RESUM DE L'ANY QUE ESTÀ PER ACABAR

Fa uns anys vaig agafar el costum de fer balanç del que havia estat l’any que estava a punt d’acabar. Ho vaig deixar de fer durant algun temps però ara vull recuperar-ho! Així que voldria començar parlant de les coses que hem viscut aquest any, sempre a nivell personal evidentment, no m’agradaria posar-me a parlar de les barbaritats que s’han viscut al món i deixar-me’n alguna, això no seria just! Però sí tenir un pensament pel genocidi que està tenint lloc a Gaza, Palestina. Sempre en els nostres cors!

Vinga, som-hi! Vam començar l’any molt rebé amb els cosins del Sàgar a Palma de Mallorca (aquí entre nosaltres, digueu-me supersticiosa però l'any passat havíem tingut un any de "merda" a molts nivells i tant el Sàgar com jo necessitàvem envoltar-nos de persones meravelloses que desprenen molt bones vibracions i són l'extrem top de persones que emanen positivisme i boníssima energia per acabar un any desastrós i començar un any meravellós que havia de continuar tots 365 dies que ens esperaven a continuació. Val a dir que jo havia conegut la Laura i el Rogelio uns anys abans, un cap de setmana que vam anar a Palma i des del primer moment va haver-hi amor entre nosaltres! Són meravellosos! Ergo, qui millor que ells per a començar l'any?).

Cal dir que les vacances no es van acabar al gener en tornar, sinó que la Laura i el Rogelio van venir a casa meva per setmana santa i vam poder continuant gaudint de la seva companyia tan, tan fantàstica!

Però abans de l'estiu, vam tenir la pèrdua d'un bon amic, l'Octavi Rofes. Una pèrdua molt dolorosa que encara estem païnt. Allí on siguis, una abraçada ben gran, estimat Octavi!

L'estiu va ser una meravella! Vam poder viatjar a Anglaterra i reunir-nos amb uns amics meravellosos que feia molt que no veia i que ens van proporcionar uns dies de molta pau i molt amor! Pete, Jenny, Sean, Clare, Michelle, John, la meva estimada Madge, John Marshall i tota la resta, va ser realment preciós!

I en qüestió viatges, vam finalment poder sortir amb els estimats Kilian i Ester pel pont de l'octubre a La Provença (ja ho vaig posar en un altre post!). Meravellós! Meravellosos!

I per acabar l'any, vam poder reunir-nos amb la Conchi, la meva amiga estimada del País Basc (també en un altre post aquí al blog). Quins dies més bonics vam passar amb ella!

I com tenia raó, han passat coses molt bones, i n’han estat moltes i per les quals dono gràcies cada dia, com ara tenir salut per poder tirar endavant i ajudar a qui me necesita, malgrat l’esgotament físic i mental que pateixo de vegades, però que, sense saber com, sempre continuo endavant. Vull donar un llistat de gràcies al meu entorn meravellós, em sento molt afortunada per ser on sóc i per viure amb qui visc, fent el que faig. Així que començo:

1. Gràcies per tenir una familia com la nostra que fa pinya davant les dificultats i que en els moments bons i no tan bons, sempre hi és! 2. Gràcies a les amistats que també hi són sempre, tant hi fa si ens veiem sovint o no, si ens parlem sovint o no, perquè gràcies a elles podem desconnectar de tot allò que ens produeix angoixes i malhumors.

3. Gràcies per tenir una feina tan bonica com és poder ensenyar, no només idiomes, sinó temes importants per a la vida, per fer pensar i reflexionar l'alumnat perquè vagin aprenent preparant-se per al seu futur profesional.

4. Gràcies al Sàgar, aquella personeta tan especial que sempre tinc present a la meva vida, quan hi és i quan està fora, ell que m’ha fet costat des de la llunyania i no ha permès que me sentís sola en moments durs que he viscut al llarg d’aquest any. Algú tan especial que fa que tornes a creure en tu mateix amb el mínim esforç. T’estimo un munt, ja ho saps!

5. També vull dir com me sento d’orgullosa de mons fillols, la Rosa i el Guillem. Són unes grans personetes, a més de ser increíblement carinyosos i agraïts. Us estimo molt, carinyets!

6. Gràcies a mon germà. Vull també mencionar l’any fantàstic que hem viscut a nivell de premis seus. Els que el coneixeu sabeu que és un hiperactiu de la cultura dels Països Catalans, i enguany se li ha continuat reconeixent el seu treball per la cultura nacional catalana.

7. Gràcies a la meva cunyada, l'Araceli. Ella és el pal de paller de casa seva i mai li podré agrair prou tot el que fa per mon germà, mons fillols i per mon pare. És una persona que tothom adora, i no és d'estranyar!

8. Gràcies a la Rosita, la companya de mon pare. Res millor li hauria pogut passar al papa des que falta la mama. Amb ella no només té una cuidadora-infermera-cuinera-refunfunyona hahaha sinó que té la millor companya que li podia presentar la vida i que fa que ell sigui feliç cada un dels dies de l'any!

Ara venen dies de família i amics, festa i vacances; si tot va bé podré gaudir d’uns dies amb la Laura, el Rogelio i el Sàgar. Estem comptant els dies que falten fins a poder estar junts un altre cop! Desitjo que passeu unes bones festes i que acabeu i comenceu l’any nou amb molta felicitat per a vosaltres i la gent que estimeu i us estima.

DONOSTI, retrobada amb la Conchi

El País Basc i Donosti en concret són uns indrets on no m'importa tornar, i on no hi torno amb la freqüència que m'agradaria, ho he d'aceptar. Són incomptables els viatges que hi he fet i he de dir que cada cop m'enamoren. Com diu el Sàgar, si hi hauria d'anar al menys un cop l'any! Bé, enguany vam decidir anar a Errenteria i Donosti durant el pont de desembre per a retrobar-nos amb la Conchi. Vaig conéixer la Conchi l'agost de 1999 mentre feiem un tour en bus per Itàlia. De seguida vam fer bons lligams. Llavors ella viatjava amb l'Alberto, el seu meravellós marit. L'Alberto ens va deixar fa dos anys i escaix per culpa d'una malaltia lletja que se'l va emportar i ens va deixar molt tristos a tothom que l'estimàvem. És ben dur no poder estar amb la gent que estimes en moments així perquè no ets família de primer o segon grau, quan de vegades te sents més propera a persones tan meravelloses com ells que a alguns membres de la teva família de sang, i crec que això li passa a moltes persones. Doncs, vaig parlar amb la Conchi per saber si estaria disponible aquestes dates i així poder passar uns dies amb ella, i ens va confirmar que sí, que hi seria. El darrer cop que hi vam ser vam anar-hi en cotxe, però aquesta vegada vam triar el tren, més sostenible i més relaxat, la veritat! Ella ens va venir a trobar a l'estació de Donosti i va ser com si ens haguéssem vist el dia abans, com sempre que ens hem reunit. És tan bonica! I una marassa!

Vam poder descansar, seure i xerrar, parlar de les emocions, dels records, dels bons temps i dels no tan bons. Estar amb la Conchi és sempre un plaer dels grans! Mira que ara ja fa anys que ens coneixem, i ens estimem encara que passem temsp sense veure'ns en persona. Aquests darrers dos anys han passat força coses a totes dues cases i fins ara no hem pogut concretar una visita, però ha valgut la pena. La Conchi és un cul inquiet i no para mai! Ens va portar a Donosti a patejar la ciutat i gaudir de l'ambient nadalenc, i fred i plujós, però un plaer dels grans! Ella també n'està enamorada de Donosti i no li fa pal agafar el transport públic, sigui el bus o el topo, per arribar-s'hi. Així que cada dia vam fer una sortideta cap a la capital, de vegades fins i tot matí i tarda. Simplement genial!

Vam aprofitar per visitar el famós pessebre de Plaza Guipúzcoa. I també vam veure els llums de Nadal arreu de la ciutat.

De la mateixa manera, la Conchi ens va acompanyar quan ens vam retrobar amb la Itxaso, l'Aitor i l'Intza a Tabakalera, perquè feia fred i plovia i era el millor lloc per a poder passar una tarda amb la petita Intza, que encara no coneixíem. I vam xalar molt!

