Un any escrit amb pell, memòria i resistència
L’any va començar amb una felicitat serena, d’aquelles que no fan soroll però ho omplen tot. Amb persones que són casa, refugi i arrel: el Sàgar, la Laura i el Rogelio. Amb mirades que sostenen, converses que abracen i silencis compartits que també saben estimar. Hi ha inicis que no necessiten grans gestos perquè ja són plens.
Ha estat un any intens, viscut amb el cor obert i els ulls ben desperts. Un any que m’ha recordat què és essencial i què no, amb qui val la pena quedar-se i què cal deixar anar. He après —o potser he reafirmat— que viure també és posicionar-se, i que el silenci, de vegades, és una forma de rendició.
La família ha continuat sent pilar i refugi. Les amistats, una xarxa invisible però fortíssima que m’ha sostingut en tot moment. Persones que hi són sense fer soroll, que estimen sense condicions i que acompanyen sense exigir. A totes elles, a les que ja hi eren i a les que han arribat enguany, només puc dir gràcies. Gràcies per l’amor, pel temps, per la paciència i per la llum compartida. No diré noms per no deixar-me ningú, però tots sabeu qui sou.
I sí, permeteu-me unes paraules plenes d’amor per al Sàgar. Per ser-hi sempre, amb una presència constant, tendra i valenta. Per estimar bé, que no és fàcil. Per fer que el món sigui més habitable quan caminem plegats. Compartir la vida amb tu és un regal immens. T’estimo.
En l’àmbit professional ha estat un any intens, molt intens, i generós. Molta feina, bons reptes i, sobretot, grans persones al costat. Continuo pensant que no ens podem permetre la mediocritat, ni en la feina ni en la vida. Cal aprendre, revisar-nos, créixer i evolucionar constantment. Treballar amb persones compromeses i brillants fa que tot tingui més sentit, i compartir camí amb companyes de 10, sobretot amb tu que ja saps qui ets, és una fortuna que no dono mai per descomptada.
Les vacances han arribat en forma de petites i grans escapades, de respiracions necessàries, de moments per desconnectar sense desaparèixer. Viatjar, encara que sigui a prop, continua sent una manera preciosa de tornar a mi. I ja amb la mirada posada al viatge de Cap d’Any, que un any més compartiré amb el Sàgar, la Laura i el Rogelio, tres
éssers imprescindibles en el meu univers vital.
Aquest any també ha estat un temps de tancar cercles. De posar límits. De deixar fora de la meva vida allò que no suma, que no respecta o que no cuida. No és fredor, és coherència. No és duresa, és amor propi. A qui ja no hi és, li desitjo bon vent i bona mar, però la meva Ítaca és sagrada i no tothom hi pot ancorar.
Però si alguna cosa m’ha travessat profundament aquest any ha estat la necessitat de mirar el món de cara i sense filtres. Estem vivint un retrocés perillós. Els drets que crèiem consolidats s’esquerden. La llibertat d’expressió, de pensament, d’elecció, la llibertat de ser, són qüestionades i atacades per una dreta i una ultradreta que avancen sense complexos, disfressant d’ordre i sentit comú el que no és res més que control, censura i pèrdua de drets.
I, com gairebé sempre, les dones tornem a ser al centre de l’objectiu. Els nostres cossos, les nostres decisions, les nostres veus. Ens volen callades, dòcils, agraïdes. Ens volen fer creure que exagerem, que ja tenim prou, que la lluita ja no cal. Però sabem que no és veritat. Sabem que els drets que no es defensen, es perden. Que res del que tenim ens ha estat regalat. Que tot ha costat anys de lluita, de resistència i de veus valentes que no van acceptar el silenci imposat.
I aquí, a casa nostra, a Catalunya, també estem perdent drets com a ciutadans. Veiem com se’ns vulneren drets lingüístics, com se’ns qüestiona la llengua, com se la menysté, se la persegueix i se la vol arraconar fins a fer-la invisible. El català no és només una llengua: és memòria, identitat, cultura i futur. És la manera com estimem, com pensem i com expliquem el món. I defensar-lo no és excloure ningú, és resistir davant d’un gegant que fa dècades que intenta fer-nos desaparèixer.
Parlar català, viure en català i transmetre’l és avui un acte de resistència conscient. I no hauríem d’haver arribat fins aquí. Però hi som. I per això no podem defallir. Perquè una llengua que no es parla, que no es defensa, que no s’estima, s’apaga. I nosaltres no estem disposats a deixar que això passi.
I mentre mirem casa nostra, el món crema. I sovint mirem cap a una altra banda. El genocidi que s’està perpetrant a Gaza és una ferida oberta a la consciència de la humanitat. Un horror retransmès en directe que, tot i així, massa governs i massa mitjans prefereixen relativitzar, justificar o silenciar. Milers de vides arrasades, infants assassinats, pobles sencers esborrats, sota el paraigua d’una impunitat intolerable.
Però Gaza no és una excepció. És només una de les moltes guerres que el nostre eurocentrisme ens permet ignorar. Conflictes llunyans —geogràficament, però no humanament— que no ocupen portades, que no generen empatia, que no mereixen condemna perquè no passen al “nostre” món. I aquesta indiferència també és violència. Callar davant la injustícia, mirar cap a una altra banda perquè no ens afecta directament, és una manera molt còmoda de deshumanitzar.
Aquest any m’ha reafirmat en la necessitat de no callar. De dir les coses pel seu nom. De posicionar-me encara que incomodi. Perquè el futur —el nostre i el de les generacions que vindran— es construeix des de la paraula, des del compromís, des de la lluita quotidiana, des de cada petit gest, cada decisió, cada vegada que diem prou. i des de la coherència entre el que pensem, el que diem i el que tolerem.
I aquí em trobo ara, a punt de començar un nou any. Amb esperança, sí, però també amb força i amb consciència. Tant de bo el temps que ve ens porti calma i alegria. Però si ens toca continuar lluitant, que ens trobi desperts, units i dempeus. Perquè viure, al capdavall, també és això: no renunciar mai a la dignitat, ni a la justícia, ni a qui som.
Us desitjo un Molt Bon Any a tothom! Salut, força i lluita!
