El vuitè dia del nostre viatge va començar amb una barreja de nervis i il•lusió. Des de South Kensington, amb el cafè encara tebi a les mans i el sol que enlluernava suaument els vidres de l’autobús, ens endinsàvem cap al cor dels Cotswolds. De fet havia sigut el motiu inicial d'aquest viatge! Visitar aquests paratges tan meravellosos i gaudir-ne com a criatures. Com que a tot arreu et recomanaven llogar cotxe i anar de poble a poble i ni el Sàgar ni jo volíem conduir per l'esquerra (veigues tu quina mania tenen en conduir pel costat contrari aquests anglesos!) vam decidir sortir des de Londres amb una companyia amb guia d'autocar en grups reduïts de 16 persones. Val a dir que vam tenir una conductora fantàstica que ens anava posant al dia de tots i cadascun dels raconets que anàvem travessant al llarg de l'hora i escaig que va durat el trajecte.
Sabíem que ens esperava un paisatge de postal, d’aquells que sempre has vist en llibres i pel•lícules, però mai no t’acabes de creure fins que hi ets. L’aire feia olor de terra molla i d’herba acabada de despertar, i aquell matí tot semblava preparar-se per acollir-nos: els núvols corrien, la llum s’escolava entre clapes de cel i els poblets que anàvem a visitar prometien històries que encara avui ressonen.
Dimarts, dia vuitè: Cotswolds en detall. Un dimarts de joia entre núvols suaus i paisatges somnolents.
1ª parada: Burford
Va ser la primera parada després de deixar l’animada Londres —un pontet tranquil que sap travessar entre el passat i el present. El poble es converteix en una postal de cases de pedra daurada, botigues d’antiguitats i tea rooms que exhalen aroma de dolç i calma. Un carrer principal que baixa suaument com un riu de pedra daurada ens va donar la benvinguda. Botigues petites, antiguitats, pubs i el pas serè del temps. L’església de St John the Baptist, imponent, ens recordava que les pedres també saben parlar: d’històries de guerra civil, de tombes monumentals, de vides que van deixar marca. La llum del sol feia brillar cada racó com si fos acabat d’estrenar. Va ser com passejar per un conte antic, amb gotes de pluja que es barrejaven amb records que bategaven sota escultures de pedra. I vam poder gaudir del al merenga a la llimona més bona que hem tastat mai!
2ª parada: Bibury
Quan William Morris el va descriure com “el poble més bonic d’Anglaterra” devia pensar en aquell moment exacte: el Arlington Row, filera de cases de pedra que sembla treta d’un conte. La riera Coln corria amb calma, els ànecs saludaven els visitants i l’església de St Mary, Església de St Mary: originària del segle XI, amb vestigis en runes seculars i restauracions victorianes per George Gilbert Scott el 1863. Un temple que s’aixeca com un llibre viu entre pedres i oficis antics mostrava la seva bellesa humil.
3ª parada: Bourton-on-the-Water
El cor de la ruta —“La Venècia dels Cotswolds”— amb el riu baix, ponts de pedra i rierols que dividien botigues, el Model Village, Birdland i el Cotswold Motoring Museum ens esperàven. El riu Windrush travessava el poble com un mirall, i els petits ponts de pedra semblaven sospirs d’amor posats per unir un costat i l’altre. El temps es va aturar mentre ens barrejàvem amb l’ambient dels visitants i amb la vida pausada dels qui encara hi viuen. Vam seure sota un arbre, envoltats de criatures xapotejant dins l'aigua, jugant, saltant, cridant i ens van contagiar una mica de la seva alegria. Vam sentir el ritme pausat de l’aigua, el repic de pontets i l’eco d’un turisme que s’integra en la bellesa.Vam decidir que seria un bon lloc per menjar-nos l'entrepà que ens havíem preparat per a dinar, així no perdríem temps i podríem endinsar-nos a fons dins d'aquesta localitat i gaudir-ne com es mereixi, com ens mereixíem!