A més, vam poder gaudir d'un mercadet de segona mà al Kursaal, i, evidentment,jo m'hi vaig comprar un vestidet molt cuqui! Pel mercat de Nadal al passeig, el Sàgar es va comprar dues fígures típiques del Nadal basc, l'Olentzero i la Maridomingui, per a ampliar la seva col·lecció de peces de pessebres d'arreu.

En resum, van ser pocs dies però intensos en visites i emocions. I vaig poder gaudir d'aquestes dues persones tan meravelloses que formen part de la meva vida, la Conchi i el Sàgar.

La vida és molt bonica quan tens gent tan preciosa al teu costat.

La Provença, una visita que s'ha fet esperar

Una servidora sempre ha estat enamorada de la llengua francesa des que als 7 anys vam anar a viure-hi amb els pares durant uns mesos no gaire lluny de París. Els meus records d'aquells temps resten frescos i bonics com els mesos que hi vam viure. Des de llavors el francès ha format part de la meva vida, l'he llegit, l'he escoltat, l'he parlat, l'he estudiat... I sempre m'hi he sentit molt i molt enganxada. Durant el confinament vaig llegir un llibre, "Un any a la Provença" de Peter Mayle. M'hi vaig enamorar! I vaig començar el somni de passar-hi un any sencer com feien els protagonistes del llibre, uns anglesos afincats a la bonica terra de la Provença. Ja m'hi veia passejant entre camps d'espígol, agafant el cotxe i visitant els innumerables poblets de la regió, menjant als bistros casolans, comprant als mercats setmanals, sortint al porxo de la caseta i gaudir d'una bona posta de sol mentre em prenia el te i llegia una bona novel·la... Molt de pel·lícula, oi? Doncs, finalment hi vaig poder anar uns dies a l'octubre i fer una ullada a aquella regió tan preuada i val a dir que en vaig tornar encara més enamorada! Sóc una mica curcó i no vaig parar de dir-li al meu company, el Sàgar, que quan ens jubilem ens n'anirem a viure un any a la Provença. Tots dos parlem francès. A tots dos ens agrada viatjar, bé, a mi per llocs una mica més europeus que a ell ha ha ha, a tots dos ens encanta el formatge! Diguem que la qüestió és que la nostra visita a la Provença va representar un pas endavant en la meva il·lusió de passar-hi un any com al llibre. També he de dir que la companyia hi va fer molt per a poder gaudir al 100% d'aquells dies! I ara us ho resumiré! Tenim una parella d'amics amb els que ens avenim molt bé (de fet l'Ester deu ser la persona amb qui tinc més coses en comú del món mundial) i sempre deiem de fer una sortideta junts, tres o quatre dies. Així que uns mesos abans vam fer un llistat de llocs on ens agradaria anar tots junts: Noruega, la Provença, la Borgonya, Madeira (sí, ja sé què esteu pensant, som uns borratxos o uns entesos en vi ha ha ha) ni una cosa ni l'altra, simplement tenim uns gustos similars i vam decidir començar pel que ens quedava més a prop, la Provença! Vam escollir una caseta als afores d'Arles que ens permetia deixar el cotxe i patejar la ciutat. Però anem a pams! El primer és el primer! Vam sortir de Mataró, en Kilian conduint evidentment, i vam fer cap a Narbonne (el Sàgar i jo hi havíem anat ara fa just dos anys i ens va encantar!). Vam aprofitar per recórrer els carrers que ja coneixíem i visitar alguna que altra església, catedral, etc. Un fart en vam tenir per a dinar! Quins horaris aquests francesos! ( Primer punt negatiu ). Finalment vam trobar un lloc, a una terrassa, on poder seure i menjar alguna cosa mig saludable que no portés massa salses carregoses perquè jo no tinc bones digestions (Segon punt negatiu ). La vida és un mocadoret petit petit! Mentre dinàvem vaig veure passar dos antics alumnes meus del meu institut anterior. Quina alegria! (Per les dues parts, eh?) Trobar-te genteta que has conegut de ben jovenets i ja estan a 3r de carrera!!!! Molt contenta per ells! Em van alegrar el dia, i molt!

Vam continuar xafant la ciutat després de dinar perquè vists els horaris dels francesos, vam haver de dinar a hora d'ells i gairebé no havíem tingut temps de visitar massa coses. On s'ha vist que a una ciutat turística com Narbonne tanquen els edificis a visitar a la 1 de la tarda! I els dinars de 12:30 a 13:30! (Torno al primer punt negatiu! No ho entendré mai!). I carretera i manta direcció Arles! Hi vam arribar amb molta facilitat. Ens esperava el nostre anfitrió, que ens va rebre molt amablement i ens va ensenyar la casa amb tota l'amabilitat del món (Punt positiu). En allotjar-nos, vam posar-nos les jaquetes i vam tirar cap al centre de la vil·la perquè ens esperava la Muriel, una amiga francesa del Sàgar que, per coses del destí, ara estava treballant a Arles! Va ser molt agradable conéixer-la perquè el Sàgar me n'havia parlat molt d'ella de quan estaven tots dos al Senegal (Us en recordeu que us havia dit que a ell també li agradava viatjar? Doncs, és un Tintín). La Muriel ens va portar a sopar a una placeta recollida (Quins horaris encore!) i allí la vam fer petar fins que el fred ens va fer tornar a casa. Estàvem cansats del viatge, però el dia ens havia cundit i de valent!

L'endemà, cap a Marsella! (un altre somni fet realitat). Recordo que fa anys, vaig llegir un text on se li preguntava al rei François I de França quina era la primera ciutat del seu país, i ell va contestar que Marsella.I quan li van preguntar per París, ell va dir que París era París (Hi hem de tornar evidemment!) però que Marsella era la primera. Somnis d'adolescent que volia visitar aquella ciutat que semblava tan carismàtica i tan plena de vida. Oh, si vam xalar! Vam patejar la ciutat amb tantes ganes! (Hi tornarem, evidemment!) Un dia no dóna per a conéixer un espai tan meravellós, només per a fer ganes de tornar-hi! Marseille és un lloc fantàstic per perdre-s'hi (tret dels horaris ditxosos dels restaurants!). Hi tornarem de ben segur!

I l'endemà vam visitar un preciós poblet anomenat Saint Rémy de Provence (oh la la, quelle beauté! C'est bien joli!) Vam patejar, vam fer un cafè (Tercer punt negatiu, el cafè arreu de França és ben dolent!), vam comprar al mercat setmanal per a fer el dinar a casa (oh la la vam dinar a horaris normals!!!!) i vam gaudir d'un poblet d'encís que ens va arribar al coret (Us he dit que me'n volia anar a passar un any a la Provença?).

Per la tarda vam decidir patejar per Arles perquè ens quedaven molts de llocs per a visitar i ens vam centrar en la ciutat que ens acollia (anteriorment havia acollit en Vincent Van Gogh, però això ja són figues d'un altre paner!). Vam gaudir descobrint la ciutat de dia ja que la primera visita l'havíem fet de nit, carrers antics, misteriosos, estrets, ara la ciutat era oberta, clara diàfana (continuaven amb els horaris extravagants, però ja ens hi anàvem acostumant). I vam gaudir d'un sopar amb ous ferrats a casa, regats d'un bon vi blanc (diguem que ens el vam tragar l'Ester i jo perquè aquest dos homes que portem ni se'l van mirar!) i ens vam preparar per sortir ja cap a casa el dia següent. Un viatge llarg, encara més per a mi que faria doscents i pico kilòmetres més cap al sud, però això ja és cosa meva.

Vam aprofitar el darrer matí per visitar racons d'Arles que ens havien quedat pendents la tarda abans, vam dinar allí (i sant tornem-hi, horaris excèntrics!) i apa, cap a casa! Reflexionant-hi des de la perspectiva del temps, va ser una mini-escapada fantàstica que ens va servir per anar fent boca i per tenir ganes de repetir, i ho farem. No sé si al final hi anirem a viure un any a la Provença, possiblement els horaris que tenen i el cafè dolent seran decisius, però sí que m'hi agradaria passar-m'hi una temporada i barrejar-me entre la gent provençana, anar a comprar el pa i fer el cafè (dolent, però què hi farem!) a la plaça del poblet, llegir-me un llibre al porxo de la caseta, gaudir del paisatge de la Provença allà on et trobes, poder parlar una llengua que m'encanta i sentir-me una més, i no una simple turista. Sóc una somiatruites, i què passa?