Hi ha viatges que comencen amb una maleta. D’altres, amb una reserva de vol i els apartaments, que van anar arribant a poc a poc. El nostre va començar amb una idea aparentment senzilla: anar a Escòcia durant tretze dies.
Tretze dies.
En teoria, temps suficient per veure castells, llacs, ciutats, paisatges, alguna ovella i, si tot anava bé, trobar el monstre del Loch Ness, el Nessie (o hauria de dir la Nessie? Qui diu que ha de ser mascle per força?).
En la pràctica, tretze dies donen per descobrir que Escòcia és molt més gran del que sembla al mapa, que els escocesos tenen una relació gairebé sentimental amb la pluja, que un castell pot aparèixer al lloc més inesperat i que, efectivament, el debat sobre la independència forma part del paisatge tant com els turons, els llacs i els homes amb faldilla.
I així va començar la nostra aventura. Val a dir, però, que vam dormir ben poc la nit abans del viatge per la gran matinada, a les 3 am!!! Us ho podeu creure???
Va, som-hi!
Edimburg: començar pel principi, que sempre queda bé
La porta d’entrada va ser Edinburgh, una ciutat que sembla haver estat dissenyada per demostrar que la història pot ser espectacular i, alhora, tenir una quantitat considerable de pubs, que nosaltres només vam visitar en horari diürn per poder dinar com cal.
Edimburg és d’aquelles ciutats que no necessiten esforçar-se gaire per impressionar. El castell domina l’horitzó, la Royal Mile fa pujada —perquè evidentment havia de fer pujada, i quina pujada!— i cada cantonada sembla disposada a recordar-te que aquí han passat moltes coses. I a l'altre extrem de la Royal Mile, el Palau de Holyrood, tan diferent i tan igual!
Què més vam veure? El Scottish National Museum, l'Scott Monument, evidentment, la St Giles Cathedral, el People's Story Museum, Victoria Street, Princess Street, National Gallery of Scotland, Greyfriars Kirkyard Cementry (Bubby), Sandy bells pub, Writers Museum Square... Un munt de coses per a només tres dies, però que van valdre la pena. Això sí, no li pregunteu al Sàgar quants passos vam fer amunt i avall perquè m'acabarà odiant ha ha ha.
Reis (tot i que som republicans nosaltres!), guerres, reformes religioses, il·lustració, revoltes, literatura, execucions públiques i un llarg etcètera d’esdeveniments que fan que qualsevol visita turística sembli, per moments, una classe d’història impartida amb accent escocès.
I després hi ha la qüestió política. Perquè Escòcia no és només una regió pintoresca col·lonitzada per la corona anglesa. És una nació amb una identitat pròpia molt marcada, una història institucional diferenciada i una relació amb Londres que, dit amb certa diplomàcia, no sempre ha estat una història d’amor correspost.
I això es nota. En banderes, en converses, en símbols i, sobretot, en aquella sensació que aquí la paraula independència no és una qüestió exòtica que només apareix als llibres d’història. És una conversa pendent.
St Andrews: universitat, golf i sant patró
Després havíem contractat una sortida en minibus i vam posar rumb a St Andrews, a Fife. La companyia era Timberbush i vam tenir el millor guia del món mundial, el Gary! No va ser solament el nostre conductor, sinó un historiador i comunicador com n'hi ha ben pocs! Realment el seu sentit de l'humor i la seva ironia intel-3ligent ens van fer passar un dia ben agradable!
St Andrews és famosa per moltes coses: per la seva universitat, per la catedral en ruïnes, per sant Andreu i, sobretot, perquè algú va decidir que donar cops a una pilota amb un pal sobre una extensió immensa de gespa era una activitat esportiva perfectament raonable. El golf és gairebé una religió nacional. Nosaltres, però, vam preferir dedicar-nos a observar altres parts de la ciutat que ens van semblar força més interessants.
La catedral de St Andrews recorda una època en què l’Església tenia un poder enorme i les catedrals no eren només monuments sinó autèntics centres de poder. Avui en queden les ruïnes, espectaculars i silencioses.
I potser hi ha alguna cosa molt escocesa en això: tenir un passat immens, conservar-ne les pedres i continuar discutint què voleu fer amb el futur.
Fife: entre pobles, costa i història
Fife va ser una d’aquelles descobertes que sovint són les millors d’un viatge. No necessàriament perquè hi hagi un monument que t’obligui a treure el mòbil cada trenta segons, sinó perquè és un territori que permet entendre una mica millor aquesta Escòcia menys turística. Anstruther, Pittenweem, Crail i St Monans... Realment una meravella de paisatges! Pobles costaners, petites localitats, paisatges verds i aquella combinació tan escocesa entre pedra, mar i cel gris. Un cel que, per cert, no és gris. És multigri. A Escòcia tenen una paleta cromàtica pròpia.
Falkland: quan el passat Tudor parla escocès
Falkland va ser una altra parada imprescindible.
El palau de Falkland està íntimament relacionat amb els monarques escocesos i amb la figura de Maria Estuard. Passejar pel poble és gairebé fer un viatge en el temps. I aquí és quan un comença a entendre que la història escocesa no és precisament una successió de capítols tranquils.
Maria Estuard, els Stuart, els conflictes religiosos, les lluites pel poder... Tot plegat fa que els actuals debats constitucionals semblin, de vegades, una versió sorprenentment civilitzada de les discussions de fa uns quants segles.
Ara, almenys, la gent vota. I això ja és una millora considerable respecte d’algunes èpoques. Però, per favor, usem el cap quan votem!
Això ho volia dir, la cirereta del pastís van ser les fotos que em vaig fer davant la suposada fonda on Claire i Frank, estic parlant d'Outlander evidentment, van veure la figura d'un fantasma mirant la seva finestra, us en recordeu? Havia de fer pensar en Inverness, però va ser allí! Les fotos que li vaig enviar a ma cunyada la van enternir i tot!
South Queensferry i el pont que va robar-nos l’atenció
A South Queensferry ens vam trobar amb un dels grans protagonistes visuals del viatge: els ponts sobre el Firth of Forth. El Forth Bridge és una autèntica barbaritat d’enginyeria. Vermell, immens i amb aquella estructura metàl·lica que sembla haver estat construïda per un poble que va decidir que els ponts també podien tenir caràcter.
I el paisatge és espectacular. Fins i tot les vaques amb serrellet es van posar de forma natural per a que les puguéssem fotografiar i tot!
Aquí Escòcia ens va tornar a recordar una cosa: no cal posar-hi filtres a Instagram quan el país ja ve amb filtres incorporats.
Inverness: cap al nord
I vam continuar cap al nord fins a Inverness. Abans però, cal explicar una anècdota que ens va passar. Com sempre, el Sàgar i jo viatgem en tren, tal i com ha de ser! I vam agafar el tren un diumenge al matí. Resulta que ens van posar a un tren més antic i a la primera parada, Stirling, el tren es va aturar i ens van fer baixar a tothom i canviar d'andana. Pel que sigui, realment per megafonia no s'entenia un borrall, el tren havia de recular i ens tornaria a recollir al cap d'una estona. Ens van dir que podíem deixar les maletes dalt del tren perquè tornaria a buscar-nos el mateix. I així ho vam fer. Després van avisar que els viatgers que anaven en una certa direcció, la qual no es va entendre, podien pujar al primer tren que arribaria, però la resta havíem d'esperar el nostre tren. Tot i els dubtes, així ho vam fer. Però, en pujar al tren, ens en vam adonar que hi havia dos noietes i una senyora gran que no havien tornar a pujar i tenien TOTES les seves ertinences dalt del nostre tren! Vam anar buscant-les pel tren però ningú les havia vistes. I, oh sorpresa!, al cap de dues o tres estacions, les noietes van pujar totes emocionades per a recuperar les seves coses i baixar ràpid ràpid i la senyora gran va fer el mateix. Miracle? sort? Qui ho sap! Però elles van recuperar els seus equipatges!!!
I finalmeny vam arribar a Inverness. Inverness és una ciutat que exerceix gairebé de frontera simbòlica: a partir d’aquí, la sensació d’haver entrat a les Highlands és cada vegada més intensa.
El paisatge canvia. Les muntanyes guanyen protagonisme, les carreteres semblen més estretes i les ovelles comencen a adquirir una autoritat territorial preocupant.
Les Highlands tenen aquesta capacitat de fer-te sentir petit. No d’una manera desagradable, sinó gairebé terapèutica. Un recordatori que la natura té una escala pròpia i que nosaltres som, en definitiva, aquells éssers que passen tretze dies fent fotos perquè no sabem gaire bé què més fer davant d’un paisatge així.
Teníem gana i vam anar a dinar a un restaurant indi davant mateix de l'estació, el Mumbai Thistle. Mare meva!!! Què bo tot!!! No havia probat mai el menjar indi i em va encantar!!! I les cambreres i la cuinera, espectacular el tracte!! No us el podeu perdre si hi aneu!!!
Com ja eren més de les 16.30h quan vam sortir a visitar la ciutat, tot estava tancat (sniff) però vam poder caminar per la ciutat i fins i tot pujar al castell i gaudir d'unes vistes realment espectaculars del Riu Ness.
Loch Ness: el monstre que no vam veure
Vam reservar un creuer de mig dia am la companyia The Jacobites i va ser tot tan fàcil com anar en bicicleta! El bus, el conductor, el viatge fins el port del canal on vam embarcar fins el nostre destí. Tot rodat!
Vam mirar. Vam esperar. Vam observar l’aigua. Res. Ni una aleta. Ni una bombolla sospitosa. Ni tan sols un monstre petit, d’aquells que surten només per saludar.
Però el Loch Ness és espectacular amb o sense Nessie. I aquí és on el mite gairebé passa a segon pla davant del paisatge. Val a dir, però, que per a mi tant el Loch com el/la monstre tenen una importància molt personal. Nessie va ser el nom de l'acadèmia que vam co-dirigir el meu germà i jo durant 19 anys a Amposta. I l'emoció que vaig sentir en entrar al Loch Ness no la puc expressar en paraules. Va ser meravellós!
Vam poder visitar les ruïnes del Urquart Castle, impressionant! Va ser realment una visita d'una durada perfecta i en unes condicions fantàstiques.
Tot i això, vam marxar amb un dubte: si algun dia Escòcia aconsegueix la independència, què farà Nessie? Serà ciutadana escocesa? Espero que algú ho hagi previst.
Glasgow: l’altra cara d’Escòcia
Després vam baixar cap a Glasgow. I Glasgow és diferent. Més industrial, més obrera, més urbana i menys de postal. Una ciutat marcada per la construcció naval, la indústria i una història social potent. Una ciutat que ha conegut moments molt durs i que, al mateix temps, ha desenvolupat una personalitat pròpia, directa i gens inclinada a demanar disculpes per existir.
Glasgow té caràcter. I això, en un país on el caràcter nacional ja ve de sèrie, té mèrit. Si Edimburg és la ciutat que et convida a admirar-la, Glasgow és la que s’asseu al teu costat, et mira i et diu:
—Bé. I tu què mires?
Doncs, bé, vam visitar la St Mungo Cathedral o High Kirk, la cripta de la qual és simplement de postal, la necròpolis, la ruta dels murals, la Merchant City, la Modern Art Gallery, i tants llocs més!!!
Vam reservar una altra sortida amb Rabbies i ens va permetre sortir d'una ciutat en ebullició constant cap a un indret que no ens podíem perdre.
Stirling: aquí no s’hi juga
A Stirling la història torna a prendre el comandament. I aquí apareix una de les figures més potents de la història escocesa: William Wallace. La batalla del pont de Stirling, el conflicte amb Anglaterra, les guerres d’independència... És impossible recórrer aquests llocs sense pensar en la llarga història de la relació entre Escòcia i Anglaterra.
I també és impossible no recordar que la versió cinematogràfica de tot plegat va posar molta pintura blava, molta èpica i un Mel Gibson amb una capacitat pulmonar considerable.
La història real, és clar, era força més complicada. Però una cosa queda clara: la identitat escocesa no és una invenció turística recent.
Ve de molt lluny.
Loch Lomond: quan el paisatge sembla una postal
I aleshores Loch Lomond. Aquí ja vam assumir que Escòcia ens estava prenent el pèl. Perquè no pot ser legal que un país tingui tanta facilitat per posar un llac, muntanyes, arbres, boira i núvols en el mateix enquadrament i aconseguir que sembli casual.
Loch Lomond és d’aquells llocs on un pot quedar-se mirant sense dir gaire cosa. I això, per a nosaltres, és molt. Perquè havíem recorregut mig país, havíem visitat castells, catedrals, ciutats i monuments i, al final, tornàvem a quedar atrapats davant d’un tros de natura.
Escòcia té aquesta capacitat.
I després... Macclesfield
I com que tota epopeia necessita un final inesperat, vam abandonar Escòcia i vam acabar a Macclesfield, ja a Anglaterra.
Després de tretze dies de història escocesa, castells, batalles, clans, reis, llacs, muntanyes i discussions sobre independència, tornar a travessar la frontera va produir una sensació estranya.
No perquè canviés radicalment el paisatge. Sinó perquè nosaltres ja el miràvem d'una altra manera.
Durant aquells tretze dies havíem descobert que Escòcia és molt més que whisky, gaiters, kilts i Nessie.
És una nació amb memòria. Amb ferides. Amb orgull. Amb sentit de l’humor, molt sentit de l'humor. Amb una identitat que no necessita que ningú li expliqui que és escocesa.
I també amb una pregunta política que continua damunt la taula.
Macclesfield, però, té una importància cabdal per a nosaltres. És el lloc on, sempre que podem, ens retrobem amb els nostres amics, la Jenny i el Pete, la Madge, la Bec i el Mike, la Michelle i el John, aquest any no vam poder coincidir amb la Clare i el Sean, però hi tornarem de ben segur!
El Pete i la Jenny ens van portar a dinar aun lloc que es diu Just Ice a Poyton, i crec que hauríeu d'entrar a la seva web per esbrinar què fan, perquè ho fan i com ho fan. És realment un gran projecte!
Acabar el viatge a Macclesfield representa la tornada amb la gent que estimes i aprecies de valent. El Pete i la Jenny que sempre hi són per a tenir cura de nosaltres, la Madge, la nostra Madge, que continuem gaudint d'ella tot i els ensurts que ens ha ant donant, però aquí continua! La Bec i el Mike, la seva devoció i cura de la Madge és simplement meravellosa! ... Macclesfield és ja una parada i fonda, com es diu aquí. No pot ser anar a les Illes Britàniques i no passar uns dies allí. És la nostra aturada final abans de la tornada a casa nostra, i ho continuarà sent mentre ho puguem fer.
Tretze dies després
Tretze dies.
Edimburg, St Andrews, Fife, Falkland, South Queensferry, Inverness, Loch Ness, Glasgow, Stirling, Loch Lomond i, finalment, Macclesfield.
Hem fet quilòmetres. Molts.
Hem vist castells. Molts més.
Hem mirat llacs esperant trobar monstres. Sense èxit.
Hem comprovat que la pluja escocesa no és un fenomen meteorològic sinó probablement una institució nacional.
I hem tornat amb la sensació d’haver conegut un país que no es pot resumir en una postal. Escòcia és història i paisatge, però també és identitat. És Maria Estuard i Robert the Bruce. És William Wallace i les guerres d’independència. És la Il·lustració escocesa i la revolució industrial. És St Andrews i Glasgow. És el whisky i el futbol. És el kilt i els pubs. És la bandera blava amb la creu blanca onejant allà on pot. I és també aquest debat, tan escocès, sobre si una nació que té institucions, història, cultura i una identitat pròpia hauria de poder decidir lliurement quin futur vol.
Una Escòcia que, malgrat formar part del Regne Unit, continua preguntant-se si algun dia voldrà deixar-ne de formar part.
I, sincerament, després de tretze dies voltant per aquelles terres, costa no entendre per què la pregunta continua viva. Ara només ens queda una cosa per fer: tornar-hi.
A poder ser, que no plogui sovint. Encara que això, probablement, ja seria demanar massa.