HAPPY NEW YEAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

When the clock strikes twelve on December 31st, people all over the world cheer and wish each other a very Happy New Year. For some, this event is no more than a change of a calendar. For others, the New Year symbolizes the beginning of a better tomorrow. So, if you look forward to a good year ahead, spread happiness with these wonderful New Year wishes:

Irish toast
In the New Year, may your right hand always be stretched out in friendship, never in want.

Movie: "When Harry Met Sally", Harry Burns
And I love that you are the last person I want to talk to before I go to sleep at night. And it's not because I'm lonely, and it's not because it's New Year's Eve. I came here tonight because when you realize you want to spend the rest of your life with somebody, you want the rest of your life to start as soon as possible.

Edith Lovejoy Pierce
We will open the book. Its pages are blank. We are going to put words on them ourselves. The book is called "Opportunity" and its first chapter is New Year's Day.

Charles Dickens
A merry Christmas to everybody! A happy New Year to the world!

Sydney Smith
Resolve to make at least one person happy every day, and then in ten years you may have made three thousand, six hundred and fifty persons happy, or brightened a small town by your contribution to the fund of general enjoyment.

Anonymous
Your Merry Christmas may depend on what others do for you. But your Happy New Year depends on what you do for others.

Benjamin Franklin
Be always at war with your vices, at peace with your neighbors, and let each New Year find you a better man.
------------------------------------------------------------------------------------------------
Do you want to send a special New Year greeting to your friends? Here is a great collection of New Year greetings. Some of the greetings convey worldly wisdom, while others present a diverse perspective about the New Year. Choose among these New Year greetings to send good wishes to your near and dear ones:

Hamilton Wright Mabie
New Year's eve is like every other night; there is no pause in the march of the universe, no breathless moment of silence among created things that the passage of another twelve months may be noted; and yet no man has quite the same thoughts this evening that come with the coming of darkness on other nights.

William Ellery Channing
I will seek elegance rather than luxury, refinement rather than fashion. I will seek to be worthy more than respectable, wealthy and not rich. I will study hard, think quietly, talk gently, and act frankly. I will listen to stars and birds, babes and sages, with an open heart. I will bear all things cheerfully, do all things bravely await occasions and hurry never. In a word I will let the spiritual, unbidden and unconscious grow up through the common.

Ann Landers
Let this coming year be better than all the others. Vow to do some of the things you've always wanted to do but couldn't find the time. Call up a forgotten friend. Drop an old grudge, and replace it with some pleasant memories. Vow not to make a promise you don't think you can keep. Walk tall, and smile more. You'll look ten years younger. Don't be afraid to say, 'I love you'. Say it again. They are the sweetest words in the world.

Els Segadors

Els Segadors

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Els Segadors al partit Catalunya - Euskadi

Esmorzar amb la Núria

Aquest matí he anat a esmorzar amb la Núria, una antiga alumna meva i amb la qual em sento molt unida.

M'ha posat al dia de la seva vida a Holanda i de les seves expectatives de futur, que en són moltes!

M'encanta veure que aquestes personetes que he vist créixer i madurar, ara ja en edat adulta encara me tenen present als seus caps i als seus cors! Recordo quan la Núria, d'adolescent, me deia classe sí classe també, que de gran volia ser com jo! I ho està aconseguint! Avui he vist una Núria serena, madura, segura d'ella mateixa, amb ganes de viatjar, de conèixer món, de mantenir els seus arrels i les seves amistats per les TTEE i per arreu d'on vagi.

Núria, estic orgullosa de tu, de tot el que has obtingut amb el teu esforç i de com estàs encarant la vida. Moltes felicitats, no canviis mai i continua sempre endavant amb le cap ben, ben alt! I no permetis que mai ningú et faci creure el contrari, tu vals molt i això no ho has d'oblidar mai!

Resum d'aquests dies de Nadal

No fa gaire temps vaig llegir pel Facebook alguna cosa sobre com aquestes festes havien degenerat i s'havien convertit en una celebració pels regals i el consumisme. Hi estic d'acord, però només en part.
Sí que és cert que el consumisme ens posseeix i ens controla l'enteniment molts cops, però també hem de tenir present que aquests dies són l'excusa perfecta per retrobar-nos amb amics i familiars que fa temps que no veiem.
En el cas de la nostra família, nosaltres ens reunim el 24, el 25 i el 26, cada dia a casa d'algú, i som 8, ni més ni menys, els de casa, vaja! I aprofitem les tardes i els vespres per anar a visitar les ties i els amics que no tenim a casa per felicitar-los les festes. Això comporta menys despesa econòmica perquè no has de cuinar tant i tantes coses diferents, així com l'oportunitat d'evitar enfrontaments entre els diferents membres d'una família, perquè, i això ho tenim tots clar, no tots som iguals, i molts pensem diferent, i desprès d'un bon àpat, el que t'apeteix és bona conversa relaxada i cap enfrontament. Tinc o no tinc raó?
Tinc una amiga que sempre fa broma al respecte i el seu comentari és "Tu tens festa de Nadal o dinar de família?" sempre amb el mateix tò irònic que la caracteritza i que molts no entenen, doncs per això mateix, els éssers humans som diferents i tenim diferents punts de vista, i desprès d'unes quantes botelles de cava, vi, i d'altres licors, deixeu-me dir que els ànims poden arribar a exaltar-se i molt, i que no val la pena, no trobeu?
Enguany han sigut uns Nadals agridolços, bonics amb la família i amb alguns amics, i amb el cor amb aquells que no han pogut venir o amb aquells que estan en dificultats i no podem fer res per ajudar-los. No obstant, he de dir que el balanç que faig d'aquests dies és molt bò en general. Els meus tenen salut, els fillols s'han portat molt bé, hem gaudit de moltes estones de jocs i abraçades, i hem fins i tot pogut gaudir d'amics que feia molt que no veiem.
Ens queda la tristor al cor per aquells que ja no hi són físicament, però que sí que són al nostre cor i ho seran sempre perquè un cop han format part de les nostres vides i han compartit el nostre amor s'hi quedaran per sempre, també per aquells que estimem i que sabem que estan passant per moments molt dolorosos a nivell físic i emocional, però que saben que tenen tot el nostre suport i el nostre amor i recolzament, també per aquells que viuen lluny de nosaltres i per la distància no podem abraçar-los ni besar-los, però que gràcies a Internet, al telèfon i les videocomferències hem pogut gaudir d'alguna estoneta de bona conversa i risses, també per aquells que estant a prop han tingut alguna pèrdua a les seves famílies durant aquest any i que han passat uns dies tristos per la mancança dels éssers estimats, i ja me disculpareu si me deixo algú, però això és tot el que me ve al cap ara per ara.
Resumim! Balanç dels Nadals fins ara: Excel·lent! I que continui així!
Ara, a esperar el Cap d'Any!!!!!!!!!!!!!!

L'ensenyança en català

Recordo una frase molt emotiva de l'Antoni Bassas, en el seu programa matinal radiofònic, en què comentava: gràcies mil cops mestres, perquè cada dia convertiu un petit miracle en realitat. I el miracle era l'ensenyament del català a milers de xiquets i xiquetes d'arreu del país, que sense l'escola serien totalment aliens a la llengua catalana. I aquest petit miracle l'ha aconseguit la immersió lingüística que ha estat la base del nostre sistema educatiu, i que ha permès dignificar el català i projectar-lo entre tots/es els i les estudiants durant les darreres tres dècades.
A les Terres de l'Ebre la gran majoria d'alumnes parla la llengua de la terra, però en moltes comarques dels Països Catalans la situació lingüística és extremadament delicada. A Sitges, on treballo, alguns xavals m'han deixat constància que l'únic contacte que tenen amb la llengua del país és l'institut. I Ara Espanya ha decidit carregar-s'ho tot!!!
L'any 2004, a l'assemblea manipulada de Fresno (Califòrnia), el govern espanyol del PSOE va exercir tota mena de pressions diplomàtiques per expular la Federació catalana de patinatge de la FIRS, i impedir que el país bressol de l'hoquei sobre patins poguès competir internacionalment. L'inefable Jaime Lizavebski va estar al capdavant de la croada espanyolista, en què s'amenaçà greument moltes federacions sudamericanes. L'atac a l'esport català i la seua projecció era de primer orde.
Després li tocà a l'estatut, o estatutet, o estafatut. I s'encarregaren de carregar-se'l ZP i el nou president de la Generalitat. Poc després Espanya no en tenia prou i el Tribunal constitucional, posat a dit pel PSOE i pel PP, acabaren de donar-li l'estocada i deixar-lo en absolutament no-res. El poble català sortí al carrer massivament i cridant independència com mai no s'havia vist abans. Tot i això, aquell independentisme combatiu no s'ha vist reflectit a les urnes i molts/es han decidit donar suport a Artur Mas, el primer en rebaixar l'estatut!!!!
I ara els calia la llengua... L'eix vertebrador de la identitat catalana, el pilar de la nostra cultural i de l'ensenyament... Tres famílies anticatalanes, que de ben segur no saben dir "bon dia", ni ho volen saber malgrat viure anys i panys entre nosaltres, van portar el sistema d'immersió al seu tribunal, el dels espanyols i espanyolistes, el dels castellanoparlants: el seu Suprem. En cap moment els importava l'educació de son fills, sinó la xenofòbia cultural. Per internet han publicat els seus noms. Van a col·legis privats de diferents comarques (Tarragonès, Vallès). No he volgut ni escriure noms de tan baix nivell personal. Són senzillament gent carregada d'odi, que vol alterar l'educació catalana per la seua xenofòbia militant. Quin fàstic de persones!!!
El sistema educatiu català permet realitzar fent una feina extraordinària amb les aules d'acollida a tots els col·les i instituts. Dóna goig veure milers de nouvinguts amb uns bons coneixements de català en uns pocs mesos. Dóna goig veure castellanoparlants a casa dominar completament el català. Tot i això s'ha aconseguit amb molta estima i molt d'esforç... Al Suprem li importa un rave, perquè el català se'l passen pel cul. No acabaran amb nosaltres, però. Per ací sí que no passaran. Totes les causes del món tenen molts defensors, Catalunya només ens té a nosaltres, deia cèlebrement Lluís Companys. Doncs el català tindrà milers de docents i alumnes al seu costat, i bona part de la societat civil, només els autoexclosos s'hi sentiran al marge (els de l'odi i el genocidi lingüístic, n'hi ha uns quants/es).
El català a l'escola sempre. Ensenyament del català i en català. Com a Itàlia l'ensenyament de l'italià i en italià. On rau la diferència?
(del bloc de l'Emigdi Subirats)

Boxing Day

When is it? December 26th, Boxing Day takes place on December 26th or the following Monday if December 26 falls on a Saturday or Sunday. Where did it come from? Boxing Day began in England, in the middle of the nineteenth century, under Queen Victoria. Boxing Day, also known as St. Stephen's Day, was a way for the upper class to give gifts of cash, or other goods, to those of the lower classes.

