dimarts, 11 de febrer de 2014

Sant Valentí o les ganes de gastar?

Amb la festivitat d’aquest sant es relaciona la festa dels enamorats, que se celebra el 14 de febrer, i que en els darrers anys s’intenta reintroduir amb força al nostre país. Hi ha una varietat de llegendes que expliquen que, per una part,  sant Valentí és patró dels enamorats perquè la seva diada coincideix amb el moment de l’any en què les aus comencen a aparellar-se. En tot cas, tenim constància que ja se celebrava, si més no, a partir del segle XV a Anglaterra i a Escòcia, on es feia coincidir amb l’inici de la primavera, com podem trovar als “Canterbury Tales” de G. Chaucer. I per una una altra, se conta que al final de l'Edat Mitjana a França i Anglaterra  apareix la llegenda que Sant Valentí, el qual sembla ser que havia casat parelles en secret després que el matrimoni de soldats fos prohibit per l'emperador Claudi II. També se disposa de testimonis que va festejar-se a França, a Suïssa, als Estats Units i a d'altres llocs des de mitjan segle XVIII, malgrat l’oposició dels eclesiàstics, que titllaven aquesta celebració de pagana.
A Catalunya el dia dels enamorats se celebra el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, tot i que un esment a la festa de Sant Valentí en un poema del Cançoner Vega-Aguiló del segle XV podria interpretar-se com una referència a la seva condició de patró dels enamorats. En qualsevol cas, aquesta poesia ha permès a Martí de Riquer assegurar que la diada de Sant Valentí no és un invent nord-americà, sinó que podria tractar-se d’una antiga tradició catalana, tal i com suggereix en l’article “La canción de San Valentín del poeta Pardo” publicat l’any 1955 a la Revista de filología española. De fet, és una cançó amorosa, atribuïda al poeta Pardo que dedica a una dama anomenada només amb el  senhal o pseudònim de Fflums de coffort (vers 41). El poeta hi afirma que “el temps exigeix” que canti, ja que és “l’alegre dia del noble sant Valentí”, festa en la qual “els ocellets manifesten gran alegria pels prats i pels boscatges pel lleial amor que els donen els joiosos cors, de dos en dos, sense que ni un de sol no se’n retracti”.
Ens trobem, doncs, possiblement, davant d’una de les més antigues manifestacions de la festa dels enamorats, que va fer famosa Shakespeare amb la cançó del Saint Valentine’s day que canta Ofèlia en el Hamlet (acte IV, escena 5).
L’ànim pel lucre,però, l’ha estesa arreu en l’actualitat. Des del segle XIX es va introduir l'intercanvi de postals produïdes massivament. A aquesta pràctica es va sumar el donar altre tipus de regals com roses i xocolates, normalment regalats a les dones pels homes. Als  Estats Units, aquesta celebració també es va començar a associar amb una salutació d'amor platònic de "Happy Valentine's", enviat pels homes a les seves amigues -rarament als seus amics-. 
Tot això és arxi-sabut! No obstant, tornem a remarcar que aquestes celebracions no són sinó producte del màrqueting i del diner! No me canso de repetir que perqué esperar a un dia en concret per celebrar una cosa determinada? Que no celebrem cada dia el fet d’estar vius i tenir i gaudir de tot i tothom que ens envolta? Doncs si no és el cas, molt mal fet! La vida són dos dies i passem moltes d’aquestes hores emprenyats, cansats, de mal humor, … Canviem les nostres prioritats i aprenem a gaudir del dia a dia, aprenem a aprendre del dia a dia, sense grans expectacions, i, per damunt de tot, aprenem a ser feliços!
A més a més, i  no podía fer falta el meu punt de vista feminista, perquè hem d’esperar que el nostre enamorat ens doni una rosa o uns xocolates o el que sigui? Que no ens ho podem auto-regalar o què? Que nosaltres valem molt, però molt!!!!!!! Ja m’està bé que un enamorat o un amic o simplement algú que ens estima se’n recordi de nosaltres en un momento donat, però també ho podem fer nosaltres envers les seves persones, o no? No està ben vist? Se pensaran que busco algo més? I a qui li importa!!!!!! El que he dit, Carpe Diem, Tempus fugit!!!