4ª parada: Stow-on-the-Wold
Al final, el miratge d’un poble elevat a gairebé 244 m sobre el terreny, amb pedra daurada i un mercat que encara respira histories de llana i tràfic medieval . Un mercat elevat, aire fi i aquella sensació de poble amb història. Ens vam endinsar a St Edward’s Church, on els arbres mil•lenaris abracen la porta nord amb un misteri que sembla tret de Tolkien. A la portada nord, envoltada per teixos mil·lenaris, es diu que Tolkien va trobar la inspiració de les "Portes de Durin" aquí mateix. La llum es filtrava dins amb un silenci reverent. Passejar pels carrers plens d’artesania i pubs antics va ser com caminar dins d’una altra època.
Aquell dia, més que mai, vaig sentir que les pedres parlen, que cada mur i cada plaça guarda la memòria de vides que les han trepitjat abans. Vam tenir la sensació d'estar prenent part en una tertúlia íntima sota la llum d'un sol inesperat a Anglaterra, fins i tot a l'estiu.
Va ser una jornada que deixava rastres de calma i de reflexió. El bon temps i el sol van esvair l’estrès, van intensificar les pedres i els detalls: cada església, cada porta, cada pont era un motlle d’històries—des de levellers i escultures grotesques fins a fantasies tolkienianes i cases que xiuxiuejaven dolçor.
Dimecres, dia 9è: Oxford, trenta anys després
L’endemà vam enfilar el camí cap a Oxford, sortint des de l’estació de Paddington. El trajecte era breu, però per a mi carregat d’anticipació. Feia trenta anys que no hi tornava i, en posar els peus a la ciutat, vaig sentir un calfred: tot era com ho havia deixat el 1995.
Ens vam perdre —feliçment— pels carrers empedrats fins a arribar a la University Church of St Mary the Virgin, amb la seva torre que et regala vistes de tota la ciutat. Allí mateix vam poder gaudir d'un concert musical amb piano, guitarra i recitació incloses per commemorar el 80è aniversari de l'acabament de la II Guerra Mundial, un acte molt emotiu portat a terme per intèrprets japonesos i japoneses. Davant nostre, la Radcliffe Camera s’aixecava majestuosa, impertorbable, com si el temps no hagués gosat tocar-la. La Bodleian Library, amb els seus segles de saviesa silenciosa, ens acollia amb reverència.
Creuar el Bridge of Sighs i endinsar-nos a Hertford College va ser com retrobar un vell amic: els mateixos arcs, les mateixes pedres, el mateix aire d’eternitat. I jo, caminant-hi de nou tres dècades després, em vaig emocionar fins a les llàgrimes. Oxford em va tornar la sensació de continuïtat, com si la ciutat em digués a cau d’orella: “encara ets tu, encara sóc jo”.
La troballa del dia van ser dos àvis australians, la Karen i el Danny. Vam seure al jardí del Hertford College a un banc davant l'entrada, als jardins, i el Sàgar i jo ens vam posar a parlar. El Danny ens va preguntar "Whereabout are you from?", que vol dir "D'on sou?" i li vam contestar orgullosos, "We're Catalan!" I allí va començar més d'una hora de xerrar amb aquell parell de persones meravelloses. Va ser fantàstic poder compartir amb aquesta parella tantes coses i tants pensaments, i vam assabentar-nos que havien visitat més de 150 països de tota manera i fent de tot! Ara als seus 84 i 79 anys encra continuaven somniant amb viatjar i així ho estaven fent i gaudint! I ells ens van acomiadar en marxar dient-nos "Keep going! Keep going!" que simplement ens encoratjava a continuar voltant per aquests móns! Molt bonics, la veritat!
Van ser un parell de dies intensos, en què el sol, els poblets i les pedres universitàries ens van parlar amb veu pròpia. Entre somnis i gotes, entre records i present, vam entendre que viatjar també és retrobar-se.
“Hi ha pedres que callen i pedres que parlen.
Als Cotswolds i a Oxford vaig sentir-les bategar:
algunes em xiuxiuejaven històries oblidades,
d’altres em retornaven records que jo mateixa havia deixat enrere.
I entre la pluja i els somnis, vaig comprendre
que viatjar és també retrobar-se amb el que un és.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada