RESUM DE L'ANY QUE ESTÀ PER ACABAR

Fa uns anys vaig agafar el costum de fer balanç del que havia estat l’any que estava a punt d’acabar. Ho vaig deixar de fer durant algun temps però ara vull recuperar-ho! Així que voldria començar parlant de les coses que hem viscut aquest any, sempre a nivell personal evidentment, no m’agradaria posar-me a parlar de les barbaritats que s’han viscut al món i deixar-me’n alguna, això no seria just! Però sí tenir un pensament pel genocidi que està tenint lloc a Gaza, Palestina. Sempre en els nostres cors!

Vinga, som-hi! Vam començar l’any molt rebé amb els cosins del Sàgar a Palma de Mallorca (aquí entre nosaltres, digueu-me supersticiosa però l'any passat havíem tingut un any de "merda" a molts nivells i tant el Sàgar com jo necessitàvem envoltar-nos de persones meravelloses que desprenen molt bones vibracions i són l'extrem top de persones que emanen positivisme i boníssima energia per acabar un any desastrós i començar un any meravellós que havia de continuar tots 365 dies que ens esperaven a continuació. Val a dir que jo havia conegut la Laura i el Rogelio uns anys abans, un cap de setmana que vam anar a Palma i des del primer moment va haver-hi amor entre nosaltres! Són meravellosos! Ergo, qui millor que ells per a començar l'any?).

Cal dir que les vacances no es van acabar al gener en tornar, sinó que la Laura i el Rogelio van venir a casa meva per setmana santa i vam poder continuant gaudint de la seva companyia tan, tan fantàstica!

Però abans de l'estiu, vam tenir la pèrdua d'un bon amic, l'Octavi Rofes. Una pèrdua molt dolorosa que encara estem païnt. Allí on siguis, una abraçada ben gran, estimat Octavi!

L'estiu va ser una meravella! Vam poder viatjar a Anglaterra i reunir-nos amb uns amics meravellosos que feia molt que no veia i que ens van proporcionar uns dies de molta pau i molt amor! Pete, Jenny, Sean, Clare, Michelle, John, la meva estimada Madge, John Marshall i tota la resta, va ser realment preciós!

I en qüestió viatges, vam finalment poder sortir amb els estimats Kilian i Ester pel pont de l'octubre a La Provença (ja ho vaig posar en un altre post!). Meravellós! Meravellosos!

I per acabar l'any, vam poder reunir-nos amb la Conchi, la meva amiga estimada del País Basc (també en un altre post aquí al blog). Quins dies més bonics vam passar amb ella!

I com tenia raó, han passat coses molt bones, i n’han estat moltes i per les quals dono gràcies cada dia, com ara tenir salut per poder tirar endavant i ajudar a qui me necesita, malgrat l’esgotament físic i mental que pateixo de vegades, però que, sense saber com, sempre continuo endavant. Vull donar un llistat de gràcies al meu entorn meravellós, em sento molt afortunada per ser on sóc i per viure amb qui visc, fent el que faig. Així que començo:

1. Gràcies per tenir una familia com la nostra que fa pinya davant les dificultats i que en els moments bons i no tan bons, sempre hi és! 2. Gràcies a les amistats que també hi són sempre, tant hi fa si ens veiem sovint o no, si ens parlem sovint o no, perquè gràcies a elles podem desconnectar de tot allò que ens produeix angoixes i malhumors.

3. Gràcies per tenir una feina tan bonica com és poder ensenyar, no només idiomes, sinó temes importants per a la vida, per fer pensar i reflexionar l'alumnat perquè vagin aprenent preparant-se per al seu futur profesional.

4. Gràcies al Sàgar, aquella personeta tan especial que sempre tinc present a la meva vida, quan hi és i quan està fora, ell que m’ha fet costat des de la llunyania i no ha permès que me sentís sola en moments durs que he viscut al llarg d’aquest any. Algú tan especial que fa que tornes a creure en tu mateix amb el mínim esforç. T’estimo un munt, ja ho saps!

5. També vull dir com me sento d’orgullosa de mons fillols, la Rosa i el Guillem. Són unes grans personetes, a més de ser increíblement carinyosos i agraïts. Us estimo molt, carinyets!

6. Gràcies a mon germà. Vull també mencionar l’any fantàstic que hem viscut a nivell de premis seus. Els que el coneixeu sabeu que és un hiperactiu de la cultura dels Països Catalans, i enguany se li ha continuat reconeixent el seu treball per la cultura nacional catalana.

7. Gràcies a la meva cunyada, l'Araceli. Ella és el pal de paller de casa seva i mai li podré agrair prou tot el que fa per mon germà, mons fillols i per mon pare. És una persona que tothom adora, i no és d'estranyar!

8. Gràcies a la Rosita, la companya de mon pare. Res millor li hauria pogut passar al papa des que falta la mama. Amb ella no només té una cuidadora-infermera-cuinera-refunfunyona hahaha sinó que té la millor companya que li podia presentar la vida i que fa que ell sigui feliç cada un dels dies de l'any!

Ara venen dies de família i amics, festa i vacances; si tot va bé podré gaudir d’uns dies amb la Laura, el Rogelio i el Sàgar. Estem comptant els dies que falten fins a poder estar junts un altre cop! Desitjo que passeu unes bones festes i que acabeu i comenceu l’any nou amb molta felicitat per a vosaltres i la gent que estimeu i us estima.

DONOSTI, retrobada amb la Conchi

El País Basc i Donosti en concret són uns indrets on no m'importa tornar, i on no hi torno amb la freqüència que m'agradaria, ho he d'aceptar. Són incomptables els viatges que hi he fet i he de dir que cada cop m'enamoren. Com diu el Sàgar, si hi hauria d'anar al menys un cop l'any! Bé, enguany vam decidir anar a Errenteria i Donosti durant el pont de desembre per a retrobar-nos amb la Conchi. Vaig conéixer la Conchi l'agost de 1999 mentre feiem un tour en bus per Itàlia. De seguida vam fer bons lligams. Llavors ella viatjava amb l'Alberto, el seu meravellós marit. L'Alberto ens va deixar fa dos anys i escaix per culpa d'una malaltia lletja que se'l va emportar i ens va deixar molt tristos a tothom que l'estimàvem. És ben dur no poder estar amb la gent que estimes en moments així perquè no ets família de primer o segon grau, quan de vegades te sents més propera a persones tan meravelloses com ells que a alguns membres de la teva família de sang, i crec que això li passa a moltes persones. Doncs, vaig parlar amb la Conchi per saber si estaria disponible aquestes dates i així poder passar uns dies amb ella, i ens va confirmar que sí, que hi seria. El darrer cop que hi vam ser vam anar-hi en cotxe, però aquesta vegada vam triar el tren, més sostenible i més relaxat, la veritat! Ella ens va venir a trobar a l'estació de Donosti i va ser com si ens haguéssem vist el dia abans, com sempre que ens hem reunit. És tan bonica! I una marassa!

Vam poder descansar, seure i xerrar, parlar de les emocions, dels records, dels bons temps i dels no tan bons. Estar amb la Conchi és sempre un plaer dels grans! Mira que ara ja fa anys que ens coneixem, i ens estimem encara que passem temsp sense veure'ns en persona. Aquests darrers dos anys han passat força coses a totes dues cases i fins ara no hem pogut concretar una visita, però ha valgut la pena. La Conchi és un cul inquiet i no para mai! Ens va portar a Donosti a patejar la ciutat i gaudir de l'ambient nadalenc, i fred i plujós, però un plaer dels grans! Ella també n'està enamorada de Donosti i no li fa pal agafar el transport públic, sigui el bus o el topo, per arribar-s'hi. Així que cada dia vam fer una sortideta cap a la capital, de vegades fins i tot matí i tarda. Simplement genial!

Vam aprofitar per visitar el famós pessebre de Plaza Guipúzcoa. I també vam veure els llums de Nadal arreu de la ciutat.

De la mateixa manera, la Conchi ens va acompanyar quan ens vam retrobar amb la Itxaso, l'Aitor i l'Intza a Tabakalera, perquè feia fred i plovia i era el millor lloc per a poder passar una tarda amb la petita Intza, que encara no coneixíem. I vam xalar molt!

A més, vam poder gaudir d'un mercadet de segona mà al Kursaal, i, evidentment,jo m'hi vaig comprar un vestidet molt cuqui! Pel mercat de Nadal al passeig, el Sàgar es va comprar dues fígures típiques del Nadal basc, l'Olentzero i la Maridomingui, per a ampliar la seva col·lecció de peces de pessebres d'arreu.

En resum, van ser pocs dies però intensos en visites i emocions. I vaig poder gaudir d'aquestes dues persones tan meravelloses que formen part de la meva vida, la Conchi i el Sàgar.

La vida és molt bonica quan tens gent tan preciosa al teu costat.

La Provença, una visita que s'ha fet esperar

Una servidora sempre ha estat enamorada de la llengua francesa des que als 7 anys vam anar a viure-hi amb els pares durant uns mesos no gaire lluny de París. Els meus records d'aquells temps resten frescos i bonics com els mesos que hi vam viure. Des de llavors el francès ha format part de la meva vida, l'he llegit, l'he escoltat, l'he parlat, l'he estudiat... I sempre m'hi he sentit molt i molt enganxada. Durant el confinament vaig llegir un llibre, "Un any a la Provença" de Peter Mayle. M'hi vaig enamorar! I vaig començar el somni de passar-hi un any sencer com feien els protagonistes del llibre, uns anglesos afincats a la bonica terra de la Provença. Ja m'hi veia passejant entre camps d'espígol, agafant el cotxe i visitant els innumerables poblets de la regió, menjant als bistros casolans, comprant als mercats setmanals, sortint al porxo de la caseta i gaudir d'una bona posta de sol mentre em prenia el te i llegia una bona novel·la... Molt de pel·lícula, oi? Doncs, finalment hi vaig poder anar uns dies a l'octubre i fer una ullada a aquella regió tan preuada i val a dir que en vaig tornar encara més enamorada! Sóc una mica curcó i no vaig parar de dir-li al meu company, el Sàgar, que quan ens jubilem ens n'anirem a viure un any a la Provença. Tots dos parlem francès. A tots dos ens agrada viatjar, bé, a mi per llocs una mica més europeus que a ell ha ha ha, a tots dos ens encanta el formatge! Diguem que la qüestió és que la nostra visita a la Provença va representar un pas endavant en la meva il·lusió de passar-hi un any com al llibre. També he de dir que la companyia hi va fer molt per a poder gaudir al 100% d'aquells dies! I ara us ho resumiré! Tenim una parella d'amics amb els que ens avenim molt bé (de fet l'Ester deu ser la persona amb qui tinc més coses en comú del món mundial) i sempre deiem de fer una sortideta junts, tres o quatre dies. Així que uns mesos abans vam fer un llistat de llocs on ens agradaria anar tots junts: Noruega, la Provença, la Borgonya, Madeira (sí, ja sé què esteu pensant, som uns borratxos o uns entesos en vi ha ha ha) ni una cosa ni l'altra, simplement tenim uns gustos similars i vam decidir començar pel que ens quedava més a prop, la Provença! Vam escollir una caseta als afores d'Arles que ens permetia deixar el cotxe i patejar la ciutat. Però anem a pams! El primer és el primer! Vam sortir de Mataró, en Kilian conduint evidentment, i vam fer cap a Narbonne (el Sàgar i jo hi havíem anat ara fa just dos anys i ens va encantar!). Vam aprofitar per recórrer els carrers que ja coneixíem i visitar alguna que altra església, catedral, etc. Un fart en vam tenir per a dinar! Quins horaris aquests francesos! ( Primer punt negatiu ). Finalment vam trobar un lloc, a una terrassa, on poder seure i menjar alguna cosa mig saludable que no portés massa salses carregoses perquè jo no tinc bones digestions (Segon punt negatiu ). La vida és un mocadoret petit petit! Mentre dinàvem vaig veure passar dos antics alumnes meus del meu institut anterior. Quina alegria! (Per les dues parts, eh?) Trobar-te genteta que has conegut de ben jovenets i ja estan a 3r de carrera!!!! Molt contenta per ells! Em van alegrar el dia, i molt!

Vam continuar xafant la ciutat després de dinar perquè vists els horaris dels francesos, vam haver de dinar a hora d'ells i gairebé no havíem tingut temps de visitar massa coses. On s'ha vist que a una ciutat turística com Narbonne tanquen els edificis a visitar a la 1 de la tarda! I els dinars de 12:30 a 13:30! (Torno al primer punt negatiu! No ho entendré mai!). I carretera i manta direcció Arles! Hi vam arribar amb molta facilitat. Ens esperava el nostre anfitrió, que ens va rebre molt amablement i ens va ensenyar la casa amb tota l'amabilitat del món (Punt positiu). En allotjar-nos, vam posar-nos les jaquetes i vam tirar cap al centre de la vil·la perquè ens esperava la Muriel, una amiga francesa del Sàgar que, per coses del destí, ara estava treballant a Arles! Va ser molt agradable conéixer-la perquè el Sàgar me n'havia parlat molt d'ella de quan estaven tots dos al Senegal (Us en recordeu que us havia dit que a ell també li agradava viatjar? Doncs, és un Tintín). La Muriel ens va portar a sopar a una placeta recollida (Quins horaris encore!) i allí la vam fer petar fins que el fred ens va fer tornar a casa. Estàvem cansats del viatge, però el dia ens havia cundit i de valent!

L'endemà, cap a Marsella! (un altre somni fet realitat). Recordo que fa anys, vaig llegir un text on se li preguntava al rei François I de França quina era la primera ciutat del seu país, i ell va contestar que Marsella.I quan li van preguntar per París, ell va dir que París era París (Hi hem de tornar evidemment!) però que Marsella era la primera. Somnis d'adolescent que volia visitar aquella ciutat que semblava tan carismàtica i tan plena de vida. Oh, si vam xalar! Vam patejar la ciutat amb tantes ganes! (Hi tornarem, evidemment!) Un dia no dóna per a conéixer un espai tan meravellós, només per a fer ganes de tornar-hi! Marseille és un lloc fantàstic per perdre-s'hi (tret dels horaris ditxosos dels restaurants!). Hi tornarem de ben segur!

I l'endemà vam visitar un preciós poblet anomenat Saint Rémy de Provence (oh la la, quelle beauté! C'est bien joli!) Vam patejar, vam fer un cafè (Tercer punt negatiu, el cafè arreu de França és ben dolent!), vam comprar al mercat setmanal per a fer el dinar a casa (oh la la vam dinar a horaris normals!!!!) i vam gaudir d'un poblet d'encís que ens va arribar al coret (Us he dit que me'n volia anar a passar un any a la Provença?).

Per la tarda vam decidir patejar per Arles perquè ens quedaven molts de llocs per a visitar i ens vam centrar en la ciutat que ens acollia (anteriorment havia acollit en Vincent Van Gogh, però això ja són figues d'un altre paner!). Vam gaudir descobrint la ciutat de dia ja que la primera visita l'havíem fet de nit, carrers antics, misteriosos, estrets, ara la ciutat era oberta, clara diàfana (continuaven amb els horaris extravagants, però ja ens hi anàvem acostumant). I vam gaudir d'un sopar amb ous ferrats a casa, regats d'un bon vi blanc (diguem que ens el vam tragar l'Ester i jo perquè aquest dos homes que portem ni se'l van mirar!) i ens vam preparar per sortir ja cap a casa el dia següent. Un viatge llarg, encara més per a mi que faria doscents i pico kilòmetres més cap al sud, però això ja és cosa meva.

Vam aprofitar el darrer matí per visitar racons d'Arles que ens havien quedat pendents la tarda abans, vam dinar allí (i sant tornem-hi, horaris excèntrics!) i apa, cap a casa! Reflexionant-hi des de la perspectiva del temps, va ser una mini-escapada fantàstica que ens va servir per anar fent boca i per tenir ganes de repetir, i ho farem. No sé si al final hi anirem a viure un any a la Provença, possiblement els horaris que tenen i el cafè dolent seran decisius, però sí que m'hi agradaria passar-m'hi una temporada i barrejar-me entre la gent provençana, anar a comprar el pa i fer el cafè (dolent, però què hi farem!) a la plaça del poblet, llegir-me un llibre al porxo de la caseta, gaudir del paisatge de la Provença allà on et trobes, poder parlar una llengua que m'encanta i sentir-me una més, i no una simple turista. Sóc una somiatruites, i què passa?

"STILL I RISE! by Maya Angelou

STILL I RISE

This poem surprised me as it made me think deeply and thoroughly about never giving up, no matter the challenges! As you read it, it evokes in you confidence, courage, excitement, happiness, honor, hope and optimism. Her verse is truly empowering. a beautiful way to tell of the hardships of slavery, and racism. I was born in a small village where there were no people from other races, however, my parents used to be migrants in France and they got used to meeting people from different parts of the world, which meant we learnt a lot from their moving at a time when in Catalonia we were still under the yoke of the dictator. I went to a just one race primary school and then to a seconday and high school where all of my friends were white and local. When I looked at my friends I never thought their skin colour had anything to do with how we should properly treat people with love and respect. This poem makes me want to say shame on racist bigotry and racist violence. We still have a way to go but everything is possible if we try hard on it. This poem is an eye opener because we still have to rise to prove ourselves as human beings.

Un viatge a la recerca de velles amistats i nous coneixements

L’any passat ens vam fer el propòsit d’anar-nos-en una setmaneta de vacances a Anglaterra. Concretament, a la ciutat de Macclesfield, a Cheshire. El motiu principal era retrobar-me amb unes velles amistats que feia molts i molts d’anys que no veia. Però les circumstàncies de la vida ens ho van impedir i hem hagut d’esperar un any i uns mesos per a poder portar a terme aquesta il·lusió.

El relat que ara inicio no tindria cap importància pel públic si no fos perquè vaig aprofitar aquesta estada per visitar no només les meves velles amistats sinó també alguns indrets emblemàtics que la història oficial ha construït a l’entorn de l’imperi que va dominar la major part del món durant un període ben extens de la historia de la  humanitat. El resultat va ser l’esperat. I és que vaig poder comprovar amb els meus propis ulls les contradiccions que la història oficial ens ha venut sobre aquest afer. Però anem per parts!

Cal afegir, a més, que aquest viatge m’ha ofert l’avinentesa de contrastar in situ alguna afirmació al voltant d’algun altre tema que ha esdevingut controvertit i que anirà sortint al llarg d’aquesta publicació. Em refereixo a la personalitat esterotipada de la gent anglesa, o com ells en diuen del Regne Unit (per a aquelles persones que els hi pugue interessar, us recomano llegir el llibre How to be an alien del George Mikes, 1946). En efecte, feia tot just pocs dies d’abans d’arribar a Anglaterra que m’havia acabat de llegir el primer volum d’Outlander de Diana Gabaldon. Aquesta lectura havia estat motivada per la visió de les 7 temporades en format sèrie televisiva al públic sobre la historia de com la gent d’Escòcia no es sent ni se’n sentirà mai de britànica. Així, a part del tema de les amistats, la interpretació històrica de l’existència de l’ UK també es va fer present durant el meu viatge.

1. La meva passió pel món anglès

Anglaterra sempre m'ha fet sentir com una més entre tota la gent autòctona que hi trobes, tot i els estereotips que el Mikes va saber descriure tant bé, i en molts aspectes, en tenia raó. Ara feia molts anys que no hi anava per unes o altres raons i ja tocava tornar-hi. Hi tinc un grapat d'amistats molt i molt estimades que feia moltíssim que no veia, i algunes ja són molt grans i no podia badar massa. O sigue que, en previsió que l'estiu es presentava tranquil, no com l'estiu anterior que va ser de por, vam optar per fer un itinerari i gaudir de la companyia d'aquestes personetes tant estimades al menys per uns dies.

El nostre viatge va constar de 10 dies fantàstics pel nord-oest i nord-est d'Anglaterra.

Precisament la qüestió de la que parlàvem abans, els esterotips sobre la població británica, o millor dit anglesa,  va provocar la primera anècdota del viatge. Aquesta va tenir lloc en el meu primer dia a Anglaterra. Vam aterrar a l’aeroport de Manchester a primera hora del matí i vam decidir agafar un bus fins a Macclesfield, a Cheshire, la nostra primera destinació. Ens havíem assabentat que hi havia vaga de trens el dia de la nostra arribada o sigue que el bus era la millor solució. I com en vam gaudir! Val a dir que les dues primeres persones angleses amb les quals vam parlar, un noi a la Exchange Office i un senyor a l’Office Information van ser tan amables com jo recordava que ho eren els anglesos. Primer contacte amb nota, doncs! Torno a recordar que el Mikes en parla de l’educació i correcció anglesa.

El meu company de viatge, el Sàgar, no hi havia estat mai al UK i el bus ens va portar per tots els poblets que hi havia entre l’aeroport i la nostra destinació. Va ser encantador tornar a gaudir de la visió de les detached i semi-detached houses amb els seus jardinets i els drives. El verd intens arreu era realment relaxant i em vaig tornar a sentir com a casa després de tants anys. El Sàgar gaudia de cada moment del viatge, i això em feia encara sentir una joia més gran a cada pas que ens apropava a Macclesfield. Hi havia 77 bus stops fins al nostre destí! No teníem Internet al mobil o sigui que si el nom de l’stop no estaba ben escrit a la guingueta, havíem d’endevinar quantes parades ens havíem saltat i on érem en aquells moments! Tota una experiencia! Torno a mencionar el llibre del Mikes qui descriu com ningú els diferents tipus de carrers amb els seus noms que et pots trobar per tota Anglaterra (“You must understand that an English town is a vast conspiracy to mislead foreigners. You have to use century-old little practices and tricks”). Així que vam preguntar a un dels usuaris del nostre bus, un senyor d’edat avançada on havíem de baixar a Macclesfield. Els meus amics m’havien dit de trobar-nos a l’estació de busos, i el nostre adviser ens va dir que havíem de baixar a l’stop davant de l’estació de trens. Com a bons aliens, li vam fer cas. Allí, vam estar esperant els meus amics, que suposadament ens hi estaven esperant, però no va ser el cas i al cap d’uns minuts vam trucar-los i, efectivament, ens estaven esperant, però a l’estació de busos a Macclesfield! Un cop van arribar, després de les abraçades i besets després de tants anys, vam pujar al cotxe i ens van acompanyar al nostre apartament  reservat. Ja ens havien dit que sabien on era. Vam haver de pujar dos trams d’escales a l’aire lliure, carregats amb les maletes i sota una pluja mitjanament forta i fred com feia temps que no recordava! Però, en va valdre la pena! L’apartament estaba prou bé i la seva mestressa regentava un restaurant xinés als baixos. No obstant això, no se sentia cap olor de cuina. Vaig agrair-ho moltíssim! Vam començar a adonar-nos que el tema de l’accessibilitat per a éssers amb capacitats diferents era gairebé inexistent, cosa estranya en un país tan avançat. 

De seguida vam encaminar-nos a casa dels nostres amics, sent jo ara més gran que ells  quan ens vam conéixer, per la qual cosa s’havien traslladat a un bungalow a una altra part de la ciutat que jo no coneixia. (Els bungalow anglesos no tenen res a veure amb els que veiem sovint als nostres càmpings, eh?) En arribar-hi, hi vaig trobar la cuina dels meus somnis! Una cuina que no podré tenir mai perquè sempre romandrà fora del meu pressupost, però la sensació d’estar a casa em va tornar a omplir. Havien passat gairebé 15 anys que no ens veiem i tot era com si ens haguéssem vist la setmana abans. Vaig tornar a ser una més d’aquella familia meravellosa, ara amb el meu company estimat.

La Jenny i el Pete ens van fer un dinar prou anglès, i amb tot de colesterol com toca és clar, però deliciós com sempre. Posar-nos al dia va ser relaxant, meravellós, encantador. Necessitàvem descansar perquè la matinada havia sigut gran així que ens van acompanyar fins l’apartament per a poder descansar un parell d’hores abans d’anar a sopar a casa el seu fill i la seva jove.

La tarda va ser entretinguda, primer per la compra que vam fer a un petit supermercat polonés que teníem a la cantonada del pis. Un polonés que parlava anglès com els meus alumnes de 1r ESO, és a dir poc i malament,  i uns productes etiquetats en polonés que havies d’endevinar què eren i si ens ho podríem menjar per esmorzar. Val a dir que els iogurts ens van sortir gratis perquè estaven caducats d’un dia, però aquí continuem!  El segon pas va ser trobar una cafeteria oberta per poder fer un cafè. El Sàgar va tenir la seva primera sorpresa amb els horaris anglesos (recordem el llibre del Mikes?). Les sis de la tarda i cap cafetería oberta per a fer un café, cap tenda oberta per a comprar res més, i només els pubs a petar de gent bevent cervesa a dins i a fora al carrer, tot i el fred que hi fèia. Vam tenir sort, però i en vam trobar una d’aquelles cadenes que han fet que a Anglaterra es pugui beure cafè decent, això sí, a preus de rics! Com he trobat a faltar durant aquest viatge aquelles petites i típiques coffee shops on poder seure i fer un cafè dolent o un te boníssim acompanyant un apple pie with custard!

Un cop superat l’escull de l’horari, vam ser recollits pels nostres amics i ens van portar a Stoke-on-Trent, a una casa de dos cents anys d’antiguitat al mig de la campinya anglesa, envoltats de turons, llacs petits, ànecs, ovelles, oques i cavalls. Allí ens vam reunir amb el meu estimat amic Sean i la seva parella la Clare. Un retrobament fantàstic, la veritat. El Sean havia vingut alguns cops a Catalunya quan encara no havia fet ni tan sols un quart de segle, i ara ja en té dos de quarts! Vam passar un vespre dolç, encantador i va resultar que el Sàgar i el Sean compartien algún gust per certs grups musicals, i comença el lio!

Diumenge vam matinar perquè ens recollien la Jenny i el Pete a les 9.30 per anar a l’església, on m’havia de trobar amb més amistats. El diumenge estava ennuvolat, fresc i humid, però la il·lusió de retrobar la resta de la gent feia que ni parés compte als núvols ni a la subtil pluja que estaba caient. El service va anar com recordava, amb modernors com ara pantalles gran son els feligresos podien anar llegint les lletres de les cançons, o mirar els power points que el pastor anava comentant en el seu sermó. Va ser un lloc de recolliment i d’alegria un altre cop, com als anys 90 quan hi solia anar primer els estius i després en algún viatge a la tardor. Com esperava, hi havia un bon grapat de gent que vaig retrobar allí, gent que m’estimava fa 30 anys i que encara ara em feia tantíssima il·lusió veure i abraçar. En acabar, ens van portar a fer un tomb per Prestbury, un llogarret altament car on hi viuen molts de jugadors i entrenadors del City i del United, entre ells el nostre Pep Guardiola, però no en vam veure cap!

El dinar va ser al pub de sempre. El menú tampoc no havia canviat. La gent s’havien fet grans, però el lloc es mantenía as usual. La tarda va passar  amb el grup d’amics que ens van convidar a dinar, a casa els Butler, menjant pastissos, bevent te, xerrant, mirant fotos antigues… I el Sàgar gaudint dels meus estimats amics i amigues anglesos. No es podía ser més feliç en aquells instants!

Ja només ens quedava un matí a Macclesfield i el vam aprofitar per anar a visitar la meva estimada amiga Madge. Ja té 91 anys i el capet li funciona de meravella, no així les cametes que no paraven mai i ara necesita l’ajut d’un taca-taca. Retrobar-nos després de tants d’anys va ser una experiència tan bonica que, quan hi penso, em tornen les llàgrimes als ulls com quan la vaig veure després de tants d’anys i en acomiadar-nos. La Madge és una de les personetes que més m’estimo a Anglaterra. És una senyora meravellosament dolça, encantadora, carinyosa, simpàtica, xerraire, solidària, una gran lectora. No para mai! Vam passar amb ella una horeta a la seva nova llar, on està cuidada com cal i on gaudeix de la seva llibertat com n’està acostumada. Acomiadar-me d’ella va ser difícil, però les llàgrimes d’alegria per l’estona que vam estar juntes les porto al meu cor. No podré mai agraïr-li a la seva jove, la Bec, que em facilités tant les coses per poder anar a veure-la, malgrat que ella i la seva família no hi van poder ser.

I d’allà, vam anar a dinar amb la Jenny i el Pete, també per acomiadar-nos després d’un cap de semana on no havíem parat de veure gent, xerrar i gaudir de les nostres companyies. Com sempre, meravellosos!

Ja havíem complert la primera part del viatge, la més bonica i esperada, la de les reunions amb personetes meravelloses, angleses fins la medul·la, exemples dels estereòtips que tant veiem a les sèries i pel·lícules britàniques. Un bon exemple d’una part de la societat anglesa que sempre porto al meu cor.

Ara ens tocava anar a la nostra, sortir d’un entorn conegut per mi per endinsar-nos a la gran ciutat i que en Sàgar pogués gaudir, també ell, dels seus instants de joia per raons diferents.

2. Manchester, ciutat de futbol i de molt més.

A qualsevol culer Manchester li sona pels seus equips de futbol, el Man Utd i el City, sobretot el City, ja ho sabem. No obstant, vam poder descobrir una ciutat que ens va agradar molt i no pel futbol exactament. Ho dic perquè l’interès o el coneixement del futbol per part del Sàgar és completament nul·la, però en cap moment va esmentar-hi res en contra, eh? Per a ell la ciutat representa el lloc d’on provenen o provenien alguns dels seus grups de música preferits. Per a mi, el futbol era el meu lligam amb la ciutat fins ara.

Manchester va resultar ser una ciutat cosmopolita on els edificis victorians es barrejaven costat per costat amb altíssims gratacels de construcció contemporània. Aquesta va ser la primera contradicció amb què vaig topar de la gran ciutat però que em va agradar i molt.

L’arribada va ser plujosa, freda i, com no podía ser de cap altra manera, vam sortir del tram  pel carrer  equivocat i ens vam perdre una bona estona. Creieu-me quan dic que no hi ha res de romàntic a passejar sota la pluja amb fred i arrossegant les maletes per carrers d’una gran ciutat on, en lloc d’apropar-nos al nostre allotjament, ens hi estàvem allunyant! Finalment, però, vam poder fer-hi cap i gaudir-ne un bon repòs.

L’endemà, vam voler dedicar tot el dia a explorar, segons l’explicació més estesa, els indrets emblemàtics del nostre primer viatge a Manchester. Doncs bé, abans de sortir, és a dir mentre el Sàgar i jo estàvem encara a l’apartament fent un cafè, se’ns va ocórrer que seria la millor idea agafar un mapa en paper, d’aquells de tota la vida perquè, si més no, al menys tindríem la certesa que aniríem pels bons carrers i no ens tornaríem a  perdre. I així ho vam fer!

Suposo que fins ara us n’haureu donat compte que no he mencionat encara cap monument ni edifici visitat, i és perquè els tres primers dies ens vam dedicar a visitar persones, a fer turisme humà i, a partir d’ara ja gairebé la resta de les vacances serien visitar llocs que ens semblaven interessants a nosaltres dos. Dit això, deixem clar que ni vam visitar l’Old Trafford  ni l’Etihad, ni tan sols el International Football Museum, eh? En canvi sí que vam trobar una tenda de música on el Sàgar es va deixar bona part del seu sou en CDs, sí, ell és aquell client que encara escolta música en versió antiga.

La ciutat ens va agradar molt, gentrificada, això sí, però la vam gaudir de valent. La Manchester Cathedral va ser una gran descoberta. No ens l’esperàvem tan impressionant i la vam patejar amb moltes ganes. 

La cirereta del pastís va ser a l’hora de dinar. Vam decidir anar a dinar a un dels pubs antics que hi ha a l’entorn de la catedral, els preus no eren ni més cars ni més econòmics que a la resta de restaurants de l’entorn, però sí que ens agradava més l’ambient per la seva antiguitat, jo en soc fan de l’arquitectura dels pubs anglesos, i per això vam trobar-ne un que ens va agradar. Vam demanar a la barra, cosa que ha canviat perquè abans anaves al counter i decidies què volies i ara, en canvi, tot va a base de fulls amb els diferents menús. Vam demanar, vam pagar i mentre ens esperàvem, ens vam posar a parlar en català, evidentment. La sorpresa va ser nostra quan la cambrera, una noia negra preciosa, es va girar i ens va preguntar en català si estàvem parlant en català, i al contestar-li que sí ens va dir que ella era catalana. Ho va dir amb molta força i il·lusió. Resulta que la Laura, que així s’anomenava, era de Tarragona, no gaire lluny de casa meva. Es va emocionar molt perquè ens va dir que en 4 anys que feia que hi treballava només havia parlat en castellà i que mai cap client havia parlat en català. Va ser molt bonic poder compartir aquells moments amb ella. Ens va dir que trobava a faltar parlar la llengua i que estaba intentant trobar algú a Manchester que pogués ensenyar-li al seu fill perquè volia que l’aprengués. Més tard ens va dir que el seu pare era nigerià i la mare cubana, i realment el seu accent en castellà era cubà al cent per cent. Vam intercanviar emails i una abraçada en marxar. Ens va alegrar el dinar i crec que nosaltres a ella també el dia. Esperem que la vida la tracte bé i pugue aconseguir allò que es propose.

Continuant les visites, runes romanes, edificis victorians, la National Art Gallery… realment Manchester ens va sorpendre i en molt positiu! Totalment recomanable. No us la podeu perdre!

3. Liverpool, hi ha vida més enllà dels Beatles!

L’endemà vam agafar un tren a Liverpool. Era la meva quarta visita a la capital dels Scousers. Sempre hi havia anat amb amistats locals i aquesta era la meva primera vegada com a turista forastera.

Certament la impressió en arribar a Lime Station va ser molt interessant. Aquell batibull de gent de tot arreu, aquella amalgama de races, nacionalitats, olors, sorolls tan diferents i que, a la vegada, li donen un aire de poble, poble gran això sí, però poble al final. Res a veure amb la gentrificació de Manchester, ben al conrari, Liverpool et dona la sensació d’acolliment com es nota als pobles. Ho sé, ja ho haureu notat, a mi Liverpool m’ha agradat sempre i aquest cop em va tornar a agradar molt!

Teníem una tarda per endavant per anar a comprar pels esmorzars i sopars que faríem a l’apartament. I després a la recerca d’alguna cafeteria que no tanqués a les 6 de la tarda (Us en recordeu de l’astonishment del Sàgar en descubrir els horaris anglesos?). I en vam trobar una que fins les 8pm romania oberta. Tota una troballa! I la nostra salvació! Però jo continuava sense el meu apple pie with custard a disposició! Val a dir que ni ell ni jo som humans que ens agradi el món de la nit de soroll, cervesa i borratxera, per tant com a dos iaions ens recollíem a casa abans de les 21h. Però esgotats com estàvem de patejar, ja ens anava bé!

Primera tarda per Liverpool. Vam descubrir l’església de St Luke. Ens hi vam enamorar! 

Després va venir el desencís del Sàgar per l’ Anglican Cathedral. En paraules seves, un “mamotreto”, i té raó! No hi vam entrar perquè ja no eren hores de visites, però només des de l’exterior ja no ens venien ganes de la visita. Vam deixar l’altra catedral, The Metropolitan Cathedral Of Christ The King, per a l’endemà. Dono per fet que la majoria de la gent que esteu llegint-me sabeu que a Liverpool hi ha dos catedrals, l’anglicana i la católica, i que des de l’una es veu clarament l’altra. 

Després, sopar i dormir! L’endemà teníem una altra visita molt esperada, no a la capital on es troba Anfield, el camp de futbol del Liverpool, sinó una mica més al nord, a Southport.

4. Southport, encantador racó davant al mar.

Southport representava la meva visita al cap de molts d’anys al meu estimat amic John. A ell feia menys temps que l’havia vist perquè, a part de les meves visites a casa seva, ell havia passat moltes vacances a casa meva a Catalunya. Però ara també feia força temps que no coincidíem. Southport també era la ciutat de la meva estimada “mama anglesa”, la Pauline, que ens va deixar fa nou anys, però que en tornar allà la vaig tenir present a cada moment.

Vam agafar el tren a Liverpool Central i en quaranta minuts vam baixar a Hillside, un parell d’estacions abans de Southport, però John així ens ho havia demanat. Perquè? Fàcil, allí podía aparcar sense problemes!

John ens estava esperant  dalt de tot de les escales en arribar a l’estació. El meu estimat John s’havia fet gran! Suposo que ell va pensar el mateix de mi! I ens va portar fins a Southport a fer un te davant el mar a la cantina de la seva església. Les vistes de la badia són impressionants. A parer meu, Southport no havia canviat gens aquests anys que no hi havia anat. Me’n recordava del Promenade, del Mill Street, del Bridge… tot estava igual. John em va recordar,  però,  que Anglaterra està perdent terreny per la part est i en canvi n’està guanyant per la costa oest, i em va assenyalar que la platja de Southport sí que havia crescut des del meu darrer viatge ja fa un grapat d’anys.

El dinar va ser a un typical pub a Birkdale, on una de les cambreres va voler saber d’on érem i vam estar comentant el fet de parlar llengües estrangeres. Cal remarcar que el Sàgar estava al·lucinant des que havíem arribat al UK que la gent només parlava anglès, i que a tots els llocs que havíem visitat com a turistes, res però res estaba en cap altra llengua.

La sensació que continuaven sentint-se el melic del món era present arreu on anàvem de turistes.  John i algún altre dels meus amics ja ho havien comentat. De la seva explicació ens va deixar especialment encuriosits el fet que afirmessen que per a què aprendre una altra llengua si allà on anaven tothom s’esforçava per parlar anglès. Tot plegat ens costava una mica de creure, però era molt interessant adonar-se’n com d’interioritzat té aquella gent el llegat oficial sobre el poder de la seva llengua. I ara cito textualment un troç del llibre del Mike que trobo ideal per a aquesta part de la meva crònica:

                                        “THE LANGUAGE

When I arrived in England I thought I knew English. After I'd been here an hour I realized that I did not understand one word. In the first week I picked up a tolerable working knowledge of the language and the next seven years convinced me gradually but thoroughly that I would never know it really well, let alone perfectly. This is sad. My only consolation being that nobody speaks English perfectly”.

Efectivament, els anglesos no canvien mai i et parlen com si fos la teva obligació entendre’ls, com si hi hagués una política del “ja t’ho faràs”, però estic parlant d’estereotips, d’acord? No tothom allí es comporta així, bé, al menys no les meves amistats!!!

Em va saber greu no tenir l’oportunitat de passar més temps amb el meu estimat John i conéixer més gent relacionada amb ell per així poder-ne extreure alguna mena de conclusió sobre l’estat de l’aprenentatge i ús d’altres llengües per part de la població autòctona anglesa, però no hi havia més temps.

I vam tornar cap a Liverpool.

5. Liverpool, el Royal Albert Dock

Com he dit abans, a banda del món dels Beatles que es respira arreu de la ciutat, el que ens quedava de tarda vam decidir anar a visitar la catedral catòlica. Ja teníem pensat només visitar l’exterior, i més jo que ja la coneixia d’altres visites anteriors. La primera visita que vaig fer va ser fa uns quants d’anys i ja llavors no em va enamorar en absolut. Mentre ens hi acostàvem, una de les primeres coses en què m’anava fixant era en la presència de poca gent pels entorns. Efectivament, si fa o no fa a un parell d’illes de cases de distància de la catedral hi ha la Universitat, aparentment a l’estiu gairebé deserta. De fet, vam descobrir que bona part del veïnat eren cases i edificis de l’època victoriana, que per a mi eren molt més atractius que la catedral en qüestió. En Sàgar discrepava. Ell és un amant de l’arquitectura contemporània, bé, no de tota és clar. Va comentar sobre l’estructura de la catedral. La vam envoltar i estudiar des d’un punt de vista de forasters a qui agrada l’art, però en aquest cas les nostres opinions van resultar força diferents.

Ens quedava encara tot un dia per conéixer la ciutat i, evidentment, l’havia de portar al Royal Albert Dock. No pots visitar la ciutat i no fer una visita a aquest lloc. Vam passar per davant del Beatles Story, el museu, però no hi vam entrar. Jo ja hi havia estat dos cops i al Sàgar no li interessava gens ni mica. Però sí que vam gaudir de les vistes del Dock i dels diferents museus que s’hi troben (International Slavery museum, Maritime Museum, Museum of Liverpool) i els edificis on es pot veure els Liver Birds tan emblemàtics de la ciutat. I, com no, vam dinar a un pub allí mateix on ja hi havia fet algún àpat en les meves anteriors visites. Hi ha coses que s’han de repetir.

I, evidentment, vaig arrossegar el Sàgar fins la zona de The Cavern. S’hi havia d’anar! D’acord que està tot molt museïtzat, ple de gent, tot caríssim, però aquell indret bé es mereix una visita!

I ens quedava el darrer destí en el nostre itinerari, York! York havia estat a la meva llista de visites durant un grapat d’anys, i ara finalment hi podia anar!

6. York, la joia més al nord.

York és una històrica ciutat fortalesa del nord de  Yorkshire al voltant d’uns dos cents mil habitants.  En aquesta ciutat conflueixen els rius Ouse i Foss, encara avui ambdós rius romanen navegables, encara que la navegació gairebé exclusivament està orientada a l'oci. La ciutat ha jugat un important paper en els seus 2.000 anys d'història.

A part de ser una vila en conjunt molt bonica, vaig començar a fixar-me en les seves particularitats. Vaig parar especial atenció en el casc antic de la ciutat. I, dit sincerament, em va resultar molt difícil trobar-hi res que no m’agradés.

Vam arribar en tren des de la Lime Station i va ser arribar i enamorar-me de la ciutat! Tornava a assolir un somni llargament esperat. I va estar a l’alçada de l’expectativa i molt més d’allò somiat des de feia tants d’anys.

A més a més, l’apartament que havíem llogat era una preciositat i super ben posicionat. Ho teníem tot a la vora, i al mateix temps era una zona molt tranquila. Es pot demanar alguna cosa més?

Vam poder patejar la ciutat una estona en arribar, però feia fred i plovia força, o sigui que no vam tardar en recollir-nos a casa i preparar-nos per a l’endemà, el dia gran de la visita esperada.

Vam començar per les muralles i grans vistes de la part vella i la part nova de la ciutat. El meu amic Pete ens havia recomanat visitar el Castle Museum i així ho vam fer. Enamoradeta me va deixar! Va ser una sensació fantàstica passejar pels carrers victorians dins del museu. Cada racó, cada moment els vam assaborir a full, sobretot jo!

En sortir vam anar a visitar la York Minster, que ja havíem vist des de fora la tarda anterior. Però, oh sorpresa! Vam fer cua una bona estona quan ens van dir que havíem de reservar online. La visita duraría 30 minuts i ja en perdíem 15 a la cua. El preu? Al canvi uns 20€. Vam decidir que ni de conya ens portarien com a ovelletes sense poder gaudir-ne gens ni mica per dins d’un edifici tan meravellós com aquell. D’acord, no vam poder delectar.nos amb les vidrieres des de l’interior, però vam prendre la decisió que no valia la pena i vam girar cua! Fotos a centenars de l’exterior ja n’hi teníem! 

I vam anar a dinar, avui a un italià, I know, no és gaire English això, però què voleu!.

En acabar, vam visitar la Clifford's Tower, l'edifici més gran que queda del castell de York, la fortalesa reial medieval més gran del nord d'Anglaterra. Amb unes vistes panoràmiques del casc antic de York i el camp dels voltants, no és difícil veure per què la torre va tenir un paper crucial en el control del nord d'Anglaterra. Faré un incís per a recordar la manca d’accessibilitat freqüent per a molta gent amb capacitats diferents a molts dels llocs emblemàtics que vam visitar.

I ja ens quedava visitar The Shambles, un carrer històric de York, amb edificis medievals conservats, alguns que es remunten al segle XIV. El carrer és estret, amb molts edificis amb entramats de fusta que sobresurten el carrer uns quants metres. Si li afegim l’ambient “Harry Potter” que hi pots trobar, la màgia romandrà present tant quan està a petar de gent com quan el carrer es buida pel motiu que sigui.

Un altre somni fet realitat al sac!

L’endemà ens vam acomiadar de York i vam tonar cap a Manchester, darrer stop abans de tornar a casa.

7. Manchester, darrer stop i cap a casa.

La nostra darrera tarda a Manchester la vam passar visitant el People’s Manchester Museum. Una passada! I les fotos a la part de les Suffragettes les vam aprofitar i com! En aquesta ocasió vam optar per quedar-nos a un hotel, cèntric i no massa car. Vam poder fer el darrer dinar a Anglaterra a un typical pub i en canvi vam triar un restaurant grec molt acollidor que havíem vist en la nostra primera visita. Un èxit!

Val a dir que vam estar buscant un retrat de l’Ian Curtis que hi havia pintat a una paret no gaire lluny dels canals, però vam descobrir que l’havien repintat i fet desaparèixer. Ara ens haurem d’esperar a tornar a Macclesfield on sí que encara el tenen pintat a una paret d’un edifici. Ja tenim excusa per tornar-hi!

I ja estava tot fet! No ens quedava cap dia més per Anglaterra. L’endemà al matí ens tocava llevar-nos per a esmorzar, agafar el tram fins l‘aeroport i gaudir del paisatge tan anglès fins l’hora d’agafar l’avió.

Fins aquí tot bé, veritat? Doncs no podíem marxar sense viure un petit malson a l’aeroport! Què trobeu que ens va passar? No ho endevineu?

Un paquet sospitós? Una amenaça de bomba? Xiulets al passar per l’aparell aquell? No aneu desencaminats! Hi havia lloc per a una darrera contradicció. Després dels dies tranquils i bonics passats des que havíem arribat, vam poder viure en pròpia pell l’obsessió dels anglesos en el moment post-Brèxit! Quina colla de sonats!
Ens van obrir les maletes, bolsos, motxilles, etc per a treure qualsevol cosa que pogués semblar sospitosa d’algun possible atemptat posterior. Em va tocar una noieta jove, molt educada però penoseta com ella sola. Em vaig palplantar davant d’ella explicant-li un per un tots i cadascun dels meus medicaments, dels quals portava la recepta mèdica. Tenint en compte que ja anem tenint una edat i que ens van sortint cosetes, el més lògic és que portéssim medicacions, sòlides i líquides, veritat? Doncs, ja em veieu allí donant tot tipus d’explicacions! Jo vaig aprofitar aquell moment per explicar-li a la noia que atenia aquell petit indret què era un tubet de Micralax i com es feia servir. La seva cara de perplexitat no té preu! Em va sorprendre d’allò més el fet que ella mateixa em preguntés sobre si una de les meves cremes per la psoriasis funcionava bé. Ves a saber si ella també en pateix! Respecte de la resta de productes inspeccionats, la responsable del control m’informava que per aquest indret no hi podíem passar res de semblant a líquid (pomades, cremes, maquillatges, desodorants, etc), que es tractava d’una mera intervenció. Aquest fet em va deixar perplexa.

I així és com vam acabar el nostre viatge. En el quadre s’hi observa una part majoritària de moments bonics i joiosos. I això és el que realment m’emporto. Però, la impressió que em vaig formar a banda és que semblava estrany trobar un comportament tan obsessiu que en tots els anys que jo havia viatjat a Anglaterra en antel·lació mai m’havia passat una cosa semblant. No obstant, efectivament, allà hi vaig trobar les obsessions post-Brèxit, amb tots els ets i uts. Ara, ni rastre de cap mena d’estructura que pogués indicar que allí hi havien petangut a la UE. Com si mai hagués existit tal situació.

All in all, el Sàgar i jo vam poder viure un grapat de sensacions i vivències junts que ens van omplir de joia els nostres cors. Jo m’emporto l’amor de les meves amistats i de com van acceptar, apreciar i podria dir que fins i tot començar a estimar el meu company, que per a mi era molt important. I també la riquesa de tot el que vaig veure i descobrir en un país que continua emocionant-me com quan hi vaig començar a anar. Ell es va enamorar del Pete, la Jenny i la Madge, i va adoptar la Madge com a mussa seva. Vam gaudir de tots i cadascun dels moments i situacions. Vam aprendre molt d’un món que és ben diferent del nostre en molts aspectes. Hem estat voltant per una part d’Anglaterra on hem trobat autòctons dintre i fora dels estereotips coneguts per tothom, foranis, turistes, gent de tot arreu. Anglaterra serà sempre Anglaterra. Poden fer intents d’obrir-se a l’exterior però hi ha un transfons arreu que continuen considerant-se encara els gran imperialistes que van ser en un temps passat, això no sembla canviar, i ara per ara no sembla que canviarà gaire aviat. Ara bé, voldria lloar l’educació dels treballadors a les estacions, als busos, a les oficines d’informació, en tot moment ens van ajudar i van respondre a les nostres preguntes i ens van proporcionar solucions quan va caldre. Són tan correctes, com diu el Sàgar, que no cal que canvien tant, no trobeu? Ah, i vaig tornar a casa amb un pot de custard per a regar un apple pie que jo mateixa prepararé!