Ara que ja he endreçat la casa, tot és al seu lloc, se nota l'olor de net i se sent la tranquilitat del carrer a aquestes hores de la nit, he cregut oportú publicar aquest apunt.
Avui ha sigut un dia agredolç. Hem gaudit dels menuts de la casa obrint els seus regals i gaudint d'uns moments inoblidables amb ells, però també hem patit la mort d'una tieta molt propera i hem assistit al seu funeral i comiat.
La tia no ha tingut una vida fàcil en absolut, per dir-ho d'una manera suau. Val a dir que en la seva curta vida, només tenia 68 anys, ha patit molt, però molt. Va haver de patir maltractaments físics i psíquics per part del seu marit, es va veure allunyada de la seva família i reduïda al cercle de casa durant molts i molts anys. Nosaltres vivíem a la casa del costat i vam poder viure els maltractaments, les borratxeres, els insults, els crits, ... tot era tan desagradable i nosaltres ens l'estimàvem la tieta, però no podíem fer res. Estic parlant dels anys 70 i 80, la societat no era la d'avui, i nosaltres com a nens no podíem fer res ni teníem la força d'ajudar-la a sortir-se'n. I això ho va arrossegar tota la seva vida. Va ser una víctima més de la violència de gènere, però sempre que te la trobaves pel poble sempre et somreia i te feia una abraçada i una besada, i a tu se't trencava el cor de saber en què consistia la seva vida i que no se'n podria sortir mai.
Desprès d'una malaltia que l'ha portada a la mort el dia de Reis, el meu pensament quan el meu pare m'ha trucat a les 8 del matí ha sigut que els Reis finalment li havíen portat el millor regal, el més útil i del que ja feia anys que era mereixedora per poder descansar i gaudir de la pau que com tot ésser humà se mereixia.
I a l'hora del funeral, el capellà ha dit unes paraules que m'han colpit i molt: "Avui s'ha apagat una espelma al nostre món, però s'ha encès un estel allà dalt el cel" i això és el que vull pensar, que la tia és un dels estels que brillen allà dalt.
Tia, descansa en pau.
Avui ha sigut un dia agredolç. Hem gaudit dels menuts de la casa obrint els seus regals i gaudint d'uns moments inoblidables amb ells, però també hem patit la mort d'una tieta molt propera i hem assistit al seu funeral i comiat.
La tia no ha tingut una vida fàcil en absolut, per dir-ho d'una manera suau. Val a dir que en la seva curta vida, només tenia 68 anys, ha patit molt, però molt. Va haver de patir maltractaments físics i psíquics per part del seu marit, es va veure allunyada de la seva família i reduïda al cercle de casa durant molts i molts anys. Nosaltres vivíem a la casa del costat i vam poder viure els maltractaments, les borratxeres, els insults, els crits, ... tot era tan desagradable i nosaltres ens l'estimàvem la tieta, però no podíem fer res. Estic parlant dels anys 70 i 80, la societat no era la d'avui, i nosaltres com a nens no podíem fer res ni teníem la força d'ajudar-la a sortir-se'n. I això ho va arrossegar tota la seva vida. Va ser una víctima més de la violència de gènere, però sempre que te la trobaves pel poble sempre et somreia i te feia una abraçada i una besada, i a tu se't trencava el cor de saber en què consistia la seva vida i que no se'n podria sortir mai.
Desprès d'una malaltia que l'ha portada a la mort el dia de Reis, el meu pensament quan el meu pare m'ha trucat a les 8 del matí ha sigut que els Reis finalment li havíen portat el millor regal, el més útil i del que ja feia anys que era mereixedora per poder descansar i gaudir de la pau que com tot ésser humà se mereixia.
I a l'hora del funeral, el capellà ha dit unes paraules que m'han colpit i molt: "Avui s'ha apagat una espelma al nostre món, però s'ha encès un estel allà dalt el cel" i això és el que vull pensar, que la tia és un dels estels que brillen allà dalt.
Tia, descansa en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada