Entre pluja i somnis: primeres passes per Anglaterra

 

Vam començar l’any planificant amb detall el viatge que volíem fer per Anglaterra. El Sàgar sap com n’estic d’enamorada d’aquestes terres i vam decidir prendre’ns el temps suficient per visitar tot allò que ens interessava. Així que vam reservar dues setmanes de les nostres vides per voltar per indrets que, especialment a mi, m’apassionen.

El viatge va començar amb aquella barreja d’expectació i cansament que només es viu el primer dia. El Sàgar havia dormit poc i jo no havia pogut aclucar l’ull pels nervis. L’aeroport de Manchester ens va rebre amb la seva rutina gris i anglesa, i de seguida la vaga de trens ens va marcar el camí: tocava pujar a un bus de National Express fins a Bristol. Això representava més temps de trajecte per arribar a la nostra primera destinació. Cap problema! Teníem temps, molt de temps per endavant. Tot el trajecte va ser sota una pluja constant, d’aquelles que semblen dir-te “això és Anglaterra”, com si el país ens volgués donar la benvinguda amb el seu segell més característic. Vam fer transbord a Birmingham i vam continuar directes fins a Bristol: emocionats, cansats, però amb la il•lusió de qui comença les vacances.

 

L’apartament, en plena zona cèntrica, ens va regalar comoditat i practicitat: estacions de tren i bus a tocar, supermercats a l’abast i un centre comercial que semblava no acabar mai. El primer contacte amb la ciutat ens va sorprendre amb la seva vitalitat i la seva diversitat: carrers plens de gent amb estils de vida i vestimentes diferents, una Anglaterra social i intercultural que ens recordava inevitablement la sèrie This is England que havíem vist mesos enrere. Però la realitat va superar la ficció. No solament això, sinó que la va superar amb escreix! Realment Bristol és un lloc per fer-hi un estudi antropològic ben extens, però ens va enamorar! Bristol ens va captivar!

Entre els indrets que vam visitar hi ha l’M Shed, les esglésies de Saint Stephen’s, Saint Peter’s, Saint Nicholas i Saint Mary Redcliffe (totes amb el senyal de “Gay friendly”, meravellós), el Harbourside, els murals de Banksy, Stokes Croft i Saint Paul’s, la Bristol Cathedral (on hi havia díptics adaptats per a persones amb dislèxia, genial!), el Palestinian Museum —un espai sostingut amb donacions i feina voluntària per preservar la memòria d’un poble— i The Canteen, un bar vegetarià ple de jovent on nosaltres, entre rialles, vam fer pujar una mica l’edat mitjana. Tots, absolutament tots, llocs recomanables.

  

 

  

        

     

Des de Bristol vam fer excursions que sempre havíem somiat. A Bath, el cor em va fer un salt: la ciutat respira Jane Austen a cada cantonada. El Jane Austen Centre, el Royal Crescent, The Circus, el Pulteney Bridge —un dels ponts habitats més antics d’Europa—… tot plegat un regal per a qualsevol amant de la literatura i la història. Passejar pels seus carrers, deixar-se endur pel Jane Austen Walk i acabar descobrint la llibreria Persephone Books va ser, senzillament, un acte d’amor. A la vora del riu, entre l’arquitectura majestuosa i la calma, vaig sentir que Bath em deia a cau d’orella: “torna”.

 

 

  

 

  

Una anècdota al Jane Austen Centre em va fer pensar molt. Després d’una introducció preciosa d’una actriu en el paper de Marianne Dashwood, amb anglès del segle XVIII i ironia finíssima (el pobre Sàgar es va perdre al minut u, perquè cal haver llegit Austen per gaudir-ho), passejàvem pel centre comentant els valors feministes que per a mi transmet l’autora: la denúncia de la manca de drets de les dones, de l’accés limitat a l’educació, de no poder heretar per ser dones, de la necessitat de casar-se per no ser “ningú”... Quan de sobte se’ns acosta una noia sud-americana i ens pregunta en castellà de quina part d’Espanya som. La resposta va ser clara: “Som catalans, no espanyols!”. I ella, emocionada, ens va dir que compartia totes les meves idees sobre Austen. El més sorprenent? Era del Perú i no havia sentit mai parlar del català, però ens va entendre perfectament. TOT. Com pot ser, em pregunto, que algú que no sabia ni que existíem ens pugui entendre i hi hagi qui, al nostre país, s’hi negui? Una anècdota aparentment petita, però per a nosaltres molt significativa. Val a dir que continuo pensant el mateix dels valors i idees de la Jane Austen, eh?

La següent parada va ser Salisbury, que ens va acollir amb una calidesa inesperada. Des del primer somriure a l’estació de tren fins al piset al costat mateix de l’església de Saint Thomas Becket, tot respirava aire de conte. La catedral, joia del gòtic anglès antic, amb l’agulla més alta del Regne Unit i la música coral ressonant a cada racó, va ser un d’aquells moments que et queden per sempre. Vam descobrir també The Close (els voltants de la catedral), Saint Edmund’s Church —ara centre d’art—, Arundells i Mompesson House.

 

                                      

Aquí voldria fer un apunt: arreu on vam anar, l’amabilitat dels treballadors i treballadores del transport públic va ser de 10. Sempre disposats a ajudar-nos, a buscar la millor opció per estalviar diners i a fer-nos sentir benvinguts. Tot un luxe.

I, és clar, Stonehenge. El somni d’infantesa fet realitat. Entre autobusos i llançadores vam arribar fins al cercle de pedres que tantes vegades havia imaginat. La massificació era inevitable, però no va poder esborrar l’emoció de trobar-me davant d’aquell misteri mil•lenari.

Tornar a Salisbury després d’aquell dia i passejar pels seus carrers tranquils va ser el millor final per a una primera etapa intensa i plena de descobertes.

Aquest només era el començament: encara ens esperaven més ciutats, més històries i més trossets d’Anglaterra per viure i guardar a la memòria. Us animeu a seguir-nos?