Where is Boxing Day celebrated?
Boxing Day is celebrated in Australia, Britain, New Zealand, and Canada.

How is Boxing Day celebrated?
There seems to be two theories on the origin of Boxing Day and why it is celebrated. The first is that centuries ago, on the day after Christmas, members of the merchant class would give boxes containing food and fruit, clothing, and/or money to trades people and servants. The gifts were an expression of gratitude much like when people receive bonuses, from their employer, for a job well done, today. These gifts, given in boxes, gave the holiday it's name, "Boxing Day".

The second thought is that Boxing Day comes from the tradition of opening the alms boxes placed in churches over the Christmas season. The contents thereof which were distributed amongst the poor, by the clergy, the day after Christmas.

Today, Boxing Day is spent with family and friends with lots of food and sharing of friendship and love. Government buildings and small businesses are closed but the malls are open and filled with people exchanging gifts or buying reduced priced Christmas gifts, cards, and decorations.

To keep the tradition of Boxing Day alive, many businesses, organizations, and families donate their time, services, and money to aid Food Banks and provide gifts for the poor, or they may choose to help an individual family that is in need.

St Stephen's Day

Boxing Day is also known as St. Stephen's Day (when Good King Wenceslas looked out).

'Good King Wenceslas looked out,
On the Feast of Stephen...........'

Who was St Stephen?

Stephen lived in Rome and was the first man to be killed for believing in the teachings of Jesus. His story is told in the Acts of the Apostles 6: 1 to 8: 2.

Some people claim that he shares this day with another St Stephen, who came from Sweden. St Stephen of Sweden is the patron saint of horses.

Boxing Day has long be associated with outdoor sports, especially horse racing and hunting.

A Christmas Wish for All My Friends

A Christmas Wish for All My Friends

While Christmas bells are chiming, oh, may there come to you
A dear little fairy, who's always good and true;
The little happy fairy, who drives away dull care,
And makes all things upon the earth seem ever bright and fair.



She'll whisper to good Santa to bring what you most wish;









So if you have been longing for a fine pudding dish,
She will not, as in by-gone years, forget and bring to you
Something that you do not want, though beautiful and new.

by Winifred Sackville Stoner Jr.

Message From Santa Claus

Message From Santa Claus

If it were in my powers,
I would bring peace and love,
To this world of ours,
But I don't have magic enough,
I can cross the sky,
and pass by the stars,
But I can't seem to stop,
Any of hatred's wars,
I see children on the street,
With no hope left,
in the eyes.
So many homeless people
with no where to sleep.
And my heart cries.
I can't give the things they need,
Oh But God I would try.
I'm only a fantasy,
that once took wings to fly,
Some are deceived,
by the gifts that money can buy,
But those who truly believe,
see the gift with the heart,
not with the eye,
I sometime stop and go to my knees,
and pause,
and I too always pray,
That we will find a end to wars,
and live in peace one day.
For all those who believe in me,
I will continue my cause,
Across the stars,
over the wars,
On Christmas Eve,
For the hearts that still believe,
In Santa Claus

Merry Christmas to everybody!

It's Christmas Time
by Bob Lazzar-Atwood.

Put your problems on probation
Run your troubles off the track,
Throw your worries out the window
Get the monkeys off your back.
Silence all your inner critics
With your conscience make amends,
And allow yourself some happiness
It's Christmas time again!
Call a truce with those who bother you
Let all the fighting cease,
Give your differences a breather
And declare a time of peace,
Don't let angry feelings taint
The precious time you have to spend,
And allow yourself some happiness
It's Christmas time again!
Like some cool refreshing water
Or a gentle summer breeze,
Like a fresh bouquet of flowers
Or the smell of autumn leaves,
It's a banquet for the spirit
Filled with family, food and friends,
So allow yourself some happiness
It's Christmas time again!

PER MOLTS ANYS, ORIOL!

Avui l'Oriol fa 13 anyets!!!!!!!!!
Carinyo, t'estimo molt!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que passis un dia meravellós i plé de coses bones i de molt bona companyia!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
PER MOOOOOOOOOOOOLTS ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! de part de la tia, de la Rosa i el Guillem!

Concentració a Tortosa i a Amposta a favor de la llengua catalana

Dijous 23 de desembre, a les 20 hores: concentració a la plaça de l'ajuntament de Tortosa i el d'Amposta, a favor de la llengua catalana a l'ensenyament, davant de la nova agressió lingüística, cultural i social contra el català per part del tribunal suprem d'allà a Espanya. Una agressió programada i acultural, feixista i antieducativa, antialumnat i antiprofessorat, antiCatalunya, antiPaïsos Catalans, anti la ciutadania del país...

Festa de nadal del col·legi Port Rodó

Magnífic treball dels professors i alumnes del col·legi Port rodó de Campredó com va quedar constància a l'actuació nadalenca d'anit.

Aquí us poso algunes de les fotos que vaig fer anit. Felicitats als qui han fet la feina tan be.

DESITJOS DE NADAL

BON NADAL I MILLOR ANY NOU!!!!!!!!!!
MERRY CHRISTMAS AND HAPPY NEW YEAR!!!!!!!
JOYEUX NOEL ET BON NOUVEL AN!!!!!!!!!!!!
TANTI AUGURI PER IL NATALE E PER L'ANNO NUOVO!!!!!!!!!!!
¡¡¡¡¡¡¡FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO!!!!!!!!

Ara ve Nadal, el temps es refresca, matarem el gall i torrarem la cresta.

Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall.

Ara ve Nadal, menjarem torrons, i amb una guitarra cantarem cançons.

Ara ve Nadal, posarem el porc en sal, la truja a la pastera i farem xera, xera.

AUSTIN CLARKE (3)

The third of Clarke’s poems, The Planter’s Daughter, can also be interpreted as having a contemporary theme. In this light, Clarke seeks a solution to the division between Unionist and Nationalist, resulted from the newly formed states of Northern Ireland and the Free State. He suggests that what is necessary is the Gaelicisation of the planter, so that the next generation will be acceptable to the native Irish. The is a suggestion in the reverence in which the planter’s daughter is treated, that Clarke believes that a mixture of both planter and native culture would produce a society superior to that of Clarke’s time.

The Blackbird of Derrycairn

The poem is a loose translation of an 18th Century ossianic lay written in the Fiannaíocht tradition in the form of the "dán díreach". The original poem was titled "Lón Doire an Chairn". Clarke's poem adapts the original to satisfy his purpose, as The Lost Heifer, there is a contemporary meaning to the poem. It is a criticism of a priest-ridden Ireland where the Catholic Church dominated the morality of Government resulting in strict censorship laws leading to the banning of works by major Irish writers such as Joyce and Clarke himself. Clarke hoped for an Ireland that would provide a climate in which art and literature could flourish unhindered and this hope is highlighted in the final lines of the poem. The poem uses the contrast between the outdoor life and the pagan religion of the Fiánna and the monastic disciplined Christianity associated with Early Christian Ireland. The contrast between the light of the sun (central power source in druidic Ireland) and the light of God (The source of all life in Christianity) is such that the light of God is but a shadow of sunlight "and the sun is brighter than God's own shadow". The sense of confinement associated with Christianity is extended to include the chalice, "than God's own shadow in the cup". The second point of contrast in the poem deals with the sounds associated with both creeds, monastic morning prayer is described as "my throat rejoycing from the hawthorn". Clarke also reflects on the sense of alienation from nature associated with Christianity.

In stanza's two and three, the poet paints magnificent scenes of Fiannaíocht life, which shows an Ireland full of life and where man and nature are compatible.

In stanza four, the image of Christianity is of "little cells behind a Cashel, where no handbell has a glad sound". The suggestion here is that the monastic way of life is unnatural and in order for it to survive it must be protected from the outside world.

The Lost Heifer

This poem was published in 1936 and is Clarke's own words "In the mode of the Jacobite songs". The lines were written in a period when our national idealism suffered eclipse. The heifer or silk of the kime is a secret name used by the Jacobite poets for Ireland. He also said "This symbol however is undoubtedly older and it may be supposed to bring us back to the original cattle myth, the cloud or rain cows typified by glas gaineach or glas gavlen". Douglas Hyde described the mode of the Jacobite poets as follows "This form introduces the poet as wandering in a wood or by the bank of a river when he is astonished to see a beautiful lady approach him. He addresses her and she answers. The charms of her voice mean and bearing are portrayed by the poet.

In this poem Clarke writes about Ireland at the time of the Civil War. He draws a comparison between the disastrous effects of the Civil War on Nationalism and the English rule under which the Jacobite poets wrote their poems. He uses the format of the aisling or dream poem to create the image of the lost heifer, symbolising an independent Irish state. The imagery and atmosphere of the poem is unmistakably Irish as Clarke paints us a picture of landscape and weather which is typical of Ireland .

In the opening line he refers to "black herds", the blackness symbolises unhappiness but also they typify the native Irish breed of cattle, they are described as herds of the rain in keeping with the ancient symbol of the rain cow. The rain is also important in that it restricts visibility and suggests that the light of freedom is furthest away. The herds "were grazing in the gap of the pure cold wind" a suggesting a change in the weather, an easing in the rain - a possibility of freedom (1916 Rising). The scene here is suggestive of herds of cattle grazing on a mountain side - a typically native image. In line 3 Clarke uses another ancient symbol for Ireland, that of the hazel bush, suggesting that the reflected light from the rain covering boughs of the hazel bush. The image serves as his ideal Ireland. In the final two lines of the stanza, there is yet another Jacobite symbol. He refers to the unattainable honey that cannot be reached by bees. It is a direct reference to the monastic settlement at Clonmacnoise - a symbol of Gaelic culture. Throughout the opening stanza Clarke is pessimistic. The Ireland he seeks is but a dream, a vision, it is unattainable.

There is a momentary note of optimism at the beginning of the second stanza. "Brightness was drenching through the branches" - the opaque film of the watery hazes has lifted to reveal Nationalist Ireland in its reality. However this was but a fleeting image, that short period between the end of British dominance and the beginning of the Civil War - "When she wandered again". In lines 9 and 10, Clarke uses the imagery of Irish bogland to portray his renewed sense of pessimism. He speaks of dark grasses and the uninhabitable nest of the sky lark represents a void which symbolises the effect of the Civil War. He pictures the heifer wandering through the bogland as turning the silver out of the dark grasses. This image involves the reflection created by the sun in the rain covered grasses, as the blades of the grass are moved by the heifer's legs. The suggestion here is that the heifer represents an ideal of Nationalism, that if allowed to flourish would encourage a greater response. The fact that the silver is there shows Nationalism is being down trodden and needs a catalyst to help it escape from the darkness of oppression. The poem concludes on a note of pessimism - "Was the mist becoming rain". The heifer has wandered further into the distance, the Civil War is becoming comparable to English rule and its detrimental effect on Nationalism.

AUSTIN CLARKE (2)

The Planter's Daughter

This poem, on the surface, is concerned with the relationships between the native tenantry and the English and Scottish planters who arrived in Ireland during the 16th and 17th Centuries. The central feature of the poem is the poet's obvious admiration for the planter's daughter. She represents a traditional Celtic ideal of female beauty, she is the spéirbhean, the banshee, the aisling and other heroines of Celtic literature. Like all of these, there is an air of unreality about the planter's daughter, there is an element of the supra-natural in the poets description of her.

Clarke uses suggestion rather than obvious or exact description to present the beauty of the planter's daughter. The richly suggestive imagery conveys to the reader an individual image of the planter's daughter, in this poem she represents an ideal Ireland, where both native and planter cultures are fused to create a greater one. The poem has contemporary overtones, as Clarke is concerned with the national-unionist divide in Ireland at the time and his portrait of the planter's daughter is designed to produce an image of a unified country. The setting for the poem is typical of the Irish countryside in a period prior to electrification. A local fishing community is gathered at night and the main topic of discussion was the beauty of the planter's daughter.

As in The Blackbird of Derrycairn and The Lost Heifer, Clarke accurately evokes the atmosphere, landscape and climate of Ireland, "When night stirred at sea". He uses all of the senses to create for the reader a powerful image of the planter's daughter, her beauty was "Music in mouth", this image conjures up the deep feeling associated with traditional song and the sense of adulation associated with the subject matter of the song. He continues "Men that had seen her drank deep and were silent", three senses are invoked in this image, sight, taste and sound. The suggestion here is that men were lost for words in describing her beauty, in contrast "the women were speaking wherever she went". The use of the 'w' sound indicates the difficulty in finding words that can define her beauty. The 'w' sound is one of the more unusual and it's usage in the second stanza shows the lengths that Clarke went to, to create this idea. The planter's daughter is awarded the highest possible accolade, "O she was the Sunday in every week". Here Clarke compares her to be one day of rest that the tenantry enjoyed in the week, the single day in which the tenantry reserved for worship and therefore indirectly she is put on a pedestal with the object of that worship, i.e. God.

Aspects of Clarke's Poetry

A) The Irish landscape and weather patterns provide an instantly recognisable backdrop to each of Clarke's poems. The opening stanza of The Lost Heifer is set against a background of mountain and valley "In the gap of the pure cold wind" a landscape typical of the south-west. The image becomes more precise when one includes the "black herds", the native breed of cattle adapted to hillside grazing. Clarke goes on to deal with the imagery of of Irish lowlands "The water hazes off the hazel" - "turning the silver out of dark grasses where the skylark had lain" - "In the meadow".

In the Blackbird of Derrycairn, two aspects of the Irish landscape are evoked by Clarke, a) the unspoiled, untamed countryside of the "forest track" and "hawthorn" - of the scene around Lough Erne. b) Set against this is the landscape of Christianity in little cells behind a cashel". This invokes an image of monastic settlement - a series of beehive huts, such as those we would associate with Sceilig Mhicil.

In the Planter's Daughter, there are again two aspects of the Irish landscape evoked by Clarke. In the opening stanza, Clarke draws a picture of a rural coastal community, he highlights the immediacy of the sea, "when the night stirred at sea and the fire brought a crowd in". The imposition of the plantations on the Irish landscape is reflected in the image "for the house of the planter is known by the trees".

The weather imagery in Clarke's poems is again unmistakably Irish, in The Lost Heifer, he speaks of mist and rain - "brightness drenching through the branches" - "turning silver out of dark grasses" and "water hazes". He also speaks of the gap of the pure cold wind".

There are no direct weather images in The Blackbird of Derrycairn, but, the bounteous flora referred to in the poem is however reflective of the Irish climate, he speaks of the brightness of the sunshine and the shouts of gillies in the morning around Lough Erne. In the Planter's Daughter, Clarke refers to oncoming night and the coldness that requires a fire, this again revokes the Irish climate.

B) Contemporary Message in Clarke's Poetry Clarke said that The Lost Heifer was written "at a period when our national identity was in crisis". The period was that of the civil war and the theme of the poem draws a parallel between the effects of English rule (pre-1921) and the civil war (1922-23) on Gaeilic Irish culture. In the tradition of the Jacobite poets, Clarke cloaks the real message of the poem beneath a layer of suggestive imagery. Whether imagery is used to denote the state of Irish Nationalism; rain representing the period of British rule, brightness, the Celtic Renaissance, and mist, the civil war. Clarke's concern in the poem are, the civil war would have as negative effect on Gaelic culture and the national ideal as British rule had - "Was the mist becoming rain".

In the Blackbird of Derrycairn, Clarke is immediately concerned with the Ireland of the 1920’s and 1930’s and the negative effect for writers of the censorship laws imposed, he believes, as a result of the influence of the Catholic Church. The contemporary message in this poem is Clarke’s wish that Ireland be no longer a priest ridden society but a society in which the natural talents of it’s artists and writers would be allowed to flourish unhindered. Again in this poem the contemporary message is not apparent on first reading. The imagery and seemingly the theme are that of the original 18th Century Jacobite poem “Lionn Doire an Chairn”. However, the anti-church message is stingently put forward in the poem through the mouth-piece of the Blackbird. There is no debate in this poem, rather a monologue on the Blackbird’s part, which sets out to glorify the Pagan way of life and to see the Christian tradition in terms of imprisonment, mourning and discipline. What Clarke is saying there is that Ireland must shake off it’s Catholic Conservation and must allow culture to develop in closer communion with nature and our Celtic heritage.

AUSTIN CLARKE

Austin Clarke (May 9, 1896–March 19, 1974) was one of the leading Irish poets of the generation after W. B. Yeats. He also wrote plays, novels and memoirs. Clarke's main contribution to Irish poetry was the rigour with which he used technical means borrowed from classical Irish language poetry when writing in English.

Effectively, this meant writing English verse based not so much on metre as on complex patterns of assonance, consonance, and half rhyme. Describing his technique to Robert Frost, Clarke said "I load myself down with chains and try to wriggle free."

Clarke's early poetry clearly shows the influence of Yeats. His first book, The Vengeance of Fionn was a long narrative poem retelling an Ossianic legend. It met with critical acclaim and, unusually for a first book of poetry, went to a second edition. Between this and the 1938 collection Night and Morning, Clarke published a number of collections, all of which, to one extent or another, can be seen as being written in the shadow of Yeats. There was, however, one significant difference; unlike the older poet, Clarke was a Catholic, and themes of guilt and repentance run through this early work.

Theatre years

Between 1938 and 1955, Clarke published no new lyric or narrative poetry. He was co-founder of the Lyric Theatre Company and wrote a number of verse plays for them. He also worked as a journalist and had a weekly poetry programme on RTÉ radio. It seems likely that he also experienced some kind of personal crisis during this time and this had significant consequences for his later poetry.

Return to poetry

Clarke returned to the publishing with the 1955 collection Ancient Lights, and was to continuing writing and publishing prolifically for the rest of his life. Although he continued to use the same Gaelic-derived technical means, this late poetry is markedly different from the earlier work. Many of the poems he then wrote were satires of the Irish church and state, while others were sensual celebrations of human sexuality, free of the guilt of the earlier poems. He also published the intensely personal Mnemosyne Lay in Dust, which is a poem sequence detailing the fictional Maurice Devanes's nervous breakdown and subsequent recovery.

Clarke also came to admire the work of more avant-garde poets as Ezra Pound and Pablo Neruda, both of whom he wrote poems about. A number of the late long poems, such as, for instance, the 1971 Tiresias, show the effects of reading these poets in their looser formal structures. Clarke set up the Bridge Press to publish his own work, which allowed him the freedom to publish work that many mainstream Irish publishers of the time might have been reluctant to handle. His Collected Poems was published in 1974 and a Selected Poems in 1976.

Thanks, Jenny

This is great, Jenny, thanks for sending it to me! In moments of sorrow real friends are the only help we need.

Reflexions personals sobre la vida (3)

Com condemnem les persones sense cap judici previ! Què valents que som a l'hora de recordar els errors de la gent peròoblidem amb rapidesa tot el bé que ens han fet! Com deia el gran Juli Cèsar, "Res s' oblida més a poc a poc que una ofensa; i res, més ràpid que un favor". La naturalesa humana no deixa de sorprendre'm, però en sentit negatiu, cada cop més i amb més freqüència. Quan te penses que ja no podran sorprendre't més, van i t'arreen una altra sostracada sense que te l'esperesses i sense buscàrte-la.
Els judicis que emetem sobre les altres persones poden tenir una base sòlida o una de molt feble. Normalment la gent del carrer el que fa és jutjar sense haver sentit les dues versions d'una història. Què fa que els éssers humans ens comportem així? Doncs sincerament he arribat a la conclusió que és l'egoisme. Egoisme que forma paet de les nostres vides i que alguns saben portar ben amagat. N'hi ha que se fan dir amics, però en quan no els interesses, te deixen de banda com un drap brut, i no contents amb això, se dediquen a deixar el teu nom pel terra, potser perquè els fas nosa, potser perquè saps massa d'ells, i se'n donen vergonya del que saps, potser per la por al què diran, potser perquè realment mai t'han estimat, potser perquè ja han trobat altra gent que els és més útil ... realment n'hi ha un munt de casos.
Ens considerem adults i continuem comportant-nos com a adolescents. No te faig amic perquè el meu amiguet no te fa amic, no te faig amic perquè ets amic d'algú que a mi no m'interessa, no te faig amic perquè ... I quan pensem comportar-nos com a éssers humans madurs i amb totes les conseqüències? Mai? Doncs què bonic! Diem que no som ningú per jutjar les accions dels altres, però ho fem, diem que no volem saber res més de la història però en realitat sí que ho volem per satisfer la nostra curiositat morbosa, diem , diem, diem ... i alguns ni tan sols això! Alguns no tenen ni el coratge de parlar cara a caara per enfrontar-se als seus problemes i les seves pors , no tenen el valor per dir les coses a la cara, i igual que poden tallar una amistat via mail poden fer malbé una vida via mail, això sí, sempre amb l'excusa que estan dolguts i que dirien massa coses que ens farien mal, quan mal ja n'han fet.
Siguem clars, no tenim el que s'ha de tenir! I ja està! I els que fan alguna cosa per intentar solucionar els seus problemes reben l'etiqueta de males persones, mals amics, radicals, etc. Però la meva darrera pregunta és "qui s'està comportant realment com una mala persona?". Que cadascú respongui el que li sembli, jo les meves idees les tinc ben clares i puc dir que puc continuar anant amb el cap ben alt, i a qui no li agrade, doncs que s'hi pose fulles.

Reflexions personals sobre la vida (2)

Al programa de "Els Matins" de TV3 acaben de fer públic que una de cada quatre dones catalanes reconeixen haver sigut víctimes d'algun tipus de maltractaments, bé físics, bé psicològics.
Què empeny a un home a maltractar física o psicològicament la seva dona, novia, parella, ex-parella ...? Què empeny una dona a no acceptar que és víctima de maltractaments, del tipus que sigui? Tot això és un enigma per a mi, però no per això deixa de semblar-me inadmissible. Ni la postura d'ells com a maltractadors, ni la d'elles com a víctimes que no volen acceptar la veritat és una postura racional.
Per favor! Estem en plé segle 21 i encara hem de veure per la TV o llegir als diaris, o sentir per la ràdio que continuen morint i continuen pujant les denúncies per maltractaments! Però, senyors i senyores, que no pensem avançar? Que sempre ens hem de quedar a l'època medieval pel tracte donat i rebut per les nostres parelles o ex-parelles? Fem el favor de posar-nos les piles! A ells els demano que respectin la dona, que no són els seus amos i senyors perquè aquest concepte ja fa molt que no existeix, recordem que l'esclavitut ja fa molts segles que no existeix a Catalunya, i ells continuen amb el sentiment de possessió malaltissa d'un altre ésser humà, doncs no! Prou!
A ells, els maltractadors, si teniu problemes psicològics, sou gelosos a rabiar i no soporteu que les vostres parelles tinguin la seva vida, busqueu ajuda, aneu al psicòleg i respecteu-les, perquè per alguna cosa elles us van triar en algun moment de la seva vida, però no les rebaixeu fins al punt d'atonyinar-les o de dominar-los la personalitat fent-les sentir menys que un cuc, perquè senyors, això no és amor, això és maltractament!
A elles, les víctimes, reaccioneu! No sou éssers inanimats, teniu sentiments i un cervell, useu-lo! No us mereixeu que us maltractin de cap de les maneres, vosaltres no en teniu la culpa, vosaltres no heu fet res mal fet, vosaltres teniu tot el dret a dir i a fer la vostra, assumiu-ho d'una vegada! I accepteu, aquelles que continueu negant-vos la realitat, que esteu sent víctimes de maltractaments, que no és excusa que ells siguin molt gelosos, que no us heu equivocat i per això us mereixeu tot el que us fan o el que us diuen, que no teniu perquè mantenir relacions amb ells si no us ve de gust, perquè, amigues meves, no tenen cap dret de cuixa sobre nosaltres ni nosaltres cap tipus d'obligació marital com ens volen fer creure! Endavant amb el cap ben alt!
A veure si entre tots i totes anem denunciant totes aquestes agressions i ni en tenim vergonya si és el cas, ni ho continuem negant. Entre tots podem erradicar aquesta malaltia social, però tots hem d'anar a una i hem de lluitar perquè els nostres fills no arribin mai a conèixer que això ha existit algun cop.

Reflexions personals sobre la vida

Ahir al vespre vaig retrobar-me amb una antiga alumna a qui feia gairebé vuit anys que no veia. És una personeta molt especial per a nosaltres, mon germà i jo, perquè va ser una de les nostres primeres alumnes i ens la vam estimar, i encara ho fem, moltíssim. Amb ella vaig compartir dos estius a Gal·les i fins i tot vam compartir tenda. A part de ser una gran persona, és una gran professional que ha sabut encarar la seva vida amb valentia i decisió, que té les coses molt clares i que sempre diu el que pensa.
Vuit anys sense veure'ns dona per molt, així que ens vam posar al dia de les nostres vides, personals i professionals. I em va dir que ara comparteix la seva vida amb una altra noia i que és molt feliç. Que ha hagut de fer front a la incomprensió d'alguns dels seus familiars i amics, però que vist que ella és feliç ha tirat endavant. Me va confessar que quan va adonar-se'n del seu amor per aquesta noia li va suposar un cop molt dur, i fins i tot va haver d'anar al psicòleg perquè no ho podia acceptar, però tres anys desprès estan juntes i felices, i això és el que compta!
El que vull dir amb tot això és que no puc imaginar-me el que passen certes noies quan als 35 anys se n'adonen que no segueixen la tendencia patriarcal de parella home-dona i que a qui estimen és a una altra dona, un ser del seu mateix sexe, però que acceptar la teva sexualitat és un pas molt important per intentar ser feliç. Entenc que hi ha molts tabús en la nostra societat que ens fan nosa i ens molesten quan hem de fer una elecció com aquesta, o bé continuar amb la nostra parella i fer vida d'heterosexual, encara que això represente la nostra infelicitat, o bé deixar de banda les crítiques de la gent que no ho vol ni entendre ni acceptar però que sempre han de donar el seu parer perquè o bé consideren que estàs malalta, o bé que t'han influenciat de mala manera i te fan veure les coses com no són, o bé que estàs patint una depressió i per això tens aquestes tendencies sexuals.
Però em trec el barret davant d'un parell d'amigues meves que han sigut capaces de deixar la seva vida "normal" per emprendre una nova vida al costat de les seves companyes i que han aconseguit ser felices que és el que se mereixen realment. Tant de bo hi hagués més valentia a l'hora d'enfrontar-se a la vida i molts menys prejudicis pel què diran o per com reaccionaran els que ens coneixen. Tinc un grapat d'antics alumnes que han "sortit de l'armari" en quan han marxat del poble, i això és tan trist. Entenc que a un poble petit els prejudicis i comentaris seran molt més abundants, però el que jo dic, qui vindrà al teu costat quan realment ho necessites és qui compta, la resta no són importants.
Així que, Patri, me n'alegro molt de la teva felicitat! Realment te la mereixes! T'estimem molt, ja ho saps! No canviis mai, mai!

Urtebetetze zoriontsua, Conchi!

Urtebetetze zoriontsua!

Hoy Conchi cumple años y está hecha una chavalita, así que queridísima Conchi, Feliz cumpleaños!!!! Te quiero un montón!!!!!!!!!!!!!

ESKERRIK ASKO, Conchi eta Alberto!

He passat cinc dies gloriosos al País Basc, exactament a Errenteria, Guipúscoa.

Hi vaig anar amb ma fillola, la Rosa, i ens vam quedar a casa dels meus amics, la Conchi i l' Alberto, que ens van portar per tot arreu i ens van convidar a tot a tots i cadascun dels llocs on vam anar. Han sigut uns dies de relax, bona companyia, bon menjar, bon beure, i on hem après força paraules en Euskera. La veritat és que amb la Conchi i l'Alberto sempre, des que ens vam conèixer ja fa 11 anys i mig, sempre ens hem tractat com de la família i intentem veure'ns al menys un cop a l'any. Nosaltres ja hi hem anat uns quants cops, mentre que ells només han pogut venir una vegada per gaudir del nostre Delta fabulós i de les nostres Terres de l'Ebre meravelloses, però segur que l'any que ve venen ells!
Només me queda dir que els estic molt agraïda de com ens han tractat i de lo bé que ho hem passat, tant la Rosa com jo, i que esperem repetir-ho amb ells ben aviat.
Aquestes fotos són una simple mostra del grapat que n'hem fet durant els cinc dies amb ells!

ESKERRIK ASKO, Conchi eta Alberto! Asko nahi zaituztet. Musuak

Poema Te'n recordes Mateo?

(del bloc de l'Emigdi Subirats)

El següent poema l'he escrit, mentre m'esperava a l'estació de Sant Vicenç de Calders, amb tot el meu sentiment i un profund dolor, a la memòria del jove Mateo Cuartero, estudiant de 4t d'ESO a l'institut Joan Ramon Benaprès de Sitges. Mateo ens va deixar dimarts al matí. Una vida jove perduda que ens ha deixat consternats a familiars, alumnes, i professors. Aquest matí els seus companys de curs, i la resta del col·lectiu educatiu, li retrem un emocionat homenatge.
Jo he tingut la necessitat de redactar aquest poema. Davant de la incertesa que ens ha causat un munt de preguntes, sense resposta: com ha pogut passar una cosa com aquesta? Amb un sentit dolor, només ens queda dir-te: Mateo, t'estimem!!!

TE'N RECORDES MATEO?

Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau?
Cantava de matinada en primavera.
Era un so bell, de pau a l'ànima.
I tu, quan infant, jugaves al parc
i també cantaves anhels, esperances...

Te'n recordes, Mateo, de la infantesa?
Quan tot són jocs, tot és creixença...
I els anhels d'infant et fan somriure,
i el viure és joganer i blau
de nou, a l'escola i a casa...

Te'n recordes, Mateo, de la platja
sitgetana, amb onades blaves i raigs
de sol que retraten el paradís a la terra?
I xiquets jugant a pilota, i més grans
amb moments d'oci ara i adès... tothora.

Te'n recordes, Mateo, del Benaprès?
Els anys que passen amb rapidesa.
Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada...
Ací cresqueres... entre jocs i classes,
i feies el teu camí de viure jove.

Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove?
I a nosaltres ara quelcom gran ens manca.
És l'anhel, l'estima, l'esperança,
la mirada assossegada o la veu calmada.
Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.

Te'n recordes, Mateo, de tots nosaltres?

Perquè el suicidi?

Un apunt molt curt per reflexionar sobre la vida i la mort.
Me n'acabo d'assabentar del suicidi d'un adolescent de l'institut on treballa el meu germà. Quan els seus companys estaven preparats per tenir un dia de joia a l'institut perquè estaven contents pel triomf del Barça , un adolescent va i se tira al tren, desprès d'acomiadar-se del germà i de deixar una carta.
Què empeny una personeta que té tota la vida per davant a fer un acte semblant? No ho sé. No paro de donar-hi voltes i de pensar en la gran quantitat d'adolescents que han passat per la meva acadèmia i se'm trenca el cor de dolor al pensar que qualsevol d'ells podria ser el noi aquest. Només desitjaria que, tot i que aquest noi ja no pot ser salvat, aquest fos el darrer cas de suicidi, de qualsevol tipus, perquè si la desesperació és el que empeny els suicides, la desesperació omple per sempre més les vides dels que els estimen i que es queden a aquest món.