associació internacional de la dona, Carola Roloff està involucrat en el desenvolupament de la dona en el budisme

Feminisme, masclisme, hembrisme ... (1)

El post d'aquests dies és un resum de la informació trobada a la vikipèdia.

1. El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures de què gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

La historiadora Gerda Lerner ubica el naixement del patriarcat com un esdeveniment històric en el qual es documenta el principi de la subordinació de les dones a través dels sistemes polítics, legals, culturals, religiosos i socials. També documenta les diverses evidències de l'existència d'una consciència feminista a través de mil·lennis en diferents societats del món i de la història. En recopilar aquests escrits arriba a la conclusió que el procés històric documentat i transmès com la història universal no afecta de la mateixa manera els homes i les dones. El coneixement desenvolupat a través de segles per dones amb consciència feminista va ser truncat una i una altra vegada. Les dones que reclamaven la subordinació o que es comportaven fora dels esquemes d'assignats al seu sexe, eren i van ser marginades. La falta d'ensenyament a les dones sobre els èxits d'aquelles que van ser reeixides a través de la història, és un dels factors que han contribuït a l'opressió de les mateixes. Així, va ser el segle XIX quan la consciència feminista es va començar a transmetre a altres dones i, s'inicia el feminisme com a moviment social i polític.

Sovint s'afirma que el feminisme va néixer a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan la gent va començar a percebre que la dona era oprimida per una societat patriarcal. El moviment feminista té les seves arrels a Occident i especialment en el moviment de reforma del segle XIX. El moviment organitzat comença amb la primera convenció pels drets de la dona, a Nova York l'any 1848. Més d'un segle i mig més tard, el moviment ha crescut i ha adoptat diverses perspectives sobre el que constitueix la discriminació contra la dona. El primer moviment feminista és sovint anomenat la primera onada, i després de 1960, la segona onada.

Històricament en les societats pre-modernes, les dones en general han estat excloses de molts àmbits que estan disponibles en l'actualitat (política, econòmica, militars, etc.). A l'antiga ciutat grega, la dona no tenia dret a vot, si bé és lliure, ella no tenia dret a immiscuir-se en els assumptes econòmics de la ciutat degut a que pel dret al vot s'havien de pagar impost.