Després de la nostra immersió inicial per terres de Bristol, Bath, Salisbury i Stonehenge, continuàvem el viatge amb expectatives renovades. Ens esperava Londres, ciutat que sempre sorprèn i que, trenta anys després de la meva darrera visita, em semblava gairebé irreconeixible.
El tren ens va portar suaument des de l'estació de Salisbury fins al cor de la capital anglesa. La primera prova de foc va ser el metro: milions de persones en constant moviment, com un riu humà que no s’atura mai. Jo en guardava un record més tranquil, menys intens; però la ciutat havia crescut i bategava amb una força nova. Una treballadora amabilíssima ens va aconsellar comprar la Oyster card i carregar-la amb només vint lliures, un consell pràctic i encertadíssim que ens va fer sentir una mica més locals enmig d’aquell formiguer de viatgers.
El nostre pis a Hammersmith va ser una troballa: barri ideal, ben comunicat, amb tots els serveis i alhora prou tranquil. Des d’allà, Londres quedava a només trenta minuts, i les estacions principals per sortir de la ciutat eren a tocar. Tot plegat ens va fer sentir privilegiats, com si haguéssim encertat la porta exacta per entrar al laberint londinenc.
Primera tarda, dissabte: el vagareig com a art
El viatge, la calor sobtada i el tràfec de la ciutat ens havien deixat exhausts, així que vam decidir practicar el que els anglesos anomenen wandering: caminar sense pressa, deixar-se portar. Vam arribar a Regent’s Park, on la natura encara resisteix el pols al ciment, envoltada de Londoners i turistes a milers, però ens va encantar! De fet, es tractava del parc que jo menys havia conegut en les meves anteriors visites, així que la descoberta va valer la pena.
Vam continuar fins a Little Venice, aquell racó inesperat de canals i tranquil·litat. La tarda va fluir entre passes lentes, converses suaus i el contrast deliciós d’estar relaxats al bell mig d’un univers que semblava córrer massa ràpid.
Diumenge: la ciutat de l’art i la memòria
El dia va començar al Hyde Park, on vam visitar el llac Serpentine i vam buscar el Speakers' Corner. Per cert, hi havia un nombre elevat de persones amb banderes palestines, condemnaven el genocidi que està tenint lloc a aquell país. Sense fer massa soroll, ens hi vam unir, però vam marxar al cap d'una estona.
Després de passejar pel Hyde Park, ens vam dirigir cap a St James’s Park, un jardí que em va semblar gairebé un escenari de conte, amb ànecs i esquirols que semblaven actors secundaris d’una obra més gran. Vam poder acostar-nos fins a Buckingham Palace; ens havíem perdut el canvi de la guàrdia per l'hora que era, però al Sàgar no li feia ni il·lusió, i jo ja ho havia vist uns quants cops fa molts d'anys.
D’allà vam seguir fins a Piccadilly, on el bullici de la ciutat ens va tornar a absorbir. Una troballa inesperada ens va regalar un dels moments més intensos: el Royal Centre of Arts, on Van Gogh i Kiefer dialogaven des dels seus llenços, cadascun amb la seva llum i ombra.
Com a amants dels llibres, entrar a Hatchards i a Foyles va ser com visitar catedrals literàries: prestatgeries infinites, olors de paper i tinta, i aquella temptació de voler-ho llegir tot.
Quan finalment vam sortir al carrer, necessitàvem un cafè per a l'ànima i per a poder continuar amb la nostra visita. El Big Ben ens va saludar amb la seva majestuositat, i vaig tenir la sensació que Londres ens abraçava. El sol començava a pondre’s, i els reflexos daurats jugaven amb les agulles del rellotge. En aquell moment vaig entendre que la ciutat no és només arquitectura ni història: és un batec que se t’encomana.
Dilluns: passadissos d’història i silenci
El nostre últim dia complet el vam dedicar a descobrir racons carregats de memòria. Bloomsbury ens va rebre amb el seu aire universitari i intel·lectual, i el British Museum (que tampoc no té gaire de British!) ens va obrir les portes a segles de cultura universal. Apunt graciós: en entrar, el Sàgar, en veure totes aquelles obres procedents d'Àsia, Mesopotàmia, Egipte, etc., no va parar de dir "colla de xorissos" en referència a l'expoli dels britànics arreu del món, i li va durar, eh?
Però un moment molt íntim va arribar a la Westminster Abbey, on ens vam unir a una pregària breu i serena. Aquell silenci sagrat, envoltat de pedra i llum filtrada pels vitralls, va ser com un regal inesperat.
En sortir, ens vam deixar impressionar per la Tower of London, amb les seves històries de poder i intriga, i pel pont més icònic de la ciutat, el Tower Bridge, que ens va acomiadar amb la seva elegància de ferro i riu. El Sàgar es va negar a continuar fins a Saint Paul's Cathedral perquè, amb la calor i els milers i milers de passos que portàvem aquell dia, ja en teníem prou, i vam decidir deixar-ho per a la propera visita.
Quan vam tornar al nostre pis de Hammersmith, amb els peus cansats però el cor ple, vaig entendre que aquests dos dies i mig a Londres no havien estat només una visita. Havien estat un retrobament: amb la ciutat, amb els records i amb nosaltres mateixos, caminant entre pluja i somnis.
Londres ens havia regalat intensitat, art, història i també instants de calma inesperada. Ens vam acomiadar de la ciutat amb la sensació que només n’havíem tastat una petita part, però prou per quedar-ne captivats de nou, trenta anys després.
El viatge, però, no s’aturava aquí. Darrere nostre quedava el Big Ben vigilant el temps, i davant nostre s’obrien noves rutes, nous trens i nous paisatges per descobrir. Entre la pluja i els somnis, les primeres passes ja estaven fetes, i l’aventura ens cridava a seguir endavant.
Hi haurà una tercera part, i encara una quarta, perquè Anglaterra és generosa i ofereix històries per explicar a cada cantonada. I jo, que viatjo amb la mirada curiosa i el cor obert, estic desitjant compartir-les amb vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada