diumenge, 12 de desembre del 2010

Reflexions personals sobre la vida

Ahir al vespre vaig retrobar-me amb una antiga alumna a qui feia gairebé vuit anys que no veia. És una personeta molt especial per a nosaltres, mon germà i jo, perquè va ser una de les nostres primeres alumnes i ens la vam estimar, i encara ho fem, moltíssim. Amb ella vaig compartir dos estius a Gal·les i fins i tot vam compartir tenda. A part de ser una gran persona, és una gran professional que ha sabut encarar la seva vida amb valentia i decisió, que té les coses molt clares i que sempre diu el que pensa.
Vuit anys sense veure'ns dona per molt, així que ens vam posar al dia de les nostres vides, personals i professionals. I em va dir que ara comparteix la seva vida amb una altra noia i que és molt feliç. Que ha hagut de fer front a la incomprensió d'alguns dels seus familiars i amics, però que vist que ella és feliç ha tirat endavant. Me va confessar que quan va adonar-se'n del seu amor per aquesta noia li va suposar un cop molt dur, i fins i tot va haver d'anar al psicòleg perquè no ho podia acceptar, però tres anys desprès estan juntes i felices, i això és el que compta!
El que vull dir amb tot això és que no puc imaginar-me el que passen certes noies quan als 35 anys se n'adonen que no segueixen la tendencia patriarcal de parella home-dona i que a qui estimen és a una altra dona, un ser del seu mateix sexe, però que acceptar la teva sexualitat és un pas molt important per intentar ser feliç. Entenc que hi ha molts tabús en la nostra societat que ens fan nosa i ens molesten quan hem de fer una elecció com aquesta, o bé continuar amb la nostra parella i fer vida d'heterosexual, encara que això represente la nostra infelicitat, o bé deixar de banda les crítiques de la gent que no ho vol ni entendre ni acceptar però que sempre han de donar el seu parer perquè o bé consideren que estàs malalta, o bé que t'han influenciat de mala manera i te fan veure les coses com no són, o bé que estàs patint una depressió i per això tens aquestes tendencies sexuals.
Però em trec el barret davant d'un parell d'amigues meves que han sigut capaces de deixar la seva vida "normal" per emprendre una nova vida al costat de les seves companyes i que han aconseguit ser felices que és el que se mereixen realment. Tant de bo hi hagués més valentia a l'hora d'enfrontar-se a la vida i molts menys prejudicis pel què diran o per com reaccionaran els que ens coneixen. Tinc un grapat d'antics alumnes que han "sortit de l'armari" en quan han marxat del poble, i això és tan trist. Entenc que a un poble petit els prejudicis i comentaris seran molt més abundants, però el que jo dic, qui vindrà al teu costat quan realment ho necessites és qui compta, la resta no són importants.
Així que, Patri, me n'alegro molt de la teva felicitat! Realment te la mereixes! T'estimem molt, ja ho saps! No canviis mai, mai!