divendres, 7 de gener de 2011

En record de la tia Maria

Ara que ja he endreçat la casa, tot és al seu lloc, se nota l'olor de net i se sent la tranquilitat del carrer a aquestes hores de la nit, he cregut oportú publicar aquest apunt.
Avui ha sigut un dia agredolç. Hem gaudit dels menuts de la casa obrint els seus regals i gaudint d'uns moments inoblidables amb ells, però també hem patit la mort d'una tieta molt propera i hem assistit al seu funeral i comiat.
La tia no ha tingut una vida fàcil en absolut, per dir-ho d'una manera suau. Val a dir que en la seva curta vida, només tenia 68 anys, ha patit molt, però molt. Va haver de patir maltractaments físics i psíquics per part del seu marit, es va veure allunyada de la seva família i reduïda al cercle de casa durant molts i molts anys. Nosaltres vivíem a la casa del costat i vam poder viure els maltractaments, les borratxeres, els insults, els crits, ... tot era tan desagradable i nosaltres ens l'estimàvem la tieta, però no podíem fer res. Estic parlant dels anys 70 i 80, la societat no era la d'avui, i nosaltres com a nens no podíem fer res ni teníem la força d'ajudar-la a sortir-se'n. I això ho va arrossegar tota la seva vida. Va ser una víctima més de la violència de gènere, però sempre que te la trobaves pel poble sempre et somreia i te feia una abraçada i una besada, i a tu se't trencava el cor de saber en què consistia la seva vida i que no se'n podria sortir mai.
Desprès d'una malaltia que l'ha portada a la mort el dia de Reis, el meu pensament quan el meu pare m'ha trucat a les 8 del matí ha sigut que els Reis finalment li havíen portat el millor regal, el més útil i del que ja feia anys que era mereixedora per poder descansar i gaudir de la pau que com tot ésser humà se mereixia.
I a l'hora del funeral, el capellà ha dit unes paraules que m'han colpit i molt: "Avui s'ha apagat una espelma al nostre món, però s'ha encès un estel allà dalt el cel" i això és el que vull pensar, que la tia és un dels estels que brillen allà dalt.
Tia, descansa en pau.