Els i les membres del Tribunal prostitucional varen acordar, després de quatre anys de pagar-los/les el sou i les dietes a bon preu, dictar una sentència de més de 800 folis, la qual podria quedar resumida en una frase: la unitat indisoluble de la pàtria espanyola (sinònim evident de la històrica unidad de destino en lo universal). Decidien unilateralment, doncs, malgrat la irregularitat vergonyant de la seua composició, carregar-se allò que havia votat i aprovat el poble de Catalunya, el parlament català i, fins i tot, les Corts espanyoles. Aquest fet havia de provocar forçosament una greu crisi de relació amb l'estat, amb l'ensorrament de l'anomenat pacte constitucional en el qual sempre han manat uns, per cert.
Òmnium cultural va convocar una massiva manifestació, amb el suport de més de 1400 entitats d'arreu dels Països Catalans, per protestar contra una sentència barroera i espanyolista que ens humilia com a poble... com a nació. I la manifestació de dissabte va ser massivament independentista. Milers i milers de persones donaven la cara per la dignitat del poble català en una marxa on, significativament, eren absents totalment les consignes autonomistes. La conclusió que podem treure d'aquest fet, de la nul·la reivindicació de l'estatut que feren tants milers de catalans i de catalanes, és que en l'estatut no confia absolutament ningú. Primer el pacte ZP-Mas el deixà cepillao (expressió made in Guerra, anticatalà de socarrel) i després els agònics mesos de debat insuls i espanyolista del tribunal prostitucional han aconseguit que la carta magna catalana tingui el valor del paper higiènic per als catalans i les catalanes. D'aquesta manera han soterrat la via autonomista que ha imperat al país durant les darreres tres dècades.
Jo no he cregut mai en l'autonomisme. He d'admetre, però, que potser ha estat una eina vàlida durant els immediats anys postfranquistes. Hi ha hagut considerables avenços en l'àmbit de l'educació, de la promoció de la cultura catalana, i ha coincidit amb la revolució econòmica que ha permès millorar el país fins la maleïda crisi financera actual. Però, realment, ara l'autonomisme l'han posat en un atzucac sense sortida.
El cafè per a tots és una autèntica falàcia tant a Catalunya com allà a les veïnes regions espanyoles. I és que moltes no s'han cregut mai que són comunitat autònomes, i són simples invencions barroeres del model polític espanyolista. Avui dia, i s'ha demostrat amb la marxa cívica de dissabte i també diumenge amb el resultat futbolístic dels veïns espanyols, la gent es pot sentir desacomplexadament catalana o espanyola. Sense problemes. Molts dels joves que s'han entusiasmat amb la selecció espanyola se senten desacomplexadament espanyols, sense cap sentiment regional català notable. Mentre mai tants milers de catalans s'havien manifestat amb consignes desacomplexadament independentistes, en una manifestació intergeneracional, interclassista i intercomarcal, ja que portà a Barcelona gent d'arreu dels Països Catalans.
Llavors no hi ha mitges tintes. La falàcia autonomista s'ha acabat. L'estat autonòmic s'inventà per aigualir les aspiracions catalanes i basques. Si queda ben palès que a la comunitat autònoma on s'hauria de sentir al màxim l'autonomisme, que és Catalunya, ningú hi confia, ens hem de preguntar quin sentiment autonòmic poden tenir a comunitats artificialment creades com Múrcia, Madrid o la Rioja? És evident que senten el mateix que molts dels xavals catalans que aquests dies s'han passejat amb l'estanquera. Solament espanyols, i el sentiment regional en claríssim segon pla. L'autonòmic... en cap pla.
El camí que se'ns obri és el de la independència. L'autonomisme és un concepte assassinat pel Prostitucional, el federalisme és com un embrió que mai no han deixat nàixer des de l'Espanya totalitària de sempre, la de la unidad indisoluble de la patria española que han escrit fins a la sopa aquells/es senyors/es que han posat a dit els del PSOE i els del PP i que han dictat sentència contra la voluntat dels catalans i de les catalanes.
Soterrat l'autonomisme, anihilat l'estatut, hem de donar la benvinguda a la Catalunya pròspera i sobirana, que ha de tornar a ser rica i plena.
Adéu Espanya!
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Òmnium cultural va convocar una massiva manifestació, amb el suport de més de 1400 entitats d'arreu dels Països Catalans, per protestar contra una sentència barroera i espanyolista que ens humilia com a poble... com a nació. I la manifestació de dissabte va ser massivament independentista. Milers i milers de persones donaven la cara per la dignitat del poble català en una marxa on, significativament, eren absents totalment les consignes autonomistes. La conclusió que podem treure d'aquest fet, de la nul·la reivindicació de l'estatut que feren tants milers de catalans i de catalanes, és que en l'estatut no confia absolutament ningú. Primer el pacte ZP-Mas el deixà cepillao (expressió made in Guerra, anticatalà de socarrel) i després els agònics mesos de debat insuls i espanyolista del tribunal prostitucional han aconseguit que la carta magna catalana tingui el valor del paper higiènic per als catalans i les catalanes. D'aquesta manera han soterrat la via autonomista que ha imperat al país durant les darreres tres dècades.
Jo no he cregut mai en l'autonomisme. He d'admetre, però, que potser ha estat una eina vàlida durant els immediats anys postfranquistes. Hi ha hagut considerables avenços en l'àmbit de l'educació, de la promoció de la cultura catalana, i ha coincidit amb la revolució econòmica que ha permès millorar el país fins la maleïda crisi financera actual. Però, realment, ara l'autonomisme l'han posat en un atzucac sense sortida.
El cafè per a tots és una autèntica falàcia tant a Catalunya com allà a les veïnes regions espanyoles. I és que moltes no s'han cregut mai que són comunitat autònomes, i són simples invencions barroeres del model polític espanyolista. Avui dia, i s'ha demostrat amb la marxa cívica de dissabte i també diumenge amb el resultat futbolístic dels veïns espanyols, la gent es pot sentir desacomplexadament catalana o espanyola. Sense problemes. Molts dels joves que s'han entusiasmat amb la selecció espanyola se senten desacomplexadament espanyols, sense cap sentiment regional català notable. Mentre mai tants milers de catalans s'havien manifestat amb consignes desacomplexadament independentistes, en una manifestació intergeneracional, interclassista i intercomarcal, ja que portà a Barcelona gent d'arreu dels Països Catalans.
Llavors no hi ha mitges tintes. La falàcia autonomista s'ha acabat. L'estat autonòmic s'inventà per aigualir les aspiracions catalanes i basques. Si queda ben palès que a la comunitat autònoma on s'hauria de sentir al màxim l'autonomisme, que és Catalunya, ningú hi confia, ens hem de preguntar quin sentiment autonòmic poden tenir a comunitats artificialment creades com Múrcia, Madrid o la Rioja? És evident que senten el mateix que molts dels xavals catalans que aquests dies s'han passejat amb l'estanquera. Solament espanyols, i el sentiment regional en claríssim segon pla. L'autonòmic... en cap pla.
El camí que se'ns obri és el de la independència. L'autonomisme és un concepte assassinat pel Prostitucional, el federalisme és com un embrió que mai no han deixat nàixer des de l'Espanya totalitària de sempre, la de la unidad indisoluble de la patria española que han escrit fins a la sopa aquells/es senyors/es que han posat a dit els del PSOE i els del PP i que han dictat sentència contra la voluntat dels catalans i de les catalanes.
Soterrat l'autonomisme, anihilat l'estatut, hem de donar la benvinguda a la Catalunya pròspera i sobirana, que ha de tornar a ser rica i plena.
Adéu Espanya!
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada