A casa tenim una extensa i nodrida biblioteca, l'orgull familiar, que anem engrandint dia a dia amb gran il·lusió. Entre el conjunt de llibres, just a l'apunt d'avui voldria destacar una interessant col·lecció del Barça, que inclou llibres d'història, assaigs, còmics, contes, contes negres, novel·les, poesies, enciclopèdia, fins i tot un en anglès escrit per Jimmy Burns. És a dir, tota mena de gèneres. Doncs, ni l'escriptor més imaginatiu gosaria haver creat un guió de novel·la o pel·lícula que complagués més als culés que la realitat actual del Barça.
Primerament, pel futbol espectacle que estan fent partit sí partit també, que els ha portat a ser l'admiració del món mundial. Tot i que, el més important és la magnífica imatge global de club: un entrenador respectuós i educat, culte i que parla idiomes estrangers, mostra la seua catalanitat sense embuts; uns jugadors-figures que no solen ofendre cap rival i que són generalment un exemple de companyerisme, malgrat que alguns han tocat el cim de l'esport rei; un planter inesgotable, que han convertit la Masia en tot un símbol de la pràctica esportiva ben feta, ja que cap club del món pot jugar finals amb vuit jugadors formats a casa en època de globalització; tot un entramat gestat per una directiva que dirigia l'independentista Joan Laporta, que causava les ires allà a l'Espanya profunda i rancuniosa de sempre, que preveien un canvi de règim traumàtic, la qual cosa sortosament no ha estat així.
I a més, a l'altra banda de l'escenari, es planeja el món al revès, i s'ha convertit en el patetisme més complert. Allà hi ha un president, el mèrit del qual és anar adquirint jugadors amb males arts a força de talonari, i presumir de prendre'ls al Barça molt especialment: la seua carta electoral i propagandística; un entrenador que causa l'animadversió de l'àmplia majoria de seguidors del futbol mundial, per la seua forma d'actuar, per la ridiculització de l'adversari, i també pel seu sistema de joc, ja que ningú sap a què juga; un jugador estel·lar que no el suporten ni els qui vesteixen la seua camiseta, i que crea enemics arreu; uns jugadors del planter acorralats i prescindibles, als quals han fet perdre tota il·lusió pels colors en tenir l'entrenador de cul pels seus propis interessos; unes baralles internes que fan treure el somriure a tot el barcelonisme en contemplar-ho amb goig... Tot això mesclat amb un complex d'inferioritat sublim que els ha portat a derrotes històriques i humiliants, sense assumir mai la distància abismal que els separa del millor club del món.
Tot plegat, com he dit anteriorment, ni el més aguerrit dels blaugranes podria haver imaginat un guió d'aquestes característiques. La joia d'aquí és l'infern d'allà. La joia en blau i grana es nodreix del desastre en blanc. No ho paeixen... llegir la premsa d'allà a Espanya supera tots els goigs que es fan i es desfan.
No sempre serà així, el futbol és cíclic. Però aquest període memorable serà recordat per sempre més. El millor Barça de la història va acompanyat d'uns valors humans imprescindibles, que es fan més grans quan l'etern rival aposta per tots els valors contraris. El menyspreu de Mou a l'entrenador de l'Spòrting, de Di Maria a un jugador del Llevant, o de CR7 a Pandiani, són la viva mostra de la impotència i la mala llet, mentre a can Barça es donen lliçons gratuïtes de savoir faire. Veure com ràbia Mou dóna un goig equiparable a les grans jornades futbolístiques que estem vivint. A una obra de teatre titulada Sóc culé, en un divertit monòleg se'ns comunicava que el cel era un lloc on el Barça marcava un gol als de la messeta a cada minut. Doncs aquest cel l'estem vivint cada diumenge, mentre l'infern roig es dibuixa allà a l'horitzó, a ponent, on parlen llengua estranya...
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Primerament, pel futbol espectacle que estan fent partit sí partit també, que els ha portat a ser l'admiració del món mundial. Tot i que, el més important és la magnífica imatge global de club: un entrenador respectuós i educat, culte i que parla idiomes estrangers, mostra la seua catalanitat sense embuts; uns jugadors-figures que no solen ofendre cap rival i que són generalment un exemple de companyerisme, malgrat que alguns han tocat el cim de l'esport rei; un planter inesgotable, que han convertit la Masia en tot un símbol de la pràctica esportiva ben feta, ja que cap club del món pot jugar finals amb vuit jugadors formats a casa en època de globalització; tot un entramat gestat per una directiva que dirigia l'independentista Joan Laporta, que causava les ires allà a l'Espanya profunda i rancuniosa de sempre, que preveien un canvi de règim traumàtic, la qual cosa sortosament no ha estat així.
I a més, a l'altra banda de l'escenari, es planeja el món al revès, i s'ha convertit en el patetisme més complert. Allà hi ha un president, el mèrit del qual és anar adquirint jugadors amb males arts a força de talonari, i presumir de prendre'ls al Barça molt especialment: la seua carta electoral i propagandística; un entrenador que causa l'animadversió de l'àmplia majoria de seguidors del futbol mundial, per la seua forma d'actuar, per la ridiculització de l'adversari, i també pel seu sistema de joc, ja que ningú sap a què juga; un jugador estel·lar que no el suporten ni els qui vesteixen la seua camiseta, i que crea enemics arreu; uns jugadors del planter acorralats i prescindibles, als quals han fet perdre tota il·lusió pels colors en tenir l'entrenador de cul pels seus propis interessos; unes baralles internes que fan treure el somriure a tot el barcelonisme en contemplar-ho amb goig... Tot això mesclat amb un complex d'inferioritat sublim que els ha portat a derrotes històriques i humiliants, sense assumir mai la distància abismal que els separa del millor club del món.
Tot plegat, com he dit anteriorment, ni el més aguerrit dels blaugranes podria haver imaginat un guió d'aquestes característiques. La joia d'aquí és l'infern d'allà. La joia en blau i grana es nodreix del desastre en blanc. No ho paeixen... llegir la premsa d'allà a Espanya supera tots els goigs que es fan i es desfan.
No sempre serà així, el futbol és cíclic. Però aquest període memorable serà recordat per sempre més. El millor Barça de la història va acompanyat d'uns valors humans imprescindibles, que es fan més grans quan l'etern rival aposta per tots els valors contraris. El menyspreu de Mou a l'entrenador de l'Spòrting, de Di Maria a un jugador del Llevant, o de CR7 a Pandiani, són la viva mostra de la impotència i la mala llet, mentre a can Barça es donen lliçons gratuïtes de savoir faire. Veure com ràbia Mou dóna un goig equiparable a les grans jornades futbolístiques que estem vivint. A una obra de teatre titulada Sóc culé, en un divertit monòleg se'ns comunicava que el cel era un lloc on el Barça marcava un gol als de la messeta a cada minut. Doncs aquest cel l'estem vivint cada diumenge, mentre l'infern roig es dibuixa allà a l'horitzó, a ponent, on parlen llengua estranya...
(del bloc de l'Emigdi Subirats)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada