SOM CATALANS, I QUÈ?

Me n’acabo d’assabentar que estan criticant el Cesc pel Twitter per portar una estelada durant les celebracions de la supercopa!

De ben segur que qui ho fa és gent amb el cervell tancat i curt de mires perquè, si fos gent amb dos dits de front, no hi donarien importància perquè s’ha de separar l’esport de la política, però són precisament aquells que més ho criden els que primer ho fan! Senyors, deixem que la gent pensi el que vulgui, tothom té dret a expressar en públic el que sent i a defensar la bandera i els colors del seu cor, i si hi ha algú a qui no li agradi, doncs que s’hi posi fulles!

Que no se suposa que vivim en una democràcia? Que no se suposa que hi ha llibertat de premsa i opinió? Que no se suposa que cadascú pot fer el què li doni la gana? Doncs per això mateix!

Però la democràcia on és en aquest cas? Doncs enlloc! Enlloc perquè tot el que no sigui defensar l’espanyolisme ultradretà tan comú cap a la messeta i més enllà, tot, i repeteixo tot, tot està malament i no s’hauria de permetre.

Malauradament, a les nostres pròpies terres també ens trobem amb elements antidemocràtics, a tots els pobles ens trobem gent que fomenta la violència, gent xenòfoba, gent misògina, gent que fomenta els maltractaments, gent que parla sense saber de què parla però que, en teoria, i res més lluny de la realitat, tenen la solució als problemes del món i estan en poder de la veritat absoluta. I què n’hem de fer d’aquesta gent? Els hem de fer fora del nostre país, siguin o no ciutadans de Catalunya? Els hem de vetar la seva opinió? Els hem de fer claudicar a les nostres idees, siguin o no les realment bones i autèntiques? Allà cadascun amb la seva opinió, sempre i quan no formin part de cap d’aquestes lacres de la societat, perquè si volem continuar evolucionant, hem de desterrar de la nostra societat actual tots aquests pressupostos i males influències en els nostres fills, perquè estem formant el seu i el nostre futur i depèn de nosaltres el que els hi ensenyem, perquè de nosaltres depèn com evolucionin ells per ajudar-nos a evolucionar a nosaltres.

I a tots aquells que no ens volen com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts, doncs que ens deixin viure i cadascun a casa seva, que ens deixin marxar, perquè si no arribarà un dia en què marxarem i no els demanarem el seu parer, perquè simplement no s’ho hauran merescut!

Constància i esforç

Abans de les vacances d'agost vaig tenir el plaer de compartir un dia de platja amb una estimada antiga alumna i ara amiga, la Nur. Núria té 25 anys i puc dir, sense cap dubte, que ha triomfat, ha triomfat de debò. I tot per mèrits propis. És un exemple clarificador del que representa l'esforç, les ganes i el saber estar i comportar-se per tot arreu. La Nur ha sigut capaç als seus 25 anyets de tenir un càrrec de molta importància a una multinacional irlandesa, a la base de la ciutat holandesa d'Amsterdam, i ha esdevingut una ciutadana més d'aquesta gran capital europea. I no contenta amb això, els plans que té, personals i de feina, m'omplen d'orgull, un orgull que molt poca gent pot sentir, perquè la Nur ha arribat molt i molt lluny a una edat molt curta, i continuarà pujant i tenint experiències meravelloses i molt gratificants i enriquidores perquè ella val molt, però molt! I jo continuaré estant molt orgullosa de tot el que ella obtindrà perquè realment s'ho mereix!
És més que palès avui en dia que l'esforç i la constància són necessaris per assolir uns objectius tan elevats com els que ella s'ha plantejat assolir. De fet, en tots els anys de docent que porto, n'hi ha hagut un grapat d'antics i antigues alumnes que han arribat molt lluny, i tot per l'esforç, la dedicació i la constància. Malauradament, tambè n'hi ha que ens han decebut molt perquè se consideraven més intel·ligents que els seus companys i a l'hora de la veritat, no han fet res de res amb les seves vides. Si això hagués sigut la seva opció personal, doncs ja ens estaria bé, però en un bon grapat de casos el que ha passat és que no han fet res per la seva inconstància i per la seva droperia, cosa que fa que la decepció sigui encara més gran.
El meu germà i jo, desprès de tants anys ensenyant idiomes i intentant ser un referent per als i les nostres alumnes, professionalment i personalment, podem dir que l'orgull ens omple de bat a bat amb molts i moltes dels i de les alumnes que han passat per la nostra acadèmia, però que tambè continuem parlant d'aquells i aquelles dels i de les qual esperàvem molt i que a l'hora d e la veritat no han obtingut res de res, i ens dol, però són coses de la vida i nosaltres ja els tenim fora del nostre abast, per això ja no els podem aconsellar ni intentar ajudar-los en els seus camins a seguir.
Però acabem amb el mateix tò que hem començat, l'alegria per la Nur! Moltes felicitats, xiqueta! no canviis mai i tira endavant amb toooooooooots els teus plans, perquè tu sí que pots fer-ho i ho faràs!

ESKERRIK ASKÓ

Estic al tren, de tornada d’una semana fantástica al País Basc. La base d’operacions ha sigut la ciutat d’Errenteria, llar dels meus amics estimats la Conchi i l’Alberto. He pogut gaudir de la seva companyia així com de la dels seus fills i, de manera inesperada, la dels meus amics de Las Palmas, l’Ana i el Fèlix, que es van presentar per passar un parell de dies amb nosaltres i recordar velles experiències passades junts en altres llocs i en altres estius.

Si hagués de fer el resum d’aquestes vacances en una paraula aquesta seria FELICITAT, o pot ser JOIA o també MERAVELLA. Costa tant de creure que hi hagi gent tan desinteressada com ells? Per a mi no.

Vaig conèixer la Conchi i l’Alberto fa 12 anys a un tour per Itàlia, i allí també hi vaig trobar l’Ana, I posteriorment s’hi va afegir el Fèlix. I des de llavors ens hem vist com a mínim un cop l’any, bé sigui a les meves terres, o a les seves. Hem pogut gaudir del casament de l’Ana i el Fèlix a Las Palmas, i també de trobades a llocs buscats per poder-hi fer-hi cap tots a la vegada. I hi haurà gent que se preguntarà com és posible que un grup de gent que es troven per casualitat, que coincideixen de casualitat a un viatge organitzat, com pot aquesta gent formar un lligam tan fort com el que hem format nosaltres? Doncs amb amor i dedicació, que és com s’aconsegueix que l’amistat duri per sempre.

Aquests vuit dies passats amb ells van estar preparats per la Conchi i l’Alberto per ajudar-me a recuperar-me d’unes dolències i un cansament, físic i anímic, desprès de la temporada tan dolenta passada a la nostra familia. Però han aconseguit tot el que s’havien proposat! Ara em sento amb forces renovades i amb moltes ganes d’emprendre i continuar els projectes ajornats per la situación viscuda.

Ara sí que no me fa mal res, ara sí que m’he posat les piles, ara sí que torno a ser jo d’una vegada. No cal ni dir que les llargues caminades per zones urbanes així com per àrees rurals han ajudat molt. El País Basc és un indret meravellós per caminar, rumiar i prendre decisions trascendentals a les nostres vides. Només cal una mica de preparació física i bona disposició anímica, i a tirar endavant, perquè la vida és molt bonica, i hem d’aprendre a capejar el mal temps, a donar l’esquena a les persones negatives del nostre entorn, i a apreciar els que de debò ens estimen, que en són molts.

No cal fer una llista de tota la gent que m’estimo i m’estimen perquè ells i elles ja ho saben . Ara el que cal és tirar endavant i portar a terme tot el que havíem deixat aparcat fins ara. Tremola món perquè ja arribo!

Conchi i Alberto, mai us podré agrair prou tot el que heu fet per mi! ESKERRIK ASKÓ!

Saps dir-ho en català?

Saps dir-ho en català?

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó.. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador.. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui.. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa.. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada..

Un casamentero és un matrimonieri una alcahueta és una alcavota.. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada.. Armar la marimorena és armar un sagramental.. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant..

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu.. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadao desentendre's.. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets..

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar.. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins.. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada..

No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment.. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca..

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya..

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria)..

Aquesta última frase he estat a punt d’eliminar-la: prefereixo els encoratjaments als retrets, però finalment l’he deixada tal qual, pel valor informatiu de l’expressió final.

Pots fer-ho passar?

Gràcies pel teu suport al català !!!!

M'havia acomiadat dels meus lectors i lectores fins al setembre, però la meva amiga Marisé m'ha passat aquest mail i he pensat que seria de gran ajut compartir-lo amb vosaltres.
Ara sí, BON ESTIU!!!!!!!!!!!

CARTA ALS MEUS LECTORS I LECTORES

Estimats lectors i lectores,
Desprès de rumiar-m'ho força he decidit que us posaria al dia del que m'han estat dient en els darrers temps sobre el meu bloc.
Així doncs, comencem!
No fa gaires dies algú me va estar dient que si no volia que certs éssers entressin a llegir què deia al meu bloc, i hi va incloure a més el meu facebook, que els esborrés perquè ells i elles hi continuarien entrant. I, com és que aquesta gent que estan tan encuriosits pel meu bloc i el meu facebook poden entrar al meu facebook si els hi tinc bloquejats? Doncs molt simple, per mig d'un facebook que se suposa que és una eina social i que han usat per a saber què faig i dic en el meu temps lliure, i ara, un cop els hi barres l'accès al meu mur te bloquegen fins i tot d'aquesta pàgina social de la qual se suposa que tu també n'ets sòcia. M'ha ofès aquest moviment? No, m'ha fet llàstima! M'ha sorprès aquest moviment? No, perquè ja me l'esperava. Són moviments de gent amb poca imaginació, molts complexes i sense gaire autoestima, per una part, i de gent amb un mal esperit per l'altra, però com diuen al meu poble, ells se busquen i ells se troben!
Pel que fa al meu bloc, no crec que hi puguin trobar res d'interès perquè no estan a la categoria ni al nivell d'intel·ligència de la resta dels meus lectors i lectores, i no, no me dona la gana de fer-lo privat i restringir-lo a un grup dels meus seguidors, quan gent de tot arreu del món el segueix. A més, si no els agrada el que hi poso, pel motiu que sigui, és tan fàcil com no entrar-hi! I molt menys que encara s'hi posin com a seguidors del bloc! Hi ha un munt de pàgines i blocs que ells i elles trobarien molt més adients amb els seus "principis morals" i la seva "visió particular" dels fets, o sigui que el que no haurien de fer és perdre el seu temps "tan preuat" amb el meu, tan simple com això!
I, i ja acabo, no, jo no poso TOT el que faig al meu facebook, i no ho faig perquè fins i tot tu, aquella persona que m'ho vas dir i que vas de progre però que en realitat estàs més reprimida que tots aquells a qui critiques pel darrera, t'escandalitzaries. Què més voldries tu que saber tot el que faig o que el que poso al meu facebook fos TOT el que jo faig! No ne tens ni idea, perquè simplement no tens ja manera de saber-ho! Tu continua amb la teva negació existencial, amb els teus miraments de cara al públic, però recorda que jo visc la vida, mentre que tu te limites a vegetar-la, però si a tu te va bé, a mi no m'importa! No continuis jutjant la meva existència si abans no saps ni com encaminar la teva. Tu parles d'intel·ligència? Deixa'm dir-te que jo continuo dubtant que l'hagis vista mai!
I per a la resta dels lectors, ja me disculpareu que no ho tradueixi a més llengües, però una lessió al colze no me permet escriure gaire estona, no obstant ho he escrit amb la llengua que la gent en qüestió entendrà.
Que tingueu un bon estiu i ens retrobem al setembre!
Mònica

Sabem què és un CRAE?

Molts cops sentim a parlar de sigles que ja formen una part molt important a les postres vides quotidianes, però ben bé no sabem en què consistiesen.

En el meu cas, tinc una gran amiga, integradora social, que treballa a un CRAE, però, suposo que com a mi me va passar al principi, a molta gent li deu sonar el nom però realmente no deuen saber què és en realitat. Doncs intentaré donar-vos un resum del que és i per a què consisteix un CRAE.

El CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) és un servei que neix de la necessitat d’atendre infants i joves menors d’edat tutelats per la DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància) i depenen del Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya i que cal separar del seu àmbit familiar de forma temporal. La seva estada al CRAE s’estendrà fins que deixin de concórrer els elements de risc que van provocar l’ingrés, bé fins que es trobi una família acollidora, bé perquè disposi de prou recursos personals per iniciar un projecte de vida autònom fora del CRAE.

El CRAE doncs, més enllà de garantir les necessitats bàsiques materials, ha de contribuir al procés de socialització i creixement dels infants que atén en tots els àmbits i fer-ho de forma individualitzada, promovent la seva autonomia de forma progressiva i adequada a les seves capacitats.

Els seus objectius estan marcats pel Projecte Educatiu de Centre (PEC), un reglament de règim intern i una programació anual. L’equip humà està format per educadores i educadors socials, i un director que assumeix les guardes i comanda el projecte juntament amb el personal de servei necessari.

Com a servei residencial està obert 24 hores al dia tot l’any.

La vida en aquests centres residencials no ha de ser fàcil, si bé compten amb professionals que dia i nit presten totes les atencions possibles als nens i joves. Moltes de les històries de les persones que conviuen als CRAE són desoladores: nens que han estat desatesos pel seu pares, joves amb famílies desestructurades i antecedents per possibles delictes, abandons… Aquests són alguns exemples d'aquestes vides trencades, que en els centres residencials d'acció educativa s'intenten reconduir. Aquesta tasca, sens dubte, és molt complicada i, fins i tot, en algunes ocasions pot arribar a ser fins a absorbent.

PER MOLTS ANYS, ROSA!!!!!!!!!!!!!!

Avui la meva fillola, la Rosa, fa 10 ANYS!!!!!!!!!!!!
Carinyo, que ho acabes de passar moooooooolt bé, com tu te mereixes!
PER MOOOOOOOOOOOOOOOOLTS ANYS, TULINA!!!!!!!!!!!!
TI AMOOOOOOOOOOOOO!