divendres, 9 de juliol de 2010

SOM UNA NACIÓ

Aquest és un escrit de la meva amiga Mercè Orriols del que pensa sobre tot el tema de l'estatut, que comparteixo amb ella i amb molts de catalans i catalanes.

- SOM UNA NACIÓ -
Parlo la llengua de la meva nació, com sempre han fet els meus avantpassats des de fa cents i cents d'anys. És la llengua que vull parlar davant l'administració del meu país, amb preferència a la llengua que se m'ha imposat.
No haig d'anar a un altre país que m'aculli per poder parlar la llengua en la que penso, estic en el meu!
Us poso un poema representatiu de la meva manera de pensar, no d'extremada qualitat literària, però si de com un economista expressava clarament les seves idees, amb la descripció d'actes que solien passar.
Es una pena que 100 anys després haguem avançat tan poc! Ara en comptes de fer-nos callar a cops de sabre, ho fan amb la llei a la mà. Això si, que tot sigui ben constitucional. Mercè


LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no tobarà.

Vells i nois, per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren mai de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità;
però li escou la tonada,
que fins el fa trasmudar.

-No puc més- diu al corneta-,
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordassa
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una pobra dona
que, estranyada, se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li’n dóna
no la fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-hi a sobra la mà;
més encara els ulls li parlen,
li parlen en català!

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més podrà cantar.

El fill que duu en ses entranyes
la qui ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.

Frederic Rahola i Trémols (Cadaqués, 1858 – 1919)