dimarts, 14 d’abril de 2009

DIES D'ANHELS




Presentació de la novel·la Dies d'anhels, que van escriure l’Emigdi Subirats i l'ampostí Rafel Duran fa un parell d'anys a quatre mans, el proper diumenge en el marc de la fira literària Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús .
Té com a marc la ciutat d'Amposta durant la guerra civil i narra la vida de Joan Talarn, regidor d'ERC a la ciutat montsianenca, que va haver de sofrir un llarg període privat de llibertat, la qual cosa va forçar el seu silenci ideològic durant la resta de la seua vida. El relat està basat en fets reals, a partir de la història que va deixar enregistrada en una cinta la germana del protagonista que va traspassar amb una edat força avançada. La novel.la ha estat publicada per Aeditors, una editorial del Perelló (Baix Ebre) que està fent un molt bon treball quant a la difusió de les lletres ebrenques.
El següent paràgraf forma part del primer capítol de Dies d'anhels:
Voldria bastir l’edifici de les meues remembrances sense oblidar res, car absolutament res de banal crec que hi hagué durant la meva noiesa, ben servida tant de dolçors com de dureses. De vegades, innocentment, tinc la sensació que em domina una estranya força que em porta a realitzar una mena d’inventari simple d’aquelles joguines senzilles que guardava com un tresor en el meu raconet personal de la masia de Vinallop on vivia amb els meus pares, quan no comptava més que amb uns pocs mesos, i que sentia tan meues. El pare era un veritable manetes i ens construïa de tant en tant carretons amb fustes i ferros que ja no li eren de cap ús i amb corrioles velles i rovellades del pou que convertia en roda, i ens passejava a sobre quan trobava cinc minuts lliures - llavors era glòria - i, a més, fabricava espases i aixades i destrals, i ens arreplegava capses grans on podíem jugar a amagar-nos. Sovint em sentia com en un somni adorable del qual mai no m’hagués agradat sortir - despertar n’era l’eixida desagradable -, on tots els éssers estimats giraven al meu voltant i estaven a la meva disposició plena. Ni em mancava res ni em sobrava tampoc. Ni coneixia grandeses ni les podia imaginar. No menjava grans àpats, encara que la mare disposava al meu davant puntualment els aliments suficients per nodrir un estómac gens avesat a estridències, alhora que per llei havia de deixar el plat buit i sense sobres. El color verd de l’herba dels prats i de les fulles dels garrofers - arbres robusts i centenaris- marcava la meua existència. Humil i feliç. Veritablement. No era altra cosa que la rutina d’un infant criat entre verdors congènites insospitades avui dia en temps de progrés, olors profundes d’animals de casa, brous cuinats amb mil sabors naturals, llet d’una vaca que tenia nom propi i aigua fresca acabada de pouar.

2 comentaris:

Almogàver ha dit...

Moltes gràcies Mònica per publicar aquesta notícia nostra... i per cert, no ho tornis a fer això de ficar una foto meva amb els cabells solts... que igual foto colapsada la xarxa, faig petar el servidor... i encara me'l faran pagar.

Salut i República!!!

Mònica Subirats ha dit...

ieps,
lo que calgue per la pàtria! jajajaja
Au, salut i peles!